Arxiu d'etiquetes: besar la terra

“La Lluna i el Sol”, una rondalla matriarcalista en què la Lluna fa de mare

General, , ,

“La Lluna i el Sol”: quan la lluna (lo matriarcalista) besa la terra i hi acampa junt amb els fills de la Mare Terra.

Tot seguit, exposem la rondalla “La lluna i el sol”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras i en què, entre altres coses, ix el detall matriarcalista de besar la terra. Diu així:

“Temps era temps, va resultar que la Lluna i el Sol es van enamorar. Van festejar i es van casar. A la boda, va assistir-hi tot el firmament en pes: estels, àngels, planetes, astres, etc., tot el que es mou per allà dalt van anar a la boda, que se celebrà un bon matí de primavera.

La Lluna anava de blanc, ben polideta, i rebia les felicitacions de tothom. El Sol anava més despreocupat. La Lluna es va encaboriar i va preguntar-li, al seu solet, si no es trobava bé o si no estava content. El Sol va respondre-li que el deixés en pau i que no fos pesada. Diu que van passar els dies i les setmanes i l’actitud del Sol continuava igual. Fins que, un matí d’agost, quan el Sol anava a complir amb el seu treball, la Lluna li va suplicar que li digués per què es comportava així amb ella. El Sol va intentar treure-se-la de davant amb bones paraules: l’estimava, però volia que el deixés estar.

La Lluna va demanar-li una prova del seu amor. Si l’estimava, l’havia de deixar anar amb ell a treballar, així, ella el descansaria un xic de la seva feina.

En sentir això el Sol, va respondre rotundament que no i la tractà de pretensiosa i atrevida, a més d’agosarada, per voler ésser igual que ell.

La Lluna va contestar-li que no volia ser un destorb: per això, decidia separar-se’n, viure independent.

-Jo començaré a besar la terra, quan tu acabis -féu la Lluna-, i vetllaré amb els meus raigs platejats i blanquíssims el son de tothom.

-Lluna, no em deixis -féu el Sol, quan s’adonà que la cosa anava seriosament.

-Ha estat el teu caràcter orgullós i presumptuós el que t’ha menat a actuar així -féu la Lluna-. Així, que em separo de tu, Sol envejós.

I fou, per aquest motiu, que es van separar: per l’enveja. I, des d’aleshores, cada un va pel seu compte: l’un, de dia; i, l’altra, de nit” (p. 559).

Com veiem, per una banda, les noces es celebren en primavera, l’estació vinculada amb l’esperança. A més, la dona (ací, la Lluna) rep felicitacions de molta gent, detall que reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben considerada.

Igualment, ella, molt oberta, pacient i amb bona empatia, s’interessa pel Sol i està decidida a fer-li costat en el treball, en les tasques i a facilitar-li una vida més tranquil·la, però sense ser un destorb per al Sol.

Fins i tot, ella proposa besar la terra, un detall que Pere Riutort, en la seua explanació del 2018, plasma com relacionada amb els pares, amb els avantpassats, i que, a més, podem relacionar amb besar la mare, amb tenir-li simpatia, amb valorar-la favorablement, així com ho faríem a la terra que ens acull, a la terra on vivim i, òbviament, a la Mare Terra.

I, com que la Lluna estima la terra, la vida i lo terrenal (però sense menysprear el seu paper durant la nit), li comenta “Jo començaré a besar la terra, quan tu acabis (…), i vetllaré amb els meus raigs platejats i blanquíssims el son de tothom” (p. 559). Al meu coneixement, cada bes que ella fa a la terra, en el fons, és la llum que ella transmet (durant la nit, en plena foscor) a cada u dels fills de la Mare Terra, per mitjà dels raigs.

Finalment, com podem captar, la Lluna fa el paper de mare, adhuc, maternal (vetlar pel bon son de tothom), i afavoreix l’esperit comunitari.

Ara bé, com que ella, amb més iniciativa i amb més opcions, s’ho trau de les mans (però no el Sol), ell es troba que la Lluna sí que es val junt amb els altres (esperit de comunitat) i que ell és molt més dependent. Aquests trets enllacen amb el matriarcalisme i, quant al relat, no n’havia llegit, de semblants i amb aquest esperit matriarcalista, amb una visió positiva del detall de besar la terra (ací, la mare i, per extensió, la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, oferim una foto d’aquesta rondalla.

 

 

“La meua àvia besava la terra” (Francesc J. Miró)

General, , ,

 

En relació amb el tema de la transmissió cultural, el 24 de desembre del 2019 preguntí a Pere Riutort, pel tema de “besar la terra”, de què ell parla en unes línies de l’explanació extensa que m’havia enviat a finals del 2019. I, eixe dia i l’endemà, demaní en Facebook, tant en el meu mur com en alguns grups, si havien besat alguna vegada la seua casa o bé la terra on vivien (o on nasqueren). Les respostes en línia amb la pregunta foren: “Doncs, la veritat és que no. Jo recordo que, la mare li feia un petó, al pa. Però al terra, no ho havia escoltat mai” (Angels Morán Navarro[1]), “No ho havia escoltat mai. És curiós, i està molt bé saber-ho” (Àngels Plana Tejero[2]), “Som mallorquina i no ho he vist mai” (Cati Sabater[3]),“Un escrit molt interessant.

La meva mare, de la Catalunya endins, estimava molt la seva terra i en parlava amb enyor, tenia un gran sentit de pertinença, però no fins a aquest” (Assumpta Capdevila[4]), “Suposo que si tornes al cap de molts anys, sí. Però si hi estàs vivint des de fa generacions, no crec” (Maria Montserrat Morera Perramon[5]), “No, no ho havia pensat mai, però ara que ho dius, m’agradaria fer-ho, tinc d’aconseguir…” (Maria Capellas Carreras). El 25 desembre del 2019, a Maria Capellas responguí “Jo li diguí [,a Pere Riutort,] que creia que, cap als deu o onze anys, ho havia fet alguna vegada.

Això sí, puc dir-te que, ahir, en tornar a casa, sí que besí el pis de l’entrada, en senyal d’agraïment a la vida i a la terra on he pogut, finalment, establir una residència, encara que, algunes vegades, des de que hi visc, ho haja fet[6]en cals meus pares i que, molts caps de setmana, vaja a visitar-los”[7]. I afegiré que el 25 de gener del 2020, me n’aní a cals meus pares (que viuen en Aldaia, a visitar-los), però que, un poc abans, passí per la planta baixa dels meus pares[8] i, en ser-hi, besí el pis unes quantes vegades i em proposí, com a objectiu de la meua vida, mantenir-me fidel a la terra i a lo matriarcal, a lo que anàs vinculat a la llengua materna que m’havien ensenyat els meus pares, la que, en el País Valencià, rep el nom popular de “valencià” però sense descartar mitjans, com ara, els ordinadors o Internet, perquè no m’era prou haver-ho fet en la casa que ara era de la meua propietat, sinó que calia anar a l’arrel i tenir-la present mentres visqués i actuar a favor de tot lo relacionat amb la llengua catalana (la meua llengua materna, la dels meus pares, la dels meus avis) i en línia amb com ho feien persones amb esperit matriarcalista, com ara, Pere Riutort Mestre (un històric mestre de Magisteri i amic, nascut en Petra, una població balear, en 1935) o l’àvia Damiana, una dona del Poble colla (de la part xilena del desert d’Atacama), dues persones que, com un amic que ha escrit sobre la cultura colla, m’han servit de referents. I, com a anècdota, diré que, en el moment de besar el pis, notí erecció en el penis, un fet que no m’esperava.

Però n’hi hagué més respostes al tema de “besar la terra”: “Crec que una vegada” (Jaume Fàbrega[9]), el 25 de desembre del 2019, en el grup de Facebook “Dialectes”. El mateix dia, Rafel Perello Bosch (de les Illes Balears) escrivia, en el seu Facebook (on li havia escrit des del meu mur), que “No és costum. Només ho fan actualment tribus de Sud-amèrica. A Mallorca era costum tenir un os d’un avantpassat com a protecció”[10] i Bartomeu Mestre (a qui també li havia compartit la informació del meu mur, en el seu), plasmava “Cap notícia ni una sobre aquest ‘besar la terra’”.

Fins i tot, el 20 d’agost del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort, a qui li preguntí “¿És costum besar la terra?”, començà dient-me que era un costum quasi perdut i que, “Si no, a Mallorca mateix, quan cau el pa a terra, s’agafa i es besa[11]. Antigament, sí”. I, en llegir-li algunes de les respostes (i destacarem que ell sí que sabia que és costum en Amèrica del Sud, fet que li confirmí), com ara, la d’Assumpta Capdevila sobre la gran estima que tenia sa mare per la terra[12], Pere Riutort respongué: “Aquest amor a la terra va unit. Com diu Joan Pau II, la Pàtria és la terra i la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on u s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’”. Ell parla de “la terra materna”[13]. Direm que, en acabar aquesta conversa amb Pere Riutort, posí la notícia i els seus comentaris en el meu mur de Facebook i en el de molts grups, sobretot, relacionats amb la llengua catalana, amb la música o amb qualsevol lloc de tot l’àmbit lingüístic, i unes quantes preguntes: “Una pregunta, per a l’estudi antropològic sobre el matriarcalisme:

¿Heu besat alguna vegada la terra? ¿Sabeu si encara és costum entre persones que coneixeu o ho era abans? ¿I el pa, per exemple, en caure a terra? Gràcies”.

Foren moltíssimes les respostes a l’acte de besar el pa en caure a terra[14]. No obstant això, ací només en traurem les que, d’alguna manera, o bé tracten el tema de “besar la terra” (perquè qui escriu el comentari ho ha fet o alguna persona que coneix, a banda de Joan Pau II, qui algunes persones relacionaven amb aquest detall o amb altres papes): “El pare, quan vaig treure el carnet de conduir i va venir a donar una volta, quan va baixar, sí que va besar la terra. Tots ens vam fer un fart de riure” (Joana Silvestre[15]), “Jo ho he vist fer amb el pa. Jo no. El terra, el sol, besar,… el Sant Pare, quan baixa de l’avió, per anar en algun País i abans de saludar a les autoritats.

Jo no he vist que ningú més ho faci” (Pilar Coll Serrano[16]), “Jo, quan em desperte pels matins” (Jose Ignacio Monllor Ferrer[17]), “Jo, una vegada que em vaig vore ben apurat per un mal temps en la mar, quan vaig arribar a port” (Francisco Llorca Picó[18]), “Jo, quan em desperte, pels matins. És una cosa personal, el disposar d’un dia nou és una meravella.

En Marxuquera[19] em pariren i ací estic” (Jose Ignacio Monllor Ferrer[20]).

Igualment, llegim que “El pa, se’l considera element sagrat. Recordem que, la benvinguda a persones llunyanes, a pobles hostils amb els quals se volia pactar la pau, era l’oferiment del pa i la sal.

Besar la terra, quan un ha estat lluny d’on va néixer, quan arriba, besa la terra,… costum que encara es conserva, poc però” (Miquel Vila Barceló[21]). Una informació interessant, en relació amb el tema del pa i amb el de besar la terra.

En el grup “Dialectes”, on escrigueren moltes persones el 20 d’agost del 2020, en relació amb la pregunta sobre “besar la terra” i sobre el tema de besar el pa, hi ha respostes interessants. En farem esment d’algunes. “Jo no ho he fet mai, però ho he pensat moltes vegades. Tinc un poema que comença: ‘He besat la terra dels meus avis’-.

Jo ho faria en senyal de respecte o en senyal de comiat per sempre”  (Carles Moya). Li responguí, el mateix dia: “Jo sí que ho fiu, unes quantes vegades, en gener, del pis de la casa on nasqué mon pare.

Jo, en senyal de fidelitat a la terra i a lo matriarcal unit a la llengua catalana”. Una altra contestació fou “Lo de besar a terra, no ho conec. Lo de besar el pa, quan cau a terra, sí que ho he vist. Ja no ho recordava” (Isabel Escriva Sellens). Igualment, escrigueren “Sí, sa terra, després de molt de temps de no ser a un lloc” (Tomeu Mallman[22]), “Jo, metafòricament, sí que ho faria, descobrint la terra dels meus avantpassats. Sense metàfores, he volgut conèixer els llocs que van veure néixer i créixer els meus avis” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega[23]), “Sí, Lluís, he besat la terra i, quan em cau un tros de pa, encara ho faig” (Rosa Maria Gómez Tosas[24]), “Sí, jo també he besat la terra, i m’ha agradat ‘empeltat’. Tot i que no sempre surt bé” (Contxi Enjuanes Carrera[25]).

El 12 de desembre del 2021 fiu una pregunta, també relacionada amb “besar la terra”, en el meu mur i en distints grups de Facebook, però vinculat amb àvies i amb mares nascudes abans de 1920, i, una de les respostes, en el meu mur, molt interessant, fou “És cert. Recorde com la meua àvia besava la terra al tornar de un viatge que la haguera duta fora de la seua vall, la Foia” (Francesc J. Miró), a qui comentí que jo sí que ho havia fet “Més com un acte de fidelitat a la terra”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L’endemà del 6 de desembre, dia de la “Constitución española” escriguí un comentari a l’entitat de la foto, molt semblant al que podem veure, i, posteriorment, el retiraren. Hui, 14 de desembre del 2021, n’hem escrit aquest. La Mare Terra, com el matriarcalisme, està vinculada amb l’acollida.

Hui, 14 de desembre del 2021, assistim a un fet continu: persones vinculades amb la telefonia no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta.

 

 

Notes: [1] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook. El 20 d’agost del 2020 vaig fer una pregunta sobre “besar la terra” i “besar el pa” i moltes persones, moltes, tant en el meu mur de Facebook, com en el d’altres grups, respongueren sobre el tema de besar el pa, en una línia molt semblant a la que hem llegit ací. Així, Francesc Castellano, en el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, el 20 d’agost del 2020 escrivia, entre altres coses: “Besar el pa, quan cau a terra ho havia vist en gent molt gran, com fer-li una creu amb el ganivet abans de tallar-lo”.

[2] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[3] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[4] El 25 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[5] El 25 desembre del 2019, en el grup “Dialectes”.

[6] Residir.

[7] La resposta de Maria Capellas Carreras i la meua foren en el grup de Facebook “Reflexions”.

[8] Era part de la planta baixa que, en morir el meu avi patern (1909-1983), pertanyia al meu avi i, això sí, n’era la banda on dormia el meu avantpassat i, a més, on ell solia seure’s i on estava la cuina, la nevera, el menjador, etc., quan jo era un xiquet.

[9] El 25 de desembre, en el grup de Facebook “Dialectes”.

[10] Direm que, el fet de tenir un os d’un avantpassat, Pere Riutort, el 20 d’agost del 2020, mentres jo li llegia aquestes paraules de Rafel Perelló Bosch (després d’haver-li llegit els comentaris que m’havien fet en desembre del 2019), em vingué a dir que ho veia com un perllongament de besar la terra, ja que, d’alguna manera, era tenir part de lo que restava de l’avantpassat que ara reposava sota terra. A més, em comentà que era la primera vegada que oïa eixe costum mallorquí.

[11] En línia amb aquest comentari de Pere Riutort, el 20 d’agost del 2020, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), escrivia en el meu mur: “Sí que recordo, de fa molts anys, quan érem jovenets, que, si et queia un tros de pa a terra, en collir-lo, el besàvem. També recordo, de la meva mare, i hi sé d’altres famílies, que, abans d’encetar el pa, amb el ganivet, hi feia la creu”. I, tot seguit en el mateix mur i eixe dia, Rosa Garcia Clotet, escrivia que “Besar el terra, no; però el pa, quan queia a terra, sí, i també abans d’encetar el pa, se li feia una creu amb el ganivet, tal com diu el Sr. Ricard Jové Hortoneda”. Cal dir que el besar la terra està associat a la mare, a la Mare Terra, a la Mare Pàtria, mentres que el pa no està vinculat amb la mare.

Algunes persones, com ara, Maria Rosa Ferré López-Atalaya, el 20 d’agost del 2020, en el grup “De Reus al món”, en relació amb aquestes preguntes, escrivia: “El pa és de Déu. Això, abans es deia. Joan Pau II sempre ho feia, cada país que visitava”.

[12] El 13 de desembre del 2021, coincidint amb el fet que, eixe mateix dia, jo havia reportat a unes quantes persones sobre el tema de besar la terra, Assumpta Capdevila em comentà “Gràcies per tenir present a la meva mare, una dona del camp, que va anar a raure a la ciutat, on va lluitar per tirar endavant la família.

Estimava la seva terra en particular i tota la natura en general”.  Estimava, per tant, la Mare Pàtria (la seua terra) i la Mare Terra (la natura en general). Dos senyals clars de matriarcalisme.

[13] Quant al terme “La Terra Mare” (sic), Pere Riutort digué que tenia relació amb la deessa grega Demèter, la de l’agricultura, el nom de la qual, si bé, etimològicament, és “De-meter”, procedeix de “Ge-meter”.

[14] En el meu mur i en molts grups de Facebook. Si voleu trobar les respostes, podeu escriure la pregunta en Facebook, com qui cerca el nom d’una persona o el d’una associació.

[15] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”.

[16] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur.

[17] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur. Aquest és u dels pocs que diu que ho fa o que ho ha fet alguna vegada i, a més, com veiem, diàriament.

[18] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur. És una de les persones que diu que sí que ha besat la terra.

[19] Marxuquera és una caseria i una partida extra municipal repartida entre els municipis de Gandia, de Palma de Gandia, d’Ador i d’Alfauir.

[20] Aquests comentaris, en el meu mur, són del 20 i del 21 d’agost del 2020. Quant a la consideració del dia nou com una meravella, el 21 d’agost del 2020, li contestí: “Sí que és una meravella, sí”.

[21] El 22 d’agost del 2020, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”.

[22] El 21 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”. A una de les persones que respongué en aquest grup, Toni Manonelles, a la pregunta “què us fa relacionar besar sa terra amb besar es pa, i tot això amb es matriarcalisme” (sic), li responguí: “No dic que hi haja una relació entre besar la terra, besar el pa i el matriarcalisme.

Ara bé, sí que intuesc que hi ha una relació directa entre besar la terra i matriarcalisme. Les cultures matriarcals donen molta importància a la Terra Mare i, per  tant, a lo que fa que, a traves dels aliments i del bon manteniment per part de les persones, resulte més fàcil la vida del futur de les persones”.

A més, per exemple, en la cutura colla (et parle dels colles de Xile, que coneix molt un amic meu i de  què he llegit un llibret), que són matriarcals, tenen el costum de besar la terra”.

[23] El 21 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”.

[24] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”. Eixe mateix dia, li resgponguÏ: “Ho escriuré. Quant a lo de besar la terra, ets de les poques persones que ha dit que sí.

Jo sí que l’he besada”.

[25] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”. Després de contestar-li, el mateix dia, “Jo també he besat la terra”, el 21 d’agost del 2020, em responia “Veig que no sóc l’única que fa aquestes coses”.

 

 

“Besar la terra”, un acte de germanor amb la Mare Terra

General, , , ,

 

Començarem dient que Pere Riutort entra de valent en el tema de “besar la terra”, en què insistirà en altres punts de l’explanació: “ c-4) La Tierra Patria se besa, porque es la tierra de los padres, de los antepasados, donde reposan sus cenizas; la tierra de la comunidad humana auténtica de cada uno, no la frecuentemente impuesta por una situación de dominio, de sustitución, de colonización.[1] Las colonizaciones han sido esto, sustitución de lo propio por lo correspondiente a otro pueblo, que ha dominado a un Pueblo originario con los esquemas de dominio y coacción, sustituyéndoles los elementos de cultura e imponiendo los del Estado colonizador, con sus intereses económicos, militares, de expansión territorial…

En un viaje que hice a California en 1987, nos dijo el militar que nos llevó a ver una base de lanzamiento de cohetes, que siempre que tenían que hacer una construcción militar, consultaban a los indios nativos, aún existentes, por si en aquel lugar había algún cementerio desconocido, porque si removían la tierra con los huesos de sus antepasados se volvían furiosos: Era la ofensa más grande que se les podía inferir.

Este sentimiento y razón de Patria, que está en la humanidad, es la primera característica cultural de un pueblo histórico, que descansa sobre la cultura de los antepasados y que se quiere ‘operante’ en los tiempos actuales por la acción responsable de los que constituyen una determinada Comunidad. Esta actuación responsable es la razón y justificación de una auténtica democracia política: No son aceptables las dictaduras, ni tampoco las dictaduras de las monarquías, como se han sucedido casi siempre a través de los siglos” (p. 38).

I, en línia amb aquesta primera característica cultural d’un Poble i al fet que el Poble viu damunt de la terra dels seus avantpassats (els quals romanen terra endins), Pere Riutort, en el punt c-5, passa al País Valencià, amb les paraules següents: “El himno de la Coronación de la Virgen de los Desamparados empieza así: ‘La Pàtria valenciana, s’empara…’. Es el concepto auténtico de Patria el que se expresa en el inicio de este himno, porque responde a las raíces auténticas familiares, las raíces del Pueblo Valenciano, actualmente sin Estado propio como lo tuvo, a lo menos, teóricamente, hasta 1707, cuando se instauró el decreto de Nueva Planta de Felipe V: Nuestros[2] antepasados formaron un pueblo, una estirpe, una sociedad cohesionada, una nación confederal, que nosotros hemos recibido como herencia y a la que moralmente no podemos renunciar” (pp. 38-39).

I, per a aclarir el concepte de “Pàtria”, Pere Riutort comenta que “c-8) Patria: Es una palabra y un concepto que hemos heredado de las lenguas y culturas grecolatinas (…). Besaban la tierra patria, propia, como se besa a una madre. Para los griegos era ‘He gue méter: La Madre Tierra’. El concepto de estirpe, (…) viene de las raíces del vegetal, imprescindibles para la vida de la planta”[3] (p. 39). En relació amb aquestes paraules direm que el 12 de desembre del 2021  accedírem a dos articles en Internet publicats en valencià i vinculats amb la Falla Na Jordana (una de les falles que més vegades sol aconseguir el títol de guanyadora en la ciutat de València) i que, en la versió en castellà, poguérem llegir uns versos[4] clarament patriarcals:

“Tierra mía, tierra mía,

tu suelo no he de besar.

Para hacerte una expresión de amor,

yo ya no me pienso agachar.

Beso de cromatismo onírico,

beso de tambor y dulzaina.

Beso de firme muixeranga”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En canvi, el mateix 12 de desembre del 2021, trobàrem un escrit interessant i en línea amb el matriarcalisme, “La terreta (14). Amor a la terra i raïm de moscatell a la taula”, publicat també en el 2016, i amb què m’identifique molt com també amb molt de lo vinculat amb els Sants de la Pedra, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non (i que formen part del matriarcalisme meditarrani), i que, com ara, en moltes representacions d’art, no apareixen pregant (com tan sovint ho fa el castellà Sant Isidre), sinó amb unes cistelles amb collita del camp (i que ells dos sostenen amb uns braços juvenils) i, així, amb el llaurador i “amb els qui llauren” les seues vides i la del seu Poble de manera que la terra no estiga fèrtil i sinó ben tractada, com en els Pobles matriarcalistes.

Convé dir que Pere Riutort, en moltíssimes ocasions, en parlar amb els térmens “nació”, “pàtria” o, per exemple, “poble”, plasma els significats que dona a aquestes paraules la visió matriarcal que hi ha en molts escrits vinculats  amb el Vaticà, sobretot, en documents de papes del segle XX (com ara, Pius XII i Joan XXIII) junt amb Joan Pau II (que estigué de papa entre 1978 i el 2005), quan, tots ells, toquen el tema de la llengua i de la cultura.

Tornant al tema de “besar la terra” dels pares i dels nostres avantpassats, Pere Riutort, si bé de passada, en la pàgina 112 de l’explanació, addueix que “La lengua patria claramente es el valenciano[5], la lengua de los antepasados, de los ‘padres’. El castellano es la lengua de unos de fuera, de quienes queremos como hermanos, pero, son miembros de aquella nación constitutiva del Estado nacionalista, descrito por Pío XII, que ha usado la nacionalidad castellana con la respectiva lengua y sus intereses de toda clase, como elemento de sustitución y destrucción de nuestra lengua y de todo aquello que es propio de nuestra auténtica nacionalidad Cf. Pio XII Radiomensaje Navidad 1954”. I, per tant, no considera prou (ni jo, ni moltes persones que conec) que una persona entenga el valencià (ampliable, per exemple, a viure junt amb persones d’arrels valencianes i que s’interessen per la dignificació del valencià i de la cultura valenciana d’arrels catalanes, és a dir, la no castellana): “¡Cuántas poblaciones, hablan en casa en valenciano, hasta incluso reciben la enseñanza en el Colegio en valenciano y la catequesis en la Iglesia en castellano!.

Un día saludé a un joven sacerdote de la Archidiócesis de Valencia, un párroco en un pueblo profundamente valenciano, Parcent, que me dijo ‘que podía hablarle en valenciano, porque lo entendía’ [.] Quien es titular de una Parroquia, en cualquier lugar del mundo, no le basta con entender la lengua de sus feligreses, tiene que hablarla con fluidez y correctamente. Tiene que sentirla, amarla y usarla, si es que quiere llegar al corazón de sus fieles. Entre nosotros es imprescindible defenderla. Nelson Mandela explicó magistralmente la diferencia entre la lengua conocida y la lengua propia, que entra en el interior y llega a la emoción del sentimiento humano” (p. 118). I, així, s’aconsegueix, no solament saber una llengua, emprar-la i donar-hi dignitat, sinó, com que (en el cas del valencià) té trets matriarcals, aplanar el camí a un model de vida matriarcal i en línia amb les arrels del Poble valencià, i no, així, del castellà (com tampoc dels qui abracen el castellà, ni dels qui menyspreen el valencià, ni, per descomptat, dels botiflers), motiu pel qual enllacem el parer de Pere Riutort sobre aquest capellà de Parcent, amb paraules que plasma en relació amb l’Horta d’Oriola, comarca històricament valencianoparlant fins a mitjan segle XVIII, quan, una política dura, repressiva i molt castellanista, feu que desaparegués en moltíssimes poblacions i que el seu ús fos quasi testimonial, fins a l’extrem que, fa quatre dies, era quasi totalment castellanoparlant: “*c-4) Se tiene que contribuir, como deber de conciencia de parte  de la Iglesia, a que los hijos de la ciudad de Oriola vuelvan a considerar como lengua propia, la lengua de sus antepasados.

(…) Fue muy importante la existencia de esta lengua entre sus habitantes, en la decisión de constitución de la diócesis oriolana, al separarla de Cartagena el 14 de julio de 1564, por bula de Pio IV” (p. 82).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, a ma mare (per alguns comentaris que m’ha fet en relació amb el tema de la terra) com tambe a l’amiga Graciela López Torres (de Mèxic, molt oberta i que ara, entre altres coses, aprén la llengua catalana i està molt interessada pel tema del matriarcalisme) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

Confirmat:

Hui, 12 de desembre del 2021, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i ens ha dificultat la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil.

 

 

Notes: [1] Aquest subratllat sí que segueix el de l’original. No obstant això, no subratllarem sempre, per a facilitar la lectura.

[2] Textualment.

[3] En relació amb aquestes paraules, en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què se’ns ofereix molta informació sobre el poble colla, matriarcal, en el nord de Xile, en el desert d’Atacama, l’autor comenta que la matriarca, l’àvia Damiana, “a lo largo de su vida, se preocupó de enseñar a su pueblo colla a vivir en sintonía y en comunión con la tierra, venerando a la ‘Pacha Mama, diosa protectora de su pueblo, cuyo origen acontece al fecundar el dios Sol, con sus rayos llenos de energía, las aguas del Titicaca, engendrando así a la diosa, madre de todo el pueblo” (p. 29). El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

[4] “Fallas de Valencia 2016 – Falla Na Jordana” (http://www.fotosfallas.com/fotos_fallas2016/fallas/naj.htm), amb la traducció al castellà dels escrits de la falla. La versió en valencià que presentem ací figura en un post de Toni Martínez Bernat publicat en el grup “País Valencià: memòria, present i esperança” el 17 de març del 2016, la font a què accedírem primerament i que el 12 de desembre del 2021 créiem haver perdut.

[5] Nom que, popularment, rep, en el País Valencià, la llengua catalana.