Amb trets semblants, en la composició “Benvingut, petit Joan” (p. 67), compilada en la mateixa obra de ramell, l’escriptora de Monistrol de Calders plasma molts símbols associats a la minyonesa i aprova aquesta etapa del viure:

“Un nadó porta alegria

com l’estela del matí,

t’il·lumina cada dia

embellint el nou jardí.

Com clavell de primavera

és nascut del mes d’abril,

la natura riallera

fa folgança juvenil”. 

Quan escriguérem aquests versos, el 29 de març del 2025, consideràrem que el clavell tenia relació amb l’home i que, a més, com nasqué en abril, ho faria amb la festivitat de Sant Jordi (patró de Catalunya).

Després, captem uns mots que evoquen Nadal i la baixada de Jesús a la terra (a la mare):

“Des del pic de la muntanya

s’hi albira el Pirineu,

la blancor que l’acompanya

són bonics floquets de neu.

Són estrelles molt galanes

que del cel volen baixar,

fent repic de suaus campanes

i al nou nat assuaujar” (p. 67),

per exemple, amb les mans, bé per les galtes, bé per les manetes.

No debades, en acabant, connectant altra vegada amb lo tel·lúric, Rosa Rovira Sancho posa que

“Des del cim de la carena

albirant el Montserrat,

gaudireu de pau serena

i d’un nin acaronat”

i remata els versos amb un

“Benvingut a aquesta vida,

benvolgut petit Joan!”,

puix que l’existència (ací, en la infantesa) toca lo terrenal, no lo celestial, de la mateixa manera que les arrels de l’arbre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i ho fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.