Trets que destacarien d’àvies (o de padrines) o bé de mares nascudes abans de 1920.

El 27 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post que deia “¿Què destacaríeu de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

En el cas de la meua àvia materna, nascuda en 1910, que era una dona molt arriscada i molt oberta”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment les respostes foren “La meva besàvia era un llibre i una pencaire[1]” (Climent Pont Barbosa), “La meva àvia, que em va fer de mare, era molt poruca per tot lo viscut, però em va ensenyar a lluitar per la llibertat i per la vida” (Dyana Basi), “La meva iaia Elvira va ser una dona forta. Amb tres criatures, va travessar la frontera amb França durant la guerra, per a retrobar-se amb l’avi. Es va saber adaptar al nou país i tirar endavant. Com tantes altres… dones valentes”(Regina Calante Bertran), “Les dues, molt bones, però molt diferents. Amb la que jo vivia, era molt llesta i es feia el que ella volia sense que es notés. Ara, quan hi penso, veig que va ser així” (Maria Serra Mallart), “La meva, nascuda al 1895, va ser la dona més valenta i treballadora del món. El iaio, mort; el pare, desaparegut i, la mare, prenyada. I tot va anar endavant” (Olga Navarro), “La meva iaia va néixer al 1892. Va ser una dona molt treballadora, peixatera. Anava a comprar en carro de cavall. Es deia ‘El xato’. Ara, amb la perspectiva dels anys, la ‘veig’ amb una gran psicologia innata, o saviesa, aquella que tenien moltes persones abans que vingués el progrés.

M’entenia molt bé amb ella, cosa que no vaig aconseguir amb la mare…” (Dolors Rodulfo Gimenez), a qui Eduard Roura Roca li comenta “Dolors Rodulfo Gimenez. La meva àvia per part de mare, nascuda el 1896, era una dona amb molta empenta, treballadora i molt lluitadora… I una persona que no sabia de lletres. Era molt sàvia. L’enyoro moltíssim”. Més comentaris en aquest grup: “La meva iaiona per part de mare. El seu home la va deixar amb tres criatures: una d’elles, era la meva mare. En un judici, va dir que no els coneixia.

La meva mare rentava la roba a les senyores de bona casa en el safareig del barri, i els portava la roba neta a casa.

També cuidà de la meva mare i el noi, el meu oncle” (Maria Dolors Del Baño).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 de novembre del 2021, ens comentaren «La meva àvia era, i és, el meu referent. Que en vaig aprendre ‘de viure’ de la seva gran saviesa. Gràcies, mamamia!” (Maria Josep Salvadó Carraté).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens escrigueren “La meva iaia materna va néixer al 1905 i els tenia molt ben posats” (Teresa Martí Porta), “La meva iaia va néixer al 1900. Treballava cosint i brodant per a famílies de la burgesia catalana, malgrat que també era filla de propietaris d’una fàbrica important en aquells temps. Viuda i amb ma mare, petita, brodava per a cases benestants a les quals ella anomenava ‘els senyors’” (Lui Sarrià).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 27 de novembre del 2021 i després ens plasmaren «Ses meves padrines, tant una com s’altra, eren ses qui duien es calçons posats, a casa seva, i ses qui comandaven” (Toni Mussol), “Feineres com bèsties, no hi havia hores. Molt, massa servils, fins i tot, ja retirades, amb els seus antics senyors. Generoses amb sa feina. A ma mare, l’ajudaren molt perquè, amb vuit criatures i malalta,… i això que ma mare també era una dona molt feinera” (Isabel Lliteras Fiol), “De 1914 (1914-2014). De nom, Maria. Forta com un roure. Feinera i emprenedora, sempre amb molta energia. Anà a escola el que era obligatori i, després, a costura.

Obrí una lleteria a Santa Catalina, quan encara es venia gel en barres i ses cuines eren econòmiques.

Cuidà s’home quan, després d’operacions a Madrid i d’estades a Toledo, acabà en cadira de rodes.

Ajudà sa filla a tenir tres fills.

No la vaig sentir mai dir que estigués cansada. No la vaig sentir mai queixar-se.

Per sa Nit de Nadal, ens feia cantar nadales tocant una paella amb una cullera de fusta.

Quan era viuda, sempre viatjava i travessava mitja Palma a peu i tota sola, per a anar a trobar-se amb els amics i coneguts de barri.

Una dona amb caràcter que duia sempre un bon remànec” (Catalina Lladó Martínez), “Molt feinera, senzilla, generosa i animalera” (Carme Burg), “Sa meva padrina materna va ser una dona valenta i molt bona persona, pel que m’han explicat. No la vaig conèixer, però l’he estimada sempre” (Carme Andreu), “Sa meva padrina materna era del 1910. Dona forta i valenta. Molt feinera… Era emblanquinadora. És va morir l’any 2012. Tenia cent dos anys i es dia abans havia emblanquinat ella, tota sola, es seu corral. Era una dona d’empenta!!!!!” (Carme Garcia Cerdá).

Igualment, també el 27 de novembre del 2021, Jose V. Sanchis Pastor, ens envià un missatge en què deia “La meua àvia paterna, una dona molt patida… Va criar quatre fills mascles en temps de postguerra. Un comerç clandestí amb productes que duia mon avi, de l’estraperlo. De nit i en bicicleta.

Ma àvia materna, una font de saviesa popular. Brodava a maquina per a altri. Es morí a huitanta-cinc anys” i Vicent Pla, un home molt col·laborador, em comentà “De la meua mare, no et puc contar-ne res, puix que va faltar i jo tenia vint-i-dos mesos.

La mare de mon pare va criar amb biberó el meu germà, qui tenia tres mesos. Ja pots pensar tu com era: molt de caràcter… i això que no era gran d’alçada. A mi, no m’estimava tant perquè em va criar fins a quatre anys. No sabria què destacar, però, en casa, les dos eren les que portaven el comandament”.  

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] El 27 de novembre del 2021 llisquí a ma mare els comentaris que havia arreplegat fins aleshores; i, ma mare, en sentir la paraula “pencaire”, em digué “Com la majoria [de dones] d’eixa època”.