Una altra composició en què apareix el tema de la casa pairal, i que trobàrem en Internet el 25 d’agost del 2024, és “Nous poemes/Poema d’un matí de setembre” (https://ca.wikisource.org/wiki/Nous_poemes/Poema_d%27un_mat%C3%AD_de_setembre). Així, en “Poema d’un matí de setembre”, posa aquests versos:

“II. La casa pairal

Ara el camí s’és fet planer de cop,
té un rengle d’ametllers a cada rasa
i, al capdamunt de tot, ja ben a prop,
reveig ma vella casa.

Oh, casa dels passats, casa pairal!
Salta mon cor de joia, quan t’albira.
Obert al meu davant és ton portal,
com un gran ull que em mira”.

Per tant, el poeta, mentres torna a casa, amb el camí aplanat, veu ametlers; però, lo que més goig li fa, és albirar la casa dels seus avantpassats, la qual podem pensar que, simbòlicament, li evoca la infantesa (època representada, per exemple, pel matí, i unida a l’esperança).

A més, com era costum fins a ben avançat el segle XX, el portal de la casa és obert, per si algú hi vol entrar, sia familiar, sia veí, sia del barri o bé de la zona.

Igualment, l’escriptor enllaça amb aïnes de treball (el cup en què es pitjava el raïm), amb el camp (l’era) i amb el paisatge (ací, plasmat en arbres i en plantes com també en els animals), tret que reflecteix la cultura matriarcalista:

“Ja veig els cups, i l’era més enllà,
i aquelles dues corpulentes alzines,
i aquell llorer gentil vora el quintar
clapejat de gallines”.

Tot seguit, el poema exposa un element bàsic de l’esperit comunitari, si més no, en un primer moment (per la seua proximitat): el barri. Per això, podem llegir

“Ja sóc al barri. —Déu vos guard!—. I surt
la jove masovera atrafegada;
i lladra el gos i, al porxo, de l’ensurt,
s’esvera la llocada”.

Com podem veure, un personatge femení (la masovera) és qui rep el visitant que torna al seu poble.

Afegirem que, de quan passí a viure en Alaquàs (l’Horta de València) ençà i, puntualment, me n’anava a cals meus pares, en acostar-te al barri on havies viscut fins a trenta-huit anys, sents, poc o molt, com en aquests versos, sobretot, perquè encara hi tenim un lligam: amics de la infantesa, veïns amb qui has tingut bones relacions, valencians de soca-rel, i, de pas, evoquem bona part de la història del poble en què ets aleshores. És més: quan trobem persones molt pròximes i molt obertes, la resposta és pareguda a la dels versos que plasma a continuació: 
“—Els homes són a fora a treballar—
diu. I parlem de coses de la terra;
de la bona verema que hi haurà,
de les perdius que canten per la serra”.

Per consegüent, no sols és una dona qui acull l’home, sinó que tots dos tracten sobre temes del terreny.

Després, llegim uns versos en què apareix un fet que captem en molts poemes relatius a terres catalanoparlants: la llar, punt d’aplec (principalment, en dies de fred), de trobada i, sovint, de transmissió de la cultura tradicional:
“Vora la llar fumosa, al vell escó,
m’assec un poc. I, per reprendre l’aire,
rossego un mos de pa, que Déu n’hi do,
i aixeco el porró enlaire.

S’acosta el gos, que ja em coneix i sap
que som amics i, al meu costat, s’ajaça.
Li tiro un tros de pa i, alçant el cap,
el copsa al vol amb traça”.

Sobre els animals domèstics, com ara, els gossos, direm que, partint de comentaris de ma mare (1943) i de persones uns deu anys més jóvens que ella, en bona mesura, se’ls tractava com un fill més, perquè, més d’una vegada, tenien un paper important com també ho feien els cavalls, els gats, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.