Arxiu mensual: desembre de 2021

L’educació matriarcal: pares que permeten que els fills trien el seu futur

General, , ,

 

Un altra rondalla en què es reflecteix l’educació matriarcal, en aquest cas, en la manera tan oberta amb què la mare (una pastora que ha adoptat tres xiquets que el seu marit havia trobat dins d’una caixeta que circulava per un riu) es relaciona amb els al·lots, és “S’aucellet de ses set llengües”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIV. Així, podem llegir:

“Aquells [al·lots] acudiren a sa que creien sa mare i li diuen:

-Ens diuen bords es tres petits! Com és això?

Sa pastora[1] romp en plors i els diu:

-Fills meus. Molt de greu em sap haver-vos-ho de dir! No sou nostres! Sou fills de rei…! Vos trobàrem dins una caixeta que es riu duia, no sabem d’on!

-Si no som d’ací -diuen ells-, si som fills de rei, ses nostres feines són cap a cercar a on és ca nostra.

Sa pastora crida es pastor[2], que encara conservava aquell sarronet de dobles de vint que trobà dins sa caixeta amb sos tres bessonets, i els ho donen, tot dient:

-Jau, això és vostre. Si voleu estar ací, no vos n’aneu; si estau resolts a fer sa vostra via, que Déu vos guard de perill i que aviat pugueu trobar es qui vos posaren en el món!

Es tres bessonets, plorant, s’acomiadaren[3] d’aquella bona gent i, amb es sarronet ben amagat, ja foren partits des d’allà” (p. 37).

I, molt prompte, troben la ciutat del rei (p. 37) i, al capdavall de la rondalla, els seus pares.

Resulta molt fàcil relacionar aquest paràgraf, com ara, amb comentaris relatius a com moltes dones nascudes abans de 1920 i, més encara, si havien nat a primeries del segle XX o, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX i que eren catalanoparlants, tractaven el seu marit, com els tractava ell, i, com ara, un comentari que plasmà Cristina Pons Claros, de Sueca (la Ribera Baixa), en el meu mur, el 5 de desembre del 2021, en què deia “Tinc 72 anys, la foto és dels meus pares. Jo no he conegut, en la meua família, una dona sotmesa a un home. Sempre s’han fet les coses estant d’acord els dos” o, com ara, unes paraules de Sebastià Bennàssar, en l’article “La identitat reeixida: tot un clam”, que figura en el mur de Bartomeu Mestre (29 de gener del 2012), quan diu “Idò bé, comencem per demanar que a partir d’ara ningú no continui[4]creant ignorants. Que tots, sense excepció, facem el necessari per recuperar la història i la cultura del nostre país. La nostra cultura. I per ventura arribarà un dia que ens estimarem.

I no estam parlant de nacionalismes. Estam parlant de normalitat. Tan important és conèixer les tres muntanyes més altres de l’estat espanyol (Teide, Aneto, Mulhacen), com les tres més altes de Mallorca (Puig Major, Massanella, Tomir)”, ja que, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat, de deixar constància per a les generacions futures. De tot n’ha de quedar constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com acció de Poble com a tal” (p. 5).

I, en aquest sentit, el fet que els pares permeten que els fills decidesquen el seu futur (els dels jóvens) i, això sí, amb el mateix esperit que es plasma en el paràgraf, em recorden unes paraules que, de manera oberta i suau, em digué, ma mare, a primeries de juny del 2014, quan jo vivia, com a llogater, en una casa seua: “Podries comprar-te una casa”. Parlar així és més acollidor, crea més vincles i afavoreix que una persona actue amb sensibilitat pels altres i per lo que passa pel món. Unes hores després, li responguí obertament.

Així, parlem d’una educació, la matriarcal, que convé comentar i transmetre, no sols a les generacions del futur, sinó a les persones que, a hores d’ara, viuen com a forjadores d’empatia i tot.

Agraesc els comentaris en relació amb aquest punt, la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] La mare que els adoptà junt amb el seu marit.

[2] El marit de la pastora.

[3] En l’original, “Se despediren”.

[4] Literalment.

“La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”, com en moltes cultures matriarcals

General, , ,

 

El 4 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí la frase “La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”, que, en novembre del 2020, m’havia escrit un amic i, a més, “¿Com era la manera de governar de les vostres àvies, o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies. En el cas dels meus avis materns, la dona actuava com indica l’amic”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de desembre del 2021, ens plasmaren “A la cultura catalana, també” (Montserrat Carulla Paüls), a qui comentí “Si. I en la balear”; “La meva mare sempre va manar en les decisions quotidianes i familiars. Al meu pare, ja li anava bé. Deia ‘Això és cosa de dones’” (Carme Andreu).

En el grup “Dialectes”, el 4 de desembre del 2021, ens comentaren “A casa, sempre així. Manresa” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Tant a casa dels avis com a la dels pares, també era així” (Rosa Garcia Clotet).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, Teresa Isabel Reig plasmà “Clarament”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de desembre del 2021, ens comentaren “Les nostres mares, no totes, és clar, manaven a casa, però amb molta mà esquerra. Semblava que qui ho decidia tot era l’home, però, en veritat, era la dona, que feia la seva voluntat” (Joaquina Viñals).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de desembre del 2021, ens escrigueren “Lluís. Permet-me aquest comentari. El matriarcat ha servit per dur endavant la família des dels principis del temps. Basta que vegis com funcionen encara les primitives societats matriarcals, encara que la majoria ja han fet el pas cap a l’avunculat[1].

En canvi, quan els pares dominaren, la situació va canviar cap a la imposició, o sigui, cap a la manca de respecte” (Caterina Albert), a qui, immediatament, comentí “La cultura vinculada amb la llengua catalana, matriarcal, té molts punts en comú amb moltes cultures matriarcals del món. I això es plasma tant amb les semblances en moltes rondalles de fa més de cent anys com també en molts comentaris de persones que ara viuen”; “Es padrins tenien barca. Ell comandava damunt la mar, sa patrona (sa padrina), a més de vendre es peix, comandava a terra i a casa. Això sí, sense fer-ho coneixedor” (Eloína Sánchez Peña).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 4 de desembre del 2021, Charpes Matalas Sunyer, ens escrigué “Mira, a mi, m’ho va explicar la Curra”: “El seu marit, pare dels seus fills, estava a la cúspide de la seua trajectòria professional com a pilot d’una categoria de moto GP o per aquí anava la història.

El cas és que tot anava bé i, de sobte, va aparèixer la secre-guays-molona que, a poc a poc, anava guanyant terreny. La Curra va pensar (això em va explicar) que, si esta tonta joveneta es pensava que podia mamonejar a l’home que ella que pum, que ella que pam. Que s’envalentona la Curra, i va a buscar la xica 10 i li va dir:

‘-Mira, maca, aquí la cosa va de mamona a mamona. Així que t’explico que, aquí, la que mamoneja sóc jo’.

Ah, codony. La xica va anar a queixar-se a l’home en qüestió, i l’home li va dir:

‘Ufff, tu no saps lo mamona que és la meua dona. Sí t’ha dit la veritat. Aquí, la que mamoneja és ella’.

I, si us sóc franca, confesso que la Curra és de la Fatarella, però mereix menció d’honor entre les dones de la Cava.
(…) a les Terres de l’Ebre, les que ‘mamonegem’ som nosaltres”.

Ma mare, m’ha dit, en distintes ocasions, que la meua àvia materna era qui manava, sense que això suposàs cap menyspreu cap a l’home i que, en eixe sentit, no hi ha res a entendre com a fals, sinó que era així. Per això, el 17 de setembre del 2021, em comentà “Mon pare no tenia per què inventar-se res. Ho afirmava. Estava d’acord”. En aquest sentit, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), i, en això, coincidesc totalment amb ell, “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, (…) vaja sempre pel davant” (p. 4).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] L’oncle matern. El 5 de desembre del 2021, en VIquipèdia, en relació amb aquest mot, poguérem llegir “és una relació social mantinguda entre el germà d’una dona i el[s] fills o filles d’aquesta, on l’oncle ocupa un lloc de privilegi en el sistema de parentiu o de criança dels nebots, relació típica de les societats basades en el parentiu per línia materna”.

“Les àvies dirigien i ma mare fent tot el comboi” (Teresa Isabel Reig) en Nadal

General, , , , ,

 

En el grup “Dialectes”, el 1r de desembre del 2021 i després, ens comentaren “A Mallorca, sa segona festa és vigent.

El dia de matines, sa tradició de sopar xocolata, diria que és es nucli familiar.

Dia 25 és sa primera festa, que, tradicionalment, és per estar amb sa família de branca paterna. I dia 26, segona festa, per estar amb sa branca materna” (Magda Psicoeducatiu), a qui comentí “des del 2012, no és festa a nivell de les Illes Balears, cosa que no exclou que ho siga d’acord amb la decisió de cada ajuntament”. Tot seguit, Miquel Mesquida, en relació amb el comentari de Magda Psicoeducatiu, plasma “Així ho fèiem, també nosaltres. El dia de Nadal dinàvem amb la família del meu pare (els seus pares i germans) i, la segona festa, l’endemà, amb la família de la meva mare (els seus pares i germans).

El mateix fèiem per Pasqua. Dinàvem amb la família paterna i, l’endemà, amb la família materna. A Mallorca”. Unes altres respostes foren “Bé, en certa manera, en Lluís té raó! Potser no com a tradició escrita, sinó com a costum!

Parlaré en nom dels germans, doncs ni tinc parella, ni estic casat. Els germans venen a casa per Nadal i, a Sant Esteve, van a casa dels sogres. La resta de dies festius és opcional!!

Cap d’Any i Reis. Cap d’Any, potser, amb coneguts /amics. I dia de Reis,… doncs a passar per totes les cases!!

Malgrat tot, potser, per tradició,… qui va primer a casa de qui? Parlant, és clar: de nois i noies! A casa, som tres noies i dos nois, i les parelles de les noies sempre han vingut a casa per Nadal! Dubto molt que es tracti d’un fet d’hereus! En el cas, prou clar, que els pares tinguessin un fill únic!! ” (Joan Espinosa Vendrell), “A casa, per Nadal, cada ovella, al seu corral! Al matí, a casa els avis paterns, ens trobàvem oncles i cosins, però, dinar, a casa.

Sant Esteve, a casa, les cinc ties solteres per part de mare. No he conegut els avis materns” (Marta Valls Tomàs), “A Almussafes, abans, tampoc celebràvem la Nit de Nadal… El dia de Nadal i el segon dia (sant Esteve), sí…. i molt. Una dia, amb els pares i, altre, amb els sogres. Però, ara, ja no tant. Ara més Nit de Nadal i dia de Nadal” (Espe Carbonell), “Nosaltres alternàvem un any a casa els pares d’un, i Sant Esteve, a casa dels altres. Ara que ja són grans i falten els avis, venen les àvies a casa” (Rita Carbó Serra), “A Eivissa, el dia 26 de desembre s’anomena ‘sa mitjana festa de Nadal’” (M Rosa Ribas), “A Catalunya, és festiu. Crec que cadascú segons la família i les possibilitats que té. Normalment, el Nadal es fa en la casa familiar d’uns i, Sant Esteve, a l’altra. La Nit de Nadal, normalment, a casa. I arreu, es té un tió que s’ha d’alimentar i es fa cagar” (Àngels MV), “A ca ma auela, a Benassal, Alt Maestrat, província de Castelló, sempre feien festa per Nadal i també per Nadalet, que és com allí es diu el dia Sant Esteve.

Ho feien tot allí perquè ma mare era òrfena de mare i m’auelo matern vivia amb nosaltres” (Jose Luis Fuentes Tena), “Nosaltres, sempre ho vam alternar: un any, Nadal a casa els sogres i Sant Esteve a casa els meus pares; l’any següent, a l’inrevés i, així, any rere any” (Nüria Prades Sancho), a qui Mercè Martin Flagueras li respon “Nosaltres, també”. També ens plasmaren “Sí, però també ve, de que Sant Esteve és el patró de molts oficis i, entre una cosa i altra, doncs ho van posar festiu.

A Catalunya, no es celebra la Nit de Nadal; només un sopar, i els creients anaven a la missa del gall. Amb l’arribada de la immigració dels anys 50, 60 i 70, de persones vingudes d’arreu d’Espanya, ells ho celebren i, en conseqüència, les families ‘mixtes’també. Però els catalans no acostumen a celebrar-lo” (Angels Moran Navarro), “A casa meua, Nadal com també la Pasqua, eren tres dies: primer, segon i tercer dia de Nadal i, aquests dies acostumaven a visitar els familiars i recollir les estrenes” (Manel Martí).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 2 de desembre del 2021, les respostes foren “A Catalunya, totes les Pasqües eren dos dies de festa… i varen traure el dilluns de Pasqua de Pentecosta. Ara queda Nadal i la Pasqua de Resurrecció i, a Flix, sempre s’ha dit ‘segon dia de Nadal’, no Sant Esteve” (Joan P. Margalef Segura), “Nosaltres, el primer dia de Nadal, en casa dels pares de ma mare; el segon, en els del pare.

Recorde que era l’única vegada a l’any que podia vore a ma tia els meus cosins (vivien a un altre poble) i com no!!!, les ‘estrenes’. Ara, això de besar la mà,… no m’agradava gens” (Paqui Mas), a qui demaní a qui es besava la mà, “per si solia ser home, o bé dona”. Paqui Mas em respongué “El padrí i la padrina de bateig”. Quan comentí a ma mare, el 2 de desembre del 2021, el tema de besar la mà amb motiu de les festes de Nadal, em digué “Sí. Amb nosaltres, sí que ho han fet; però nosaltres, no amb els fills”. Igualment, vaig adduir a ma mare que, una vegada, cap al 2013, una dona d’uns seixanta anys em besà la mà dreta,, que em vaig sentir incòmode, i que, quan, un poc després, ho comentí amb un home que és psicòleg, em digué “Això és una manera de reconéixer [ella] la teua autoritat moral”. Uns altres comentaris, a banda dels que parlaven, com ara, sobre el dia de Nadal i el Nadalet (que n’hem trobat, per exemple, en relació amb les comarques valencianes del Maestrat), foren “Jo, el que recorde era el dina amb tota la família materna: tios, ties, cosines, cosins, pare, mare, germans. El dia 25 anàvem a dina amb la família paterna, però estava bé, però érem menys gent” (Juan Galan), “Nadal, segon i tercer dia. Ja no és festa el segon, però celebrem igual.

Les àvies, sempre les he conegut a ma casa: dirigien sentades, i ma mare fent tot el comboi” (Teresa Isabel Reig), “El primer dia anàvem a cals uelos paterns i, el segon, als materns” (Belinda Justblasco), “Tinc 53 anys i recorde que la Nit de Nadal no es solia fer gran cosa. El dia 25 anàvem a ca ma auela i passàvem el dia allí, i dinàvem putxero, i la família, junta, fins a després de sopar. I, a l’endemà, es feia el que déiem el segon dia de Nadal. Un costum que s’ha perdut” (Bernat Sanfelix Cazorla), “A Castell de Castells, abans, la Nit de Nadal era per sopar amb els amiguets i, el dia de Nadal, amb la família. També hi havia segon dia, si tenies més família a prop” (Juan Manuel Reig Valero).

En la meua família, la Nit de Nadal ens aplegàvem en cals meus avis materns, després, solíem fer una festa en Nadal en què, entre altres coses, ens repartien les estrenes i ens felicitàvem i, en un altre dia de les festes de Nadal, es feia la reunió per la banda de mon pare.

Agraesc a les persones que han col·laborat en relació amb aquest punt (que n’han sigut moltes), a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“Ella era la que organitzava”, el matriarcalisme en Nadal

General, , , , ,

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 1r de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “En el meu cas, quan era petit, tota la família s’aplegava a casa els avis paterns (els materns havien mort abans de la guerra) i allà celebràvem Nadal i Sant Esteve.

Com que no érem família religiosa, no anàvem ni a la missa de gall, ni res semblant, però es mantenia la tradició del pessebre, fer cagar el tió. I la meva cosina i jo (els únics nascuts en aquells anys, ja que, després, va venir la cosina petita i la meva germana) recitàvem una ‘dècima’[1], esperant la propina que no era més de cinc pessetes i que, de manera misteriosa, anaven a parar a la guardiola…

Cantàvem nadales i, per la tarda, venien altres parents o veïns de l’escala.

Els avis eren l’element aglutinador i, quan va morir l’àvia -jo tenia cinc anys-, la festa va anar passant cada any a una casa diferent: la dels meus pares, els tiets i altres tiets ja més llunyans, sempre tots junts” (Francesc Castellano), “Jo et puc dir que, quan era petit, el Nadal el passàvem amb els pares i els avis paterns, però Sant Esteve anàvem a casa els avis materns[2] a menjar canelons que feia l’àvia materna, que t’hi podies xuplar els dits.

Jo crec que es passava una setmana cuinant per fer menjar per tota la família…!![3]

Allò sí que eren canelons dels bons…!!” (Enric Llubes Rius), “Es feia en dos dies perquè la família que anava a casa els pares o l’hereu reposés i, un cop l’àpat de Sant Esteve, tornar a casa. Déu me’n guard, perdre la missa del gall i Sant Esteve!!!” Llavors, jo plego” (Joan Claparols Vilamanyà), “En el meu cas, a casa dels pares. La meva àvia paterna vivia amb ells” (Anna Roca), “A Catalunya, s’ha conservat el dia de Sant Esteve perquè lo que sobra del rostit de Nadal és per fer canelons” (Concepcion Coscojuelo), “De petita, a casa, érem molt catòlics, no fèiem cagar el tió. Ma mare deia que no li agradava, però teníem regals sota el pessebre, les postals de Nadal fetes per la meva germana i jo, fèiem arbre de Nadal, fèiem Reis, missa de gall. Però va ser, de més gran, que hi anava jo, pastorets, fira de Santa Llúcia… Anàvem a veure els tiets de Breda[4], a l’avi, a l’oncle de la meva mare, també. La meva tieta venia de París, a vegades…

Ens reuníem família i amics…  Cantàvem nadales i recitàvem poemes perquè ens donessin un dur. Sempre escudella, per Nadal, i canelons, per Sant Esteve. I, el dia de Reis, el tortell. Per Cap d’Any, estrenàvem mitjons i preníem el raïm (de molt petita, jo, no) i anàvem a la cavalcada, per Reis.

Uns Nadals a tope. Heheheh. Em barallava per fer córrer els Reis al pessebre amb la meva germana” (Roser Puig Volart), “Nosaltres teníem un negoci d’hostaleria i el dia de Nadal venia tota la família. Fèiem cagar el tió, amb les cosinetes: cagava per tothom, no faltava un detallet per tots els familiars i els treballadors.

Anàvem a la missa de gall mudats.

La nit de Cap d’Any ho celebràvem amb molta gent: clients i amics que venien després de sopar a casa seva, i menjàvem els raïms i neules, torrons, coca i cava.

L’1 de gener només la família i, pel Reis, un altre dinar multitudinari.

Eren unes festes molt actives.

Tot el local guarnit. Amb el meu avi, fèiem el pessebre, un arbre de Nadal gran I, tots els matins, nadales a la ràdio” (Ana Maria Soteras Manchon), a qui demaní “¿Quin paper hi tenia l’àvia (o padrina)? Gràcies” , a què Ana Maria Soteras em respongué un comentari interessant: “Jo només tenia àvia paterna, que vivia a Barcelona i venia per les festes senyalades.

El seu marit, el meu avi, que vivia a Blanes amb nosaltres, era el que cuinava i la meva mare també ajudava. Ella era la que organitzava tota la intendència.

Eren dies de molta feina i tots ajudàvem. Però el cuiner era l’avi Pepito”.

En el grup “Dialectes”, el 1r de desembre del 2021 i després, ens comentaren “A Manresa, dinem , per Nadal (no fem sopar), a casa dels pares de l’home o de la dona i, el dinar de Sant Esteve, a casa dels altres” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Mai he sentit que Sant Esteve tingui que veure en celebrar amb la família materna el Nadal. Nosaltres, per Nadal, sempre ens hem ajuntat i tant ens dona que sigui a casa de l’àvia materna o paterna.

Per Nadal, sempre ens hem ajuntat tots, tant família materna com paterna.

La mare del meu pare sempre venia per Sant Esteve a dinar a casa, perquè, per Nadal, anava amb la resta de fills a dinar a un restaurant.

I, un cop tens parella, un any vas a una cas d’un i, l’altre, a casa de l’altre, i mai hem celebrat la Nit Bona[5]” (Montse Masferrer Perez), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Com a casa”, “A Mallorca, sa segona festa és vigent.

Es dia de matines, sa tradició de sopar de xocolata, diria que es nucli familiar.

Dia 25 és sa primera festa, que, tradicionalment, és per estar amb sa família de branca paterna. I dia 26, segona festa, per estar amb sa branca materna” (Magda Psicoeducatiu), a qui comentí “des del 2012, no és festa a nivell de les Illes Balears, cosa que no exclou que ho siga d’acord amb la decisió de cada ajuntament”.  

Finalment, un article interessant  que trobí anit en Internet, “La isla de las mujeres”, en què podem veure moltes semblances amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: https://www.africaye.org/la-isla-de-las-mujeres.

Agraesc els comentaris de les persones esmentades, la participació (alta) en aquest punt relacionat amb la dona en la família catalanoparlant, a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:

[1] Estrofa de deu versos de deu síl·labes.

[2] Hi haurà distintes persones que escriuran que, el dia de Nadal, es reunien en la casa dels avis paterns i que, l’endemà, festivitat de Sant Esteve, també coneguda com segon dia de Nadal o, com ara, com “Nadalet”, com ens indicaren algunes persones, ho feien en cals avis materns. De totes maneres, en veurem en què, el primer aplec d’aquests dos dies té lloc en la casa dels padrins per part de mare, en línia amb el comentari que em feu ma mare (i a eixe fet que jo recordava molt bé).

[3] En aquest comentari, es plasma el paper de la dona com a organitzadora.

[4] Població catalana de la comarca de la Selva.

[5] Forma acastellanada de “Noche Buena” i aliena a la tradició catalanoparlant de dir “Nit de Nadal”.

“Primera, que estava ma mare” (ma mare), el matriarcalisme en Nadal

General, , , , ,

 

El 10 de novembre del 2018, durant una visita dels meus pares a ma casa, els demaní sobre el paper de la dona en la parella, en les famílies valencianoparlants. Mon pare, en relació amb una dona de Benirredrà (la Safor), em digué “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”. En línia amb aquestes paraules de mon pare, el  1r de desembre del 2021, posí en el meu mur i en distints grups de Facebook un post en què deia “S’acosta Nadal i, com molts sabeu, en Catalunya, encara és costum fer festa el dia de Nadal (25 de desembre) i l’endemà, dia de Sant Esteve. En distintes fonts, hem vist que s’associava amb una pervivència matriarcal: de celebrar, com en Pasqua, primerament, la festa, en casa de la dona i, després, en la de l’home[1].

En el País Valencià, la segona festa (Sant Esteve) fou eliminada com a dia festiu en els anys noranta del segle XX i, en les Illes Balears, fa pocs anys.

¿Com celebraven aquestes festes, bé les vostres àvies, bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Elles, ¿afavorien l’esperit comunitari? ¿Quins són els millors records que en teniu? Gràcies.

Personalment, recorde que, quan vivien els meus dos avis (només tingui una àvia, la materna), primerament, la festa es feia en cals avis materns i, en acabant, en cal meu avi patern, tot i que el primer vivia en un poble veí, on ara residesc, Alaquàs (l’Horta de València)”.

Començarem dient que el 1r de desembre del 2021 ho comentí a ma mare i que ella em digué una frase que em semblà molt significativa: “Primera, que estava ma mare” (sic). Açò fou lo primer que em comentà relatiu a si la primera festa familiar de Nadal, en forma d’aplec, tenia lloc en cals avis materns o en cals avis paterns. Al moment, m’afegí que, encara ho afavoria més el fet que “el matrimoni estava complet”, ja que els dos pares de ma mare vivien. En relació amb l’esperit comunitari, em comentà que son pare, mentres es preparava el sopar de Nadal, hi prenia part i, així, deia a la seua dona (a la meua àvia materna): “Ai, doncs, jo t’ajudaré”.

En el meu mur, el 1r de desembre del 2021, em comentaren “Només tinc records de les celebracions nadalenques a casa de la meva mare, on vivíem. Els avis paterns no els recordo, van morir quan encara no havia complert un any.

Això sí, les vivències que tinc d’aquelles festes són molt intenses. A casa meva, ens ajuntàvem molta gent i hi havia molta gatzara i festa. Fèiem cagar el tió i, després, ja esperaven els Reis, que, si ens portàvem bé, eren molt esplèndids.

Aquestes festes sempre les vam compartir amb els cosins de part de la mare, que, realment, manava molt i tothom havia de fer el que ella ordenava” (Monsterrat Bosch Angles). Al llarg del 1r de desembre del 2021, veiérem alguns comentaris en què es plasmava que, fins i tot, en la festa de Nadal i en la del segon dia de Nadal (festivitat de Sant Esteve), el paper de la dona és molt important i que el matriarcalisme perviu. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Igualment, agraesc a ma mare, el detall que ha tingut de dir-me que estava oberta a parlar-me de tot lo que jo li preguntàs en relació amb el treball, àdhuc, encara que, en acabant, jo garbellàs el contingut inicial.

Finalment, dir-vos que la informació que em passeu i que va en línia amb els objectius, considere que no pot caure en sac foradat i que, a banda, cal fer-la accessible.

 

Nota: [1] Si més no, la de celebrar-lo com una festa en què home i dona reben un tracte molt igualitari. La primera font fou un article de Bartomeu Mestre (que llisquí a primeries del 2018) i accessible en Internet.