Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els bons resultats? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 6 de juny del 2026 comentaren «No ho sé» (Xec Riudavets Cavaller), «Quan hi havia bons resultats, del que siguin (fruit, treball, família, amics, etc.) i les coses s’arreglaven, estaven contents.

Sempre intentaven tirar endavant amb totes les seves forces. Sí. Ja estava bé, també! 

Sí. En la nostra família, sempre hem parlat amb facilitat, amb llibertat d’expressió de la paraula, amb respecte» (Àngels Benaiges Martí), «No ho sé» (Lurdes Closa), «No en tinc cap idea» (Lurdes Gaspar), «Això sempre agrada tothom» (Àngels Sanas Corcoy), «Res en especial» (Angelina Santacana Casals), «Quan era petita, jo era molt polida i meticulosa, fins al punt que, a vegades, feia perdre la paciència a la padrina, qui em deia, ‘El polit polit es va perdre i el barrip barrop es va salvar’. Volia dir que, a vegades, no cal entrar tant en el detall i sí fer les coses una mica més de pressa, perquè, si no, no arribes a fer-ho tot.

El teu missatge m’ha portat a aquests pensaments» (Lurdes Pino Anglès), Sí: l’àvia ho valorava. A vegades, l’èxit s’entenia de manera diferent al d’avui» (Anna Babra), «Doncs  encisades per l’alegria que això produïa!!!!!!» (Roser Canals Costa), «A casa, quan anàvem de visita, un diumenge a la tarda, portàvem un tortell i una ampolla de moscatell.
Allà ens donaven cafè i, a mi, xiquet de vuit anys, un got de llet amb ColaCao.

Els grans fumaven i bevien moscatell i menjaven el nostre tortell, i tots xerraven fins acabar la visita.

En sortir al carrer, per tornar cap a casa, la meva àvia demanava a l’avi: ‘Hem quedat bé, oi?.

La cosa era ‘fer fi’ i semblar gent ‘de món’ i no fer mai el ridícul…» (Joan Marrugat), «El que, per a mi, va ser un èxit crec que va ser tornar un Nen Jesús a la Parroquia de la Llacuna l’any 2017…després de tenir-lo amb nosaltres a partir de l’any 1936, salvat de la foguera per la mare, prenyada del meu germà.

La joventut d’avui no estan per aquestes coses i crec que vaig fer el millor…, encara que tots els dies penso en Ell» (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933).

Finalment, ma mare, el 6 de juny del 2026, per telèfon, em digué «‘És agradable ser important, però més important és ser agradable’. Ho llisquí molts anys arrere en un hospital. Ho vaig escriure i ho tinc en el xalet. [ Posats a triar, ] això és lo que importa: ser agradable a la gent que viu al teu voltant».

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.