Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme és “En Tinyoset”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XX. Així, una mare té dotze fills i, el petit, En Tinyoset, molt deixondit, viu, un dia diu a sa mare “Mare, me’n vull anar a descobrir món” (p. 63), la qual, com el veu tan encarat, li ho aprova.

Un dia, de bon matí, fa via i troba una dona de mitjana edat (p.  63) i s’ofereix a treballar per a ella (p. 65) i la dona el porta a un bosc i, a més, li diu “Sa teua feina ha d’esser menar sa casa neta i fer lo que et manaré” (p. 65), casa que es trobava baix, després de passar una escala de caragol, això és, en l’inframón (vinculat amb el matriarcalisme). Ara bé, la dona li comenta que no jugue amb Na Rossa (p. 65) i que no òbriga una cambra.

La dona se’n va, l’encoratja “Si sempre ho fas així, t’assegur que et camparàs bé i que no te’n penediràs” (p. 66) i, un poc després, veiem que En Tinyoset obri la porta, es troba amb un cavall, un corb i un porc, però tria el cavall (p. 66). A cada animal, li dona lo que deia que preferia.

El cavall li comenta que la dona copsa molt i que sabrà que En Tinyoset ha entrat en la cambra i, a més, li diu que lo millor que poden fer es que el traga i que emprenguen ràpidament (p. 67). A banda, el corb, agraït, diu a En Tinyoset que li agafe tres plomes i que, quan el jove diga “Val, Déu i corb!, ja veuràs com jo t’assistiré” (p. 68).

Igualment, “Aquell cavall, que se n’anava com la bala, amb En Tinyoset damunt i, cada instant, li deia:

-Gira’t darrere, vejam sa madona, si ens encalça!” (p. 68). ¡I tant que ho feia, la madona! I, per això, el cavall, en tres passatges, en què ells actuaven amb diligència, li diu que tire una ploma (la verda, la vermella i la blava) i En Tinyoset diu “Val, Déu i corb! Plometa, fes lo que saps fer!” (p. 71) i, així, impedeixen que els agafe la dona, ja que, respectivament, en brollen un pinar, unes brases i un braç de mar.

Un poc després, el cavall comenta a En Tinyoset “-Ara estam salvats per aqueix vent, gràcies a Déu! Ja veus si t’he fet un bon favor. Crec que ho deus veure, que és gros es favor!” (p. 71), i el jove ho reconeix, accepta fer-li un favor i el cavall li demana que li talle la cua i, com que En Tinyoset li havia donat paraula, ho aprova. Aleshores, el cavall li afig que, quan ho crega adient, que diga “’Val, Déu i cavall! Coeta, fes lo que saps fer!’. Te n’aniràs sempre cap a llevant cap a llevant; trobaràs un riu, t’hi rentaràs es cap, fregant-t’hi amb aquesta coa meua (…) i sa tinya que hi tens, s’abolirà a l’acte (…) i et podràs representar a onsevulla, davant el rei” (p. 72). I així ho fa i, immediatament, considera que “Lo millor és que me’n vaja a cal rei a veure si em volen per criat i, allà, sempre seria més fàcil trobar qualque ventura i fer-me home!

Dit i fet, es posa ses cames as coll, i cap a cal rei falta gent!” (p. 73).

A més, es presenta a cal rei, un monarca molt obert i que l’accepta com a jardiner a les órdens del jardiner major del rei. I En Tinyoset, molt prompte recorre a la cua del cavall i, en un moment, ja havia fet el clot que li havia demanat el jardiner (p. 73). A banda, llegim que, “tot quant li manava, per gros que fos, a l’acte, quedava fet (…) perquè es treia sa coa des cavall” (p. 74).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.