Continuant amb la rondalla mallorquina “S’aucellet de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, que figura en el Tom XV, de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, cal dir que En Miquelet (el segon dels germans) demana un jaiet cap a on convé anar i que el vellet li diu “Per arribar a aqueix puig, has de caminar set dies, sempre dins es llevant (…), fes-te envant! I aviat trobaràs lo que cerques” (p. 90) i que, així, com en moltes rondalles, apareix el mot “llevant”, associat a lo positiu de la mateixa manera que l’eixida del sol ho fa a l’esperança i al nou dia, a l’optimisme. I, a banda, de nou, la veu de l’experiència encoratja l’aprenent, la jovenesa (vinculada amb el refrany “La joventut tot ho venç”). Ara bé, molt prompte, no compleix lo que li havia recomanat el vell i, un poc després, apareix la germana, N’Aineta, una dona optimista i amb bona filosofia, al meu coneixement, en línia amb un líder molt obert: “¿Què he de fer jo sense es meus germanets? Me’n vaig a cercar-los i serà lo que Déu voldrà. Si els trob, bé; i, si no els trob, paciència”.

A banda, N’Aineta també passa per les mateixes casetes i es troba amb el mateix homenet al portal (p. 91), home que, en veure-la, li respon “admirant-se de que una fadrineta com aquella anàs tota sola pel món” (p. 91), frases que concorden amb el matriarcalisme: la dona despunta (detall que sí que hem pogut veure en articles escrits per plomes catalanoparlants, o bé relatius a la dona en les Illes Balears i no, precisament, en la premsa de gran tiratge, ni entre la vinculada amb partits polítics).

N’Aineta “li demanà posada per aquella santa nit, però aquell home crida sa madona i li diu:

-Mira què diu aquesta al·lota” (p. 91). ¿És, com veiem ací, l’home, qui té la darrera paraula o, més aïna, ell consulta la muller i deixa que siga ella qui dicte al capdavall? La dona decidirà i la seua paraula serà la vàlida: “Sa madona surt, la se mira, s’estranyà molt de veure una al·lota així anant tota sola pel món. Però, com li semblà de bon aspecte i sense cap mala senya[1], li digué:

-Trob que sí que n’hi hem de donar, de posada” (p. 91).

N’Aineta els parla dels seus germans i ells li diuen que els coneixien i quin consell els havien donat. L’endemà, N’Aineta se’n va cap a l’arbre (un pi), però, per a no ser víctima de la temptació, s’ompli les orelles, de cotó. I l’ocellet que troba en el pi li diu que seguesca ella les recomanacions de l’home vell i de la madona,… i N’Aineta se’n va cap a l’arbre i ou música. Des d’aleshores, l’aucellet li farà de guia, li dirà què haurà de fer i ella ho acceptarà i assolirà els objectius.

Així, després d’haver aconseguit superar la primera prova (la de l’arbre), el pardal li diu que vaja a una altra cuculla, on trobarà la font d’or (p. 93). A banda, a mitjan camí, N’Aineta veu “dues pedres com a estàtues.

-Aqueixes dues pedres -diu s’aucellet-, són es teus dos germans. Aboca’ls damunt un des dos botilets, la meitat damunt cada pedra” (p. 94) i, una vegada més, és la dona (la jove) qui salva l’home (els dos germans) i tots tres faran via cap a casa: “Figurau-vos quina alegria que degueren tenir! S’abraçaren plorant i cuidaren menjar-se de besades!

(…) I, ara, tot dret a ca vostra!” (p. 95). I, seguint les indicacions de l’ocell, els tres germans sembren una tanyada (un rebrot), “que es posa a créixer i créixer (…). Dins manco d’un mes, fonc un arbre complet” (p. 95), com els xiquets (que creixen ràpidament, associats amb la primavera).

El pas següent, i, d’acord amb les directrius del pardalet, serà traure aigua dels set pous i, de nou, la dona és qui comanda en la cultura matriarcal, com ho plasma l’aucellet:

“-Ara, lo que heu de fer (…), heu de posar aqueixa aufàbiga[2] as lloc més secret i guardat de la casa i tancat sempre amb pany i clau; i N’Aineta, que duga sa clau damunt, i just ella ha d’obrir” (p. 96). Recordem que portar les claus d’una casa és ser-ne el cap, qui la porta. I, ací,… ho fa la dona, N’Aineta.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Per tant, la jove inspira confiança a la madona.

[2] Alfàbega.