Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme, fins i tot, en relació amb l’educació matriarcal, és “Sa rondalla de na Margalida”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Una filla que era malfaenera, “Un diumenge va veure dos mariners que venien de cap a ca seva i havien de passar per davant i va posar, enmig de sa casa, un paner ple de fusades” (p. 179) i sa mare li diu que no vol que faça faena en diumenge.

Tot seguit, “Es mariners arribaren a s’endret des portal i se’n temeren i li digueren, a sa mare:

-Ma germana: per què pegau a aquesta al·lota? (…) Aturau, no li pegueu; no li pegueu pus” (p. 179). Aquestes línies s’ajusten a l’educació matriarcal i plasmen una cultura en què està ben vist tractar les coses a bones: des de lo educatiu, fins a qualsevol tema en relació amb dues persones o més, motiu pel qual, els hòmens (quan fan el paper de pares), sovint, figuren molt oberts.

A continuació, llegim que els mariners, “quan varen esser més amunt, un va dir a s’altre:

A mi, em convendria aquesta al·lota; (…) li deixaria un quintar de cànem i un quintar de lli perquè ho filàs” (p. 179) i, així, el mariner considera que la jove té bones mans i, per tant, la dona està ben considerada. A banda, immediatament, es plasma el tema de les noces i, de pas, el fet que la dona (en aquest cas, la filla) té la darrera paraula i que la mare respecta la decisió de la jove. Açò, evidentment, té a veure amb l’educació matriarcal i, així, el mariner “Tornà arrere i digué a sa mare:

-Ma germana. ¿Què voleu que em casi amb sa vostra filla?

Diu:

-Això, ha de ser ella qui s’ha de convenir i jo no hi dic res.

-Idò, tu, Margalida, què hi dius?

-Jo? Que sí; jo ja em vull casar, si tu et vols casar.

-Idò, ens casarem.

I es casaren” (p. 179).

El marit, en Toni, confia en la dona i li encarrega que faça una telerada.

“Ella va dir:

-Sí, bé, bé.

Però, quan ell no hi va esser, no tocava es cerro i sa mare li deia:

-Margalida, ¿i encara no files?

-Jo! Ja filareu vós” (p. 180).

Per consegüent, malgrat que el marit dona unes órdens a la muller (que faça una telarada), és ella qui tria què fer, quan i com. Així, més avant, captem que, “As mateix poble, hi havia una senyora que havia menjat conill i s’havia travessat un osset i, de cap manera, l’hi podien treure, i li daren de consell que anàs a passejar a veure si veuria res que la fes riure” (p. 180). I, en veure com filava la xicota, “s’osset li sortí i quedà bona” (p. 180).

Aleshores, la senyora de l’osset, en senyal d’agraïment (un tret que apareix en moltes rondalles, com ara, amb una velleta i germans), diu:

“-Jesús! (…) Aquesta dona és causa que estic bona. Que em deman tot lo que vulga.

-Sí -va dir na Margalida-. Idò, vull una telarada de drap i una de brinet i que se n’enduguen tot això” (p. 180). I així es fa. De nou, es dona moltes facilitats a la part femenina del relat (en aquest cas, a la jove).

A més, com que la xicota no volia treballar en això, quan aplega el marit i veu que la tasca és feta, ella, amb creativitat, li comenta que estava cruixida de tant de filar, “i s’home ho va creure i li digué:

-Idò, mira: si et cures prest, farem una promesa a la Mare de Déu, de no filar més.

Ella, quan s’home no hi va esser, va llevar ses clovelles d’ous, ja va estar bona, feren una festa a la Mare de Déu i no va filar més” (p. 180). I, per tant, mitjançant la creativitat, la muller aconsegueix el seu objectiu i, igualment, com en moltes rondalles, la dona és la part eixerida i es fa lo que ella tria: des del casament (la mare no li posa inconvenients), fins a lo relatiu a la tasca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Adduirem que hui, 16 de novembre del 2022, en el llibre “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), hem trobat una rondalla, “La creació”, amb característiques en línia amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb semblances amb la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): Déu no feu l’home (les persones) com el més fort, sinó la terra (la Mare Terra i, així, la dona).