Bon dia,

Hui hem rebut un correu electrònic amb aquest enllaç, https://raco.cat/index.php/DelPenedes/article/view/436109, de la publicació “Del Penedès” (no. 39-40, dels anys 2023-2024), amb què podem accedir a l’article “Ximeta, l’àvia paterna d’Àngel Guimerà (1785-1867)”(https://raco.cat/index.php/DelPenedes/article/view/436109/530542), en què copsem trets comuns als de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre els polítics? Pere Riutort, en la seua explanació del 2018, comenta que sa mare tenia més seny de la política (p. 151).

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

*****

Quant a missatges, el ,8 de març del 2025 posaren “Poca cosa” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Pdrines no; però tietes i onclets, sí…” (Daniel Gros), “Una mica, no gaire” (Àngels Sanas Corcoy), “Dintre, a casa, es va parlar molt de política. La mama comprava el ‘Diari de Barcelona’ i ens explicava com anava la guerra, la mundial [1939-1945]. Volia que guanyessin els anglesos! Tampoc ens van fer costat! Aixi vam crèixer el meu germà i jo.

El papa treballava fora tota la setmana” (M Teresa Hortoneda), “No molt” (Rocío Cuki), “A casa, no es parlava mai de política. El meu pare va estar al front de la batalla de l’Ebre. Tot el que sé del seu patiment, ho sé per la meva mare

Recordo que hi havia una lletra que el meu pare va escriure a la meva mare, de quan van anar-se’n a corre-cuita, travessant tot Catalunya fins arribar a França. Mes o menys, deia així.

‘Pilar: jo no tornaré a casa, ens mataran a tots. Amb els diners que et donaran, pots posar una merceria. Segur que, al poble, t’ajudaran’. No recordo res més. Quan la vaig llegir, jo tenia tretze anys. Em va impactar moltíssim, pensant en el patiment del meu pare. Gràcies a Déu va tornar a casa, i vaig néixer jo l’any 1940.

Uns anys molt difícils per a tothom. Esperem que no tornem a viure una altra guerra civil: és el pitjor que pot passar” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí. A casa, es parlava molt de política. De fet, l’avi deia que tenia rei; i l’àvia, no. I les converses sempre eren cautes i prudents, però era saludable. Tenien esperança, i estaven segurs que, algun dia, Catalunya seria lliure. I a les cançons de les caramelles, cantaven els temes, dites que semblaven sense soltesa, però que la tenien: el ganxo hi era” (Lydia Quera), “Es pot considerar que era un tema tabú. No s’hi posaven” (Xec Riudavets Cavaller), “El mes que ve, faig noranta-dos anys, si tot va bé.

Vaig passar la guerra i la mare, poques vegades, va parlar de política…. Lo que recordo molt bé era que, a la torre del padrí, tenia una ràdio i, per les nits, escoltava ‘Ràdio Andorra’ bastant fluixet i la locutora deia ‘Aquí Ràdio’ Andorra, emisora del Principado de Andorra’ i tenia una bonica veu…. I, al final, sonava la Marsellesa…” (Júlia Aixut Torres).

En correus electrònics, el 8 de març del 2025 ens plasmaren “A la meva àvia, no li agradava parlar de política, ni de polítics. Tenia molt mal record de la guerra civil, amb la crema de les esglésies de Moià per part dels anarquistes de Caldes de Montbui. La mort d’una filla infermera a l’Hospital de Campanya de Vic. De l’empresonament del meu avi Miquel en acabar la guerra…Volia oblidar” (Àngel Blanch Picanyol), “En aquest cas, ma mare no obria la boca. Tenia molta por. Mon pare estava en el punt de mira. Era impossible. Això no obstant, si anava a l’església, es posava contenta perquè així no els dirien comunistes” (Josep Fontestad Molina), “A casa, tant avis com àvies, eren activistes sindicals; i el pare, activista polític. Així he sortit jo! Els consells eren clars: ‘Lluita pacífica’, ‘La política no et pot treure hores: ni de feina, ni de família. Per tant, les reunions, de nit, quan ja tot és fet’, ‘Tenim l’obligació social de la solidaritat. Aneu amb molt de compte amb les enveges. La política de base és dura, injusta: t’hauràs de engolir molts gargalls’, ‘Procura viure segons els teus ideals i principis’, ‘La consciència neta és l’unic que t’emportaràs d’aquest món’.

L’avi deia que més val morir dempeus que viure agenollat; i l’àvia se’l mirava i deia: ‘Sempre amb front clar, barbeta amunt i somriure als llavis’. L’àvia sempre va portar una cinta amb la senyera dins el moneder. Amunt les atxes!! Si aixequessin el cap!…” (Quima Estrada Duran), “De política, poc et puc dir. Era quan manava Franco i, a casa, no es comentava. El que sí que sé és que mon pare i son germà eren mooolt amics amb Heribert Barrera.

De més gran, ja vaig saber de les idees polítiques que tenien” (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿acceptaven que els nens sentissen devoció pels pits en general? Figura en la tesi de Mariona Iribarren Nadal (p. 241).

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

En el meu mur, el 7 de març del 2025 plasmaren “Ma mare en va donar el pit més de dos anys, em va alimentar molt bé, perquè tingués una llet molt bona que em donés alimentació” (Ramona Ibarra).

Quant a missatges, el 7 de març del 2025 plasmaren “Això no ho sé pas, noi” (Àngels Sanas Corcoy), “Cap idea! Com si no existien els pits. No recordi absolutament res” (Lucila Grau), “No recordo que es parlés sobre això, ni que demostressin res quan el meu germà mamava: es veia com una cosa ben normal” (Rosó Garcia Clotet), a qui comentàrem “Gràcies, Rosó. Jo sí que he vist mamar algun nen i que ell en demanàs més i la mare li digués ‘Escolta!’. I, si no, ‘Què en vols manxar més?’ i acostar-li el pit”, “No ho sé” (Joan Prió Piñol), “No en tenc ni idea. Ni se m’havia acudit” (Xec Riudavets Cavaller), “Mai: tant l’àvia com la mare eren fetes, que els pits eren una atracció, més per als homes que per a nosaltres. Jo recordo que, a casa, ningú portava sostenidors, en un temps que, fins i tot, es portava ‘cotilla'” (Lydia Quera),  “A casa, mai es va parlar d’aquest tema” (Pilar Ortiz De Paz), “Ho ignoro per complet….. Aquí ja entràvem en temes delicats, sols aptes per a nadons i mares.

La moralitat sexual ha estat un ens invisible que ha ocupat la nostra generació i tantes altres en segles passats! En poques paraules, l’Església jeràrquica ha maltractat l’Evangeli de Jesús!” (Daniel Gros), “No em consta…

Pel cantó patern, eren gent rural, i els dos nois i les dues noies, de ben menuts, van mamar directament de la mamella d’una cabra, car la mare (la meva àvia) no tenia llet als pits…

Pel cantó matern, van ser tres germanes i no conec cap comentari sobre el tema.

Em sap greu no poder-te donar més notícies” (Joan Marrugat), “Jo sols sé que, amb quatre anys, li portava la cadireta a ma mare, per mamar-li un poc. Si és això al que et refereixes, jo sí que en tenia. Ma mare va nàixer en 1910” (Josep Fontestad Molina), “Amb el dels pits, a mi, ma mare em va criar. De la mitjana, no en recordo: crec que també. I, a la petita, li havíem de donar Pelargon: era molt golafre” (Montserrat Cortadella). Com a aclariment, direm que Pelargon és el nom d’una classe de llet en pols per a xiquets que aparegué en Espanya a mitjan dels anys quaranta.

Finalment, ma mare, el 7 de març del 2025 em digué per telèfon “Ma àvia, Consuelo ‘la paternera’ [, nascuda en 1878], que tingué cinc fills i se li’n moriren tres: donà mamar l’àvia de la mare de Juani, de Maria. I [l’àvia de Juani], sempre que em veia, deia ‘Ton pare [ Miguel, nascut en 1906] i els seus germans són germans meus de llet, perquè ta àvia em donà mamar a mi'”.

Per correu electrònic, el 7 de març del 2025 ens respongueren “Que jo hagi arribat a saber, cada infant tenia delit dels de la qui li donava mamar” (Miquel Vila Barceló). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.