La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra

Hui tractarem el tema dels Sants de la Pedra però, això sí, introduint-hi un detall que, en el seu moment com també durant la Pasqua d’enguany, m’ha dut a descobrir el gran paper que juga la padrina (l’àvia) en la nostra cultura, com a transmissora de la saviesa popular, com ja ho comentarem amb major deteniment en alguns punts d’aquesta entrada.

En l’apartat de rondalles, n’he trobat quatre. La primera es diu “Les raboses de les festes dels Benissants” (1), elaborat per Patri Asunción, Sergio Cebolla i Noelia García. Aquest document és una “seqüència didàctica centrada en la realització d’una eixida literària per la comarca de la Ribera Baixa”, per a un curs de 1r d’ESO de l’IES Joan Fuster (de Sueca). Tot seguit exposem la rondalla, “Les raboses de les festes dels Benissants”, això és, sobre els sants Abdó i Senent, els quals hi són coneguts, com també en Cullera (una altra població valenciana de la Ribera Baixa), com “els Benissants”.

“Això era i no era, un parell de raboses que estaven molt famolenques i que vivien prop de la Muntanyeta dels Sants. Sabien que per aquells dies se celebrava la festivitat dels Benissants i que la gent pujava en processó a la Muntanyeta una vegada sentien les campanes de l’ermita que alli hi havia. Com que tenien molta fam i volien distraure els humans per furtar-los el menjar, decidiren tocar la campana perquè el ritual començara com de costum. Encara que estranyada perquè encara era massa prompte, la majoria de la gent del poble es va posar en marxa una vegada sentiren el senyal. En veure aquella resposta, els dos animalots baixaren al poble per una senda secreta i es feren amb tot el menjar que pogueren aprofitant que la gent havia eixit de casa. Amb el botí, les dos bestioletes es van ajocar baix d’un arbre per menjar i després, amb la panxa plena, es van dormir. Quan els suecans tornaren a les cases després de les romeries, van veure la desfeta que havien patit:

— Redéu, m’han furtat una gallina!

— I a mi un conill!

— I a mi un porc!

Sense pensar-s’ho massa, ja s’oloraven els autors d’aquell robatori. Van reunir tots els homes i dones possibles i, armats amb pals i graneres, eixiren a buscar les raboses. Se les trobaren allà ben felices; vés a saber què somiaven. Aleshores, tots a una, els van pegar unes bones granerades que les feren fugir a la velocitat de la llum.

Per tot això i més, les raboses temen més les graneres que les escopetes i ho corrobora la següent dita:

            ‘Si una rabosa vols espantar,

            una bona granera t’has de comprar’”

 

La segona, treta de l’article “La raboseta de Pamis” (2), escrit per Amàlia Pastor, diu així: 

“El record dels estius a la caseta amb els meus avis i Vicent el meu germà, em du a escriure la història que em contaven d’una rabosa que vivia a la serra de Segària i baixava a menjar a Pamis, un llogaret d’Ondara, a la Marina Alta. (…) vaig gravar en vídeo diferents dones del meu poble perquè em contaren la seua versió, vist que no n’hi ha cap escrita.

(…) Totes coincideixen en el fet que passava el dia de la festa de Pamis, en honor dels Sants de la Pedra, Abdon i Senén, però, els finals del conte i els companys de la rabosa, eren diferents.

(…) Les històries d’animals personificats són una part important de la rondallística valenciana.

(…) Per acabar, contaré el conte de Pamis, millor dit, una de les versions de La raboseta de Pamis, la de Paquita Ginestar Martínez”.

La versió d’aquesta dona, que va tot seguit de citar-ne el nom Amàlia Pastor, qui signa l’escrit, és així:

La història que contaré va passar a Pamis, un poblet molt petitet però molt reboniquet. Pamis era molt conegut per les seues festes en honor dels sants de la Pedra, Abdon i Senén, on es feien carrosses, processons i danses. El dia de la festa grossa, un predicador venia a dir missa major i, aprofitant que la missa i el sermó serien llargs, les dones posaven al foc una bona cassola amb una bona pilota (*).

Però ara resulta que, prop d’allí, a la Cova Fosca, a la serra de Segària, vivien una raboseta i un rabosot que passaven molta fam. La raboseta, que era molt pilleta, la vespra li digué: ‘Rabosot, demà farem una cosa. Ens alçarem matí i ens posarem darrere de la Penya Plana i, quan olorem les olles de Pamis, baixarem. Tu aniràs a revoltejar les campanyes perquè tots isquen de cap a fora i, mentrestant, jo entraré a les cases i posaré les pilotes dins un cabàs. Més tard, ens trobarem ací i ens ho menjarem tot’. ‘Ben pensat’, digué el rabosot.

Dit i fet. L’endemà de bon matí, baixaren tots dos a Pamis. De seguida que arriben, el rabosot anà a tocar les campanes. Però en sentir repicar, les persones, estranyades per no ser hora de missa, eixiren al carrer. En veure que era el rabosot, van agafar bastons i graneres per acaçar-li i pegar-li. Tant li van pegar, que la cua li van trencar. I el rabosot, més coent que un all, cap a Segària se’n va fugir.

Mentrestant, la raboseta, molt guilopa ella, havia entrat pels corrals a totes les cases del poble. Cassola que destapava, pilota que es menjava; cassola que destapava, pilota que es menjava. I així va fer amb tots els putxeros que s’hi va trobar. No li’n va guardar cap ni una al rabosot. Farta com n’estava, se’n va tornar ben assaciada cap a la muntanya. Allí, gitada sobre la Penya Plana, amb la panxa ben grossa, es trobà el rabosot, que li deia: ‘Ai!, raboseta, que malalt que estic, m’han trencat la cua! Quin mal que tinc! Dóna’m, dóna’m una piloteta, sí, una piloteta, que tinc fam’. ‘¿Piloteta?’, afegí ella, ‘però si me les he menjades totes!”. ‘¿I no me n’has guardat cap?’, preguntà enfadat, ‘Doncs, ara t’apanyaré!”.

La raboseta arrancà a córrer muntanya amunt i el rabosot tirà darrere. En això que veu un corb, la raboseta li demana: ‘Ai!, corbet, salva’m, que el rabosot em vol menjar!’. ‘Puja dalt de les meues aletes’, li digué ell. I en un bot pujà dalt del pardalet per alçar el vol. Contenta com estava de fugir del rabosot, la raboseta anava cantussejant: ‘Raboseta altera, altera, menja ous i cavallerar’. En arribar molt alt, el corb li preguntà: ‘Raboseta, ¿veus terra?’. ‘Sí’, respongué, ‘veig Pamis, veig Ondara, veig Pedreguer!’. Continuaren cap amunt i ella seguia cantant: ‘Raboseta altera, altera, menja ous i cavallera’. ‘Raboseta, ¿veus terra?”, tornà a preguntar el pardal. ‘Un rogle com una era’, digué ella. I més, i més que van pujar. I de nou el corb: ‘Raboseta, ¿veus terra?’. I ella respongué: ‘Un rogle com un garbellet’. ‘Doncs, ja estem propet!’, digué el corb. I tancant les ales, deixà caure la raboseta.

¿Sabeu on va caure? A l’almadrava (*), just a la voreta de la mar, on va fer un munt de pilotes tan gran que les dones de Pamis, quan fan putxero ja no fan mai pilota, sinó que van a la mar, n’agafen una i la posen dins de l’olla. I conte fora, vés en bona hora, tu que estàs dins i jo que estic fora”.

 

La tercera que trobí, del 2002 i treta del document “Una casa de pagès del Camp de Tarragona”, elaborat pel “Camp d’Aprenentatge de la ciutat de Tarragona” (3), en la seua primera edició (pp. 7-9), diu així:

La padrina Sió i la Maria

Ara, tots plegats llegirem el seu diàleg:

Avui, la Maria, a la sortida de l’escola no s’ha quedat a jugar amb les seves amigues. Què li deu passar?

– Padrina, padrina! On ets?

– Sóc aquí, Maria, a la cuina. Com és que arribes tan aviat d’escola?

– Perquè aquesta tarda, la mestra, ens ha fet explicar tot el que sabíem del poble i entre totes hem dit molt poca cosa.

– Padrina, tu saps per què es diu Vilallonga? Des de quan hi viu gent? Com es guanyaven la vida anys enrera els seus habitants? Com vivien? Com eren les cases?

– Caram, ni poc ni massa. No sé si sabré explicar tot el que em demanes.

I enmig de confidències, trenant diàlegs de rondalla, avui, la Maria, ha escoltat les memòries de l’àvia:

— Maria, recordo quan també la meva àvia m’explicava a la vora del foc la història i les vivències del poble. A la vila de Vilallonga, construïda sobre una terra plana, allunyada de les muntanyes i a la dreta del riu Glorieta, hi vivim unes mil dues-centes persones. Som hereves d’aquell poble antic que, l’any 1174, es va construir a manera d’una gran masia estirada, i per això va rebre el nom de Vilallonga, que vol dir vila allargada. El seu terme, planer i no gens pedragòs (*), té 924 hectàrees de terres fèrtils que permeten que hi creixin, com ja bé saps, els avellaners, la vinya, les oliveres i els arbres fruiters, regats amb l’aigua de pous i de mines.

El poble, silenciós, és format per petits carrerons, alguns sense sortida. No calen gaires paraules per explicar-ho, perquè, si mires bé, les cases ho diuen tot. Les reixes que a vegades hi ha al costat dels portals eren, anys enrera, un observatori de la més pura tafaneria, i on també els padrins del poble enraonaven amb les jovenetes.

Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats. Cada dia a les dotze les campanes de l’església parroquial de Sant Martí, del segle XVIII, ventaven per tal d’avisar els homes que treballaven al camp que havia arribat l’hora de dinar i calia fer una aturada.

— Per això ara, a aquesta hora, toca la sirena padrina?

— Sí filla però has de saber que les campanes no sempre tocaven igual. Si repicaven, anunciaven el baptisme d’un nou nat i reunien a tota la canalla de la plaça, on els padrins llançaven confits. Però, si els tocs eren lents i pesats i envaïen el silenci del poble, anunciaven la mort d’un veí.

— No fèieu festes?

— És clar que sí! Els dies 30 i 31 de juliol celebràvem la festa major d’estiu, amb els saraus i els embalats, i els patrons eren sant Abdó i sant Senén, i l’onze de novembre, dia de sant Martí, la d’hivern destinada a commemorar l’acabament de les feines d’estiu: l’alegria de la verema i de la collita d’avellanes, considerades les més importants des del punt de vista econòmic.

La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit. L’àvia, cansada, s’adorm amb un dolç somriure als llavis”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com a qüestió cultural, comentaré que, una vegada vaig penjar en Facebook, una pregunta sobre qui era qui els contava els contes, quan eren xiquets. En el cas d’un grup de Catalunya, molts responien que la padrina (l’àvia) i que, si no, la mare. En tercer lloc apareixia el pare. En canvi, en u de les Illes Balears, en què la participació fou més baixa, no semblava tan igual. De totes maneres, sí que he trobat una cosa que m’ha semblat interessant i…, lo millor, és que parteix d’un llibre escrit per una valenciana: “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans” (4), de Ma. del Mar Duque Alemán, En llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139). I la meua pregunta és: ¿no passaria igual amb els goigs dedicats als Sants de la Pedra? 

També n’hem trobat una  quarta, a finals d’abril del 2019, en l’entrada “Llegendes dels simiots”, en la web “La maleta de la Lili” (5), on apareix una llegenda relacionada amb els simiots i en què es fa referència als Sants de la Pedra. Diu així: ”Una nit, un vianant que es va perdre per les fraus (*) de la muntanya va trucar a la barraca i li va demanar posada per aquella nit. El rei dels simiots el va acollir amb molta hospitalitat. Com que feia molt de fred, el vianant no parava de  bufar-se els dits per tal d’escalfal-se’ls (*). El simiot va restar tot sorprès del sistema, que va considerar com un art de meravella. Per tal de regalar el seu hostre, el rei li va escalfar una alla d’aigua ben calenta perquè pogués beure i fer-se pas[s]ar el fred. L’aigua gairebé bullía (sic) i era impossible beure’n una gota sense fer-la refredar. I el desconegut, perquè es refredés, no parava de bufar. El simiot restà tot sorprès per l’acció del seu hoste. No es va explicar que amb el buf pogués escalfar allò que era fred i refredar allò que cremava. Considerà el nou vingut com un bruixot o com un diable i no li volgué donar més acolliment. El rei va fer saber el cas als seus vassall[s], entre els quals es va estendre l’opinió del cabdill.

Mentre els simiots vivien pels cims més enlairats del Canigó, llur acció no era sentida per la terra plana. Malauradament, però, més endavant, baixaren al pla, on van caure  com una plaga terrible. Arbre per on s’enfilaven restava mort; fruit o conreu que tocaven esdevenia com rostit i no feia res més de bo; tot el bestiar es moria. De nit baixaven per la xemeneia i es posaven per les cases, i sembraven l’angúnia, la desolació i la mort.

Molt aviat la pesta, la fam i la misèria van envair el país. La vida es feu impossible pels homes i per les bèsties, fins que el rector (*) d’Arles de Tec, que s’anomenava Arnús (*), va anar a Roma a cercar els cossos dels sants Abdó i Senén, la presencia (sic) dels quals esquivà tota aquella feram, i la pau i la tranquil·litat retornaren a les llars atribolades. Des d’aleshores que no s’ha vist no se n’ha sentit parlar més”.

Aquesta llegenda, com podem llegir a peu de l’escrit, està treta del llibre “El Pirineu. Tradicions i llegendes”, de Joan Amades, publicat per Garniseu Edicions.

 

Finalment, quant a la paraula “padrins”, en la Pasqua d’enguany, hi aprofití que era ma mare i li plantegí la pregunta de si havia sentit el terme “padrins”  (i, per exemple, “padrina”) com a sinònims d’avis i d’àvia, respectivament. 

La seua resposta, la qual reproduesc, de manera aproximada (perquè la recorde prou), no pogué ser més clara:

— Sí: els padrins eren els avis. Lo que passa és que, com que, moltes vegades, els qui feien de padrins dels nets morien relativament prompte en relació amb l’edat dels nets, passaren a fer aquest paper, per exemple, germans i germanes dels pares i no els avis. Jo, per exemple, ja no tinguí com a padrins els meus avis, però sí altres persones de la família. I els coneixíem com “els padrins”. Per tant, sí que és correcta la paraula “padrins” com a equivalent a “avis”.

Finalment, quant a la funció de la padrina que ha aparegut en la rondalla sobre Vilallonga, no és tan llunyana de la que he vist, a ma mare, amb motiu d’alguna visita a cals meus pares: la major part de les vegades és ella (ma mare, com a àvia) i no mon pare (l’avi), qui hi apareix responent a preguntes sobre costums, tradicions, rondalles, refranys, etc. que plantegen els nets, per exemple, de cara a un tema que els han comentat en l’escola. Podem dir, així, que la rondalla de Vilallonga no és un muntatge, sinó que s’acosta molt a la realitat, un fet que valore positivament, com moltes persones que conec i que impulsen el coneixement de la nostra cultura, matriarcal, de generació en generació i, igualment, mitjançant la família, els centres educatius (i els culturals), les associacions que promouen la nostra llengua i les nostres tradicions, les persones que estan per aquesta llavor perquè volen que pervisquem com a Poble, com una cultura entre tot el ventall que hi ha en el món, i, per descomptat, a través de les revistes, dels llibres,… i d’Internet.

 

Font: 

(1) Escrit “Les raboses de les festes dels Benissants”, el qual figura en el document “Itinerari literari i lingüístic per Sueca i Cullera: Els Assotalloques, de Josep Franco, i Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Manuel Sanchis Guarner” (http://geografiesliteraries.com/wp-content/uploads/2015/10/Cebolla_Minguez__Sergio_SUECA-I-CULLERA.pdf), elaborat per Patri Asunción, Sergio Cebolla i Noelia García.

(2) Article “La raboseta de Pamis” (http://barcella.cat/carpeta_darrer_numero/fitxa_darrer_numero.php?camp_referencia=1621), amb diferents rondalles i comentaris personals de qui el signa, Amàlia Pastor, en la revista “Barcella” (núm. 62, juny del 2014). Aquesta revista està dedicada a informació general dels pobles de la Mariola, com indica el seu subtítol.

(3) Escrit tret del document “Una casa de pagès del Camp de Tarragona” (http://cdatarragona.net/wp-content/uploads/casa_pages_guia_didactica.pdf), elaborat pel “Camp d’Aprenentatge de la ciutat de Tarragona”. En el moment de redactar aquesta entrada, no està accessible en Internet. Això sí: a través d’unes fotografies fetes, hui, de les tres planes en què apareix aquesta rondalla, hem pogut fer possible la seua difusió tal com figura en la font original. Només cal ampliar la grandària de la pantalla.

(4) Llibre “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán (Edicions del Bullent, Picanya, 1a ed., juny del 2003), guardonat amb el 4t Premi Bernat Capó.

(5) Entrada “Llegendes dels simiots” (https://lamaletadelalili.es/ca/llegendes-dels-simiots), en la web “La maleta de la Lili”. En el moment d’escriure aquesta entrada, no es pot accedir amb aquest enllaç, malgrat que, ho he pogut fer, hui, una primera vegada, però no en la segona, tot i haver-lo escrit com figurava en abril d’enguany. 

 

Notes: En el DCVB,  el terme “pilota” (amb el seu significat gastronòmic) apareix definit com “Massa de carn capolada, farina, pa rallat, ou batut, etc. de forma esfèrica i rodonenca”.

L’almadrava és una xarxa que s’utilitza, per exemple, per a pescar tonyina.

La forma correcta no és “pedragòs”  sinó “pedregós”, com apareix, per exemple, en el DCVB.

Una “frau” és un pas estret  i pregon entre muntanyes.

Hi ha un apartat de l’escrit sobre el Pirineu on llegim “escalfal-se’ls” ,literalment, en lloc d’”escalfar-se’ls”, la forma correcta.

L’escrit de Joan Amades és la primera font en què he llegit que l’abat Arnulf (ací, amb el nom Arnús) fou un rector (i no un abat) com també en què llegim el nom Arnús, en lloc del correcte, Arnulf.  Així, Arnús, d’acord amb el Diccionari Català-Valencià-Balear procedeix del nom propi germànic Ernust (amb la variant Arnust), mentres que Arnulf també prové d’aquesta llengua però mitjançant el nom propi Arnulf.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada