Arxiu d'etiquetes: bruixes

Pedregades, traure el sant, curanderes i saviesa ancestral

General, , , , , , ,

Al capdavall de l’apartat “Pedregades i comunidors”, plasmat en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista català Dani Rangil, l’estudiós agrega que, a la darreria del segle XIX, n’hi havia molts i que Cel Gomis explicava que “comunir” “vol dir manar perquè els capellans, revestits de sobrepellís i l’estola, amb el breviari (…) i el salpasser (…), manen, en nom de Déu, als esperits immunds que congrien les tempestats, que les dispersin i les allunyin. El costum de comunir és encara molt general als pobles de Catalunya” (p. 135).

Després, en la mateixa obra, passa al punt “Invocacions a la pluja”, les quals, com veiérem durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra, aplegaren a ser molt habituals durant el Barroc, un moment d’efervescència religiosa arran del Concili de Trento (1545-1563) i que encara cuetejava en el primer quart del segle XXI, tot i que havia minvat prou en la segona meitat del segle XX. La relatora, Rosa Jubany, diu que “La mama explicava que el capellà tallava les tempestes i que un any de molta sequera van fer una romeria fins la capella de can Mates, van treure un sant, i la gent, desesperats, perquè quasi totes les terres eren de secà. Deien les oracions que fossin i que plogui” (p. 135).

Ara bé, immediatament, la informadora Mª Rosa Omella trau unes paraules que figuren en narracions relacionades amb la necessitat de pluja i que, a vegades, són exposades com si fossen llegendes: “i el meu oncle no deixava de dir a darrere ‘Sol i ventet, sol i ventet, que no plogui, que tinc l’estesa dels maons assecant-se’ perquè era rajoler” (p. 136).

El punt següent que inclou l’investigador de Calella és “Vidents, mags, bruixots i curanderes” i ho fa d’una manera que hem considerat molt oberta i respectuosa: “hem de donar fe de la màgia blanca, la beneficiosa o, si més no, innòcua. Mossèn Miquel, que era un bon home, la utilitzava per a protegir els cultius dels seus feligresos (…). Per a alguns, l’ofici de bruixot o de mag era la seva professió, en vivien, tot i que mai no n’hi havia hagut tants com ara [, primera dècada del segle XXI]” (p. 136) i que “No m’atreviré a dir que tot plegat és una enganyifa per treure’ns els diners (…), però n’hi ha d’altres amb un do per veure més enllà del que veiem la resta dels mortals, igual que els saurins que saben trobar les aigües subterrànies” (p. 136).

En aquest punt, abans de passar als relats que han fet a Dani Rangil, ell, lligant amb les bruixes i amb altres dones, indica que, “Si donem per bo que la bruixa és la maga dolenta, té un personatge femení que s’hi contraposa, la curandera, injustament oblidada, sobretot, quan es parla tant de bruixes. La de les curanderes era una màgia eminentment pràctica, molt enfocada a resoldre problemes de tipus sanitari, com un part, un tall, un emmetzinament o com trobar aquella cosa que ens fa tanta falta i que no sabem on l’hem deixada. La Gaspareta Mora ens deixa entreveure la saviesa popular i ancestral, inequívocament benefactora, que posseïa la seva sogra” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Aplecs de bruixes, les campanes, maternitat i agraïments a la Mare Terra

General, , , , ,

Tornant a narracions sobre bruixes, en el llibre “Històries i llegendes de  l’any vuit”, de Dani Rangil, hi ha “La Roca Balladora de Pineda”, la qual té trets matriarcalistes i que ens evoquen altres detalls de la mateixa corda: “A la falda del turó de la Guàrdia, hi havia una gran roca damunt d’una altra i, tot i el seu gran pes, la gent deia que es podia moure. Per desgràcia, ara ja no ho podem fer perquè aquell vessant de muntanya es va urbanitzar i les màquines es van endur la roca per davant” (p. 118).

Així, per una banda, capim les dones (fortes), s’emparen entre elles i cooperen (una damunt d’una altra), tenien un gran pes social i en l’entorn i, igualment, tenien vida (es podien moure). Ben mirat, com a signe de la seua presència en la rodalia i de pervivències ancestrals, de caire maternal i d’interés per la natura com a mare i com a part de la bellesa de la vida, hi ha la valoració que el relator fa de la modernitat, la qual considera que no ha estat respectuosa amb lo tel·lúric.

Després, el folklorista recopila que “Es deia que, a la Roca Balladora, s’hi ajuntaven les bruixes de les cases i veïnats dels voltants, i hi feien les seves juntes” (p. 118). Per consegüent, aquestes reunions, simbòliques i tot (per la seua antiguitat), esdevenen en territori femení i amb influència en bona part del veïnat, potser, com una alternativa a la política oficial i feudal i no cal dir que a la capitalista, com qui vol que les tradicions passen de generació en generació.

Una altra contalla en què apareixen bruixes i en nexe amb la figura de la mare, és “Pedregades i pèls de cabra” (p. 119): “Abans, a Canet, l’àvia ho explicava. Es veu que miraven de tallar les pedregades i que, si tocava la campana que era beneïda, no podia passar. I diu [ el que condueix la tempesta]:

-Va, afanya’t, tu, que la Cebriana ja toca.

I, a cada pedra, hi havia un pèl de cabra; i això es veu que eren coses de bruixes”.

Com copsem, hi ha mots que lliguen: la dona com qui transfereix el llegat cultural i com a alliberadora de la vila (ella és qui toca la campanya que aüixa les tempestes), la cabra (u dels animals vinculats amb l’alletament) i la cabra com a símbol de part de la bruixeria (la figura del boc i dels qui s’apleguen junt amb ell).

A continuació, l’investigador de Calella entra en el punt “Bruixes i criatures” i posa que, entre els rituals molt antics que encara es conservaven en els segles XVIII i XIX, hi havia l’oferiment de vides i que, “Per a compensar una suposada divinitat de la terra, propietària d’aquell solar que anava a ser ocupat, se li oferia un sacrifici de sang, que podia ser un pollastre, però mai una persona. Aquest costum ja el practicaven els nostres rebesavis ibers, que no sacrificaven vides humanes als seus déus, a diferència dels veïns celtes” (p. 119) i dels jueus, si més no, a l’estil d’Abraham al seu fill Isaac, tal com és presentat en l’Antic Testament de la Bíblia, en què Abraham és a punt de sacrificar el fill.

Com assenyala més avant, es combinava la bruixa amb el punt més dolorós de la vida humana: la mort dels infants (p. 120).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Les bruixes en el folklore català i el paper matriarcal

General, , , , , , ,

Aleshores, el folklorista de Calella passa al paper de la dona i dels juïns a bruixes, de què hi fa la Inquisició i inclou uns mots molt interessants: “Contràriament al que pogués semblar, els principals perseguidors de bruixes no són els frares de la Inquisició, sinó els consells municipals i els tribunals locals per a satisfer la necessitat del poble de trobar culpables de les seves desgràcies i poder-se’n venjar. Si bé, en moltes ocasions, és la Inquisició qui condemna dones i homes per suposades pràctiques de bruixeria, en altres, intervé per aturar aquests processos, per salvar la vida de les processades i, fins i tot, per deixar-les en llibertat en pocs mesos, tal i com va succeir en un judici en terres tarragonines el 1545, en el qual foren condemnades a mort trenta-tres dones” (p. 115).

Fem un parèntesi dient que, sobre el tema del sorgiment de la Inquisició, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), historiador valencià i mestre de Magisteri especialitzat en el canvi del sistema feudal al capitalista, en una classe del curs 1993-1994, ens comentà que la creació de la Inquisició tingué com a finalitat fer de braç dret de la monarquia perquè minvàs la força de la noblesa.

En eixe seny, en la recerca sobre els Sants de la Pedra (pel 2017 i pel 2018), llegírem articles en què hi havia un lligam entre la patriarcalització de l’Església (sobretot, arran del Concili de Trento esdevingut entre 1545 i 1563) i una major presència de trets no matriarcalistes [1], detalls que coincideixen amb passatges de l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval” en al·lusió als segles XV i XVI) i, com ara, amb la proclamació de Sant Jordi com a patró de Catalunya (en el segle XV).

Tornant al tema de la bruixeria i de la Inquisició en el segle XVI plasmat en “Històries i llegendes de l’any vuit”, Dani Rangil indica que “L’arquebisbe exigí l’alliberament d’algunes, enfrontant-se al consell municipal de Tarragona que havia contractat l’endevinaire Joan Malet, personatge que vivia d’endevinar, només mirant-les, quines ho eren. Finalment, les suposades bruixes tornaren a casa i Malet fou executat” (p. 115).

Al capdavall d’aquest apartat, l’investigador català agrega que, sota el títol de “BRUIXES”, ha reunit “temes pròpiament de bruixes tal i com s’entenen en la mitologia popular dels temps medievals ençà, però també altres personatges com bruixots benefactors, capellans amb coneixements esotèrics, mags, així com hipòtesis d’alguns testimonis sobre la causa de la fi de la bruixeria rural en els nostres dies” (p. 115), o siga, en la primera dècada del segle XXI, quan es publicà aquest llibre.

En el primer punt sobre aquesta secció, el “Bruixes i tempestes”, diu que “Un dels millors llibres sobre bruixeria al nostre país es basa en testimonis orals recollits entre el 1864 i el 1915” (p. 115) pel folklorista català Cels Gomis (1841-1915) i que, “Tot i que, entre el seu recull i el meu, ha passat més d’un segle, la majoria de les meves històries tenen evidents paral·lelismes amb les seves. El seu llibre té nombroses referències a dos indrets pròxims al Montnegre, Dosrius i Blanes, i també a Arenys de Munt” (p. 116).

En la mateixa pàgina, l’estudiós de Calella, reporta amb uns mots de Cels Gomis, en què capim detalls matriarcalistes presents en llegendes amb abundants trets feminals: “A Vallgorguina (Vallès Oriental), hi ha un dolmen damunt del qual, segons els habitants del país, les bruixes s’enfilen per alçar-se amunt dins l’aire i fer les tempestats”. Així, per dues bandes, les dones (ací, bruixes) empelten amb la terra: ho fan amb la pedra (representació de la seua fortalesa) i amb el fet que connecten amb la mare (amb la foscúria que sol acompanyar les pluges), com el llaurador que prega perquè ploga i, en acabant, l’aigua va cap a la terra, que és on viuen les persones.

Per consegüent, dona i terra són en nexe i la dona és qui té la darrera paraula: “fer [ elles] les tempestats” (p. 116), no un personatge masculí (sia una divinitat pagana, sia Déu…).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En l’entrada “CAPITULACIONS: El mite de l’amor convertit en negoci (i II)” (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions–el–mite–de–lamor.html), de la web “Cabinet d’Histoire”, de l’historiador Marc Pons[1], que tracta el tema del matriarcalisme i en què llegim que la Catalunya del segle XVII (“la Catalunya rica i plena dels Segadors”) és, també, “la Catalunya del Barroc, l’expressió artística senyera de la Contra-reforma catòlica. Les icones religioses femenines són progressivament marginades i substituïdes pels prototipus masculins. La contra-reforma catòlica es sustenta sobre la idea que la feminitat –i per extensió el matriarcalisme- és l’expressió del passat fosc (l’antiguitat, la medievalitat); i la masculinitat –i per extensió el patriarcalisme- es el símbol d’un present triomfant i d’un futur brillant. Un axioma que va arrelar amb força en el conjunt de la societat catalana del 1500 i del 1600[2]. 

I en aquest context històric, l’economia i la ideologia sumen, i esdevenen cultura social. La dona, que havia estat el centre de la vida en les comunitats catalanes primigènies dels segles VIII i IX recloses en les valls pirinenques, veu degradat el seu paper fins a esdevenir objecte i expectativa”. I, tot seguit, en comenta casos.

[1] El 30 de gener del 2020 no figurava l’autoria en aquesta entrada.

[2] I que tornarà a fer-ho en el segle XVIII, quan es reforce la idea de la llum com a símbol de cultura, de progrés, d’avanç, amb què s’intenta d’arraconar la cultura del poble senzill i lo matriarcal, en pro del capitalisme i de la cultura patriarcal que l’acompanya.

 

 

Dones que menen, que perdonen i que salven l’home penedit

General, , , , , , , , , ,

Una altra contalla de l’obra “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què copsem trets matriarcalistes, és “El ruc de les bruixes”. “Una vegada era un mosso d’una casa que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia (…). Ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 25). Comencem, doncs, amb unes frases relacionades amb un moment femení i actiu del dia en els Pobles matriarcalistes: la nit. Igualment, aquesta rondalla comença amb el tema sexual (les dones i, a més, per damunt del mànec de la granera, això és, de l’home, el tronc recte de la qual ens portaria al penis).

Les dues dones, després d’haver preparat unes olles amb untets, se’n van cap a Altafulla, una vila famosa per la bruixeria.

I “ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per fer com elles” (p. 25): l’home imita la dona, no al contrari; ella és, per dir-ho així, el model a seguir.

“Després, ben tip, s’unta, l’home I:

-¡Altafulla, xemeneia amunt! -i, tot plegat, es torna un ruc (¡Havia errat l’olla dels untets!)” (p. 25). Aquest detall empiula amb un fet cultural: en els Pobles esmentats, les dones menen l’ase (l’home, és a dir, l’animal de càrrega) i, altra vegada, capim el simbolisme de l’olla (circular i receptiu).

I més: quan les mestresses (l’anciana de la casa i la joveneta) tornen a casa i veuen que, en el perol, hi ha un gat (animal, sovint, vinculat amb les bruixes), podien haver castigat el xicot, no solament, fent que romangués sense poder-se moure… En eixe seny, Pau Bertran i Bros atorga molta importància a la vella, puix que diu que “semblava un dimoni” (p. 25).

Ara bé: el preu que pagarà el jove per haver passat la ratlla resulta significatiu, com molt bé exposa l’estudiós, potser, una bona temporada (de l’hivern de la vellesa, a bona part de la primavera de la infantesa i de la bonhomia), com si es tractàs d’una mena de fase de penediment (en aquest relat, masculí). Així, “Tant i tant, la jove va arribar a tenir-ne compassió, i un dia li va dir:

-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt. Amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 26). Adduirem que, no sols l’home segueix les directrius de la jove, sinó que les fa, possiblement, en el mes de maig, un mes que té molt a veure amb la figura maternal, amb la de Nostra Senyora i amb les flors. I, ben mirat, un personatge feminal (Nostra Senyora) salvarà l’home…

Afegirem que, com que Pau Bertran i Bros era català i, en el relat, inclou les roses, pensem que el passatge esdevé en plena primavera i, més encara, tenint present que qui parla amb el minyó és una fadrina (no una dona que passa per la maduresa de la vida, o siga, per la primavera d’hivern).

Finalment, posarem que, un altre dia que sol celebrar-se la festivitat de la Mare de Déu del Roser (però no tant en Catalunya), és el 7 d’octubre (com indica el filòleg Gabriel Bibiloni en el seu llibre “Santoral apòcrif. Els sants i la cultura popular”, p.4, publicat en el 2024 per Edicions Documenta Balear), un mes en l’etapa en què la terra fa saó (i, simbòlicament, les persones en l’època adulta de la vida) i, més aïna, de reflexió.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bruixes, Santa Àgata, dones protectores i actes matriarcals d’hivern

General, , , , , ,

Passant al tema de Santa Àgueda en nexe amb les bruixes, en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha el subapartat “Santa Àgata” (pp. 70-71), la festivitat de la qual és el 5 de febrer. El recopilador comenta que “Santa Àgata és la patrona de les dones; també és advocada contra les pedregades i protectora de les bruixes” (p. 70), detall que podríem vincular amb les dues parts de la dona: 1) la bona (la dona que no és bruixa i de bon cor) i 2) la que alguns consideren roín (la bruixa). En qualsevol cas, aquesta santa és defensora de totes les dones i, igualment, connecta l’època de neu (l’hivern) amb la de les calamarsades (mig any després) i, així, la banda passiva de la natura i l’activa i que minva.

Ben mirat, el folklorista agrega que “les dones, en gran gatzara, feien bona xocolatada i, amb gran xirinola, es prenien tot el dia de festa, en què comentaven els fets, trifulgues, casos i coses viscudes en el transcurs del darrer any, alhora que feien projectes de cara al següent. Així passaven el dia” (p. 70).

Per consegüent, ens trobem davant uns trets associats a l’hivern: activitats en rogle i dins la casa, balanç de l’any anterior i preparació i projectes per al que ha començat…

En un passatge posterior, afig que, en la vila de Bellpuig d’Urgell, se “celebra amb gran festa el dia de la patrona de les dones. (…) A la festa, no es vol cap home, car és la festa de les dones i, com aital, la fan. Cal dir que, en aquest dia, surten de casa molt ben abillades” (p. 71).

Quant al patronatge que exerceix a les bruixes, el folklorista d’Oristà plasma que “hi havia un dia a l’any, per Santa Àgata, el cinc de febrer, que les deixava soles, és a dir, que les bruixes podien anar allà on volguessin i fer el que els semblés.

Durant tot el dia, la santa fa festa” (p. 71) i, així, la santa empiula amb els fills de la terra i reflecteix una religiositat tel·lúrica, com en els Pobles matriarcalistes.

Un altre subapartat sucós i d’aquest llibre sobre la Catalunya interior, és “Els campaners i les bruixes del Lluçanès” (pp. 73-75), com ara, quan exposa que les bruixes triaven “per a les seves reunions els llocs més feréstecs que trobaven i, com més apartats dels punts habitats, millor, ja que els permetia d’estar molt concentrades amb el que pretenien fer sense cap entrebanc. Els punts més indicats per preparar les grans pedregades eren el Gorg Negre, el Racó Fosc, les Goles de les Heures i la Plaça Balladora, la bauma de la Quintana i les Goles de Fumanya, entre d’altres” (p. 73). Així, anant a pams, trobem l’aplec, la pedra (tret que enllaça amb lo femení), el gorg (un clot de molta profunditat en un riu i, per tant, connectat amb l’aigua i amb l’interior de la terra), el negre (color associada amb l’obagor), el racó (com en les rondalles en què una espasa petita és en un lloc més aïna isolat i fosc), les heures (el contacte entre la natura i la mare, sovint, simbolitzada per la massa pètria a què s’adhereix la planta, com el nen que mama) i, al capdavall, el ball (detall, més d’una vegada, que té a veure amb les bruixes i, de rebot, amb les dones). El fet que es destaque tant el paper de la dona i que, a més, es parle de celebració preparativa, ens porta a lligar-la amb l’hivern, de la mateixa manera que ho faríem si fos la Nit de Cap d’Any.

Cal dir que, molt avançat aquest punt de l’obra, capim que, “Per tocar a bon temps, el campaner es posava una brusa negra amb caputxa” (p. 74), o siga, que recorre a lo matriarcalista: la foscúria de la roba i, altrament, a la protecció que li farà la mare, qui el salva.

Finalment, Jordi Torres i Sociats addueix que, “Al terme de Gaià (Bages), també la tenien com a protectora i, per protegir millor els conreus, persones i bestiar, li van aixecar un petit temple al cim del turó més alt del municipi” (p. 75). Això és: els habitants recorren a la dona i la seua advocacia es copsa en el monument que els acull i que, a banda, ella fa d’emparadora de l’indret i de la rodalia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes, bruixes i pervivències matriarcalistes en la Catalunya pagesa

General, , , ,

Les bruixes: pervivències matriarcalistes, llegendes i paganisme.

En aquest punt, iniciat a partir del llibre “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats i publicat en el 2002 per l’Editorial Farell, obra a què accedírem pel 2024, inclourem temes que podríem posar en diferents llocs de la recerca, però que, com que aporta molta informació sobre llegendes, he considerat prioritari fer-ho en el de rondalles, llegendes, contarelles…

Així, en el pròleg, els introductors indiquen que Jordi Torres i Sociats (nascut en 1942), de xiquet, ja visqué el món de la pagesia, que “el seu padrí li explicava mentre guardava les vaques i durant el temps que passaven fora, la qual cosa afavorí una familiarització privilegiada de l’autor” (p. 9), puix que “els dissabtes al matí venien els avis de pagès i ho aprofitava per fer-los preguntes sobre els records, tot prenent-ne notes” (p. 9) i que el llibre “conté molts testimonis d’aquest món d’abans, del món de pagès, dels pastors i dels traginers” (p. 10).

Quan el folklorista passa al segon capítol (“2. Quan s’explicaven moltes d’aquestes històries”), indica que, enmig de tasques com la de pelar les fulles de la dacsa (l’espellofa, p. 13), no sols es reunien dones: era “tot un ritual a les cases més importants, és a dir, les cases dels grans propietaris, era cosa de dones” (p. 13), ja que “els espellofadors i espellofadores seien tot formant rotllana entorn del blat de moro. El primer que feien era dir el rosari. Aquesta pregària era dirigida pel cap de casa o la mestressa (…). Quan acabaven de resar, el cap de casa començava la gresca: els temes eren, entre d’altres, cançons, llegendes, endevinalles, rondalles i contes. Entre aquests temes, també es parlava de bruixes, màgica, curanderos i por.

Aquesta activitat es continuava durant les llargues vetllades d’hivern” (p. 13).

Per consegüent, a banda de la part faenera i de la que podríem dir més religiosa i formal, hi havia la que, sense embuts, més d’una vegada, incloïa la bruixeria.

Al meu coneixement, empiulant amb la història de les terres catalanoparlants i amb l’europea, capim que aquestes bruixes, sovint, eren dones que havien estat relegades de la universitat (començà cap al segle XIII) i, àdhuc, de la possibilitat d’exercir de metgesses. Llavors, calia crear una mena de boc amb intenció de justificar eixa orientació legal i, igualment, eclesial (en defensa contra el protestantisme i contra el fet que la població era matriarcalista, com ja es reflecteix en els segles XV-XVI, per exemple, en balls dins de l’església o bé en els pans beneïts, detall que a hores d’ara perdura).

Ben mirat, l’autor de l’obra escriu que, “Normalment, aquestes tertúlies eren presidides pel padrí de la casa, que era la veu de l’experièncaia i transmetia a la resta de la família les seves vivències i peripècies viscudes, recomanant que es recordessin i ho transmetessin alhora als seus descendents” (p. 14).

És a dir, el paper pedagògic dins de la família també abraça que la resta dels integrants (la majoria no sabria escriure i, més aïna, tindria saviesa de la vida) passen aquest saber als seus fills.

Igualment, Jordi Torres i Sociats agrega que una de les festes de més ressò (i que era aprofitada per a aquest lligam cultural matriarcalista) era la matança del porc (cal pensar que en novembre, com en molts llocs): “Una altra de les vetllades on es contaven moltes històries, llegendes, fets i vivències, era el dia de matar el porc, la festa de pagès per excel·lència. (…) la quantitat d’històries i fets ocorreguts en aquest temps era molta i variada” (p. 14).

Finalment, evoca que “els avis miraven qui diria la història més enrevessada, més fantàstica, més espaordidora, més tràgica o més recargolada” (p. 14).

Aquest darrer fet ens en trau un altre, important i propi dels Pobles matriarcalistes: així com la matriarca (qui fa de cap de la vila o de la casa) cerca la xiqueta que connectarà millor amb el grup i que afavorirà més el col·lectiu i l’esdevenidor cultural i psicològic de la terra (per exemple, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), ací es triava la persona més preparada (no necessàriament, la més vella, encara que podria coincidir).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)