En els versos d’”Idil·li etern”, del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), capim un altre exemple en què la dona (una jove) allibera un personatge masculí, enmig de molts detalls matriarcals:
“pel bell matí amorós ve de la font veïna
amb l’àmfora gentil que plora clapotant.
De sobte, eixint del bosc, un jove caminant
demana un glop pietós de l’hídria nacarina;
(…) l’incògnit vianant de ruta misteriosa
la gerra temptatriu alçava amb mà golosa
i amb àvid gargoteix bevia llargament” (p. 67).
Així, per una banda, l’home cerca la dona, la troba i, com si fos un nen creatiu (ell s’endinsa en un camí amb misteri, això és, s’atansa a la foscúria), xucla molt de les mames i, mitjançant la llet materna (la gerra), reviscola. En tractar aquest poema, veiérem que hi havia un terme que no trobàrem, “temptatriu”, i que el consideràrem com un mestall de “temptatiu” i de “matriu”.
En “La inquietud primaveral de la donzella”, del barceloní Josep Massó Ventós (1891-1931), apareix una jove amb molta iniciativa, diferents passatges que, simbòlicament, ens podrien portar a l’associació actiu-passiu (al lligam Yin-Yang) i no cal dir que a uns versos vernacles:
“Ara voldria submergir-me tota
dintre l’aire de mar que el cos perfuma
i en l’aigua clara d’una platja ignota
rienta d’or de sol i flor d’escuma.
Després vindria a ajeure’m per la prada,
xopa i subtil la cabellera boja:
cercaria una flor ben aromada
per fondre-hi en un bes ma boca roja.
Enjoiaria aprés mon cor de dea
amb ramatges florits de les fontanes,
i arrencaria a córrer pels camins,
embriaga del sol de les clarianes
tot oïnt l’allunyada melopea
d’un flabiol de sàtir bosc endins” (p. 68).
Per consegüent, una primavera (representada per la jove amb vitalitat, qui perfuma el cos, qui s’acosta a aigües d’indrets desconeguts i que toquen la mar) que també és viscuda en la terra (enmig de l’herba, femení) acompanyada del vent (masculí, però connectat amb la mare, de la mateixa manera que el catxirulo ho fa amb qui el vola), una amor per la natura (la besada a les flors), un ambient en què la dona és considerada com una deessa agermanada amb la naturalesa, amb els dolls (la vulva) que embriaguen hòmens (el sol del despuntar del dia) i de l’home que toca un flabiol en un bosc (símbol de lo inexplorat i, com en aquest cas, els pèls del pubis, com encertàrem el 12 de febrer del 2026 abans de cercar aquest mot en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, quan diguí “I si foren els pèls del pubis?”). En altres paraules, un poema dedicat a la primavera de la vida i que podríem empiular amb l’inici de l’adolescència, més que amb la jovenesa (estació que ho faria amb l’estiu).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
