Arxiu d'etiquetes: art matriarcal

Art matriarcal, en què els artistes toquen els peus en terra i molt oberts

General, ,

Prosseguint amb l’art matriarcal plasmat en les obres de l’escultor Gerard Mas, en l’entrada “Gerard Mas – MAUS” (https://maus.art/fanzine/gerard-mas), publicada en la web “MAUS” en febrer del 2022, podem llegir una entrevista en què l’artista, quant al fet que la majoria de les escultures que fa són de dones, comenta que “Abans, feia homes, però (…) he anat tendint cap a figures femenines. (…) els homes solia fer-los com antiherois i, amb la dona, jugava a trencar la suposada imatge de virtut”. Cal dir que la figura de l’antiheroi masculí apareix, per exemple, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, com a vinculada amb lo matriarcalista. Igualment, com ara, hi ha escultures en què una dona fa una bufeta amb un xiclet o, com Gerard Mas addueix més avant, “Utilitzava tècniques antigues per fer coses més properes al dadà, coses que formen part del meu dia a dia contemporani” i, a més, afig “una cosa tan mundana, tan simple i, aparentment, vulgar, com ficar-se un dit al nas o inflar una bombolla de xiclet”.

En relació amb la religió en les escultures que fa, comenta que “És innegable que l’art, durant molts segles, ha evolucionat en paral·lel a la religió”.

Quant a la resposta del públic davant el seu estil, Gerard Mas diu que “jo pensava que, arribats a aquestes alçades, tothom havia vist de tot, però es veu que no” i que “Hi ha gent que em diu que el que faig és més tradicional i d’altres que em pregunten si hi ha que pugui tenir les meves obres a casa seva”. En qualsevol cas, l’escultor està obert als altres i a lo que pensen i, a banda, no es dedica a fer art políticament correcte, ja que ell no va en línia amb els “suposats cànons de bellesa que ha de complir tothom”.

De fet, quan l’entrevistadora li diu que “avui en dia, amb les xarxes socials, es dóna molta importància a l’aparença”, Gerard Mas li respon unes paraules molt sucoses i que podríem enllaçar amb la sexualitat matriarcal: “Sí, (…) hi ha gent que es posa mil filtres (…). Jo també me n’adono que, a la que faig una noia amb escot, té molts més likes que si faig un animal. És curiós això de les xarxes socials: la gent funciona igual quan miren una escultura que quan miren una persona”.

Finalment, això té a veure amb un comentari que captem en l’article “Entrevista a Gerard Mas, escultor” (https://www.guixols.cat/noticies/6394-entrevista-a-gerard-mas-escultor), publicat en la web “Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols”: “Senzillament, gaudeixo creant imatges que m’agradaria haver vist en un museu però que, pel motiu que sigui, fins ara han estat escultures impossibles”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Art matriarcal d’escultors catalans, amb humor irònic i molt oberts

General, , , , , ,

Gerard Mas Pujolras, un artista amb humor irònic i en nexe amb la terra.

El 2 de març del 2024, en què demaní en Facebook i per telèfon quins havien sigut els millors consells que els havien donat les àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, una de les persones que ens respongué, Fina Pujolras, en plasmà el seu i, tot seguit, li comentí “Quant als xics, cap al 2005, comentí als meus pares que, de xiquet, ja em fiava més de les dones (de les xiques), perquè els hòmens solien ser més animals”.

Llavors, Fina Pujolras ens escrigué:

“-Això és més comú del que sembla.

Jo he fet de mestra quaranta-cinc anys i ho he vist molt. Els nois més intel·lectuals i/o artistes, quan són petits, no se senten compresos pels altres nois, sovint esbojarrats. En canvi, les converses amb les nenes els resulten més interessants.

A continuació, li plasmí que “Ma mare diu que, de xiquet, ja era curiós (fet que ara relacione amb la creativitat i amb el gust per l’estudi i per aprendre amb moltes persones, sobretot, amb les velles, amb els xiquets i amb les de bon cor) i destaca que les xiques de l’escola de monges a què aní fins als sis anys, remarcaven el caràcter amable.

Quant a mon pare, que jo era un xiquet atrevit”. L’endemà, durant una visita que feren els meus pares a ma casa, ma mare m’afegí que, quan en tenia més de sis, també: “I, en l’escola, també. Agustina [una xica uns anys més gran] et tocava a casa. Feies molta més lliga amb les xiques que amb els xics”. En línia amb aquestes paraules, li posàrem dues fotos de quan jo tenia quatre anys i quinze dies i, sense ajuda, creuava la barra de dalt d’una gronxadora que hi havia en l’esmentada escola.

Fina Pujolras derivà el tema cap a la creativitat en nexe amb l’art. I fou, aleshores, quan trobàrem (com també, un poc després, l’escultor Gerard Mas Pujolras):
“-El meu fill, de petit, era més amic de les nenes de la seva classe que no pas dels vailets, que n’hi havia uns quants, de tremendos. Li agradava molt escriure, tocar la guitarra i fer manualitats. Avui en dia és un escultor d’èxit (Gerard Mas) i té molts amics i amigues.

Si, de petit, ets un noi no ‘futbolero’, sembles un ‘bitxo raro’”.

Empiulant amb el tema de les relacions amb les xiques i, fins i tot, amb lo que es sol considerar femení i que, en més d’una rondalla, podem veure que apareix la figura de l’home, li vaig adduir que, “A mi, fins als deu anys, jugar amb una cuina. Ma mare em feia costat” i Fina Pujolras ens adduí “El meu fill, igual” i li comentí “Interessant”…, entre d’altres coses, perquè copsàrem que reflectia educació matriarcal.

En acabant, la dona ens posà unes paraules que podem captar en llibres i en articles sobre creativitat: “Jo penso que la gent creativa, amb un ric món interior, ja esteu bé amb vosaltres mateixos i, potser, no teniu necessitat d’estar a totes hores amb gent que es mou molt (a vegades, per fer ben poc)”.

Més avant, li diguérem que, cap a finals del 2020, havia conegut el pintor Miquel Torner de Semir i també el 2 de març del 2024 poguí llegir i consultar uns articles en Internet relacionats amb l’escultor Gerard Mas.

L’endemà, el 3 de març del 2024, li enviàrem un correu electrònic en què li déiem “trobe que sou una persona (i un artista) valent, que uniu lo tradicional i el sentit de l’humor (part essencial per a la creativitat, això sí, sense tractar de ferir)”. Així, enllaça lo que podria ser la formalitat, amb eixa miqueta d’humor irònic que permet somriure, àdhuc, a persones de més de huitanta anys, ja que, en el fons, l’artista reflecteix que encara conserva una part de la seua infantesa: lo creatiu i la bonesa.

Prosseguint amb l’art matriarcal, en aquest cas, mitjançant l’escultura, poguérem llegir l’article “Gerard Mas, con nuevos ojos” (https://www.tendenciasdelarte.com/gerard-mas-diciembre-2019), publicat en la web “Tendencias del Mercado del Arte”, que diu que “l’obra de Gerard Mas (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 1976) es mou entre lo clàssic i lo modern, lo sagrat i lo profà, sovint irreverent i, enmig de lo bell i lde lo sinistre. Mirant el passat del present estant”.
A més, s’indica que, en el temps del gòtic (sobretot, en els segles XIV i XV), “hi havia un petit espai de llibertat en què l’escultor podia soltar-se i, després, desaparegué. I, en el gòtic tardà, àdhuc, en les esglésies, hi ha capitells amb imàtgens molt prosaiques… Això m’agrada molt. A banda, també soc fill del meu temps i, en l’art del segle XX, sempre m’he fixat en el dadaisme (…) Dadà m’atrau pel seu esperit burlesc, pel fet de generar qüestions i de no donar cap sentència estètica sobre res”.

Cal dir que Gerard Mas exposa unes paraules en nexe amb el matriarcalisme: “hi ha hagut una generació d’artistes que pensaven que (…) difonent la seua forma d’entendre l’art, canviaria el món. Aquesta ingenuïtat em fascina. Crec que els artistes caldria que fóssem conscients que som uns menestrals, que som una peça més del món i que oferim la nostra petita visió particular i la nostra manera d’entendre’l i, si a algú li serveix, que ho aprofite. Crec que, sense tractar grans temes de la humanitat, enfocant el món de més baix estant, (…) es pot aplegar a lo més pregó”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Fernando Peiró Coronado, retrats de persones, sexualitat matriarcal i molt obert

General, , , ,

 

 

El 23 de febrer del 2022 vaig rebre un missatge de Gema Marzá, una dona vinculada amb la Generalitat Valenciana i amb l’Ajuntament de Benicarló (una població valenciana de la comarca del Baix Maestrat), relacionat amb la “Germandat d’Abdo i Senén de Benicarló” . Com que mon pare tenia familiars en Benicarló (perquè el seu padrí, el pare de l’artista Fernando Peiró Coronado, junt amb la dona, a qui coneixíem per la tia Quinti, i els seus fills, s’hi havien traslladat des de que els fills eren xiquets, i, quan anàvem de viatge cap a Catalunya, solíem passar-hi a visitar la tia Quinti), li parlí sobre els vincles familiars entre mon pare (i ma mare i els meus germans i jo) i, l’endemà se m’ocorregué preguntar i informar-me sobre Fernando Peiró Coronado per mitjà de Ràdio Benicarló, recorrent a Facebook.

A més, el 1r de març del 2022, Joan Peiró Ferrer, nebot de Fernando Peiró Coronado (Alaquàs, 1932 -Benicarló, 2011, qui era fill de la dona del padrí de mon pare, això és, de la tia Quinti) i net de la tia Quinti (qui, en paraules seues, era de la Puebla del Salvador, en Cuenca), m’envià un correu electrònic i, l’endemà, en un altre missatge també del mateix correu electrònic (però, ara, en relació amb l’artista), m’inclogué que Fernando Peiró Coronado “va pintar una sèrie de figures femenines i simbologia matriarcal (petxines, clòtxines, mantilles, elements de roba interior…) que conformen bona part de la seua obra.

La seua filla, Mamen Peiró, t’informarà i proporcionarà documentació. No fa massa, es va organitzar una exposició sobre Peiró i les dones, on la seua mare Quinti apareixia en molts quadres a través de diferents símbols que evocaven la feminitat.

(…). Ací trobaràs també molta informació:

www.peirocoronado.com

Salutacions”.

Afegirem que el 3 de març del 2022 parlí per telèfon amb Mamen Peiró i, entre altres coses, tractà sobre la web i comentà que sí que era cert que son pare havia fet moltes obres en què eixien dones, sobretot, per mitjà de retrats i que hi havia entrevistes accessibles com també un parell d’estudis sobre la seua obra i que calia cercar informació vinculada amb Silvia Tena, amb Josep Igual i amb el cantautor José Antonio Labordeta, de qui jo sí que sabia (per mitjà de mon pare) que era molt amic de Fernando Peiró Coronado. En paraules de Mamen Peiró, relatives a l’estudi sobre el matriarcalisme, “Ja pots fer camí”.

Quant a l’artista (i ací tractarem la part que considerem en línia amb el matriarcalisme), sobretot, a partir d’informació de la web esmentada[1] i dedicada a la seua obra i a la seua vida, principalment, des de la vessant artística, direm que Fernando Peiró Coronado havia nascut en Alaquàs (l’Horta de València) en 1932, on visqué fins als nou anys, quan,  arran de l’ascens laboral de son pare (a secretari de jutjat) es trasllada a Benicarló, on viurà fins al 2011.

En 1950, s’inicia de manera autodidàctica en la pintura i, des de molt prompte, es dedicà a fer retrats, sobretot, com escriu Pascual Patuel, “en el seu àmbit més immediat” qui, a més, afig que “L’interés per la pintura fou una cosa quasi innata”. Igualment, partint de l’entrada sobre la biografia, veiem que “Les arrels del seu estil sempre han estat instal·lades en l’avantguarda, malgrat no haver-se integrat mai en cap de les escoles que han aparegut dins del moviment. Autodidacte (…). En constant evolució, la seua curiositat per investigar diversos terrenys” l’ha fet passar per moviments (i tècniques) distintes però amb el tret que “Tots els salts de la seua carrera, tanmateix, s’han caracteritzat per una coherència en què no hi ha ruptures ni buits”.

A banda, en l’entrada “Biografia” (http://peirocoronado.com/biografia),veiem que, pels anys setanta, “tingueren gran repercussió els treballs de col·laboració que desenvolupà junt amb José Antonio Labordeta. La inquietud de tots dos per descobrir camins nous els portà a fondre la poesia, el grafisme i la pintura, a més de presentar interessants propostes” que tingueren reconeixement molt gran. Respecte a aquest punt, el d’unir dues bandes artístiques o bé dels camps de la bellesa (com ara, la literatura i la pintura), em cridà l’atenció, des de molt prompte, el fet que, en molts retrats fets amb llapis, hi hagués escrits per part de Fernando Peiró.

En aquesta entrada biogràfica, veiem que, “En el 2005, Benicarló l’acollí com a Fill Adoptiu, després de tota una vida desenvolupada en la ciutat en què havia viscut tots aquests anys”.

Ara bé, una manera molt bona de veure què representava per a Fernando Peiró Coronado la creativitat, la vida, són unes paraules seues que figuren en l’article sobre la seua vida (en què hi ha part del text original, en foto, i la transcripció):

“¿Y por qué no este momento?

Ahora mismo estoy viendo desde mi atalaya un hombre vestido de oscuro, en medio de un campo verde. En el fondo sobre él está el mar y el cielo. Sólo se interpone entre nosotros el transparente cristal de la ventana de mi estudio.

En mi estudio hay una puerta que da a la calle y aquí arriba una ventana que me llena los ojos sí, de hombres pequeños que me caben dentro; de verdes; de amarillos; de ocres; de sienas; de violetas; de blancos, de blancos amarillentos; de recuerdos…

Idas y venidas tentando en el vacío auscultando el sonido, la forma y todo oscuro ¡ja, ja, ja!

Pero uno se obsesiona en ser mago ¡ja ja ja ja! -lo desconocido en el soporte blanco-virgen- y galopo el viento, ingrávido[2], lleno de ecos hasta el resquicio de luz. ¡ya está, ya está! que bien. Esto era ayer -vanidoso guiñapo de mago- ja ja ja ja ja… pero nuevamente galopo el viento, ingrávido, lleno de ecos auscultando el sonido, la forma, preguntando.

 

Fernando Peiró – Abril 1975”.

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Biografia” (http://peirocoronado.com/biografia), “Pascual Patuel” (http://peirocoronado.com/pascual-patuel) i “En primera persona” (http://peirocoronado/en-primera-persona-entrevista), entrades en la web “Peiró Coronado”, que porta la seua filla Mamen Peiró i la del nebot . Traduïm el text de les diferents entrades llevat d’unes paraules que escrigué ell en 1975. Agraesc la col·laboració i la generositat de Mamen Peiró i la del nebot Joan Peiró Ferrer.

[2] Lleuger.

Art matriarcal de catalans molt oberts, fins i tot, en el camp de lo eròtic

General, ,

Miquel Torner de Semir, un pintor català matriarcalista. La maternitat, lo maternal i la terra.

Tot seguit, parlarem sobre un artista que he conegut per mitjà de Facebook, Miquel Torner de Semir, un català nascut en Santa Pau (la Garrotxa) en 1938. El 17 de novembre del 2020, quan ja feia unes setmanes que el coneixia i que, més d’una vegada, rebia xicotets vídeos seus o bé fotografies d’obres que ell havia fet, en veure dos vídeos i un quadre, passí a fer-li l’escrit següent:

“Bon dia, Miquel,

Està interessant la teua pintura i, en eixe sentit, vull fer-te unes quantes preguntes. ¿En quina població nasqueres i on vius? ¿Quin és l’art que predomina entre les persones de la teua edat i que són d’arrels catalanes o que s’han integrat molt (fins i tot, lingüísticament i cultural) en Catalunya? ¿És un art, més bé orientat cap a lo matriarcal, cap a lo que es sol dir femení, com ara, lo religiós, lo interior, la comunitat, el grup, etc. i, al mateix temps, receptiu, però obert als altres i a lo que passa pel món? Gràcies. És que he observat que et dediques prou a fer quadres de temàtica religiosa, però no mística. Són preguntes per a un punt de l’estudi que faig sobre el matriarcalisme, el de l’art matriarcal, molt present en els comtats catalans, en temps de l’estil romànic, com he pogut llegir en un llibre de Diether Rudloff. Una forta abraçada”.

Unes hores després, em responia així: “En principi, tot és Maderno, diguem, Patrimonial. Unió és matrimon. Abans de Lilith, la mare terra i els mariners no diuen el Mardin, la mar, com la Mare Terra, la matriu còsmica.

Vaig néixer a Santa Pau, al castell. Sóc la darrera persona que va néixer a aquesta baluerna de la Catalunya vella. Vinc d’una nissaga carolíngia, Semir, Sigue[1] Mir, ‘victòria famosa’. Sóc gran i vol dir que faig el que sé fer, pintar com un instrument d’una força que va més lluny de mi mateix. No penso gaire, actuo. Quan era jove, vaig pensar i filosofar molt, potser massa. Ara tinc els ulls de cor i miro amb els de dins. Miro de pintar, no entendre la condició humana. Els vells, ens toca posar-los una mica fora de tot. Salut, feina.

Continua sempre amb la teua curiositat. És un bon camí saber el per què de les coses”.

La meua resposta, el mateix 17 de novembre del 2020, fou “Doncs jo, ara, he trobat que lo que fa que la meua vida tinga sentit, és dedicar-me a indagar sobre el folklore en relació amb la llengua catalana i amb les arrels catalanes dels valencians que parlem el català i, per descomptat, de lo que té a veure amb el País Valencià i amb lo que fou el Regne de València”. I, a continuació, li enviava dues fotos amb tots els punts que el 22 d’abril del 2019, l’endemà del dia de Pasqua, em proposí que inclouria l’estudi que començaria després de rematar el dels Sants de la Pedra: u sobre el matriarcalisme català i la seua presència en el segle XXI.

En acabant, continuà el seu escrit: “Els catalans de l’Urgell, d’on veniu vosaltres, com jo, de la Catalunya vella, varen venir amb el rei En Jaume, de la Catalunya vella”. I, en relació amb l’art, addueix que “Tot és matriarcal. Eva (abans, Lilith, la matriu còsmica). No diem ‘patrimoni’, per la procreació, diem ‘matrimoni’; els mariners diuen ‘la mar’, no ‘el mar’” i que, a més de ser “l’última persona viva que ha nascut al vell castell de la Marca Hispànica, de Santa Pau (a la Garrotxa), sóc pintor, tasca dura però intrigant: els ajuda (i ajuda als altres) a  veure coses amagades, sons, instruments,… d’una força que ens depassa[2]i, a través de les nostres elucubracions, esbrinar la condició humana. Vosaltres, valencians, veniu de l’Urgell (parleu ‘baixines’, ‘xiquet’, com els de Lleida). Vàreu venir amb el Rei En Jaume. Per cert, també un avantpassat meu es deia Bernat Semir, de la Marca”.

El 18 de novembre del 2020, m’envià, entre d’altres coses, una foto de Lilith, envoltada de colors més aïna foscs, però, com ara, amb el color roig i una miqueta de verd i en què apareixia una dona amb les mamelles i el pubis al descobert, molt semblant a una segona que representava una mescla de Lilith (de cintura en amunt i nua, per la banda davantera, mostrant els pits). I, immediatament, li comentí: “Precioses, les fotos.

Una aprovació de lo sensual i de la sexualitat femenina, de la regeneració, de la fecunditat.

Impressionant.

Mai no havia conegut un artista tan vinculat amb aquest estil. Mai.

Tinc 49 anys”.

Tot seguit, m’enviava una altra foto, però en què apareixien Lilith (de cintura en amunt i mirant l’espectador) i Eva (de cintura en avall i com si miràs a terra) i li comentí “Em recorda la clàssica Sirena” ja que apareixia en unes rondalles recopilades per Sara Llorens, en Pineda de Mar, i que havia llegit feia més d’un mes. Ell em demanava si em referia a la sirena vinculada amb Odisseu i, jo, que, a penes sé de mitologia, no li responguí. Però, a continuació, Miquel Torner deia que considerava adient “que investigues la Mare, la dona, el matriarcat. Recomane que miris, a través de Google, l’escultor Aristides Maillol, català com nosaltres. Era de Banyuls”.

Agraesc la col·laboració de les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que em fan costat dia rere dia i, per descomptat, la disposició que sempre ha tingut l’artista Miquel Torner de Semir, davant qualsevol pregunta que li he fet.

 

Les fotos que exposem ací me les envià Miquel Torner de Semir i són obres seues.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] En el text original, “sigue”.

[2] En el DCVB, el verb “depassar” figura amb el significat de “Passar al davant”.