Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és la facècia “El sant per a la processó”. En un poble valencià, després de la guerra de 1936-1939, no tenien imàtgens de sants per a fer missa i traure’n en processó “I es van casar uns nóvios i el capellà i els veïns del poble van dir:

-El nóvio li pareix, al sant.

I van posar:

-Vejam: el fem en conill (com van tots els sants), el posem en unes andes i fem la processó. I com si tinguérem sant.

Bo. Fan el nóvio en porreta, li travessen fins que li travessaren roba, li van posar un paper i unes andes i…, ¡hala!: ¡va eixir la processó!” (p. 138).

Com podem veure, apareix el tema de tirar junta, el sant passava per distints cantons (on li cantaven cançons tradicionals andaluses, “saetas”, les quals no formen part de la cultura matriarcalista, moderada en temes com les celebracions de Setmana Santa i, igualment, amb una miqueta d’humor escatològic en temes com la mort), “I la nóvia, vestida de nóvia, de cantó en cantó, va veure passar la processó. Però ja arriba en un carrer i la nóvia mirava allà, enfront, com passaven. I el nóvio, damunt les andes. I ell, a punt de cantar allí una saeta, (…) diu:

-Mireu-la d’on ve:

es pareix a un clavell.

Lleveu-me-la de davant,

que se me trenca el paper” (p. 112).

Per tant, la dona és qui té la darrera paraula (serà ella qui podrà aprovar el cant que li fa el xicot) i és més forta que l’home, en aquest passatge que podria enllaçar amb celebracions primaverenques en què una colla de xicots cantaven a fadrines.

Respecte al tema de la saeta, el 26 de maig del 2024 hi hagué un intercanvi de comentaris amb Antonia Verdejo González, una dona catalana i de família procedent d’Extremadura i de Castella i que s’havien acollit molt culturalment i lingüística en Catalunya i amb la llengua vernacla. En escriure’ns “Les ‘saetas’ van dirigides a la Mare de Déu o al Crist. No tenen res de patriarcal. Lo que exposes és matriarcal”, li responguérem, fins i tot, amb vivències relacionades amb la Setmana Santa en la comarca de l’Horta de València:

“Quant a les ‘saetas’, de què l’any passat t’envií un escrit de Bartomeu Mestre (es pot llegir en el seu blog ‘Etziba Balutzo…’, escrivint ‘saetas’), i ‘nazarenos’, sí que puc dir-te, perquè ho he conegut en poblacions de l’Horta de València, que, fins a fa uns vint anys, no hi era costum en Setmana Santa i que han entrat junt amb una menor promoció de la llengua catalana i sí de lo castellà (potser, entre d’altres coses, com una mena d’exotisme).

La família de ma mare i la de mon pare (llevat de les rames que viuen en ciutats de més de cinquanta mil habitants, com ara, Torrent), fan una Setmana Santa amb actes més bé moderats, però no seriosos, ni amb cants amb veu forta. A més, ací, per exemple, sí que hi ha hagut tradició de les ‘salpasses’ o ‘sarpasses’, que, segons alguns, tenen a veure amb els jueus.

La Setmana Santa, en terres valencianes, és prou secundària i es fa molta més festa el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i, abans, Dimarts de Pasqua, a banda de la festivitat de Sant Vicent Ferrer (patró del Poble Valencià a partir de la segona meitat del segle XVI), la qual es celebra dilluns vinent a Dilluns de Pasqua.

A més, a les darreries dels anys noranta del segle XX, un cosí prim i jo ens n’anàrem a un acte de Setmana Santa en els ‘Poblats Marítims’ de la ciutat de València, dins de la ‘Setmana Santa Marinera’.

I, encara que hi havia comparses, no recorde que la festa tingués un caràcter seriós, massa formal.

Com t’he dit, en el País Valencià, fem molta més festa del dia de Pasqua a huit dies després (festivitat de Sant Vicent Ferrer), això és, a l’esperança que simbolitza la primavera (la resurrecció de les plantes, de les branques…)”. 

En acabant i l’endemà, Antonia Verdejo González ens comentà:  “Ací també celebrem les festes de primavera amb comparses, festes i carrer engalanats per celebrar l’inici de la primavera.

Gràcies: les teves informacions m’ajuden molt a coses que no coneixem del tot. Molt agraïda”.

La narració que ve a continuació, “Tico, taco”, apareix en diferents poblacions catalanoparlants i és una defensa de la dona:

“El capellà s’entenia amb una dona. Ell tocava la porta i ella li deia:

-Tico!

Així, ell sabia que no hi era l’home. Ell estava combinat amb la muller.

Un dia, la dona va dir al seu home què passava i l’home va agafar el capellà en sa casa, se’l va portar a una almàssera que tenia un rutló de moldre olives, el va enganxar a moldre’n i el va fer suar vinga.

I, més avant, quan el rector va tornar a tocar, deia la dona:

-Tico!

Aleshores, ix el capellà i diu:

-Ni tico, ni taco! Qui vullga fer oli, que es compre un matxo!” (p. 138).

Un altra facècia, eròtica, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “Mare, que em pica!”. Un capellà tenia una dona que tenia una xiqueta i també un escolà. La xiqueta demana a l’acòlit:

“-Com et diuen?

-Mare-que-em-pica

Després, la mare diu a l’escolà:
-Com et diuen?

-A mi, em diuen Alça-Déu -respon el xiquet.

I el capellà diu:
-Com et diuen?

-Puix, a mi, em diuen Dos-dits-en-el-cul.

Ja se’n va el capellà a dir missa i l’escolà no hi apareixia. Però, quan ja deia missa, la xica aparta un poquet una cortina que hi havia, veu sa mare i diu:

-Mare-que-em-pica!

I sa mare li respon:

-Rasca’t, cotxina[1]!” (p. 139).

En acabant, la mare parla amb el xiquet i, tot seguit, amb el rector, qui li comenta “Calleu vós: ¿que no sabeu que jo sé quan he d’alçar Déu?

Però, una estona després, el veu el capellà i diu a l’acòlit:

-Dos-dits-en-el-cul!

I una vella que hi havia allí diu:

-Senyor rector: jo, puny i tot. I guanye més indulgències” (p. 139).

Aquestes paraules de la velleta tenen a veure amb la típica narració tradicional (i amb comentaris que ens han fet) en què una dona, àdhuc, anciana, encara estava forta i, per exemple, feia activitats (com ara, amb animalets) i que tenia bon cap.

Així, una bestia de ma mare, amb quasi noranta-dos anys, un poc abans que la ficassen en la caixa, encara volia fer una randa per a la germana de ma mare (aleshores, en plena jovenesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tot i que aquesta paraula és un castellanisme no genuí i que es pot substituir, per exemple, per “porca”, l’hem mantinguda per a fer que rimen les frases.

 

assemblea-pagesa-6f (1)