Afegirem que, en el relat “En Malacara i la pell de bou”, també recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, es plasma un passatge amb trets matriarcals. Una nit, un home de bon cor se’n va a un poble a dir que un representant d’un senyor faria regirar totes les cases i prendre’n tot el que tingués aquella gent i que fos valuós. “Un cop assabentats del fet, decidiren, aquella mateixa nit, posar tot el que, de valuós, poguessin tenir, dintre d’una pell de bou que tenien i anar-ho a colgar a un lloc on no pogués trobar-ho mai el malcarat encarregat.
I així ho feren aquella mateixa nit” (pp. 94-95). Per tant, no sols copsem que la reunió es fa de nit (detall vinculat amb la dona i amb lo matriarcal), sinó que els habitants del poble confien en la terra, ja que hi depositen la seua confiança, fins i tot, com a protectora, així com ho fan, com ara, els llauradors i, tradicionalment, el Poble català. Cal dir que, com escriu Mari Carmen Basterretxea (en consonància amb Angie Simonis i amb el llibre “El matriarcalismo vasco”) en l’obra “Europa indígena matrilineal”, publicada per Cauat Editorial en el 2022, “Quant a la banya, cal afegir que el bou i la vaca són animals sagrats en les societats matriarcals. El bou és símbol de fertilitat i generador de vida; i la vaca simbolitza la vida, la terra i és font d’aliment” (p. 40).
En la narració que ve a continuació, “El senyor d’Ivorra”, en la mateixa obra, es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà del símbol de la germanor. Així, un dia, el senyor d’Ivorra i el de Corbins, com que les enganxades i les picabaralles que tenien entre ells, els feien empobrir, “van decidir fer les paus, d’una manera (…) significativa. En signe de concòrdia -com era costum entre els cavallers-, establiren canviar-se les dones. És a dir, la dona del senyor d’Ivorra va anar a viure set dies (un per any que havien tingut hostilitats), amb el senyor de Corbins, i la dona d’aquest va anar al castell d’Ivorra” (p. 95).
Tot seguit, veiem reflectit un detall en línia amb l’arquetip del rei: la prosperitat (simbolitzada en la fertilitat i en el naixement de fills) quan hi ha bones relacions polítiques o, almenys, entre els caps (els reis) i els súbdits (els habitants del regne): “al cap de nou mesos, una i altra van tenir un fill, amb el goig dels respectius marits, ja que cap dels dos matrimonis no en tenia, encara que prou que ho desitjaven. La filla del senyor d’Ivorra era un clar espill de la fesomia del senyor de Corbins, i el fill de la muller d’aquest cavaller era pastat amb el senyor d’Ivorra” (p. 95). En altres paraules, ambdues parts tenien molts punts en comú.
Àdhuc, “Les dues famílies es van reunir i van decidir de prendre les dues el mateix nom, així com també adoptar el mateix escut” (pp. 95-96).
I, finalment, com que havien de posar un nom i els sabia greu haver-ne de renunciar, cada u, al seu, tiraren uns daus a l’aire i, malgrat el resultat, continuà havent-hi avinença entre ambdues bandes. Per això, podem llegir que, “a pesar de les diferents coses que van sorgir, mai més no van tornar a separar-se, ni a tenir picabaralles” (p. 96).
En el relat immediat, “El peix”, recollit per Joan Bellmunt i Figueras en el seu llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem característiques en línia amb el matriarcalisme, com ara, l’estima per la terra. Al principi, veiem que, en Montfalcó, la gent lluitava “per a defensar el seu poble” (p. 96).
Més avant, copsem que, des de fora, els temptaven a rendir-se: “van llençar a l’interior, per sobre de les muralles, un missatge incitant-los a rendir-se, que anava lligat a… una barra de pa!” (p. 96).
Ara bé, des de dins, els de Montfalcó, “rebutjaven la rendició tot tirant fora un altre missatge lligat… a un peix fresc!” (p. 96). Adduirem que, el 1r d’abril del 2023, mentres preparàvem comentar aquesta narració, captàrem una possible relació simbòlica entre el pa, lo calent i el sol,… amb Castella i amb els castellans. Recordem que Castella és un territori amb molta superfície amb camps de forment, des de fa segles. I, quant al peix, en trobàrem un lligam amb Catalunya, la mar i el Consolat de Mar i, òbviament, amb la dona i amb lo fosc (com l’aigua, associada al color blau, la qual ho és més que el pa, sovint, pintat de color groc o daurat).
Igualment, veiem que, “posteriorment, s’esbrinà que hi havia una mina que anava de les Olugues a Montfalcó, per la qual entraven els aliments cada dia.
Conten els vells que deia la llegenda que la mina tenia unes dimensions tan grans, que s’hi podia passar muntant a cavall” (p. 97). Afegirem que aquests dos passatges els podríem relacionar 1) amb la figura de la dona que, per mitjà del cordó, subministra el nadó abans del naixement, 2) per descomptat, amb la dona, amb la terra com a font de futur i de pervivència (l’escena es desenvolupa en un subterrani, però des d’on passa lo material cap a fora) i 3) amb una societat en què la dona està molt apreciada (de grans dimensions).
Finalment, direm que aquest relat fou narrat per dues dones i per un home.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
