Arxiu d'etiquetes: defensa de la llengua catalana

La cultura tradicional i el folklore autòctons en terres catalanoparlants

La cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb el folklore autòcton en terres catalanoparlants. Importància de la seua difusió.

El 13 d’abril del 2025 posí en el meu mur, en distints grups de Facebook, en un correu electrònic i en un missatge enviat a diferents persones (com també, l’endemà), “¿Considereu important que es difonga la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb el folklore autòcton de terres catalanoparlants? Gràcies”.

El mateix dia ens enviaren aquests missatges: “Amb tota la força del cor” (Lola Carbonell), “Superimportant” (Kike Gandia Álvarez, cap dels museus de Cullera, una vila de la comarca valenciana de la Ribera Baixa), “És important, i molt” (María Carmen Badia Prats), “Sí: molt important, que no sols sigui al País Valencià: que arribi per tot. El patriarcalisme és als diferents partits, els quals cerquen separar i que es tingui un odi irracional per tot lo que no sigui la llengua. I això fa que, a poc a poc, ens empobrim a nivell cultural i de tradicions.

No hi ha res més gratificant que aprendre de tots. Em sento orgullosa de ser lo que sóc i, quan sóc tingut oportunitat d’anar a altres llocs, que em diguin lo meravellós que és la Sagrada Família, Montserrat, els balls com la sardana i festes tradicionals.

Com que, a mi, també m’agrada aprendre d’ells, en el fons, no som tant diferents.

Lo que, de vegades, passa és que el nostre orgull ens fa voler creure que som millors que ningú i ara veiem com estem.

Lo que tampoc hem de fer és deixar-nos trepitjar, ni que ens imposin res. Això ja és una altra cosa. Cadascú, lo seu, sense menysprear ningú” (Antonia Verdejo, catalana de naixement i d’arrels paternals llunyanes d’origen català, com pogué deduir d’un arbre genealògic que féu feia pocs anys), “Doncs sí: ho veig molt important. Al final, la llengua i la cultura catalanes són de les més antigues del món” (Esther Farres Casas), “Ho considero importantíssim, primordial, encara que crec que els estrangers, quan vénen, ens promocionen.

El que fa mal (i mooolt) és l’espanyolisme. Aquests són perillosos… Molts d’ells, al meu parer, faltats de cultura i deixats per impulsos negatius de ràbia i de gelosia” (Montserrat Cortadella, nata en 1948).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 13 d’abril del 2025 comentaren “Ho trobo molt important i imprescindible, perquè considero que som el mateix Poble, amb diferents variants, es digui el nom que es digui” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931).

Eixe dia, en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, Josep Ma. Duran posà “Sens dubte”.

El 14 d’abril del 2025 i més avant, en el meu mur,  plasmaren “I tant que sí!” (Encarnació Sanchez), “Sí, sí. Cal posar en valor la llengua, i la cultura, que les persones que no hi estan directament interessades s’adonin que val la pena” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “El! Cal i caldrà sempre” (Iaia Bisbal), ““I tant que sí! Cada lloc ha de procurar cultivar i mantenir la seva manera de ser. I, alhora que ha de respectar les d’altres llocs, s’ha de fer respectar les seves” (Anna Babra), “Important, no: importantíssim” (Maria Conca Juncosa).

Adduirem que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 14 d’abril del 2025 i posteriorment escrigueren “És clar” (Germana Fargas Oriol), “’Qui perd els orígens, perd identitat’, deia en Raimon” (Maria Dolors Franquet Calvet), “I tant que és important! Si no, ho perdrem tot” (Rosa Adroher Bonet), “Naturalment!!” (Antoni Robert Gadea), “I tant!!!” (Josefina Besora Oliva), “Qui no defensa la seva identitat, en estar com estem sota els seus peus i sota el seu poder, ens anihilaran com a Poble, com a Nació que tots els catalanoparlants (o sia, els Països Catalans) anirem a desaparèixer. Observem: l’arameu (la llengua de Jesús) té molts pocs parlants. Sigueu valents i valents.

Empreu (useu) la llengua amb tota mena d’interlocutors. Jo ho faig: fa quaranta-cinc anys que ho faig. Si no ho feu, donareu la raó a Josep Ma. Virgili i Ortiga (Universitat Rovira i Virgili), qui parla per Ràdio Estel i ens diu que el sostre de vidre, si es trenca, és la mort de la llengua. Cada cop que amagueu la llengua, claveu un clau al taüt del català. Jo dic això: en aquests moments, la llengua està en angúnia. Salvem-la, si us plau. Tots els nostres ancestres van fer l’esforç perquè la llengua catalana sobrevisqués” (Ramona Ibarra), “Sí. I tant!” (Montserrat Bosch Angles), “Essencial. A més, és la nostra obligació. Si no ens defensem nosaltres, qui ens defensarà?” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Naturalment. Em sembla essencial” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), “No sols és important, Lluís: és imprescindible en tots els aspectes possibles, on és necessari actuar” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “I tant!” (Alexandre Perelló Perelló), “Molt important!” (Montserrat Orriols Arnabat), “Es evident, no? És la nostra cultura i hem de passar-la als nostres descendents!!” (Maria–Carmen Baltà Alonso)“Sí. És clar” (Marc Orozko Obrador).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, adjuntem una foto que ens envià Elena Palau Calveres el 13 d’abril del 2025 en un missatge.

En el present, és quan s’enllaça amb els altres: amb els més vells i amb els més jóvens que nosaltres com també amb la terra on som i amb la terra on vivim.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare acollidora

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Carles Salvador (1893-1955).

Una entrada en relació amb aquest sentiment i, igualment, acompanyada de comentaris de Carles Salvador i Gimeno, qui fou mestre i promotor de l’ensenyament de la llengua vernacla, és “Carles Salvador, el poeta al servei del seu poble” (https://desdelamediterrania.cat/2015/03/21/carles-salvador-el-poeta-al-servei-del-seu-poble), de Josep Daniel Climent i publicada en el blog “Des de la Mediterrània”. Així, podem llegir unes paraules que digué en 1935 durant una conferència:  “Escriure valencià per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Plasmar l’esperit del poble valencià, donar forma plàstica a l’ànima de la meua terra, treballar, polir aquesta pedra preciosa de la nostra intel·ligència […] Tota una satisfacció, tot un goig, tota una fruïció, interna, externa, de conrear el meu idioma que és la manera de pensar, de parlar de tot un poble que ha passat, que viu ara, que demà vindrà. Aquesta vida angelical que sent quan escric en valencià per res del món no la canviaria i si algú m’impedís que escrivira en aquesta glòria, la mà escriptora quedaria paralitzada abans de moure’s en una llengua imposada, perquè jo no puc renunciar de cap de les maneres, ni per cap motiu, a la meua personalitat que és al mateix temps la personalitat d’un poble que ha estat, que és i que serà. Sóc escriptor per al poble per política”.

Cal dir que, en aquestes línies, entre d’altres coses, exposa que cada llengua representa una manera d’entendre la vida i, a més, l’ús de la llengua catalana el relaciona amb la identitat (la seua i la del Poble Valencià) i, a banda, afavoreix que ell estiga més creatiu.

Això ho reflecteix en el poema que figura en aquesta entrada:

Elogi de la meua terra

Si jo anés lluny no sé on me detindria;
en cada cim faria el cap enrere;
de dalt estant voria ma València
i el món restant em semblaria pobre”.

 

Per tant, encara que l’escriptor anàs a diferents llocs del món, més o menys, llunyans, quan hi fos, evocaria la terra on nasqué (ací, València), fet que enllaça amb aquell refrany que diu “Qui en terra d’altri sembra, la llavor perd”, a què accedírem el 30 d’agost del 2024 i que  consideràrem en nexe amb el matriarcalisme. L’explicació de la dita: la sembra té lloc en època de foscor (tret associat a lo femení) i, a més, com que no tindria lloc en la terra de naixement, els fruits que podria donar en l’indret de partida (en el poeta, l’escriptura en llengua catalana), es perdrien.

Empiulant amb els versos de Carles Salvador i amb la dita, en acabant, posa que, fora de València,

“Ni aquell carrer de gratacels immensos,
ni aquell saló de dansarines belles,
ni aquell brogit de màquines i màquines…
Sols esta pau, este cel i esta terra…

També esta mar”.

Recordem que, cap a l’any 1986, en terres castellanes pròximes a Madrid, un logopeda que havia nascut en la banda meridional del País Valencià, em demanà si parlava valencià. Li diguí que sí. Llavors, ell, qui el sabia parlar i que, quan tenia uns set anys, se n’havia anat a Castella junt amb els seus pares, em respongué que jo podia continuar en valencià. I així ho férem: ell em feia les qüestions en castellà i jo li responia en català. Al capdavall, aquest home escrigué en un report que jo sabia parlar valencià. Es tracta d’u dels millors records que tenim de Castella.

Afegirem que, en situacions així, ens sentim millor on s’usa la llengua vernacla i, sobretot, en el llogaret, en el poble, en la comarca, etc., amb què més ens identifiquem.

Tornant a la composició, no debades, l’escriptor valencià addueix que

“Si jo anés lluny, la proa
del meu vaixell sabria – cada dia –
tota l’enyor d’un únic meridià.

Solsment de nit, resseguint les estrelles,
mon esperit tornaria’s seré
en esguardar el banderí de l’Óssa”.

 

Per consegüent, és un passatge vinculat amb la nit (detall que té a veure amb lo femení), quan ell, per mitjà de la dona (l’Óssa, la qual podria representar la maternitat i el paper acollidor de la mare), qui li faria de guia, se sentiria com en la terra dels seus ancestres, en la València a què Carles Salvador fa esment, i tornaria a casa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat  dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la llibertat matriarcal

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Semper Semperque”, de Ramon E. Bassegoda (1856-1921).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment de pertinença, el qual escrigué el català Ramon E. Bassegoda i Amigó i que figura en el llibre Memoria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica, diu així:

“No altra llengua parlem que la dels avis,

des del bressol a l’hora de la mort,

tendres afectes expressant del cor

o, a Déu, pregant, posem-la en nostres llavis”.

 

Com podem veure, el poeta, primerament, enllaça la llengua amb totes les èpoques de la vida, amb la vida de cada persona que se sent de la terra (el cor) i que, en aquest cas, a més, també l’usa quan prega a Déu. I tot en una cultura que no viu de la gossera, ni d’esperar sempre que un altre els ho done tot, bo i fet ni tampoc del fetitxisme de limitar-se a tocar la fusta (“tocar madera”, que dirien en castellà, com a símbol del material de la creu en què morí Jesucrist), ans en nexe amb la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.

Tot seguit, l’escriptor Ramon E. Bassegoda empiula la llengua vernacla amb la política en pro de lo indígena, que no de lo que acompanya el dogmatisme, la retòrica, el “buenrollismo”, els “pronunciamientos”, les castes, el quixotisme o, per exemple, l’imperialisme, tan propis de la cultura castellana (la qual és patriarcal).

A més, ho fa encara que els polítics i els submisos a alts càrrecs castellans (i, òbviament, procastellanistes, tot i que visquen en terres catalanoparlants) preferesquen lo que, popularment, es diu una baixada de pantalons i, així, no entrar en la presó i sí, per contra, continuar amb la cultura burocràtica, seguir les modes dels qui manen i aprovar la cultura del sabre i de la normativa per imposició i vertical (que no per aprovació comunitària i matriarcalista):

“Defensant drets o vindicant agravis,

davant del rei, en quant se’ns faci un tort.

Que la parli qui és amo d’un tresor

tant com el poble i els micers i els savis”.

 

Adduirem que “micer”, com es pot llegir en el DCVB, és una forma antiga de “misser”, paraula emprada en al·lusió a lletrats.

A banda, Ramon E. Bassegoda i Amigó afig sobre l’ús quotidià i generalitzat de la llengua catalana, no sols en casa, en els afers i en el món del camp, sinó, igualment, entre la noblesa:

En els nostres afers, en tota empresa,

en les fires i aplecs, la gent pagesa

i, en sos palaus, el noble de ciutat”.

 

Finalment, escriu unes paraules que hem pogut captar com un fet associat a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme i, més encara, a catalanoparlants que havien nascut abans de 1920: enllacen llengua catalana i llibertat. Si la llengua compta amb el suport (sobretot, també acompanyada per una actitud política matriarcalista i, així, favorable a lo vernacle), la llibertat matriarcal (que no la llibertat formal, és a dir, la de línia patriarcal i vinculada amb el dret civil i amb les fal·leres dels primers ministres i de llurs acòlits) també serà un fet. Això sí: amb aquest sentiment. Per eixe motiu, comenta que

“I tots, si dies vénen mai de prova,

en caure com va caure Casanova,

la llengua és la mateixa llibertat” (p. 119).

 

Com a aclariment, direm que Casanova (en referència a Rafael Casanova i Comes, ca. 1660-1743), fou el darrer conseller en cap (batle) de la Barcelona foral, fins a l’any 1714.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes  i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare en la poesia

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I” (https://fundacionexe.org/wp-content/uploads/2022/09/pebrella01-pioneres.pdf), de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, hem trobat escrits interessants de Manuela Agnés Rausell Soriano (ciutat de València, 1839-1918), com ara, el poema “A ma pàtria”, en què podem llegir

 “Volen que un llenguatge intrús

use la ciutat del Cid,

deixant lo seu en desús

i és intolerable abús

fer-la parlar com Madrid.

Mares hi ha, amb certa jactància,

que, a sos fills, lo castellà,

amostrant, des de la infància,

creuen donar-se importància

suprimint lo valencià.

Cap de província en Espanya,

vol matar lo seu dialecte;

sols ací, per moda estranya

que, als naturals, enganya,

cabre pogué tal projecte.

Que es té ací per un no-res

al que parla en son idioma;

i exigir-nos açò és,

com si volgueren que, en Roma,

s’expressaren en anglés[1].

Per què, puix, tal confusió

entre la gent ignorant?

Perquè ningú, en conclusió,

ha tingut de saber tant

en sa vida obligació.

Que es deprenga[2] el castellà,

que s’escriga en hora bona;

propi és de gent il·lustrada[3],

mes molt bé el valencià sona

en boca del valencià” (p. 25).

 

Per tant, fa una defensa de la llengua vernacla i, així, de la terra, la qual trau, tot seguit, i l’enllaça amb la mare i, amb encert, associa el castellà amb lo masculí:

“Si, de ta més humil filla,

has oït sens despreciar

la pobra cançó senzilla,

és per vore si més brilla

ton nom en qui el sap cantar.

Naixcuda jo entre el gesmil

de la ribera del Túria,

també faré esforços mil

per lliurar de tanta injúria

ton llenguatge baronil” (p. 25).

 

Igualment, en uns altres versos, també es plasma l’esmentat sentiment:
“Qui no vol a la família,

ni a la pàtria en que naixqué,

encara que, en ella, vixca,

viurà com un estranger.

Hi ha, a València, fills ingrats

que l’olviden[4]per Madrid;

jo, estant en la Vila i Cort,

per València sospirí” (p. 29).

 

Finalment, comentarem que el “Diario de Valencia”, el 24 de juny de 1918, arran de la mort de Manuela Agnés Rausell Soriano uns dies abans, posà en castellà unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme i amb la terra: “podem dir que dedicà la seua vida a la pràctica de totes les virtuts, especialment, la de la caritat (…). Fou poetessa inspirada i escriptora feliç, el nom de la qual aconseguí assolir un bon renom en les lletres valencianes, de què era preferentment conreadora” (p. 39).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “inglés”.

[2] En l’original, en lloc de la forma “que s’aprenga”.

[3] En l’original, “ilustrá”.

[4] En lloc de “que l’obliden”.

A continuació, adduïm el llibre en pdf.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)