A continuació, posem el tercer dels poemes enviats per Rosa Rovira Sancho:
“LA DANSA DE LES LLETRES

Les lletres que estan adormides
dins d’un racó de la ment,
a l’alba desperten unides
amb goig de sorgir somrient.

Deixem que la veu les exhali
deixem que contemplin el sol,
deixem-les que dansin i ballin
deixem-les que emprenguin el vol.

Que explorin les noves fronteres
escapant-se pel vell finestral,
voltegin enmig la natura
gaudint del frescor matinal.

Que voleïn per rius i muntanyes
agitades, gronxades pel vent,
que escoltin la veu del silenci
pujant cap el blau firmament.

Més tard quan arribi el capvespre
retornin joioses al niu,
farcides d’idees i somnis
buscant un escalf amb caliu.

L’escalf elegant del poeta
que enllaça paraules i mots,
que expressa l’encant i bellesa
divulgant la poesia per tots.

Rosa Rovira Sancho, 2020″.

Com podem veure, hi ha una relació entre les lletres i els infants, els jóvens i, igualment, qualsevol persona oberta als altres. A més, té lloc amb la natura, amb la vida i, àdhuc, amb vivències noves, fins que, quan aplega el capvespre, torna a la casa maternal (al niu).

Això sí: tot esdevé no sols com si fos un xiquet, sinó, com ací exposa, com el poeta que ha trobat de què escriure i com enllaçar les paraules, de manera que puga plasmar un altre poema i, en acabant, divulgar-lo, fer-lo accessible a tots, en lloc de limitar la poesia a un nombre de persones.

Per consegüent, al meu coneixement, es tracta d’un poema que, sense recórrer a lo que podria ser la poesia social, fa poble… des de la cosmovisió matriarcalista. Així, el lector pot copsar una mena d’escriptor (el poeta) amb un paper semblant al de la padrina que narra rondalles als seus nets i a persones de totes les edats: transmissor i com qui comparteix temps de la seua vida junt amb els altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.