En línia amb unes paraules que ens havia posat Bartomeu Mestre i Sureda el 22 de març del 2023, respecte a la feminització dels noms, hi ha una contarella que, encara que té alguns trets que plasmen una cultura matriarcalista, reflecteix molt una actitud patriarcal des de dones, tema que hem decidit tractar molt de raspalló i, sobretot, per a que els fills de la terra (i els curiosos) toquen els peus en terra quant a la demonització dels hòmens per part de determinats grups socials, d’associacions culturals, de sindicats, de polítics i de particulars, a què algunes persones, sense embuts, qualifiquem de femellistes (això és, de promotors d’eixa actitud des de la banda femenina, que no des de la matriarcalista). Es titula “Si Déu vol… i ‘les Boles’” i figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicat en 1920. Diu així:

“Home acomodat era el tio Sideuvol, que vivia en el carrer de Sant Miquel, el que disfrutava de vida còmoda, gràcies a la hisenda que heretà dels seus pares, ja molts anys morts.

Com era pubil i el matrimoni no li tirava, tenia al seu servici a dos, més que criades, ames de govern, que eren germanes i que, per la bona i regalada vida que es donaven, s’havien posat molt grosses.

Estaven, segons expressió d’allí, més amples que llargues. Si entropessaven i queien, de segur que redolaven. Sense dubte, per açò, o bé per descendir de família que portava el malnom, que encara existeix, per més que jo crec en lo primer, deien les Boles.

Estes eren entrometedores i dominants, com quasi totes les que ocupen este càrrec al costat d’un home fadrí, viudo o d’un capellà. Elles havien de ficar cullerada en tot, donar el seu paréixer, encara que no els el demanaren, i imposar la seua voluntat en les resolucions que, al seu voltant, es prenien.

Home bondadós i de geni apocat, l’amo tot ho feia bo, no sabent, a res, dir que no, encara que la seua tornada era de ‘… si Déu vol’, en comptes de respondre ‘Sí’ a seques. I este és el motiu perquè se l’anomenava el Tio Sideuvol.

Ocorria, a sovint, que se li demanava una pretensió, a què, invariablement, accedia. Anava a casa, ho contava a les criades o, més ben dit, ames, i li armaven un cartapell, fent-lo tornar arrere. Altres voltes ho callava, però, a l’anar l’agraciat a rebre el favor, s’adonaven les arredonides dones i no era quefer el que movien.

L’amo s’ajupia i el presumpte beneficiat se n’anava amb unes orelles com a pàmpols rebecats. La repetició d’estos succeïts donà lloc a la frase en aquell temps. Quan es tractava d’un acte que havia de portar a cap el nostre bondadós personatge, que mai podia creure passara a la posteritat son malnom i el de les seues criades, el que continuarà perpetuant-se i repetint-se, quan una cosa és difícil: ‘Si Déu vol… i ‘les Boles’” (pp. 174-175).

Adduiré que he conegut dones molt pròximes en el seu estil de vida, de qui no direm el nom (una, dels anys quaranta; i dues més, de la generació següent), que tractaven el marit com si fos un drap. Òbviament, aquesta actitud no és aprovada per persones que, o bé han rebut una educació matriarcal des de xiquets, o bé han captat trets matriarcalistes en les relacions entre els seus pares i entre els seus avis (i, com més cap a mitjan segle XIX, més) i en les que hi havia a nivell familiar o, com ara, en el petit comerç familiar. 

Així, el 28 de novembre del 2023 llisquí a ma mare aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez i em comentà que la pàgina 174 (la introducció i el tema de qui prenia les decisions, ací, les dones), “tenia poc de matriarcal”. Igualment, teníem uns punts en comú sobre l’escrit: 1) elles eren valentes, 2) manaven (com molt bé es reflecteix en la frase final, “Si Déu vol… i ‘les Boles’”) i 3) que elles tenien la darrera paraula.

Per consegüent, hem considerat bo escriure i comentar aquestes pàgines de l’esmentada obra, per a que els catalanoparlants, els alumnes i qualsevol persona curiosa pel tema, tinga un exemple més amb què veure la realitat (i conéixer-la) davant intents de submissió a determinades campanyes, suposadament, de sensibilització social i a favor de la dona (però, encara que no ho diguen, reduccionistes, tendencioses i poc matriarcalistes). Al meu coneixement, la sensibilització i l’empatia, en aquest cas, passen per posar-se en la pell de l’home i, com em digué ma mare el 29 de desembre del 2023, “Dir les coses pel seu nom”,  com, per exemple, feia la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.