Arxiu mensual: octubre de 2023

“Paraula de dona”, dones que orienten, que respecten els pactes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El Gegant”, la qual figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. Un gegant va de camí, va a un manyà a veure si li podria fer un bastó de ferro i, en acabant, fa pactes amb un home que arrancava pins amb la mà i amb u que feia servici per a passar el riu (p. 99).

Tots tres travessen muntanyes i apleguen a una cova, on troben u dels lladres que hi solien viure i, novament, fan un pacte (ara, amb aquest lladre). De nit, arriben els lladres i, posteriorment, tots quatre fan camí… i, com podem veure, en un moment de foscor , un tret que empiula amb lo matriarcalista:

“A l’altra nit, tornen a entrar a dins d’una altra mina i van trobar un rei que hi tenia tres filles d’un rei, encantades. Van trobar-hi un pou i el gegant va dir: -Aquí dins ens hi hem de ficar” (p. 101).

Aquest darrer passatge podria tenir la seua explicació: en accedir els quatre a la mina, a l’interior, ho fan a la dona, a la mare, a una persona més versada (sobretot, en les cultures matriarcalistes). I, més encara: hi connecten amb la velleta, amb el pou de saviesa, amb qui podria suggerir (i de manera molt encertada), fruit del pas dels anys. En eixir del pou, ja n’hauran rebut el missatge, la idea (o el projecte) que cal portar a terme i, així, desenvolupar-se millor.

A continuació, la rondalla ofereix passatges semblants als d’altres narracions i, tot seguit, veiem que, en arribar baix del pou, “Va trobar una noia del rei i li va dir, diu: -Ai, pobre de vós, que sou mort!

(…) Sí: aquí hi ha un rei que, a tots els qui venen, per treure’ls d’aquí, els mata. Quan arribarà, us cridarà al desafiament. Però, si em creieu, a mi, per això, no us matarà pas” (pp. 102). Per consegüent, la dona, no sols porta la iniciativa (fa de mestra del gegant, perquè el fet d’haver accedit ella abans al pou, li representa un punt de saviesa i de saber com actuar en moments com eixe), sinó que li fa un suggeriment (com una educadora o una mare, a un xiquet o a un fill) i confia en el gegant (l’home): que accepte la seua proposta.

A banda, la xica li afig que el rei “Us portarà un sarró d’eines de totes classes, d’espases i de sabres. En veureu de molt lluentes, però, al cul del sarró, veureu un sabre ben rovellat. L’agafeu i, amb aquell, guanyareu. No us espanteu i, si us podeu salvar, us prometo que em casaré amb vós” (p. 102). De nou, copsem que, en la banda inferior (no sols, del pou), en aquest cas, del sarró, es troba la clau, lo que permetrà que l’home assolesca el seu objectiu. I, per tant, de la banda interior, de la dona, de lo que no llueix però sí que resulta útil.

Igualment, les paraules de la jove enllacen amb la frase popular “Paraula de dona” i, de fet, un poc després, veiem que, quan els altres companys del gegant l’havien treta del pou, “ella els va dir que la paraula l’havia donada al de baix” (p. 102).

En acabant, el gegant trau les altres dues germanes i, amb l’espasa rovellada, guanya al rei que les havia raptades,… i talla l’orella d’aquest monarca i la mossega. Des d’aleshores, el gegant fa de cap del rei.

Al cap d’un any, quan el gegant ja treballava en una argenteria, un altre rei s’hi mena, ja que “volia fer casar la seva noia gran amb un príncep i la noia va dir que no podia ser, que tenia la paraula promesa amb un jove que l’havia salvada.

I va dir, diu: -Li som regalat un anell, en prova, com el que tinc” (p. 102). I, llavors, el rei (ací, simbolitzaria l’home) farà les dictes i els passos següents,… d’acord amb l’objectiu de la jove i amb la idea que ella només es casarà amb qui li tragué del pou, després d’explicar-li què havia de fer entremig.

Adduirem que el fet que el tema de la paraula donada (ací, per part d’una dona) es repetesca i de manera semblant, en diferents moments del relat (recopilat en l’any 1902), i que ens hagen reportat de la frase “Paraula de dona”, ens fa pensar que, a principis del segle XX, degué estar més estesa de lo que podíem imaginar inicialment (a primeries dels anys vint del segle XXI), quan una dona que havia rebut una educació matriarcal ens la plasmà durant la recerca sobre el matriarcalisme: Rosa Rovira. A més, el 4 de febrer del 2023, com indiquí eixe dia en el meu mur, Rosa Garcia Clotet i Glòria Reverter, “en relació amb les seues àvies, ens han plasmat ‘Eren dones de paraula’“.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que faciliten que els xics isquen del pou, que salven l’home i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El fill de l’ós (variant B)”, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma. En aquesta narració, una dona i un ós tenen una criatura: un xiquet que va a l’escola i que hi era menyspreat per ser fill d’os. La mare ho comenta al mestre i, més avant, com que no el xic no hi quallava amb set anys, ell “Se’n va a casa seva i diu a la seva mare: -Anem-nos-en?

(…) La mare diu: -Com ho farem, fill meu, per anar-nos-en? I si l’ós ens veu? I, per treure aquesta pedra de la porta per sortir, com es fa?

-Ai! Això rai!

Amb un cop d’espatlla, va remenar tota la pedra (…). I van marxar.

(…) La dona i el noi se’n van anar a viure a un poble lluny” (p. 86). Com podem veure en aquest passatge, ix el tema de l’educació matriarcal i de les relacions entre home i dona en prendre una decisió: l’home ho comenta a la dona i és ella qui dona l’aprovació. En aquest cas, ell (amb molta força) li proposa fer via, ho tracten i, al capdavall, tots dos se’n van.

En acabant, el narrador diu que mor la mare, i és aleshores quan ell (com qui ha passat la joventut) se’n va cap a pagès i troba dos hòmens forts i amb qui comptarà. El fill de l’os els fa un pla i tots ells pacten.

Ara bé, “Troben un pou. El fill de l’ós hi baixa i hi troba una vella.

-Vella, què en sortirà del pou?

Diu: -Una taula amb tres noies i tres sabres” (pp. 86-87). De nou, copsem la velleta com a pou de saviesa, com a símbol de les arrels (era en l’interior de la terra, però encara hi vivia) i com a persona que orienta les més jóvens i els qui li fan una qüestió amb bon cor.

Tot seguit, “Ell, que crida als altres dos que baixin. Baixen i tots tres s’enamoren d’una noia d’aquelles tres, i una era més maca!

Agafen un sabre cada un; el fill de l’ós, el més rovellat, i es barallen. El fill de l’ós mata els altres dos i les noies lletges” (p. 87). Ací, el repartiment es fa ponderat, en funció del paper que ha desenvolupat cada u i, per això, el fill de l’os, amb més manya i força (essencial en aquest relat), ix guanyant.

A continuació, la narració trau el tema de la sexualitat matriarcal i entrem en símbols que empiulen amb la fecunditat. “La noia maca li dóna mitja taronja. Diu: -Quan et vegis perdut, clava queixalada a la taronja i crida’m” (p. 87). Quant a la taronja, direm que, així com, per exemple, per la comarca de l’Horta de València, es sent que un jove busca “el seu tros”, per la banda de la ciutat de Barcelona (i ho escric a partir d’unes paraules d’una catalana que parlava el català central i que m’ho digué en Alaquàs pel 2014), diuen “la teva mitjana”. Igualment, quan preparàvem el comentari d’aquesta rondalla, relacionàrem el mos a la taronja amb el bes: 1) la taronja representa la vagina i, per extensió, la vulva, 2) la vulva compta, entre altres coses, amb llavis i 3) el contacte eròtic entre el mos del xicot a la taronja, el podríem vincular amb el bes entre un home i una dona. I, per descomptat, aquestes línies reflecteixen que la dona serà qui salvarà l’home.

Prosseguint amb el significat de la taronja, afegirem que, en l’entrada “Naranja” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, podem llegir que, “Com tots els fruits de nombroses llavors, la taronja és un símbol de fecunditat” i addueix que, en alguns països, se n’oferien a les parelles jóvens i, com ara, que l’acte de presentar-ne a les jóvens significava demanar-hi la mà.

En el paràgraf següent, posa que, “Un dia, al cap de temps, es veia perdut, sense ningú i anava a captar i tenia gana. Es recorda de la taronja, venta mossegada i diu: -Dam, Damià, que em porti coses per menjar.

I se li presenten tot de menjars per fer un àpat bé” (p. 87). I, posteriorment, un passatge similar en què, finalment, “va quedar vestit com un senyor.

Se’n va cap al palau i la reina se n’enamora. I es van casar” (p. 87).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.