Prosseguint amb el relat citat de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, altra vegada copsem passatges femenins, ben reflectits per mitjà de l’abundància de vocabulari del narrador. En primer lloc, hi ha una presentació del parer del noi (en Romà) i el d’un pastor, poc o molt, de la seua edat: “En Romà reia de bon cor i, no perdent coratge, deia el seu acontentament de respirar l’aire més pur (…). El pastoret se l’escoltava pensant: ‘Aqueix sí que sap expressar les coses que tu portes endins’. I en Romà es deia: ‘El pastoret no sap de lletra, mena una vida primitiva, deslligada del món i qui sap si no ten ell el secret del goig senzill?’. (…) Per fi, el pastoret aconsellà al company de no fer massa tard a la font, de se tenir a compte dels maleficis de l’ombra” (p. 438).

Per tant, en aquesta secció, hi ha un xicot amb bonesa i amb força, en contacte amb la natura (de què frueix), dedicat al camp i que capta com és el company i que, a més, ho fa de manera encertada. Com a exemple, hi ha un pastor relacionat amb un desarrelament del món (pel seu nomadisme) i cercador del gaudi. Al costat del vailet, el rabadà té present lo feminal (la font), però com a complement i, per això, associa l’ombra amb una mena de sortilegi i diu a en Romà que hi vaja a espai.

No deixarem fora que la delectació de la natura és ben manifesta en en Romà, una cosa que hem capit en llauradors i en gent molt vinculada amb el camp i amb l’agricultura i que la riquesa descriptiva del transmissor de la rondalla ho adoba i, altrament, la part maternal (unida a la dolcesa, a la font de vida i a la color argent): “En Romà travessava les cortines de la pineda; a cada branca, lluïa l’or transparent de la reïna, els perfums del bosc afalagaven els sentits. (…) Que ben anomenada era la Coma Dolça! Ara, era un bosc platejat, (…) l’escomesa més viva de l’ocellada, tot anunciava la font” (p. 438).

No debades, més avant, hi ha un ocell amb un paper de marona (tot i que no és presentat com a mare, malgrat la proximitat a la nit o, fins i tot, la plasmació de moments nocturns), el qual diu al jovenet: “Vine amb mi: s’està bé en un llit de falguera i de molsa” (p. 438), això és, com qui roman tombat en plena natura i, en aquest cas, tocant el cos matern. Així, ell “Sentia el respir de la nit (…), obrí la porta a polit i penetrà dins l’ampla nit… (…) I la vida de nit era bàlsam” (p. 439).

Un poc després, hi ha unes paraules amb la funció matriarcal del xic i amb el paper errant pastoril. Com ara, en Romà li proposa:

“-Ets un germà! Et poguessi menar fins a Fontalba!

-És que no es pot deixar mai el ramat. Donaràs l’enhorabona al pastor de la jaça de dalt: m’ensenyà a fer de pastoret, et farà bon acolliment. Ja faré els senyals aquest vespre” (p. 439).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.