Sobre els de ciutat

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els de ciutat? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 29 de novembre del 2025 i posteriorment comentaren “Que eren uns consentits” (Lydia Quera), “No eren del camp” (Anna Babra), “No res” (Lurdes Gaspar), “Bon dia,

La dicotomia camp-ciutat era molt més viva que ara, però no record que els de ciutat menyspreessin els del camp. En canvi, sí que els del camp eren menystinguts com a gent curta de gambals i de costums poc refinats” (Xec Riudavets Cavaller), “La gent de vila deien als de Palma (Ciutat de Mallorca) ‘llonguets’. Un llonguet és un panet de farina blanca que només podia consumir la gent amb doblers. I aquesta denominació és anterior a 1920” (Antònia Rotger Tous), “No ho sé pas” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva iaia, a partir dels set anys, se’n va anar a treballar de cuinera en una família de Vic que tenia una empresa de llonganisses. I, llavors, ella sabia cuinar molt bé, molt bé. Hi havia tota una colla d’aquesta gent, que venien de Barcelona, que, una vegada a l’any, es reunien a Vic i la iaia els cuinava.

A vegades, els havia fet, sobretot, vedella amb suquet; i, a vegades, era porc, de manera que eren incapaços de descobrir si era una cosa o una altra. Li deien ‘Oh, Lores!, que saps tant de cuinar! Mira: fes-ho com tu vulguis’.

A més, ella tenia tota una colla de tècniques per a mantenir el menjar, que no fos dolent… La gent de Barcelona, molt ‘civilitingos’, però, a l’hora de cuinar, res de res.

Ella venia de pagès i, quan anava a la ciutat, era una persona que havia après moltíssim, que havia fet molts amics en la família, que l’havien tractada molt bé. Ella també havia compartit una mama amb una altra. Sempre considerats, una mica, a vegades, ‘saberuts’. Els ‘pixapins’ deien als de Barcelona” (Maria Dolors Sala Torras), “Les meves àvies vivien a Ciutat, tot i que les dues eren nascudes a vila. No recordo que comentessin res.

Però els barcelonins tenim la fama, en les viles, de ‘Pixapins, ser de can Fanga i quemacus’.
Can Fanga ve de quan els carrers de l’Eixample encara no eren empedrats (avui dia escalfats); i, quan plovia, romanien enfangats.

El ‘Quemacu’, de quan els de ciutat anaven a una vila i deien ‘Oh!, que macu és aquest lloc’.

El ‘pixapins’ m’ho puc imaginar, però no ho sé” (Rosó Garcia Clotet), “Deu ser el que a Catalunya en diuen ‘pixapí’. Nosaltres vivíem a la ciutat, concretament, a Barcelona. Vivíem al barri i baixàvem a comprar a Barcelona” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Despectivament: parlaven dels senyorets de Barcelona, però, en canvi, tot i les dificultats que a principi del segle XX podia haver-hi per anar de Moià a Barcelona, baixava moltes vegades” (Àngel Blanch Picanyol), “I, als de Girona, ens diuen ‘pixapins’ o ‘can Fanga’. Aquesta darrera la diuen sense saber el perquè. La iaia i la mama, que tenien gent al ‘tros’, molts cops deien ‘No sabeu el que lluiten la gent del camp, perquè nosaltres pugem gaudir dels productes'” (Montserrat Cortadella), “Per les terres de Girona, sempre s’ha tingut un punt de mira especial pels de la gran ciutat, que, en el nostre cas, és Barcelona.

La meva àvia criticava que algunes senyores usessin pantalons per a anar a la muntanya. També es mofaven de la manera de parlar. A Girona, pronunciem molt les ‘a’ i les ‘e’ neutres, cosa que no passava tant amb la parla barcelonina. Ja en època de la meva mare, als estiuejants de Barcelona, els dèiem ‘els de can Fanga’ i, més recentment, ‘pixapins'” (Fina Pujolràs), “Que eren molt estirats i molt creguts per viure en la ciutat i que, damunt, venien de la vila parlant en castellà” (Carmen Mahiques Mahiques).

En el meu mur, el 29 de novembre del 2025 posaren “Crec que, en públic, no es pot dir…

Menyspreu total” (Maria Galmes Mascaro), “L’àvia Teresa deia que els de la capital no sabien res i que tot ho malmetien.

La mama vivia a Barcelona des que hi va anar a estudiar… No li agradava Reus, ni la vila: era feta a Barcelona” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Als de Palma, els anomenaven ‘llonguets’ o ‘panesillos'” (Conxeta Fortesa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones emprenedores, marededéus que salven, arbres i llegendes

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra esmentada sobre cultura oral del Montnegre, en l’escrit “La caixa de morts”, copsem trets matriarcalistes, en parlar sobre un matrimoni: “En Joan era l’única persona que sempre l’havia vist amb barretina i amb una pipa. No baixava mai a la vila, només corria per aquells boscos.

La que baixava era ella. Portava un cistell d’ous, un pollastre o quatre mongetes a vendre al mercat de Pineda i, amb allò, comprava oli, unes espardenyes o lo poc que els feia falta” (p. 137), mots comuns a comentaris que hem recopilat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

També en capim en el punt “Carregat com un burro”, en què indica que l’àvia, a l’home, “A la nit, el feia convertir en un ruc, el feia anar a cercar llenya al bosc i el portava cap a casa. (…) Potser, sí que, encara que no el convertís en ruc, (…) el feia anar a bosc a carregar llenya i el carregava com un ruc” (p. 144).

En passar al capítol “Llegendes” (p. 179), l’estudiós del Maresme comenta que “Bona part de les històries de llops, de serps, de bruixes, de bandolers o de tresors formen part del llegendari del Montnegre (…). Com al capítol de les bruixes, aquí, l’estament eclesiàstic també té un protagonisme important amb sants, capelles, monestirs abandonats, capellans, frares i inquisidors” i, a més, agrega que ha inclòs llegendes molt importants, com ara, la d’en Cap d’Estopes i la d’en Pere Botero (p. 179).

La primera narració d’aquesta secció, “Nostra Senyora de l’Erola”, coincideix molt amb altres de tot l’àmbit lingüístic i de la mateixa corda:

“L’Erola era una marededéu que diu que hi ha haver una passa de verola i que un foraster va portar una imatge, la va deixar allà terra i va dir a la gent que anessin tots a resar, que es curarien de verola. Era una persona desconeguda. I, tots els qui hi van anar, es van curar. Després, van considerar un miracle el que havia fet aquella marededéu i li van fer l’ermita” (p. 180). Per consegüent, el paganisme era viu en el Poble.

Unes pàgines després, en el punt “Toponímia i llegendes”, Dani Rangil tria la llegenda “que m’explica la filla del personatge que va batejar aquell arbre” i afig “demano als meus testimonis que pouin en la memòria de la seva infantesa. Em sorprèn no trobar ningú que la  sàpiga perquè, quan jo era petit, l’havia sentida a casa i és la que transcric” (p. 184).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Vos comentaven sobre la religió

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la religió? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de novembre del 2025 comentaren “La mare era creient, però no anava a missa perquè ella sempre deia que no creia en els capellans” (Àngels Salvador), “Les meues àvies eren, per tradició, catòliques fins al moll de l’os, però poca cosa podien comentar perquè eren totalment analfabetes” (Xec Riudavets Cavaller), “No els agradaven els capellans” (Angelina Santacana Casals), “Ma mare tenia un oncle rector i ella deia que l’oncle, deia uns anys abans de la guerra civil: ‘Em sap greu per la família, però, per culpa meua, patireu vosaltres’. Es va morir abans de començar la guerra” (MCarmen Bañuls), “Nosaltres som catòlics i sempre la dignitat, l’educació, resar, ajudar i conversar sobre el bé. Era, dia a dia, a la taula i passejant, fins i tot, admirant la natura.

La missa, a tot festiu, i ajudar els qui no tenien, era complir” (Lydia Quera), “Sí. Eren molt religiosos, tota la família. Tenc besties monges. Es complia amb tot el que manava l’Església” (Margarita Frau Mir), “Passatges bíblics, més aviat, com qui explica una rondalla” (Joan Prió Piñol), “A casa, ni mares, ni àvies no eren pas de parlar de religió. L’única frase que podria considerar entroncada amb la religió o amb la moral, vaja…, que la meva àvia la repetia molt, era ‘Tal faràs, tal trobaràs’. I també ‘El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú'” (Isabel Esteve Bertomeu), “Eren conscients i respectuoses. Ara, allò de rates de sagristia, no ho havien estat mai” (Maria Dolors Sala Torras), “Bé, més que comentar, ja es veia. La religió formava part del dia a dia, d’ençà d’anar a missa de vuit, entre setmana (no cada dia), fins a missa de dotze (aquesta era imperdonable) els diumenges; els actes religiosos que es feien durant la festa major i que es vivien com una autèntica festa; el fet de relacionar les feines del camp i els esdeveniments de l’any amb els sants, etc. Eren, ja, coses naturals. No havies de fer una cosa a la fi de gener, sinó per Sant Sebastià; o a l’agost, sinó per la Mare de Déu d’Agost” (Àngel Blanch Picanyol), “La besàvia havia llegit la Bíblia. La iaia era molt creient i, quan algun home deia ‘Me cago en Déu’, aquesta boca s’enfadava molt.

I la mama (1926) havia anat a escola de monges i havia viscut amb la seva mare i amb l’àvia. També era molt creient: a la nit, resava o se signava davant la Creu que llavors teníem al menjador i una capella petitona on hi havia un Sagrat Cor i tres fotos dels difunts: la besàvia, la iaia i l’avi.

Dins aquesta capelleta, toot molt ben posat, tenia la seva foto de casament i la foto de comunió de les bessones.

Podria fer un dibuix. Ho tinc molt present.

No ho vaig demanar mai, però el noi no el tenia enlloc (cap foto), vull dir; i aquest era sagrat per a ella” (Montserrat Cortadella), “La meva mare era bona cristiana (i la seva família, també ho era) i, sobretot, de fets.

A nosaltres, junt amb el meu pare, ens van ensenyar a ser bons cristians de fets, més que de resar i místics, per a fer feliç les persones” (Roser Canals Costa), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “Feien que féssim el que tocava. De fet, simulaven. En aquella època, no es podia fer res més” (Anna Babra), “En ma casa, eren poc de religió però la meua iaia, de costums fixos, no anava quasi mai a missa, però la seua religió era la catòlica: per a ella, era la vertadera; i, per a ma mare, també” (Carmen Mahiques Mahiques), “La meua àvia no anava a missa. Era el franquisme. Deia ‘Tenia mal les cames'” (Lurdes Gaspar), “Ma tia, germana de ma mare, ens parlava de religió (no moltes vegades); ma mare deia que no feia falta anar a l’església a resar a Déu, ella tenia altres feines a casa i que Ell l’escoltaria quan li resés” (Octavi Font Ten), “A casa meva, no érem practicants de cap religió. Teníem la influència catòlica que ens corresponia com a autòctons catalans, però, a la nostra vida, la religió no ocupava cap lloc més important que el natural de la tradició en festivitats i en celebracions. Segurament, per motius diferents, si es tractava de la família materna o de la del pare, la nostra realitat era d’indiferència pel tema religió” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Sí” (Fermín Carbonell Barbera), “La meva àvia no parlava gaire de religió, però, en secret, em va dir que creia en l’espiritisme” (Lui Sarrià), “I tant! A casa, es resava cada dia el roser, se’ns ensenyava a resar moltes oracions i es parlava molt de Déu, de la Verge, de Jesucrist quan predicava i quan feia miracles…

Es relacionava molt la religió amb la bona conducta i se’ns inculcava la temor de Déu ( o a Déu)” (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 28 de novembre del 2025 plasmaren “Més que comentar, ens feien passar el roser cada vespre” (Conxeta Fortesa), “A casa, no s’acostumava a parlar de religió, que recordi” (Rosó Garcia Clotet), “Sí: feien creure i anar a missa. La meva àvia Ramona, als seus fills, en concret, a ma mare” (Ramona Ibarra).

En Twitter, el 29 de novembre del 2025 posaren “La que em feia d’Avià (a Gironella) no anava a missa, però era l’entesa a vestir els morts i a reunir les senyores per al darrer comiat. Mai hi vaig veure un capellà a les cases dels difunts a les que m’hi duia. Era habitual per a mi. La vila li tenia un gran respecte, ja m’enteneu.

La Ció, com es deia, era una gran entesa en plantes i herbes remeieres. Mai havia anat ni a cal metge, ni a comprar res a una farmàcia. Va morir amb noranta-sis anys. Es llevava a les tres i preparava el menjar dels homes, aviava el bestiar, porcs, etc. I més” (LO HÒBBIT).

Finalment, ma mare, el 28 de novembre del 2025, per telèfon, en relació amb passar el roser, em digué que “Moltes vegades, en ma casa, es feia moltes nits.

En això, mon pare, més que ma mare. Ma mare, poc: era ell qui hi portava la iniciativa.

En la família, hi havia un capellà o dos, per exemple, el pare Guillem.

L’avi patern de mon pare (1906), molts dies, quan tornava del camp, ho feia resant”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Pedregades, traure el sant, curanderes i saviesa ancestral

General, , , , , , ,

Al capdavall de l’apartat “Pedregades i comunidors”, plasmat en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista català Dani Rangil, l’estudiós agrega que, a la darreria del segle XIX, n’hi havia molts i que Cel Gomis explicava que “comunir” “vol dir manar perquè els capellans, revestits de sobrepellís i l’estola, amb el breviari (…) i el salpasser (…), manen, en nom de Déu, als esperits immunds que congrien les tempestats, que les dispersin i les allunyin. El costum de comunir és encara molt general als pobles de Catalunya” (p. 135).

Després, en la mateixa obra, passa al punt “Invocacions a la pluja”, les quals, com veiérem durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra, aplegaren a ser molt habituals durant el Barroc, un moment d’efervescència religiosa arran del Concili de Trento (1545-1563) i que encara cuetejava en el primer quart del segle XXI, tot i que havia minvat prou en la segona meitat del segle XX. La relatora, Rosa Jubany, diu que “La mama explicava que el capellà tallava les tempestes i que un any de molta sequera van fer una romeria fins la capella de can Mates, van treure un sant, i la gent, desesperats, perquè quasi totes les terres eren de secà. Deien les oracions que fossin i que plogui” (p. 135).

Ara bé, immediatament, la informadora Mª Rosa Omella trau unes paraules que figuren en narracions relacionades amb la necessitat de pluja i que, a vegades, són exposades com si fossen llegendes: “i el meu oncle no deixava de dir a darrere ‘Sol i ventet, sol i ventet, que no plogui, que tinc l’estesa dels maons assecant-se’ perquè era rajoler” (p. 136).

El punt següent que inclou l’investigador de Calella és “Vidents, mags, bruixots i curanderes” i ho fa d’una manera que hem considerat molt oberta i respectuosa: “hem de donar fe de la màgia blanca, la beneficiosa o, si més no, innòcua. Mossèn Miquel, que era un bon home, la utilitzava per a protegir els cultius dels seus feligresos (…). Per a alguns, l’ofici de bruixot o de mag era la seva professió, en vivien, tot i que mai no n’hi havia hagut tants com ara [, primera dècada del segle XXI]” (p. 136) i que “No m’atreviré a dir que tot plegat és una enganyifa per treure’ns els diners (…), però n’hi ha d’altres amb un do per veure més enllà del que veiem la resta dels mortals, igual que els saurins que saben trobar les aigües subterrànies” (p. 136).

En aquest punt, abans de passar als relats que han fet a Dani Rangil, ell, lligant amb les bruixes i amb altres dones, indica que, “Si donem per bo que la bruixa és la maga dolenta, té un personatge femení que s’hi contraposa, la curandera, injustament oblidada, sobretot, quan es parla tant de bruixes. La de les curanderes era una màgia eminentment pràctica, molt enfocada a resoldre problemes de tipus sanitari, com un part, un tall, un emmetzinament o com trobar aquella cosa que ens fa tanta falta i que no sabem on l’hem deixada. La Gaspareta Mora ens deixa entreveure la saviesa popular i ancestral, inequívocament benefactora, que posseïa la seva sogra” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Els músics convidats en la vila

General

Rondalla que hui, 27 de novembre del 2015, m’ha contat ma mare, per telèfon:

“Contava mon pare que els músics, que passaven més fam que garró, tenien fama d’anar a viles a tocar i que els convidaven a canvi de fer-los un sopar.

En aplegar a una vila, els del lloc digueren:

— Fem-lo molt caldós.

I aquells músics digueren:

‘— Con pan, lo sacaremos’ [ = Amb pa, el traurem].

Al capdavall, als de la vila, els eixí car perquè els demanaven pa per a sucar el xocolate”.

Cal dir que ma mare me l’havia narrada més d’una vegada, de fa anys ençà.

Son pare (1906-1992) era molt aficionat a la música i li agradava la música de banda.

Agraesc la generositat de ma mare.

Pedregades, comunidors i la cultura ancestral i matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema de les bruixes, hi ha una entrada que interessa tractar, puix que reflecteix trets que podem enllaçar amb el matriarcalisme i, a banda, uns altres que ho fan amb la modernitat: “Pedregades i comunidors” (pp. 134-135). Així, “Mossèn Miquel era un home amb vocació de capellà, un home que, si hi havia un malalt, l’anava a veure. Tenia la fe que, quan venia una tronada, anava a l’església a resar i les dones de per allà el voltant de l’església ja li deien:

-Mossèn Miquel! Miri que trona!

Mentres ell va ser capellà de Sant Cebrià, una pedregada… no n’hi haver cap” (p. 134). Com podem veure, el rector té l’autoritat religiosa oficial de la vila, però són les dones qui mobilitzen l’indret, les qui li reporten.

La narradora, Rosa Jubany, agrega que “Sentia dir als meus sogres que hi havia la [ dona] de cal Rajoler, la Marieta, que tenien vinya:

-Va, mossèn Miquel, que trona, anem a resar.

Resaven i que feia més força com més gent eren. Com més gent eren a pregar pel temps, donava més força” (p. 134).

Sobre aquesta cultura en què connecten el camp i la religiositat, l’autoritat eclesial i el poble, la natura i persones que confien en una mena de força exterior amb qui cal posar part de la confiança per a viure, ma mare, durant l’entrevista que li fiu en febrer del 2020 (com també en una conversa de gener del 2021 i en algunes posteriors), em vingué a dir que els seus avis i els seus pares (els padrins, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX), vivien de la terra i en un ambient molt religiós, però no místic. A més, com que no hi havia els coneixements científics d’ara, era fàcil entendre el perquè d’aquelles tradicions.

Tornant a les narracions, Rosa Jubany comenta “I mossèn Miquel li va explicar, al capellà que hi ha ara, a mossèn Alfons, però ell va dir-li que, amb això, no hi creia, i es va haver acabat” (p. 135), mots que considere important estudiar, com farem a continuació.

Per una banda, hi ha el rector que empiula amb el poble i, per una altra, el capellà que, bé per la seua prioritat per la ciència (en aquest camp), bé perquè talla amb les arrels i menysprea la tradició de la terra que l’acull, respon d’una manera que, en el 2024, arran d’unes fortes inundacions que afectaren la comarca de l’Horta de València, on jo vivia, em feren traure un tema silenciat per molts mitjans de comunicació social valencians i paràrem esment, principalment, d’una agència espanyola de meteorologia a què poguérem capir una mena de submissió per part del jornalisme esmentat: una tendència molt alta, per part d’aquests mitjans, a prescindir de la cultura ancestral.

Doncs bé: adduiré que feia anys que jo seguia amb interés l’oratge de cada dia (si més no, d’ençà del 2010) allà on vivia i que això ens portà a escriure el 18 d’agost del 2025 l’entrada “AEMET, el gos meteorològic ‘Torquemada’ i mentirós de l’amo socialista” (https://plomalliure.blogspot.com/2025/08/aemet-el-gos-meteorologic-torquemada-i.html), en el blog “plomalliure”. Entre d’altres coses, posàrem “Ahir poguí veure les valors que oferien diferents webs sobre meteorologia i, igualment, les unia a les sensacions que experimentava, als reports d’AVAMET (agència valenciana de meteorologia) i a pantalles que exposava la web d’AEMET, el gos meteorològic de l’amo socialista en Espanya.

(…) Cap a les 13h15, AEMET (per a Alaquàs) posava que, entre les 12h i les 18h, faria 36ºC. Com que eixe moment del dia sol ser el de més calor, ¿per què, molt avançat el dia i tot, hi havia una pantalla de previsions per al dia 17 d’agost del 2025, referida a Alaquàs (sense estació meteorològica i les més pròximes, la de Manises o bé la de Vivers, en la ciutat de València), que indicava 41ºC de màxima i 26ºC de mínima? Silenci: hi ha una bona paga en joc. Com diuen en la meua terra, ‘Qui calla, atorga’.

Afegirem que aquesta mediocritat influí en la nostra previsió de cara al dia 29 d’octubre del 2024 en l’Horta de València uns dies abans de la DANA. Mentir, reportar de manera falsa o bé sense un mínim d’esperit de superació i sí de fidelitat a l’estil de l’inquisidor castellà Torquemada, porta que, més d’u, desconfiem en aquesta mena de soldats del primer ministre espanyol.

I més: quan ahir, a migdia, consultava en Internet i quan parlava amb mon pare, notava suavitat: és que, en la web d’AVAMET, amb dues estacions en Torrent i amb dues en Aldaia, les màximes eren més moderades. Per això, posí en Twitter: ‘No hi ha estació en Alaquàs, però, cap a les 15h., Torrent marcava un poc més de 36°C; i Aldaia, 37ºC en els punts més pròxims [ i, amb Alaquàs, entremig geogràficament].

Fiabilitat’. 

Ara, 31ºC en Aldaia i un poc més de 31ºC en Torrent. Són un poc més de les 11h15.

Mentrestant, hi ha jóvens, com ara, Jorge Rey, de terres castellanes, que, per mitjà de mètodes tradicionals, donen molt en el clau i, altrament, no renuncien als mitjans contemporanis.

Enllaçant amb això, recorde que, quan vivia en Aldaia (fins a maig del 2009), una vegada, un home digué a ma mare i a mi en castellà, mentres que plovia: ‘Ma mare ja m’havia dit que…, perquè, quan ella nota… en el peu, és senyal que plourà. I així ha estat’”.

Finalment, en nexe amb el comunidor, Rosa Jubany també transmet que “Jo anava a escola a Canet i havia sentit a dir que l’església de Canet la van estimbar els rojos, la van cremar. Al darrere, hi havia un carreró, hi havia com unes finestretes petites, un comunidor que hi anaven a pregar per les tempestes. Ho havia sentit a dir; allò que ets canalla i ho sents” (p. 135).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes emprenedores, que ballen, mares i fills i els capellans

General, , , , , ,

Una altra història en l’obra esmentada de Dani Rangil, i en què es plasma el matriarcalisme (fins i tot, en lo eròtic), és “La bruixa marinera”, puix que figuren detalls d’aquest ram: la barca (cooperació), el nudisme (una sexualitat ben vista), ficar-se en l’aigua (entrar en la mare)… Diu així:

“Una vegada, a Canet, tenien una barca a punt i es va despullar una bruixa i va fer tres capbussons. Els mariners la varen agafar i li van posar uns rosaris beneïts a sobre. Es veu que ja l’havien vista altres vegades. [ I ella] diu:

-Traieu-me això d’aquí, traieu-me això!

-Ens has de dir allà on vas a fer mal. Quan ens ho diguis, t’ho traurem de sobre.

-Vaig a Mallorca, a un bressol d’un nan, per clavar-li un clau al cap.

La gent que és per fer mal, ha de fer mal” (p. 121).

Així, aquesta dona, a més, és emprenedora (“es llança a la mar”, com es diu popularment) i viatgera.

Unes pàgines després, l’estudiós del Maresme arreplega un comentari d’Assumpció Xampeny, qui li reportà que, “De bruixes, n’havia sentit dir que les bruixes anaven a ballar a la plaça de les Bruixes” (p. 128), uns mots que connecten amb la relació entre determinades danses i les dones, àdhuc, en places, i la bruixeria.

Un altre relat interessant és “La cabra de can Malaire”, el qual, al meu coneixement, enllaça amb el lligam mare-fill i amb el desenvolupament de la creativitat de la mare i de la filla: “A Sant Cebrià, a can Malaire, una casa que hi ha a vora can Pau Bachs, hi havia una cabra que, a la nit, sempre sortia a saltar i a jugar. Li van fúmer un tret i li van petar una cuixa, i resulta que era una de can Malaire, que feia de bruixa i, a la nit, sortia i feia de cabra. Ningú la podia agafar” (p. 131).

Aquesta contalla, altrament, ens evoca l’escrit “El pare Bergant”, recopilat pel folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) en l’obra “Coses de la meua terra. Segona tanda”, de 1920, en què un capellà, durant un sermó, es queixa que no hi ha mans per a fer que les xiques seguesquen les indicacions que ell comenta als feligresos, ja que, “Per a on salta la cabra, salta la xota” (p. 121): les mares (la cabra) donen el vistiplau a les filles (la xota). Cal tenir present que la cabra de què parla Dani Rangil està en nexe amb la nit (moment del dia associat amb la part fosca del jorn i de la psicologia) i, així, de pas, amb la creativitat, amb la imaginació, amb lo desconegut, però que les persones estan obertes a explorar (ací, mitjançant el salt i el joc, dos detalls que podríem empeltar amb el refrany “La carn que creix no para”, aplicat als nins).

En acabant, passem al subapartat “Capellans bruixots”, en què el recopilador exposa unes paraules interessants d’introducció: “Els capellans tenien estudis, (…) els llibres podien parlar de la vida i de miracles de Jesucrist i de tots els sants, però els capellans també en tenien, d’altres, de llibres, que no llegien a l’església com els evangelis, ni davant de ningú i se’n guardaven prou d’ensenyar-los” (p. 131), com ara, sobre com fer tirar arrere el dimoni, sobre la salpassa per a protegir cases i bestiar, sobre pluges (àdhuc, amb pedregades)…, “però també ensenyaven trucs i males arts per esporuguir els vilatans poc missaires” (p. 131).

Quant a aquests vincles entre el mossén i els de la vila, en la plana 132, hi ha l’entrada “Bruixes i capellans”, en què l’informador diu que “Aquí, a casa, no n’hi havia hagut mai, de coses de bruixeria, perquè havien estat sempre molt amics de capellans. Eren amics dels dos bàndols, molt amics”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Aplecs de bruixes, les campanes, maternitat i agraïments a la Mare Terra

General, , , , ,

Tornant a narracions sobre bruixes, en el llibre “Històries i llegendes de  l’any vuit”, de Dani Rangil, hi ha “La Roca Balladora de Pineda”, la qual té trets matriarcalistes i que ens evoquen altres detalls de la mateixa corda: “A la falda del turó de la Guàrdia, hi havia una gran roca damunt d’una altra i, tot i el seu gran pes, la gent deia que es podia moure. Per desgràcia, ara ja no ho podem fer perquè aquell vessant de muntanya es va urbanitzar i les màquines es van endur la roca per davant” (p. 118).

Així, per una banda, capim les dones (fortes), s’emparen entre elles i cooperen (una damunt d’una altra), tenien un gran pes social i en l’entorn i, igualment, tenien vida (es podien moure). Ben mirat, com a signe de la seua presència en la rodalia i de pervivències ancestrals, de caire maternal i d’interés per la natura com a mare i com a part de la bellesa de la vida, hi ha la valoració que el relator fa de la modernitat, la qual considera que no ha estat respectuosa amb lo tel·lúric.

Després, el folklorista recopila que “Es deia que, a la Roca Balladora, s’hi ajuntaven les bruixes de les cases i veïnats dels voltants, i hi feien les seves juntes” (p. 118). Per consegüent, aquestes reunions, simbòliques i tot (per la seua antiguitat), esdevenen en territori femení i amb influència en bona part del veïnat, potser, com una alternativa a la política oficial i feudal i no cal dir que a la capitalista, com qui vol que les tradicions passen de generació en generació.

Una altra contalla en què apareixen bruixes i en nexe amb la figura de la mare, és “Pedregades i pèls de cabra” (p. 119): “Abans, a Canet, l’àvia ho explicava. Es veu que miraven de tallar les pedregades i que, si tocava la campana que era beneïda, no podia passar. I diu [ el que condueix la tempesta]:

-Va, afanya’t, tu, que la Cebriana ja toca.

I, a cada pedra, hi havia un pèl de cabra; i això es veu que eren coses de bruixes”.

Com copsem, hi ha mots que lliguen: la dona com qui transfereix el llegat cultural i com a alliberadora de la vila (ella és qui toca la campanya que aüixa les tempestes), la cabra (u dels animals vinculats amb l’alletament) i la cabra com a símbol de part de la bruixeria (la figura del boc i dels qui s’apleguen junt amb ell).

A continuació, l’investigador de Calella entra en el punt “Bruixes i criatures” i posa que, entre els rituals molt antics que encara es conservaven en els segles XVIII i XIX, hi havia l’oferiment de vides i que, “Per a compensar una suposada divinitat de la terra, propietària d’aquell solar que anava a ser ocupat, se li oferia un sacrifici de sang, que podia ser un pollastre, però mai una persona. Aquest costum ja el practicaven els nostres rebesavis ibers, que no sacrificaven vides humanes als seus déus, a diferència dels veïns celtes” (p. 119) i dels jueus, si més no, a l’estil d’Abraham al seu fill Isaac, tal com és presentat en l’Antic Testament de la Bíblia, en què Abraham és a punt de sacrificar el fill.

Com assenyala més avant, es combinava la bruixa amb el punt més dolorós de la vida humana: la mort dels infants (p. 120).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes emprenedores, en pluges i religiositat matriarcal pagana

General, , , , ,

El primer relat sobre bruixes que hem tret d’aquesta obra de cultura oral del Montnegre és una que es pareix a versions d’altres indrets catalanoparlants:

“Ma mare, que al Cel sia, que no era dona de dir una cosa per altra, m’ho ha contat milions de vegades.

Enmig d’un temporal, entre el soroll del vent i el terratrèmol dels trons, se sentia en l’aire una veu molt forta que cridava:

-Passeu!

I una altra que responia:

-No puc!

-Per què?

-Perquè la Martina toca.

Jo no voldria, per res del món, posar una capella a ningú, però la meva mare em deia que la veu que responia ‘No puc’ era la d’en Blanquillo, un dels més grans bruixots que hi ha hagut a Arenys de Munt” (p. 117).

Com podem veure, en primer lloc, ix el tema de la justícia de la mare (“no era dona de dir una cosa per altra”); en segon lloc, una persona (potser, una dona) dóna una orde de fer camí, però és un home (en Blanquillo, qui segueix la indicació feminal) qui diu que no pot… perquè una dona li ho impedeix (ací, mitjançant el so).

A continuació, el recopilador del Maresme inclou quatre històries que mostren la relació entre bruixes i tempestes i addueix que “Té un especial interès la primera, perquè és viscuda directament per la mare de l’informant, compto que cap al 1890.

LA BRUIXA DE SANT ANDREU

Un dia, la mare va baixar a vendre bolets. Els va vendre de seguida, més barats, i se’n va anar per amunt” (p. 117). Aquest inici empiula amb comentaris sobre dones que, per exemple, se n’anaven a una ciutat o a una altra vila i que se’n tornaven a casa el mateix dia… i amb la venda feta, com era el cas de l’àvia paterna de ma mare (1878-1968).

El narrador (Jaume Aliva) també indica a Dani Rangil que, “arribant a dalt, hi havia una bassa que sempre hi havia aigua, sempre… I, tot d’un plegat, s’adona que hi ha la dona de Sant Andreu, que deien que era bruixa (…) i com si resés en veu baixa” (p. 117).

Resulta interessant que siga un indret aquós i abundant (prosperitat d’un element tan necessari per a la vida i per als conreus agrícoles), lligat a lo femení i, igualment, amb la religiositat ancestral que hauria passat, possiblement, en aquells llocs (i en altres) on hi hauria aplec de dones i de persones que seguirien les tradicions matriarcalistes, més d’una vegada, no assimilades per la religiositat cristiana oficial. No debades, Jaume Aliva afig que “com si resés en veu baixa”, uns mots que ens evoquen lo tel·lúric, de la mateixa manera que, en algunes rondalles, copsem l’espasa curta (com a preferida per un personatge femení que fa de guia d’un xicot) i la llarga.

Finalment, considerem adient escriure que, encara que ambdues dones eren molt amigues (p. 117), se saludaven i, àdhuc, xarraven una estona, a partir d’aquell dia, la mare continuà complimentant-la, però ja no la veia igual: ja no se’n refià mai més perquè la bruixa havia influït molt en la tempesta i en la pedregada que caigué per la zona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Les bruixes en el folklore català i el paper matriarcal

General, , , , , , ,

Aleshores, el folklorista de Calella passa al paper de la dona i dels juïns a bruixes, de què hi fa la Inquisició i inclou uns mots molt interessants: “Contràriament al que pogués semblar, els principals perseguidors de bruixes no són els frares de la Inquisició, sinó els consells municipals i els tribunals locals per a satisfer la necessitat del poble de trobar culpables de les seves desgràcies i poder-se’n venjar. Si bé, en moltes ocasions, és la Inquisició qui condemna dones i homes per suposades pràctiques de bruixeria, en altres, intervé per aturar aquests processos, per salvar la vida de les processades i, fins i tot, per deixar-les en llibertat en pocs mesos, tal i com va succeir en un judici en terres tarragonines el 1545, en el qual foren condemnades a mort trenta-tres dones” (p. 115).

Fem un parèntesi dient que, sobre el tema del sorgiment de la Inquisició, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), historiador valencià i mestre de Magisteri especialitzat en el canvi del sistema feudal al capitalista, en una classe del curs 1993-1994, ens comentà que la creació de la Inquisició tingué com a finalitat fer de braç dret de la monarquia perquè minvàs la força de la noblesa.

En eixe seny, en la recerca sobre els Sants de la Pedra (pel 2017 i pel 2018), llegírem articles en què hi havia un lligam entre la patriarcalització de l’Església (sobretot, arran del Concili de Trento esdevingut entre 1545 i 1563) i una major presència de trets no matriarcalistes [1], detalls que coincideixen amb passatges de l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval” en al·lusió als segles XV i XVI) i, com ara, amb la proclamació de Sant Jordi com a patró de Catalunya (en el segle XV).

Tornant al tema de la bruixeria i de la Inquisició en el segle XVI plasmat en “Històries i llegendes de l’any vuit”, Dani Rangil indica que “L’arquebisbe exigí l’alliberament d’algunes, enfrontant-se al consell municipal de Tarragona que havia contractat l’endevinaire Joan Malet, personatge que vivia d’endevinar, només mirant-les, quines ho eren. Finalment, les suposades bruixes tornaren a casa i Malet fou executat” (p. 115).

Al capdavall d’aquest apartat, l’investigador català agrega que, sota el títol de “BRUIXES”, ha reunit “temes pròpiament de bruixes tal i com s’entenen en la mitologia popular dels temps medievals ençà, però també altres personatges com bruixots benefactors, capellans amb coneixements esotèrics, mags, així com hipòtesis d’alguns testimonis sobre la causa de la fi de la bruixeria rural en els nostres dies” (p. 115), o siga, en la primera dècada del segle XXI, quan es publicà aquest llibre.

En el primer punt sobre aquesta secció, el “Bruixes i tempestes”, diu que “Un dels millors llibres sobre bruixeria al nostre país es basa en testimonis orals recollits entre el 1864 i el 1915” (p. 115) pel folklorista català Cels Gomis (1841-1915) i que, “Tot i que, entre el seu recull i el meu, ha passat més d’un segle, la majoria de les meves històries tenen evidents paral·lelismes amb les seves. El seu llibre té nombroses referències a dos indrets pròxims al Montnegre, Dosrius i Blanes, i també a Arenys de Munt” (p. 116).

En la mateixa pàgina, l’estudiós de Calella, reporta amb uns mots de Cels Gomis, en què capim detalls matriarcalistes presents en llegendes amb abundants trets feminals: “A Vallgorguina (Vallès Oriental), hi ha un dolmen damunt del qual, segons els habitants del país, les bruixes s’enfilen per alçar-se amunt dins l’aire i fer les tempestats”. Així, per dues bandes, les dones (ací, bruixes) empelten amb la terra: ho fan amb la pedra (representació de la seua fortalesa) i amb el fet que connecten amb la mare (amb la foscúria que sol acompanyar les pluges), com el llaurador que prega perquè ploga i, en acabant, l’aigua va cap a la terra, que és on viuen les persones.

Per consegüent, dona i terra són en nexe i la dona és qui té la darrera paraula: “fer [ elles] les tempestats” (p. 116), no un personatge masculí (sia una divinitat pagana, sia Déu…).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En l’entrada “CAPITULACIONS: El mite de l’amor convertit en negoci (i II)” (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions–el–mite–de–lamor.html), de la web “Cabinet d’Histoire”, de l’historiador Marc Pons[1], que tracta el tema del matriarcalisme i en què llegim que la Catalunya del segle XVII (“la Catalunya rica i plena dels Segadors”) és, també, “la Catalunya del Barroc, l’expressió artística senyera de la Contra-reforma catòlica. Les icones religioses femenines són progressivament marginades i substituïdes pels prototipus masculins. La contra-reforma catòlica es sustenta sobre la idea que la feminitat –i per extensió el matriarcalisme- és l’expressió del passat fosc (l’antiguitat, la medievalitat); i la masculinitat –i per extensió el patriarcalisme- es el símbol d’un present triomfant i d’un futur brillant. Un axioma que va arrelar amb força en el conjunt de la societat catalana del 1500 i del 1600[2]. 

I en aquest context històric, l’economia i la ideologia sumen, i esdevenen cultura social. La dona, que havia estat el centre de la vida en les comunitats catalanes primigènies dels segles VIII i IX recloses en les valls pirinenques, veu degradat el seu paper fins a esdevenir objecte i expectativa”. I, tot seguit, en comenta casos.

[1] El 30 de gener del 2020 no figurava l’autoria en aquesta entrada.

[2] I que tornarà a fer-ho en el segle XVIII, quan es reforce la idea de la llum com a símbol de cultura, de progrés, d’avanç, amb què s’intenta d’arraconar la cultura del poble senzill i lo matriarcal, en pro del capitalisme i de la cultura patriarcal que l’acompanya.