El sentiment de pertinença a la terra en Miquel Costa i Llobera (1854-1922).

Un altre escrit en què copsem aquest sentiment és en el poema “El Pi de Formentor”, plasmat per l’escriptor mallorquí Miquel Costa i Llobera (1854-1922). En l’entrada “Miquel Costa i Llobera” (https://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-costa-i-llobera) publicada en la web “Autors a lletrA – La literatura catalana a internet”, podem llegir que tingué com a mestre Josep Lluís Pons i Gallarza, qui li deixà empremta de l’humanisme clàssic.

Quant al poema, en l’entrada “Lo Pi de Formentor” (https://poesiavplantada.blogspot.com/2017/06/normal-0-21-false-false-false-es-x-none.html), plasmada en el blog “Antologia de poesia catalana”, figura el text (el qual també hem posat recorrent al llibre “7. Ponent”, de Pere Riutort Mestre, publicat en 1982, p. 112). Com podem captar, aquesta obra, de 1878, abunda en simbolismes en nexe amb la terra:
            “EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l’eterna primavera

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

            com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per trono l’esquerpa serralada,

            per font la immensa mar”.

Així, el poeta vincula Déu amb la terra (la serralada, amb la força que li atorga el tron) i amb la mar. Una divinitat que enllaça amb lo matriarcal.

“Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l’àguila marina

o del voltor qui passa sent l’ala gegantina

            remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

            de les amors del cel”.

Per tant, com en la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), el vincle entre el cel i la terra (l’enviament de pluja i de llum) facilita que la terra reba vida (com, en terres ameríndies, ho fa la Mare Terra, coneguda com Pachamama).

En acabant, ens trobem amb un arbre fort, que arrela en la terra, que la reflecteix (com el símbol que la representa) i, àdhuc, és motiu per a que el cel la bese, així com un marit ho faria a la seua dona:

 “Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge

            per glòria i per delit”.

L’escriptor Miquel Costa i Llobera afig sobre aquest arbre:

“Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

            sa cabellera reial”.

Al meu coneixement, aquestes ventades tindrien relació amb les que vindrien de Castella. A més, el cant de les ones empiularia amb el moviment de la Renaixença, el qual, entre d’altres coses, tenia la pàtria (la terra catalanoparlant i la llengua vernacla) com u dels pilars.

Cap al final, el poeta, com si fos un pacte (la penyora santa), es decanta per conservar el record per la terra on ha nascut i per alimentar-se de la llum esperançadora i noble (la vida que acompanya el sol):

“Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

            oh vida! oh noble sort!”.

Al capdavall, Miquel Costa i Llobera trau l’atreviment i la força que dóna la terra amb què està vinculat l’arbre:

“Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada

            com l’au dels temporals”.

I el fet que ell empiule la força de les arrels amb les cançons tranquil·les és un tret matriarcalista: força, però moderada; lo que podríem dir no recórrer a resoldre les coses per la força, sinó, per exemple, amb fortalesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.