El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla, la casa pairal i la mare

 

El sentiment de pertinença a la terra en poemes plasmats per Enric Duran i Tortajada (1895-1967).

Un altre poema en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra i que escrigué el valencià Enric Duran i Tortajada després de la guerra (en aquest cas, en 1947), és “Pàtria”, el qual figura en l’obra “Poesia patriotica valenciana. Antologia (1808-1996)”. Amb lleugers retocs, diu així:

“La sent reviure en l’horta maragdina,

quan el vent mariner

és oreig perfumat i l’opalina

llum de l’aubada envia el raig primer.

 

Quan el cel de blavor dolça, esvanida,

és com bell dosser clar;

quan el sol, que es remunta en bella eixida,

en l’espill s’emmiralla de la mar.

 

La sent reviure ací, en el meu paisatge

de perennals verdors;

en els ocells lleugers que en el boscatge

refilen entonant himnes i llors.

 

En l’aigua de la sèquia que mormola

un deliciós cantar;

en el riu que amb sonates de cargola

com serp d’argent cerca la blava mar”.

 

Com podem veure, abunden els trets relatius al camp, a la terra i a l’aigua (és a dir, amb lo femení): l’horta, el vent mariner, el boscatge, la séquia, el riu, la música, la serp. I, fins i tot, un color fosc: l’argent. A banda, predomina l’acte de rebre (ací, escoltar).

Tot seguit, en una línia pareguda, el poeta comenta que

“La sent viure en la pau de l’alqueria

-volva de blanca neu-

voltada de la verda simfonia

que als nostres camps dóna, magnànim, Déu.

 

En les nostres muntanyes que es retallen

sobre el cel transparent,

i en els estels brillants que s’emmirallen

del nostre llac en el mirall d’argent”.

 

 

Altra vegada, captem detalls que empiulen amb la dona: escoltar, la neu (que té a veure amb l’hivern, una de les dues estacions femenines i més fosques), la música, els estels (en nexe amb la nit i, així, amb la miqueta de claror enmig de l’obscuritat) junt amb el llac.

A continuació, Enric Duran i Tortajada passa a lo rural, on més predomina la llengua vernacla (ací, la catalana):

“La sent en nostres camps de meravella

-paisatge d’abundor-

i en la catifa bella que amb la rella

fa, enfonsant-la en la terra, el llaurador”. 

 

Cal dir que les paraules sobre la rella i el llaurador evoquen la tardor, estació del refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”. 

Igualment, l’escriptor enllaça amb la figura de la fadrina, amb la del típic poble on la gent es coneix molt, on abunden arbres, ametlers…:

“En la cançó que canta la fadrina

de rossos cabells rulls,

valenciana amb flairor de rosa fina

i blau de cel puríssim en els ulls.

 

La sent al vore el poble, illa daurada

pel bes del sol -bes d’or-,

illa del poble meu, sempre voltada,

d’una mar, facetada, de verdor.

 

En el sonor volteig de les campanes

del meu vell campanar;

en les alegres cases hortolanes

blanques com florits arbres d’ametllar”.

 

 

En acabant, afig la tradició, i la relaciona amb la música, amb les rondalles, amb el passat i amb els costums. I, òbviament, inclou la figura del llaurador i el vincula amb u dels moments del dia que tenen a veure amb lo matriarcal: quan la vesprada es fa fosca. Diu així:

La sent en les cançons i en les rondalles

de vella tradició,

que són -inestimables antigalles-

de la història i costums saba i ressò.

 

En el vell llaurador que al muscle l’eina

-corbella de segar-

torna del camp, vençuda ja la feina,

al recer amorós del seu fogar.

 

La sent en la nit nostra, perfumada

de flors de taronger;

nit tèbia, clara, pura i estelada,

de l’esperit i dels sentits deler”.

 

 

Ara bé: per a Enric Duran i Tortajada, la llengua és el fonament de la casa i de la vida diària en el poble i en la terra, de lo vernacle associat al matriarcalisme, llengua que comença a aprendre en la casa pairal, en companyia dels seus avis i, sobretot, de sa mare (qui, àdhuc, li ensenyà a pregar en llengua catalana, un detall que poques vegades figura en escriptors valencians nascuts a les darreries del segle XVIII o bé del segle XIX en avant):

“La sent reviure ací, en la meua casa

-vella casa pairal-,

en les arrels i saba de ma raça

que perdura en els segles, eternal.

 

En la casa on la filla i on l’esposa

-amorosa tendror-

omplen els àmbits d’una deliciosa

trilogia de pau, virtut i amor.

 

En la cambra, on naixqueren nostres avis,

i els meus pares, i els fills,

i on ma germana -Crucifix als llavis-

dels ulls tancà a la vida sos espills.

 

La sent en aquests àmbits on ressona

el meu dolç, bell parlar,

la llengua en què ma santa mare bona

en ma infantesa m’ensenyà a pregar.

 

En aquest foc, calor i convivència

de nostra vella llar;

en el caliu brusent que és persistència

de Pàtria, Fe i Amor al meu fogar.

 

En aquestos indrets -oh, terra nostra!-

d’Espanya ric joiell;

jardí de bells matisos gaia mostra,

tabac de flors i fruits, sempre tan bell”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Deixa un comentari