Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El Cendrós”. Una mare té tres fills i el més menut “No era tan fort com els seus germans, però sí molt més espavilat que tots dos” (p. 344).

Un dia, el major va i diu a sa mare:

“-Mare: doneu-me la benedicció, que me’n vaig pel món.

-Tan bé que estem ací… No te’n vages -li demanà ella.

(…) Al final, sa mare li va donar el consentiment” (p. 344) i li diu unes recomanacions.

Com podem veure, com en altres narracions, hi ha un lligam entre la marona i el fill, sobretot, per part de la dona, qui el convida a prosseguir. Al capdavall, ella ho aprova i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en un tema en nexe amb la maternitat).

En acabant, el xicot fa un acord amb un home que li ofereix un contracte…, quan “Ja era de nit” (p. 344). Altra vegada, hi ha un signe vernacle: els pactes entre ambdues bandes esdevenen en un moment d’obscuritat.

El primer dia de faena, l’amo diu al jove: “Agafa el mul i te’n vas a sembrar (…) blat a la foia, a un bancal meu que té una figuereta a la vora” (p. 345). O siga que el minyó connecta amb l’hivern (la sembra del forment), amb una terra amb una figuera (arbre associat a la dona) i, ben mirat, amb un costat no cèntric (tret que té relació amb lo feminal).

Després de tornar a casa, el germà mitjà diu a la mare que ell també vol anar pel món i, altra volta, la mareta “li donà l’aprovació i el mateix consell” (p. 347).

Quant al germà petit, sí que segueix les indicacions de la mare i, per això, “es llevà les espardenyes i s’arromangà els pantalons per travessar el corrent per dins l’aigua.

Camina que caminaràs, va trobar, entre dues fosquetes, l’home roig i el gos pelut” (p. 347) que li havia dit la mareta, gràcies a l’eixart que hi ha entre tots dos. És a dir, que ell entra en terreny femení (l’aigua), i veu l’home enmig de la foscúria.

Afegirem que, quan el jovenet arriba al bancal, el narrador trau molts detalls que evoquen la dona: “Fa un solc només i hi aboca tota la talecada de blat. A continuació, pega una passada amb la rella per colgar la llavor. Després, desaparella l’animal, el lliga a la soca de la figuera i li posa menjar. Tot seguit, escampa una flassada a l’ombra de l’arbre i es gita a dormir” (p. 347). En altres mots, el xic se’n va a la terra, apareix la vulva (el solc), una talecada (la qual empelta amb el pit i amb les mamelles, com es dedueix del llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta) i, com que el passatge té lloc en època hivernal (la llavor que es fica en la terra), ell s’atansa a la mare (la flassada, la fusta i la nit en què dorm el fill).

Finalment, com que el petit, fruit de l’empelt amb la mare (en segueix els parers), com que el gos de l’amo no es volia moure, el fill “comença a pedrades amb ell, fins a fer-lo prendre el camí de casa” (p. 349), això és, d’alguna manera, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.