Continuant amb l’antologia “Rondalles populars valencianes”, una altra contalla de caire matriarcalista és “L’avi sabut”, en què es fa una apologia dels vells: “Això diu que era un home que estava ja molt vellet i que els fills no el volien. Li donaven pa dur i aigua i, com que no tenia dents, el pobre home no s’ho podia menjar i, a cada dia que passava, estava més primet.

El pobre home va pensar: ‘Si açò va així, jo, d’ací a  quatre dies, em mor. Ara veuràs tu el que faig’.

Eixa nit, mentre els seus s’estaven a la vora del foc calfant-se, va entrar a la cambra tot dient:
-Pa blanet i vi fort, em donen la mort!; pa dur i aigua freda, em donen la vida sencera!

Els fills es van sorprendre una mica i van dir:

-Què diu el pare? Anem a escoltar?

(…) Els fills, que eren uns bajoques, s’ho van creure tot i van pensar: ‘Ah, sí? a partir de hui, pa blanet i bon vi per al pare’.

I així ho va fer: cada dia li donaven bon menjar i (…) el vellet (…) va durar més que les pedres del campanar” (p. 335).

Tocant a la joventut i als ancians, el relat trau un refrany associat als jóvens (però, ací, canviat i en versió valenciana): “Gent jove, pa blanet”. Aquest aforisme pretén reflectir la falta de maduresa dels més qui encara no són adults. Per contra, hi ha minyons (o gent de mitjana edat) que, com a menyspreu als majors, amollen “Caldera vella, bony o forat”.

En qualsevol cas, el provecte de la rondalla, deixondit, aconsegueix el seu objectiu (fa creure que amb menjar moll i amb líquid, se n’aniria al secanet). Però el narrador l’empara mitjançant un altre detall: que els fills eren uns beneits.

En altres mots, com diu una dita, “La fam espavila”, puix que, no tindre-ho sempre de cara, a vegades, fa que la gent tinga més espenta, més iniciativa i que, en aquests cas, aprofite la saviesa per a viure millor i ser ben tractats.

Una altra rondalla amb trets comuns i, ben mirat, també amb la figura del vellet eixerit i amb la dels fills oportunistes, i que arreplegà Rafael Beltran, és “Massa tindreu”. Un aviet molt vellet tenia uns fills que el tractaven malament i que li feien passar més fam  que garró. Llavors, un dia “es va adonar que un dels seus fills feia l’espieta i mirava com comptava els diners. Una de tantes vegades, l’avia va sentir que el seu fill deia:

-Collons! Quants diners que té el pare! Caldrà servir-lo  bé i que dure.

Moltes vegades li demanaven:
-Pare: quants dines ens deixarà?

 I el vellet els responia:
-Massa tindreu, massa tindreu. El pa moll m’embolica el coll; el pa, el vull blanet i la carn que siga tendra i bona, vull menjar bé” (p. 337).

Tot i que passava el temps i que, poc o molt, ell continuava amb pocs diners, feia soroll amb les monedes perquè els fills pensassen que en tenia moltes. I sempre els deia lo mateix: “Massa tindreu! Massa tindreu!”.

“Però, és clar, (…) de tan vellet com era, es va morir. Ells fills, que eren molt profitosos, es van tirar com a llops a veure quants diners tenia en la capseta. Quan tiren a obrir-la, sorpresa! (…) la capseta només tenia tres duros d’argent i quatre maces, una a cada cornial de la capseta de fusta” (p. 338).

De manera que només heretaren això i… les quatre maces que hi havia. Ací el narrador aprofita la pronúncia igual de “massa” (quantitat) i de “maça” (aïna) i, fins i tot, podria evocar el refrany “Amb el temps i una massa, tot s’alcança”, en lloc de pretendre treure partit del proïsme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.