Una altra composició d’Enric Duran i Tortajada, en el mateix llibre, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i molts trets matriarcalistes, és “Somni”, escrita en 1947. Com que l’hem considerada molt significativa i, àdhuc, que reflecteix com són les cultures matriarcalistes i com les patriarcals (ací, en al·lusió simbòlica a la cultura castellana, la qual havia vençut en la guerra de 1936-1939), hem reproduït tot el text (amb alguns lleugers retocs). Al capdavall, la tractarem. Diu així:
“He tingut un rar somni. Nit d’hivern, sense estrelles.
Vora la llar encesa de la casa pairal
ma mare -santa mare!- brodava meravelles
i mon pare -bon pare!- amb ses contalles belles
de la seua paraula ens feia el grat regal.
Jo mirava a ma mare que escoltava amorosa
-ma mare: dolça imatge, cabells blancs com la neu!-
i admirava a mon pare -estampa bondadosa!-
que parlava i parlava… Sa paraula agradosa
era la veu de l’ànima, del seny era la veu.
A fora de la casa el llampec estremia
la fosca paorosa de la nit hivernal,
del tro el redoble tètric per l’ombra s’estenia,
la pluja assagetava i a la cambra es sentia
el benestar de viure arrecerats del mal.
Ai, la feliç estampa familiar oblidada
que hui reviu mon somni on veig l’antiga llar:
a ma mare, com sempre, cosint enfeinada
i a mon pare, amb paraula carinyosa i pausada,
contant velles històries o faules exemplars!
I a fora el vent rugia com si cent llops famèlics
rondaren vora casa nostra sort envejant;
orfes de llum d’estrelles eren els àmbits cèlics
i, en contrast, nostra casa s’omplia de cants mèlics,
de pau i benaurança i d’amorós encant.
I mon pare parlava… I jo, atent, l’escoltava…
De sobte una demanda en mos llavis florí:
‘Què és la Pàtria?’ -pregunte-. Mon pare en mi els ulls clava
i em diu: ‘La Pàtria teua -ma paraula al cor grava-
és aquesta llar nostra, tot lo que tens ací’.
‘A fora, el vent que xiula, la tempesta que brama,
l’ambició que rodola per els àmbits del món,
el foc sord que recrema sense arborar la flama,
l’odi vil que assageta, la veu que en el buit clama
per l’amor entre els homes i a qui ningú respon’.
‘A fora, la macabra, funesta cavalcada
-cavalls apocalíptics empentants pel mal vent-
esborrant les fronteres amb sang jove vessada,
sembrant dol, brollant llàgrimes i, en sa carrera irada,
enfonsant lo que sura, troncant tot lo existent’.
‘A dins, la nostra casa, la casa dels besavis
que conserva la saba del vell tronc familiar,
l’estampa vuitcentista dels venerables avis
-a la mà el vell rosari i el Pare-Nostre als llavis-
donant to de puresa a l’ambient exemplar’.
‘A dins, tot lo que és nostre: esperit, sang; la raça
que perdura en nosaltres i es tramet als hereus.
Els volguts murs i els sostres de la paterna casa
acollint-nos sortosos; amorosa lligassa
per als delits del cor i els familiars conreus’.
‘No és la Pàtria eixa línia que un dit fred fixa al mapa,
ni la bandera estranya que un tirà pot hissar,
ni l’Estat que l’imposa del poderós la grapa.
La Pàtria és…’.. I el rar somni s’esvanix, se m’escapa….
I reste melancòlic, tot sol, en despertar” (pp. 359-361).
Com podem veure, els passatges esdevenen en l’estació més femenina per excel·lència: l’hivern, una època de l’any que, en cal poeta, va unida 1) a la germanor, 2) a una mare ben tractada, creadora i amorosa amb els fills, 3) a un pare amb una sensibilitat i amb una paciència oral que li permeten transmetre als fills les tradicions (contalles, històries i faules) per mitjà del seny, de l’afecte i de la benaurança.
Mentrestant, Enric Duran i Tortajada exposa com és la cultura forastera (ací, representada per lo extern). Llavors, el fill, com si fos adolescent, demana a son pare què vol dir Pàtria. Com a aclariment, direm que, en el primer terç del segle XX, el terme “raça”, sovint, rebia el significat de “Poble, cultura”.
I heus ací que l’home vincula la Pàtria amb la terra vernacla (començant per la casa pairal, per la llar i per tot lo que en forma part) com també ho veiem en l’inici de la lletra de l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats: “La Pàtria valenciana”. Aquesta connexió entre Mare i Pàtria va unida al terrer on nasqueren els ancestres i els progenitors, a aquella on es parla la llengua indígena (no l’idioma imposat per conquistadors d’una cultura patriarcal estrangera). Evocarem que “estrangera”, etimològicament, vol dir “estranya” i que, en 1939, el 49% dels valencians eren analfabets en llengua castellana, d’acord amb report facilitat per Pere Riutort el 31 de gener del 2021.
Per això, eixa és la terra “que conserva la saba del vell tronc familiar” junt amb allò “que perdura en nosaltres i es transmet als hereus”: primerament, la llengua i el folklore, tret que s’inicia amb el contacte entre la mare i el nen arran del naixement del nadó i amb la maternitat.
Finalment, el pare empiula la terra amb lo pròxim, amb lo maternal, amb la Mare Terra (encara que no pose aquestes paraules), ja que escriu que la Pàtria no és fruit d’una línia freda (les fronteres que, més d’una vegada, fixen els polítics en reunions internacionals o d’un Estat), ni té a veure amb la bandera amb què s’identifica un tirà foraster, ni, per descomptat, amb lo procedent d’un Estat que imposa.
Al meu coneixement, un poema molt sucós i molt interessant per a tractar a nivell pedagògic i, òbviament, entre els catalanoparlants que estan interessats pel sentiment de pertinença a la terra, per la maternitat i per l’educació matriarcal, ben allunyada de la que va unida a l’esperit militarista i agressiu de les cultures patriarcals (per exemple, de la castellana).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
