Arxiu d'etiquetes: Arles (el Vallespir)

Art, Banyoles i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , ,

 

A continuació, exposarem bona part de les obres d’art, principalment, escultures, pintures i fotos vinculades amb els Sants de la Pedra, a què  poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’enviaren informació, a les que m’aplanaren molt el camí, i als qui em feren alguna recomanació relativa a determinades publicacions com també la dels qui, àdhuc, me n’enviaren de franc.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia) - còpia

D’Arles a Calasparra i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, passarem per Arles (població de la Catalunya Nord) com també per distintes poblacions d’Aragó, com ara, Camporrells, Toril y Masegoso i Tor-la-ribera, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

En Arles (comarca del Vallespir, en Catalunya Nord), a partir de l’estudi titulat “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”  i a què vaig accedir, per mitjà d’un missatge del 30 de novembre del 2017, gràcies a la gentilesa de Núria Jané, de l’Arxiu municipal de Cubelles, podem llegir que “és un dels llocs on la festa del 30 de juliol és celebrada amb més solemnitat. Hi sobresurt una processó amb el reliquiari i el bust dels sants, portats per capellans nadius de la població. El seguici es forma a l’església, a l’altar dels sants, i es dirigeix a l’encontre de l’anomenada Rodella, un rotllo de cera que la parròquia veïna de Montboló ofereix cada any des de 1465. La llargària del rotllo de cera es calcula per cremar durant 365 dies sense apagar-se. La processó de les dues parròquies passa pels carrers de la vila fins a arribar a l’església, on es celebra la missa presidida per un capellà nadiu d’Arles i concelebrada per capellans convidats”. Passant, per un moment, al llibre “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, afegirem que “La processó està formada pels sacerdots, una cobla, el penó de Sant Abdó i Sant Senén i dos grups de joves que, amb la vestimenta tradicional catalana de gala del Vallespir, carreguen una urna i els busts d’argent amb les relíquies dels sants” (p. 126). De nou amb l’estudi cubellenc del 2003, adduirem que “L’any 1998, un d’aquests [capellans convidats] va ser el de Cubelles, mossèn Joaquim Lluís, i també l’Ajuntament de Cubelles estigué convidat als actes oficials d’aquella edició. Acabada la missa, la gent canta els goigs dedicats als sants, amb acompanyament de cobla, i per últim, abans de dinar, és de costum anar a la Santa Tomba a buscar una ampolleta d’aigua miraculosa per portar-la a un malalt o simplement guardar-la a casa com a protecció de mals. A part de l’aspecte religiós, un dels actes més esperats de la Festa Major d’Arles el constitueixen els balls tradicionals del Roselló que es celebren a la plaça del poble” (pp. 4-5), entre els quals hi ha el ball de l’Oferta, un ball de què parla Guillem Alexandre Reus Planells, en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, quan diu que “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels dos busts reliquiaris i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista. (…) Quan la processó ha acabat, a la plaça major es ballen sardanes” (pp. 150-151). És a dir, també té lloc el ball de l’Oferta, com en Inca.

També sobre Arles, i tornant a la publicació del “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”, hi ha que “A més de la seva festa grossa, els arlesencs encara celebren una altra diada en relació als seus patrons. Es tracta de l’anomenada Festa de la vinguda, en la qual es commemora, el 24 d’octubre, l’arribada a Arles de les relíquies de sant Abdon i sant Senén. Cubelles, a través dels seus representants municipals, de la colla de geganters i de molta gent que s’hi va afegir, ha participat en aquesta festa, en dues ocasions, el 1991 i el 1999” (p. 5). Tot i que aquesta informació és del 2003, aquesta germanor entre poblacions, fins i tot, mitjançant celebracions relatives a sants que tenen en comú com a patrons, constitueix una glopada d’aire fresc que obri a flocs d’agermanament i de cooperació entre poblacions amb trets històrics, culturals i lingüístics  comuns.

Hi ha un tret sobre la Rodella que, només llegir les línies següents de Manel Carrera, tretes del llibre “Calendari de festes amb aigua”, em recordà el tema dels formentets (tractat per Teo Crespo) i, fins i tot, el canvi de rotllo de pa amb llavoretes (durant la festa dels Sants de la Pedra, en Benlloc) a què fa al·lusió José Miguel García , en el volum primer de la seua obra “Memorias de la Villa de Benlloch”[1]. Manuel Carrera afig que “La Rodella restarà tot l’any dins l’església fins uns dies abans de la festa de l’any següent, quan tornarà a Montboló per ser renovada completament. La cera vella es reparteix entre els habitants del poble, que creuen que té propietats protectores davant les tempestes estiuenques. La Rodella exerceix, dons, de talismà, una espècie d’amulet al qual s’atribueix la virtut sobrenatural de protegir les collites, els boscos i els habitants de les muntanyes”. Aquesta informació sobre la Rodella és diferent a la predominant i, a més, ofereix detalls que no apareixen en moltes fonts, com ara, la renovació de la cera o que la cera es reparteix entre la població d’Arles.

Afegirem unes línies sobre Arles, tretes de l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, que fou premi Franciscàlia (en els Jocs Florals de l’Alguer, en 1961): “Encara que a 1.760 es secularitzà l’Església [d’Arles] i es convertí en Parròquia i l’Arxiu del Monestir fou dispers, se’n coneixen nombrosos documents conservats per l’erudit francesot Pierre de Marca. Un diploma de Sintillus Abat on la comtes[s]a Ermegarda (994) fa jurament damunt l’altar d’Abdó i Senent; en 1.036, un altre diploma d’en Guillem Comte de Besalú on fa una deixa als Sants Cossos. A més llur festa d’ençà 1.119 era ja molt solemne a la Vall  [i] els de Montboló renoven cascun any l’ofrena votiva de la ‘Rodella’ en el mur de la capella des de 1.465” (p. 21). Finalment, en la plana 22 d’aquesta obra presentada a l’Alguer, llegim, textualment, que “Al 24 d’Octubre del 1.959, la Vall d’Arles celebrà amb importants i nombroses festes el mil·lenari de la portada llur [dels Sants de la Pedra] des de Roma”.

Quant al tema de l’aigua de la “Tomba Santa” que raja en el pati del Monestir de Santa Maria, d’Arles, un camp en què a penes hem entrat, Manel Carrera i Escudé, en el seu llibre “Calendari de festes amb aigua”, comenta que “hom creu que aquesta aigua té, pel lloc d’on surt i per la forma com s’obté, grans virtuts. Per això, el dia 30 de juliol la gent s’atansa a la tomba[2]per obtenir-ne una mica a canvi d’unes monedes”, com ja comentàrem en un altre apartat de la recerca[3].

Quant a Aragó, hem trobat documentació, per exemple, referent a Camporrells (la Llitera). Així, hi ha l’entrada “Camporrélls” (https://www.ayuntamiento.es/camporrells), en la web de l’Ajuntament de Camporrells, on podem llegir “30 de julio La Festa patrones San Abdón y San Senén; popularmente llamados ‘Sant Nin i Sant Non’ en catalán. El primer día se hace el ‘rescat’. A lomos de una mula vestida con ropas de mudar va un joven que recoge presentes y regalos (tradición recuperada en el año 2004). ‘Ball dels totxets’ -baile de palos de madera (totxets)- en honor a los santos. Recuperados el año 1979 y bailados cada fiesta ininterrumpidamente hasta la actualidad. Tocados originariamente en el siglo XIX y principios del XX por ‘Els Gaiters de Casserres’. Tras su desaparición, han sido interpretadas las melodías por formaciones de banda de la localidad y de otras poblaciones: La Principal de Camporrells (1916-1930), Orquesta Juventud, Orquesta Amanecer… y, a partir de la recuperación el año 1979, por formaciones tan relevantes como la Orquestra Meravella, Orquestra Selvatana, Orquestra Miramar, Orquestra Marina… El año 1981 se editó una cinta con las melodías, con el título ‘Cançons i ball dels totxets’”. Aquesta modalitat de ball de bastons, com hi ha en l’article “Ball dels Totxets a Camporrells” (https://www.vilaweb.cat/noticia/3915562/20110730/ball-totxets-camporrells.html), publicat en el diari digital “VilaWeb”, es tracta d’una “modalitat de ball de bastons que es preserva a Camporrells i que acompanya la processó de les imatges dels patrons de la festa. La ballada començarà a les onze del matí al Molí de Baix i recorrerà tots els carrers del poble fins a l’església”. En aquest article de “VilaWeb”, escrit en el 2011, també hi ha que “Camporrells és l’única població de la Franja que manté aquesta tradició recuperada als anys 80 del segle XX, molt arrelada, en canvi, a les comarques veïnes de la Noguera i del Pallars.

Per la festa de Sant Nin i Sant Non també es porta a terme ‘el rescat’, una cercavila en què es recapten diners per a sufragar les despeses de la festa major. Antigament, un noi del poble, a cavall d’una mula guarnida, voltava pels carrers de la població demanant ous o diners. Avui el costum encara es manté a títol de record”.

Tornant a la informació de l’ajuntament de Camporrells, llegim que “El último día de la fiesta, por la noche, junto a la orquesta, se celebra la despedida (…).

Diada dels Màrtirs Primer domingo de septiembre subida a la Ermita dels Màrtirs dedicada a San Abdón y San Senén. Se celebra una misa a las 12 h; finalizada con bendición de panes ‘pa caritat’. Después se organizan comidas entre los grupos de amigos”.

En Apiés, una localitat del terme d’Osca (Uesca en aragonés i Huesca en castellà), segons informació facilitada per Mariano Allué (representant de la localitat esmentada), la celebració dels Sants de la Pedra “Era una fiesta devotiva”, malgrat que, arran de la guerra (1936-1939), lo únic que hi havia era una foto dels sants. Tenia lloc dos dies abans de la festa del patró de la ciutat, Sant Feliu l’Africà, motiu pel qual el dia 31 de juliol l’acte rebia el nom de “la fiesta rota”. Contactí amb ell el 5 de novembre del 2018, per telèfon.

Quant a Toril y Masegoso (població aragonesa de la comarca de Sierra de Albarracín), per mitjà del llibre “Crónicas de Toril y Masegoso durante el siglo XX”, de Pedro Saz Pérez i editat pel Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín (CECAL), hi ha que els habitants, quan eren adolescents, “[los mozos,] a la menor ocasión se organizaba un baile, como por ejemplo cuando llovía en plena siega” (p. 155) si bé és cert que no assenyala de quina sega, tot i que, en un missatge del 6 de novembre del 2018, aclareix que “Los bailes eran festivos y en los días determinados, no por cuestiones puramente agrícolas”. I, quan passa a l’apartat “FIESTAS PATRONALES” i s’endinsa en Toril, una de les dues parts històriques que ara formen el terme, llegim que “Los patrones de TORIL son San Abdón y San Senén. Su festividad fue siempre el 30 de julio, pero como coincidía con la cosecha, las fiestas se adelantaron un mes durante la II República. Dos días antes las mujeres hacían una hornada[4] de tortas dormidas[5], mantecados, madalenas y pan” (pp. 156-157). Aquesta festa, en paraules tretes del missatge, “está dedicada a los santos Abdón y Senén y al contrario que Masegoso únicamente se festeja a estos santos”.

En Tor-la-ribera[6] (una població de la comarca aragonesa i catalanoparlant de la Baixa Ribagorça),  en què la parròquia porta per nom “Parròquia dels Sants Abdó i Senén”, es celebren les seues festes en abril, amb motiu de la Pasqua de Resurrecció i també el 30 de juliol, festivitat de Sant Abdó i Sant Senent.

Informació treta de l’entrada “Torre la Ribera” (http://www.turismoribargorza.org/es/planifica-tu-vida/nuestros-municipios/torre-la-ribera), de la web “Turismo Ribagorza”. A hores d’ara, no s’hi pot accedir per mitjà d’aquest enllaç.

Respecte a Vall-de-roures (població aragonesa de la comarca del Matarranya), per mitjà del llibre “Valderrobres, paso a paso”, de Carmelo López Esteruralas i de Manuel Siurana Roglán (de què parlem en l’apartat dedicat a ermites), hi ha que “Las gentes de Valderrobres acuden hasta la ermita (…).

Por la mañana se celebra la misa en honor de los Santos y, al acabar, se realiza una pequeña procesión alrededor de la ermita, rezándose los gozos de los Santos. Después llega la hora de la comida, que es comunitaria, para los que así lo quieren, cocinándose paellas, fabadas, fideuadas, carne estofada u otras viandas para unos 500 comensales. Alrededor de las cinco de la tarde se organizan carreras entre el rastrojo del mas de Valentí. En ellas los participantes de manera improvisada se agrupan por edad y sexo (…). Tras las carreras, los mayordomos suelen repartir merienda entre los asistentes, a la vez que comienza el baile, con una charanga que ameniza toda la sesión. A partir de aquí, tal como el sol se va poniendo, los asistentes regresan a Valderrobres, entonando aquello ‘de los Santos venimos, no borrachos, pero bien bebidos’[7].

La fiesta cuenta con el patrocinio de 4 mayordomos nombrados en la fiesta del año anterior” (p.181). Aquests “mayordomos”[8] (majordoms) són els que organitzen la festa i, com em comentava Manuel Siurana (de “Fundación Cultural Valderrobres Patrimonial”), per mitjà d’un missatge del 18 de juny del 2018, “antes dos eran de las masías y dos del pueblo. Se celebra misa, se bendicen los términos, se cantan los gozos, se hacen carreras, se come y se baila”. De nou, ix el tema de la benedicció del terme, el dia de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra.

Continuant amb Vall-de-roures (la Matarranya), gràcies, en part, a aquest missatge que m’envià Manuel Siurana, hi ha que “En Valderrobres existe la ermita de San Abdón y San Senén. Fue construida entre los años 1418 y 1420, según datos del Archivo Diocesano de Zaragoza.

Dentro de la ermita hay una lámina moderna (…), realizada después de la Guerra Civil y en la iglesia parroquial se conserva una escultura realizada por encargo hará unos diez años o algo más (…). El día de la fiesta, se lleva a la ermita.

(…) La devoción por estos santos es antigua y hay referencias a ella en diversos momentos de los últimos 600 años. Siempre ha sido corriente celebrar una romería, que ha ido cambiando de fecha”.

Abans de tancar aquest punt, direm que, tot i que ens hem centrat, bàsicament, en les poblacions que sí que són de la històrica Corona Catalanoaragonesa, hi ha poblacions de fora de l’àmbit lingüístic on també se’ls fa festa o on hi ha informació molt interessant, com ara, Calasparra (Múrcia). Tot i això, direm que, en Calasparra, segons podem llegir en el llibre “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (Editorial Claret, 2007), “des de l’any 1412 es veneraven els dos Sants relacionats amb la protecció de les collites i amb la possible repoblació d’aquestes terres per aragonesos. En els segles XVI, XVII i XVIII es va anar consolidant una festa que durava quatre dies en la que es feien cerimònies religioses, teatres, danses i curses de braus. L’ermita dedicada als Sants era un centre de culte important per la vila” (p.37).

 

 

Notes: [1] “El rollo es de masa de pan, añadiendo los anisetes o llauretes –llaboretes-. Y ese rollo en buena práctica deberá permanecer todo el año colgado y visible en algún rincón de la casa, hasta que el próximo dia dels Sants Martirs (sic) lo sustituya; igual como se hace con el ramo de olivo del Domingo de Ramos” (p. 386). És curíós que en Arles es tracte d’un rotllo de cera; que, en Benlloc, ho siga de pa…

[2] La tomba dels Sants de la Pedra.

[3] En traure’n mitjançant un escrit de Xavi Duran Ramírez (en el blog “Combinacions”) i d’un article de Jan Grau.

[4] Fornada, en valencià. Lo que es cou en el forn. Quantitat de pa, terrissa, etc., que es cou d’una vegada en un forn.

[5] Prima, en valencià, segons indicava Fermín Colomer Leche, un membre del grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 6 de novembre del 2018, després d’haver exposat jo una pregunta sobre el terme “tortes dormidas”. En paraules de Pedro Saz Pérez, en un escrit del mateix dia, “Las tortas dormidas es un dulce que se realizaba por costumbre en días señalados pero con una receta muy simple realizadas con aceite, huevo, levadura y harina”.

[6] El nom, en castellà, d’aquesta població aragonesa, és Torre la Ribera

[7] Es tracta d’u dels pocs detalls humorístics que hem trobat relacionats amb la festa dels Sants de la Pedra.

[8] Mentres revisava la recerca, el 7 de desembre del 2019, tinguí la curiositat de cercar, en el DCVB, el terme majordom, per si es corresponia al de majoral (o clavari), i em trobí que, en  la definició 2.b) indica “Majoral o prohom d’una confraria (Tortosa)”, fet que s’ajusta a lo que podem dir un altre sinònim de clavari.

Els Sants de la Pedra, en Arles (el Vallespir)

General, , , , , , , , , ,

Les fotos que oferirem tot seguit foren possibles gràcies a la generositat de Mª José Serrano Serrano, una dona vinculada, entre altres coses, al món dels museus i de l’etnologia, qui, hui m’ha escrit que l’any passat feu un viatge a Arles  (viatge de què ja m’havia parlat un poc) i ha afegit que, “gràcies al teu treball passàrem un matí d’allò més entretingut fent fotos i llegint tot el que trobàrem. Va ser el teu treball el que ens va ajudar a nosaltres a fer el nostre viatge més bonic i sabut”. 

N’inserirem unes quantes.  N’hi ha que aporten informació escrita en català. Un exemple més de lo que es sol dir “guanyar les dues bandes”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La religiositat, els goigs, la repoblació i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem, entre altres coses, sobre la religiositat, sobre els goigs i, igualment, sobre la repoblació del Regne de València en el segle XVII, en relació amb els Sants de la Pedra i, sobretot, arran del Concili de Trento (1545-1563).

 

1. Cultura de l’aparença, de la superficialitat. Si, al punt anterior, afegim lo que podríem dir la cultura de l’aparença, de què parlen clarament texts teòrics del barroc, deduirem que prima molt més la imatge i l’espectacle que la veracitat o que lo qualitatiu (des del punt de vista investigador) o que cerca la integritat de la persona o el posar els peus en terra. Intervindria, clarament, la creativitat, orientada a la creació de formes d’atracció del públic i del lector cap al missatge oficial. Així, com podem llegir en el volum “Literatura moderna. Renaixement, Barroc i Il·lustració”, dirigit per Josep Solervicens,  hi ha una obra de 1647, “Retórica cristiana”, del mallorquí Joan Baptista Escardó, que diu: “la tercera condición de una buena narración es que sea verosímil, que parezca probable y verdadera, lo cual no se ha de entender de manera que para hacerla creíble se hayan de traer pruebas y testimonios como se traen en la confirmación, sino que en lugar de eso se apoyen las cosas con decir ‘era fama’, ‘así se decía’, ’los hombres prudentes eran desta opinión’ […] y para que se dé más crédito al que cuenta alguna cosa, ha de ser diligente en notar las circumstancias del tiempo, del lugar” (p. 329). No es donava prioritat, doncs, a l’aportació de proves, com ara, sobre l’existència dels sants Abdó i Senent sinó a que es parlàs molt sobre una part de la seua vida o, simplement, a lo que fos popular o a lo que es consideràs d’acord amb lo conservador (de “los hombres prudentes” de la jerarquia eclesial).

Per a deixar un poc més clar aquest punt, podríem escriure les línies següents, tretes del llibre de José Sistac sobre els Sants de la Pedra, quan parla de l’aigua miraculosa d’Arles: “Por si existiera todavía alguna persona que estimara que la clerecía es quizás imprudente al atribuir la producción del agua en la Santa Tumba a una intervención sobrenatural, conviene que se sepa bien lo siguiente: la clerecía se halla más que nadie interesada en averiguar cualquier explicación o causa de orden natural que aclare científicamente el hecho extraordinario que aun subsiste después de nueve siglos; y ello hasta tal extremo, que el ya citado ex Deán de la iglesia de Santa María de Arlés, abad Adolfe Crastre, depositó la suma de 1.000 francos en casa del Notario de Arlés-sur-Tech, señor de Noël, para premiar a la persona que logre explicar ‘naturalmente’ la presencia del agua en el sarcófago. Hasta ahora nadie consiguió desmentir el milagro; ¡y es que el dedo de Dios está allí!” (p. 62).

En relació amb l’explicació d’aquest “miracle”, en el blog “Combinacions”, de Xavi Duran Ramírez, hi ha una entrada sobre l’aigua miraculosa d’Arles, des d’un punt de vista científic, amb el títol “Comencem parlant d’aigua” (http://combinacions.blogspot.com/2010/10/comencem-parlant-daigua.html), que diu així: “Una investigació desenvolupada l’any 2001 i publicada a la revista Atmospheric Research va desvetallar que l’aigua provenia de pluja, de la condensació de rosada, que es filtrava a través de la pedra.

Tot i això, l’aigua té propietats curatives (al damunt del sarcòfag hi ha una representació d’un senyor feudal que va patir la llepra i es va curar gràcies a l’aigua, ara es pot veure a la foto) i durant les festes de Sant Abdó i Senen (sic) (30 de juliol), es passegen les relíquies d’aquests màrtirs i es dóna aigua del sarcòfag als fidels)”. 

Aquestes paraules de Xavi Duran confirmaven lo que ja s’havia comentat en 1995. Així, en “El muntanyenc”, una revista cultural, en el 2014, aparegué un escrit de Jan Grau (qui me’l facilità, a través d’un missatge, el 26 de febrer del 2019) titulat “Arles de Tec, aigua miraculosa i terra de simiots (II)”, en què llegim que “Cada 30 de juliol, diada de Sant Nin i Sant Non, s’extreu de l’interior del sarcòfag una certa quantitat d’aigua i no hi ha cap giny que l’hi suministri. S’insereix una mena de sifó i n’omplen ampolles i garrafes. Al cap d’uns quants dies encara en proporcionen una ampolleta a qui mostra respecte per aquesta tradició. Quan vaig anar a l’oficina de turisme d’Arles, un rètol visible però molt discret deia ‘Si esteu interessats en l’aigua, adreceu-vos a…’ i a continuació una adreça, de tal manera que és totalment anodí per qui no conegui aquesta tradició. És més, se’n fa poca difusió a partir de les publicacions de promoció d’Arles. Joan Amades explica que feien pagar l’aigua a ‘vint sous la xicra[1] i només en donaven al qui la demanava amb la parla de la terra, no en venien ni a pes d’or al qui en demanava en francès o altra llengua qualsevulla’.

La ciència ha posat en dubte l’origen miraculós d’aquesta aigua, malgrat que el sarcòfag s’omple tot sol. L’any 1995 es va fer un col·loqui sobre el tema, organitzat per la Societé de Mythologia Française, section Pyrenées i la participació de la Universitat de Perpinyà. Es va arribar a la conclusió que el 90% és aigua de pluja i de rosada que es filtraria a través de la pedra, que té uns 15 centímetres de gruix. Van calcular que es necessiten 5 dies perquè l’aigua de la pluja arribi a travessar la tapa del sarcòfag en quantitat suficient per omplir una ampolla. L’altre 10% seria la condensació de la mateixa aigua” (pp. 11-12). 

A tot això, afegirem que les qualitats d’aquesta aigua, les veiem reflectides, amb un to clarament barroc, en el “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen”: “O, que Manna ple de tota dulçura y suavitat, és la aygua sancta, de la Tumba sancta de Arles. Ab la qual se mostra lo Senyor tant liberal, donant-la ab tanta abundància, que per més, y més que tragan y began de ella los hòmens, ven[2] més a multiplicar y augmentar. De tal manera que per més que se sien agotats los rius y les fonts secades en lo temps del calor, may aquesta divina aygua és vinguda a faltar. Verdaderament ab ella dóna lo Senyor (…) tot lo que és necessari, per a remey de totes, y qualsevol malalties que poden los hòmens patir. Lo que entenen molt bé los habitadors de aquella terra, y vila, y tenint en aquest particular llarga experiència, a qualsevol manera de mals, y trebal[l]s aplican la sancta aygua[3]” (pp. 61B-62A). 

 

2. Els goigs, de tipus material i de tipus espiritual. Els goigs, que comptaven amb un text poètic i amb una imatge religiosa i que s’imprimien en la memòria mitjançant la música, eren de tipus material (relacionats amb la salut, amb el treball, amb la sort, amb les collites, amb els viatges, contra les pedregades, etc.) i de tipus espiritual (amb la intenció de conservar la fe, les virtuts, les humilitats, la netedat de cap pecat, o bé, per exemple, de viure amb una bona mort). Cal recordar, com comenta Antoni Gelonch en el document “Els goigs: gravats i cultura religiosa popular”, que “tant els fulls de goigs com els fulls en què només hi ha l’estampa d’un sant, d’una santa o d’una advocació de la Verge o del Crucificat, foren consumits massivament per la població” (p. 35),  per a fomentar i mantenir la devoció i més. De fet, lo que he escrit adés, encara es pot comprovar en més d’una casa, a principis del segle XXI, com així m’ha ocorregut en alguna visita a distintes cases.

Afegirem que assistim també a una reafirmació de la Mare de Déu, sobretot, amb la Contrareforma catòlica iniciada en la segona mitat del segle XVI, fins i tot, en lo relacionat amb la seua condició de creadora de les forces de la natura, ja que s’escriuen molts goigs i que, de pas, es tracta d’arraconar lo que, sobretot, en els ambients rurals (majoritaris, aleshores), es conservava d’arrels precristianes, com ara, la dels Sants de la Pedra, el ball dels cossiers…

En aquest sentit, i molt en línia amb la introducció de Sant Isidre en tot l’àmbit lingüístic (majoritàriament, i molt, en Catalunya), com llegim en l’article “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models”[4], de Joan Carles Gomis Corell, hi ha que la introducció de sants nous i de noves devocions, entre elles vinculades a la Mare de Déu, també tingué relació amb la dels Desemparats (la qual arraconarà, a poc a poc, però de manera ràpida, la del Puig, patrona del Regne de València), de la mateixa manera que, en terres catalanes, ho feia el sant castellà, “ocupant el lloc d’altres devocions anteriors en el temps, venerades secularment pels valencians des dels moments immediats a la conquesta”[5] (p. 139[6]).

Però també cal remarcar que, des del Concili de Trento, es pretenia que les persones abandonassen la creativitat i lo agrari que estigués vinculat a lo pagà, que actuassen sota una mateixa veu i a les órdens de les autoritats eclesials (es promou la polifonia i lo comunitari, però no la llibertat) i la reducció del nosaltres creador quasi a la seua totalitat i com si la religiositat per lliure es tractàs d’un mal menor: no s’exclou que un devot puga recitar goigs o cantar-ne de forma individualitzada, en privat o fora d’un acte religiós.

A més, caldria afegir que, com que augmentà l’esperit comercial, la línia conventual passaria, clarament, a un segon plànol a nivell d’impressions, ja que moltes creacions dels convents, monestirs, etc. no n’eixien, llevat d’algunes que eren impulsades, per exemple, per alts càrrecs eclesials (com ens comenta Mª Ángeles Herrero en part de la seua tesi) o que fossen poemes que arribassen a les impremptes, malgrat que, com diu Mª Ángeles Herrero “Durant els segles XVI-XVIII, als convents femenins del panorama català –paral·lelament als territoris de parla castellana- moltes religioses van recórrer assíduament a la poesia, de manera espontània o per manament del confessor, amb diverses finalitats: expressar la seua devoció, combatre l’ociositat, transmetre ensenyaments doctrinals, divertir les companyes de claustre, inflamar el fervor religiós, atreure devocions al convent” (p. 268).

 

3. Repoblació del Regne de València, després de l’expulsió dels moriscs (1608-1614), entesa com una mena de croada. Si bé és cert que qualsevol impressió o festa religiosa, per exemple, tenia com a finalitat fomentar el sentiment de pertinença a una parròquia, a una comunitat, a una confraria o, per exemple, als qui es reunien en un santuari, també cal fer un incís relacionat amb el Regne de València i amb la repoblació posterior a l’expulsió dels moriscs (1609-1614), on aquest col·lectiu representava un terç de la població.

Segons Joan Carles Gomis Corell, autor de l’estudi “Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la tradició cultural valenciana”, la repoblació anà acompanyada de la introducció, en moltes parròquies, de “devocions noves [, per part dels repobladors,] que actuaren com a senyals d’identitat compartits. En la mesura que les noves famílies anaren assentant-s’hi i enriquint-se, augmentà el nombre d’imatges i de les respectives festes. Noves donacions d’imatges i institucions piadoses suplantaren fins i tot les devocions anteriors” (p. 225). Això, clarament, esdevindria amb un esperit de “croada” (reforçada per les línies del Concili de Trento) que s’interpretaria com “la necessitat de recuperar aquells llocs i els valors sagrats i devocionals a ells associats. Llenços, taules, escultures, gravats tingueren com a tema quasi exclusiu la imatge religiosa” (p. 225).

Així mateix, com escriu Ramón Rodríguez Culebras en l’article “Pintura gòtica castellonense desaparecida y dispersa” (https://www.raco.cat/index.php/MillarsCUCP/article/view/131485), tret de la web “RACO”, tocant la població valenciana de la Vall d’Almonesir[7] (l’Alt Palància), diu que, en el moment de l’expulsió, “A duras penas se mantenían pequeñas y modestísimas comunidades cristianas gracias al esfuerzo y constante celo de los vecinos obispos de Segorbe, bajo cuya jurisdicción quedaban tales pueblos. Con motivo de la expulsión de los moriscos, la despoblación de todos los pueblos fue muy considerable. (…) Algunos años después se hallaba nuevamente repoblado con unos quinientos cristianos. Estos tenían jurados y oficiales y solicitaban del Obispo que el sacerdote no se limitase a una visita semanal y que residiese en el pueblo. Propusieron fiestas, entre las que se encontraban también las de los Santos Abdón y Senén, como santos de gran popularidad en toda la comarca del Valle del Palancia entre cristianos viejos, especialmente campesinos. El pueblo adquiría ahora una nueva configuración” (pp. 220-221). 

Per tant, podem concloure que la repoblació no s’interpretà només com una simple ocupació de terres per part de persones procedents d’altres llocs sinó, fins i tot, com un acte de retorn a lo cristià i a lo antic com a senyal d’autenticitat i de recuperació dels valors cristians. En el cas d’Almonesir, a més, anà unida a la introducció de la devoció als Sants de la Pedra.

 

 

Notes: [1] Tassa.

[2] Literalment, en lloc de van.

[3] Afegirem que en aquest llibre, de 1591, se’ns parla d’una església de Sant Quintí dels Banys d’Arles, derruïda en 1932, la qual Miquel Llot escriu com  l’església dels Banys d’Arles (p. 77B), en comentar que “la sancta ossa de sanct Quintini està en la Iglesia dels banys de Arles”. Després de ser enrunada, es bastí un hotel termal. El temple es trobava en el terme comunal dels Banys d’Arles i Palaldà (el Vallespir).

[4] El títol complet és “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma”.

[5] Diu així: “El 15 de maig del 1667 es traslladava la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats  de la Capella del Capitulet a la nova que acabava de construir-se a la Plaça de la Seu [de la Ciutat de València], amb mostres de gran devoció i entusiasme dels fidels (…) . Definitivament, una invocació mariana, la dels Desemparats, la veneració de la qual s’inicià a principi de la quinzena centúria quan la fundació del pare Jofré de l’Hospital de Nostra Dona Sancta Maria dels Innocents, acabava ocupant el lloc d’altres anteriors en el temps, venerades secularment pels valencians des dels moments immediats a la conquesta” (p. 139). I, en una nota en eixa plana, indica que “Finalment va estar declarada patrona de València per butlla del papa Lleó XIII, concedida el 21 d’abril del 1885”, un fet paregut en el procés, però amb  diferències de temps, amb la introducció de Sant Isidre, tot i que aquest fet esdevingués, principalment, almenys, en el País Valencià, després de la guerra (1936-1939), sota el franquisme.

[6] En l’original, encara que posa com a 139 el número de la pàgina, es correspon a la que figura on apareix la nota número 14.2

[7] En castellà i oficialment, Vall de Almonacid.