La literatura matriarcal en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952), en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”.

En aquesta altra obra de Rosa Rovira Sancho, a què accedírem gràcies a la seua generositat, publicada en Monistrol de Calders en desembre del 2019, també es reflecteix aquesta literatura. De fet, la dedicatòria (“A tota la meva família, als amics, a tots els que heu fet possible el meu despertar de les lletres”) i el detall del subtítol, ja ens donen una primera idea del seu vincle amb els més acostats, amb la terra (els pètals de zona rural) i amb la creativitat sobre el paper.

És més: en el primer poema, “Flor de la vall” (p. 4), captem una manera senzilla, didàctica i intel·ligible amb què l’autora desitja aplegar a la gent i crear-hi un enllaç que ens evoca la connexió de la floreta amb el jardiner i amb el nen que s’atansen a olorar-la o bé a contemplar-la. Però l’escriptora, mitjançant la composició, explica el pas de la idea creativa a l’exposició dels versos:

“Una sorprenent idea

em desperta de bon matí,

sento una força immensa

inexplorada per mi.

 

Vull fer un vers,

vull fer una poesia,

vull fer un escrit

curull d’alegria.

 

D’estructura ben senzilla

i de bona comprensió,

que tothom que ho llegeixi

ho entengui de debò.

 

Si s’entén el que vull dir

comprenent el que jo penso,

si es noten les emocions

i la il·lusió que jo sento…”.

 

 

El fet de posar els mots de manera planera i, per dir-ho així, de fer amable la connexió amb el lector i amb l’oïdor, podríem dir que va en línia amb la de l’estil dels llauradors i de la gent del camp, puix que no solen recórrer a la pompositat, ni al barroquisme, ni a la cosa etèria, sinó al realisme i a la naturalitat.

Al capdavall, agrega que

“El llapis sobre un paper,

el negre sobre el blanc,

serem uns bons amics

d’ara en endavant”

 

i, més encara, quan la poetessa capeix que, com el nen joiós de ja tenir una idea, ella la passa al paper recorrent al seu aliat: el llapis.

En el segon poema del llibre, “Feina” (p. 5), lo faener és vist com una part més de la terra, com un empelt amb ella i amb l’entorn:

“Oh perla tan buscada,

font de creativitat (…).

Ets de tothom un desig (…).

Ets dintre de casa,

ets fora el carrer,

(…) i entre nosaltres

hi han llaços d’unió”,

 

 

ja que, com escriu l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en l’obra “Notícia de Catalunya”, “és el replegament del país cap al seu refugi essencial, cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51), el qual, cal dir que, en la nostra cultura matriarcalista, és “un ‘signe d’elecció’” (p. 46). ¿Com, si no, poden resultar les relacions amb els altres i amb lo autòcton, si no ho fan amb un mínim de confiança en el proïsme i de fe en l’esdevenidor?

Per això, l’autora comenta que es forgen

“Lligams de família,

lligams de companys,

fan que dia a dia

anem passant anys.

 

(…) qui té bona feina

no sap el que té!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)