Junts, fent camí matriarcal en el segle XXI i els Sants de la Pedra

 

A continuació, tractarem sobre el cristianisme i la religió en relació amb les nostres arrels catalanes (de signe matriarcal, com la llengua catalana) i, sobretot, sobre la identitat dels Pobles en el segle XXI, àdhuc, en relació amb els Sants de la Pedra.

 

Junts, fent camí i responent des de lo matriarcal i vinculat als Sants de la Pedra

En el tema del cristianisme matriarcalista, en relació amb el de les nostres arrels matriarcals (generades en els històrics comtats catalans) i el del segle XXI, direm que, fruit de contactar, per Facebook (entre el 2017 i el 2019), amb moltes persones valencianoparlants i de tot l’àmbit lingüístic, intuesc que, la gran majoria, a més de sentir-se vinculats a la terra, tenen present el component religiós com una part més de la nostra cultura. A tot això, afegirem que, com em deia, el 12 de febrer del 2019, un amic meu que és capellà i que ha participat en aquesta recerca, “El ser humà és religiós. El ser religiós no dirigeix a un déu, a un esquema de vida organitzat des d’un ‘déu’ com a arrelament: marxisme ‘religiós’, comunisme ‘religiós’… La base són els ritus, el ritualisme, lo que la societat civil parla de ‘protocol’.

Tornem a un llenguatge que està passat: dretes, esquerres i centre. Hui no existeix, perquè hui no impera la ideologia, sinó el mercat, el producte”.

I, com que hui impera el mercat, no podem permetre que aquesta actitud, sovint imperialista, colonitzadora, per part de persones vinculades a la política valenciana de línia “d’esquerres” però que menyspreen el factor religiós (i, més encara, si es tracta de signe cristià, àdhuc, sense haver indagat primer sobre les seues arrels, com és el cas dels Sants de la Pedra, anteriors a la proclamació del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà, en el segle IV), es moga amb la intenció de tombar per sempre més la identitat valenciana amb l’excusa que hi ha molta tasca de tipus social a resoldre o que això ja no s’estila, tan pròxima a l’actuació uniformitzadora del règim soviètic en repúbliques on, per exemple, hi havia balls que no eren col·lectius i que es tractà, així, de derruir-los. I, per descomptat, a la de la dictadura franquista (1939-1975). Però tampoc d’un valencianisme de barraqueta que es nega a que es facen estudis que no seguesquen la línia ortodoxa i que no parla de les arrels, com ara, de la festa dels Sants de la Pedra (hem trobat casos en què no indiquen que prové dels comtats catalans, ni de la Catalunya medieval, sinó… de França), i, més encara, tenint present la tendència tan elevada, a hores d’ara (escric aquestes línies en gener del 2020), d’actuar segons lo que fa fi.

Per això, en els nostres dies, encara ressonen unes paraules que pronuncià Joan Pau II, en la UNESCO (en 1980) i que trau el llibre “Nació i Nacionalismes”, de Joan Costa: “Hi ha una sobirania fonamental (…) per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en parlar així, penso també, amb una profunda emoció interior, en les cultures de tants pobles antics que no han capitulat quan s’han trobat enfrontats amb les civilitzacions dels invasors i continuen essent per a l’home la font del seu ‘ser’ humà en la veritat interior de la seva humanitat. Penso també, amb admiració, en les cultures de les societats noves, d’aquelles que es desvetllen a la vida en la comunitat de la nació pròpia –tal com la meva nació es despertà a la vida fa deu segles- i que lluiten per mantenir la seva identitat i els seus valors contra les influències i les pressions de models vinguts de fora.

(…) Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostra, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! (…) No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes o de les hegemonies per a les quals l’home no compta si no [= sinó] com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana. (…) ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment en la nostra època, quan és tan urgent d’eliminar les restes del colonialisme?” (p. 111).

¡I tant que és important, àdhuc, a hores d’ara, com també ho serà en el futur! Qualsevol intent d’anul·lar la nostra identitat a partir de la negació del fet diferencial en lo cultural, podem identificar-lo com un acte d’abraçar aquesta actitud d’hegemonia, de culte al poder i a la fama o, per exemple, de totalitarisme, tot i que es faça en valencià o bé per part de persones pertanyents a partits que, popularment o, en els seus estatuts i tot, es puguen considerar d’esquerres, progressistes o a favor de lo valencià i de la llengua pròpia del País Valencià o, si així ho prefereixen, de les terres valencianes o de la Comunitat Valenciana. I qui diu del País Valencià, diu de Catalunya i de qualsevol altre lloc de l’àmbit lingüístic catalanoparlant.

Fins i tot, no fer aquestes distincions entre valencianistes o entre promotors de la nostra llengua i de la nostra cultura i dels qui, simplement, mostren interés de cara a la galeria o bé, per exemple, cap a la premsa, cap a la televisió o vespres de les eleccions, representa una injustícia molt gran i digna de denunciar, ja que moltes persones no prioritzem més lo que es diu, sinó l’actitud real.

Per això mateix, com manifestava el papa Joan Pau II, en el “Discurs als bisbes francesos de la Provença” (en 1982), i que també figura en l’obra de Mn. Joan Costa, “es treballa sovint en una empresa de secularització d’aquestes riqueses espirituals. Hi ha tota una correlació evident entre cultura popular i la fe del poble. Però justament per a evitar aquesta secularització cal que siguin valorats i ajudats tots els homes de bona voluntat, cristians o no, que miren de presentar aquest patrimoni, i a la vostra terra hi ha múltiples iniciatives” (p. 114).

Qualsevol intent d’arraconament de lo que hi ha de cristià en la nostra història com a Poble i en tot l’àmbit lingüístic, supondria un desenvolupament excessiu de la llibertat triada pels alts càrrecs polítics a costa del sentiment de comunitat (en el cas del País Valencià, sobretot, del col·lectiu majoritari, d’arrels catalanes), del de solidaritat. I també podria generar-se a partir de generalitats (lo que, políticament, fa fi) amb la intenció de fer xixines lo que sone a cristià.

Ambdues posicions són rebutjades, però tingudes en compte, per moltes persones que, per això, mantenim el nostre suport a la política que, per exemple, s’està duent a terme en bona part de Catalunya i també per persones que van un poc més lluny i amb un esperit emprenedor que només s’aplana en unes condicions polítiques favorables al matriarcalisme, al desenvolupament de la identitat i al dinamisme que, contínuament, apareixen en moltes fonts del Vaticà i en molts discursos i missatges fets per papes, actitud que aprove, ja que s’obrin a tres elements claus en la vida humana: a la llibertat (associada a lo masculí) i a la solidaritat (associada a lo femení) i ser reis de la nostra vida, vida acompanyada d’il·lusió pel fet de viure i, com ara, pel fet de pertànyer a una comunitat lingüística i cultural, àdhuc, oberta a lo nou en el camp de la cultura i en la manera de viure, sempre que, des de fora, no es tracte de fer malbé els nostres costums.

Això explica que, per exemple, el nord-americà Thomas S. Harrington, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, publicat per Editorial Gregal, en el 2018, escriga unes paraules aplicables a la nostra cultura, a partir d’un article que aparegué el 23 de setembre del 2017: “Catalunya és, com totes les societats que conec bé, una societat diversa i ideològicament dividida. Hi ha molta gent allí que s’identifica aclaparadorament amb un passat català, la llengua catalana i, potser més important, patrons estrictament catalans d’organització social i comportament cívic, uns patrons que posen un èmfasi excessiu –almenys en relació amb els tradicionals espanyols- en la negociació (en contraposició a les autoritzacions), el comerç (en contraposició a la intimidació estratègica i a fer la guerra), a l’enquesta racional i a la primacia de la consciència personal (en contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades)” (p. 215). Com veiem, en aquestes línies de Thomas S. Harrington, apareixen molts trets vinculats a lo matriarcalista, com ara, “negociació”, “comerç”, “enquesta racional” i “primacia de la consciència personal”, això és, obertura als altres i, per exemple, prioritat de l’emoció per damunt de la raó, però sense desconsiderar els altres.

Al cap i a la fi, impulsar una identitat, per exemple, en el cas dels valencians d’arrels culturals catalanes (com ara, reflectit en la llengua materna), directament vinculada a uns orígens catalans i a una llengua acompanyada de valors matriarcalistes (i no patriarcals, com molts polítics valencians intenten que assumim amb actes de submissió cultural, en nom de la lluita contra una suposada i abstracta “societat patriarcal”, però sense que indiquen, tot seguit, cap llengua), representa, no solament, participar de la cultura heretada mitjançant la mare, el pare i la família, sinó, a més, participar de la història del nostre Poble i de la nostra nació, d’un nacionalisme que no és violent, sinó que, a més, va unit a eixe esperit emprenedor tan present en la nostra història (i, molt, en el cas de les dones), a l’espenta, al racionalisme que té present els altres, a la solidaritat, a l’hospitalitat, etc. i a molts altres valors clarament presents en les cultures matriarcalistes del món.

Per això, estar a favor del passat i de promoure la nostra cultura i la nostra llengua (partint de la família i cap a les altres persones), implica que, com deia Joan Pau II, en la “Carta apostòlica als joves i a les joves del món” (en 1985, i que també comenta Joan Costa), “no podem mantenir una actitud passiva, o fins i tot de renúncia, com féu el darrer dels servents esmentats en la paràbola dels talents. Hem de fer tot allò que és al nostre abast per assolir aquest patrimoni espiritual, per confirmar-lo, mantenir-lo i incrementar-lo. Es tracta d’una tasca important per a totes les societats” (p. 118). Un sentiment espiritual i una implicació que no s’ha de confondre, per exemple, amb el fet d’assistir a misses o a actes en l’exterior de les esglésies o de les ermites i, com ara, vinculats a grans festivitats religioses, com ara, el Còrpus, sinó als trets morals, de cosmovisió i actitudinals que defineixen un Poble a partir de la llengua amb què es sent identificada una persona i, de rebot, a lo matriarcalista i no, com ara, a l’esperit assimilacionista (vinculat, per exemple, a la cultura castellana).

Unes línies després, Joan Pau II recorda que “Vosaltres, gradualment, en experimentar aquest vincle social que és més ampli que el familiar, comenceu a participar també en la responsabilitat pel bé comú d’aquella família més àmplia que és la pàtria terrena de cadascun i de cadascuna de vosaltres” (p. 118).

Entre aquesta “pàtria terrena” de què parla Joan Pau II, inclouríem, en el cas del País Valencià, que els goigs també estiguen escrits en valencià, especialment, els elaborats en territoris, a hores d’ara, valencianoparlants i, més encara, quan, per exemple, estan relacionats amb festes de forta tradició i, a més a més, que els goigs estan molt més presents en la nostra cultura que, com ara, en la castellana. Un cas: els goigs dedicats als Sants de la Pedra. Si retiràssem els goigs, de lo identitari, n’eliminaríem un tret molt singular i ben estés en tot l’àmbit lingüístic: els goigs, una de les vies en què més s’ha desenvolupat la nostra llengua.

En el fons, hi ha que, dins del nostre Poble Valencià i de tot l’àmbit lingüístic, un tema com el dels goigs, o com el dels Sants de la Pedra, ens porta a estimar, amb força i decidits, la nació en què hem nascut, la terra dels nostres pares i on ens hem criat (fins a fa poques dècades, per exemple, molts valencians no proveníem de fora, com és el meu cas i el de molts més, ni de cultures de fora de la península) i els valors a què està relacionada la llengua pròpia de la nació. Ara bé, actuar, amb espenta, cap als altres, amb esperit emprenedor i prioritzant més el demà que el passat.

I, de pas, comporta abraçar la part cristiana que hi ha en la nostra història, encara que, en el cas de les persones no creients o no cristianes, això equivalga, simplement, a promocionar lo que perviu en el nostre Poble i, així, que les persones nouvingudes, a més d’aprendre el castellà (llengua oficial de tot l’Estat espanyol) també siguen més tolerants respecte a la nostra cultura ja que, resideixen ací (i no en territoris que, per exemple, pertanyien al Regne de Castella a principis del segle XVIII, abans del Decret de Nova Planta que afectà el Regne de València com també els altres regnes de la Corona Catalanoaragonesa). El motiu és perquè una cosa és acollir els forasters i, ben diferent, permetre, passivament, que menyspreen la cultura de la terra on s’assenten, un fet que no podem tolerar de cap manera, ja que comporta un acte de desqualificació cap a qui els facilita l’hospitalitat. En paraules del bisbe Masnou, sobre els immigrants i publicades per Joan Costa i Bou, que visquen de manera “que si els immigrants volen estar junt amb nosaltres, s’hi trobin sempre bé (…). I a ells, als immigrants, cal recomanar-los amb mitjans oportuns –escola, etc.- que ens tractin també a nosaltres igualment (…), sense voler fer passar el seu punt de vista per sobre de les actituds raonables dels naturals del país. (…) Comportar-se així no equival a cap humiliació ni complex d’inferioritat, sinó que reflecteix un tarannà honorable i elegant” (p. 195). I, a més, el mateix bisbe afig que “Els immigrants tenen dret a llur cultura i tradicions, però no poden imposar-les a la nació que els acull, tot posant en perill la cultura autòctona. Tampoc els membres de les minories culturals no han de voler imposar llurs cultures i tradicions a la resta de l’Estat” (pp. 195-196). I jo, a aquestes línies finals del bisbe Masnou, en què parla de les minories, adduiria que ni els habitants que s’identifiquen, culturalment o per preferència de sentiments, amb la ideologia de la nació més forta jurídicament i mediàtica en un Estat, a la resta de nacions (o bé, de persones) del mateix Estat.

Per tot lo exposat fins ací, en aquest apartat sobre la identitat d’un Poble (en el nostre cas, de tots els Pobles d’arrels catalanes, o bé de Catalunya), direm que la nostra identitat no es sustenta sobre temes abstractes, ni sobre qüestions morals sinó, clarament i única, a partir dels costums i de les tradicions que encara romanen arrelats en bona part del Poble i que moltes persones ens resistim a les opressions externes o des de persones que, tot i ser, per exemple, de famílies valencianoparlants (o bé, d’arrels valencianes i valencianoparlants), prefereixen, voluntàriament, abraçar la cultura castellana (com ja han fet molts polítics valencians, no sols de dretes, sinó també d’esquerres, com ara, durant el període entre el 2015 i el 2019, tot i la suposada inclinació progressista amb què s’ha tractat de vendre el pacte polític postelectoral entre PSOE, Compromís i Podemos, en la primavera del 2015).

Per aquesta raó, els qui resistim aquestes temptacions de canvi d’identitat, al mateix temps que constituïm un fort sentiment de pertinença (tan important en els temps que vivim, en què moltes persones es senten desarrelades i sense un nord),… actuem, en el País Valencià (com també en la resta de l’àmbit lingüístic), com pronuncià el papa Joan Pau II, en Estònia (en 1993, poc després de la independència dels estonians respecte de la històrica Unió Soviètica) i que recull Mn. Joan Costa, “en un escenari internacional marcat per grans tensions, en què és més que mai necessari flanquejar[1] el sentit de la llibertat i de la identitat amb l’obertura al diàleg i a la solidaritat. (…) Es tracta de cultivar allò que distingeix els éssers humans sense oblidar allò que els uneix” (pp. 139-140), això és, d’aplanar, no sols l’expansió de la nostra cultura sinó també la solidaritat entre els qui viuen en la nostra societat i de respondre amb tolerància cap a persones de generacions distintes, de llengües diferents i de cultures de molts llocs del món. Ara bé, de manera que aquesta recepció no abrace, com ara, tot lo que pretenga que romanguem passius davant el pas dels temps, com qui espera que el govern espanyol (o, per exemple, el govern valencià de torn), siga qui assegure el futur de la nostra identitat d’arrels catalanes. Al contrari, és el fet de moure’ns, de promoure-la i d’anar cap al demà prioritzant més el demà que el passat, lo que donarà vida (com ja ho fa en molts llocs de tot l’àmbit lingüístic).

Clourem aquest apartat sobre la identitat, dient que, des del meu punt de vista, resulta molt adient respondre i actuar, com a ciutadans i com a persones, amb una actitud semblant a la que hi ha en les línies següents, tretes del llibre “Nació i Nacionalismes”: “Pius XII, en el seu radiomissatge de Nadal de 1941, diu: ‘En el camp del nou ordre, fomentat sobre principis morals, no hi ha lloc per a una opressió oberta o amagada de les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories nacionals’” (p. 198), però sí per a un activisme cultural que escriu la història i que hi realitza una mena d’”evangelització cultural”, que respon des d’una escala de valors clara, que no abdica dels propis drets culturals, com a comunitat lingüística d’arrels matriarcalistes (en el cas de la nostra cultura i de moltes més) i, a més, en paraules de Joan Costa, “amb la intenció que els drets de tots (persones, minories, nacions i Estats) gaudeixin del lloc que els correspon i no restin en l’ostracisme[2](p. 199).

 

 

Notes: [1] Seguir lateralment una cosa; anar-li al costat.

[2] En l’oblit, en la marginació.

 

Print Friendly, PDF & Email