Arxiu mensual: juliol de 2019

Els Sants de la Pedra, uns sants que ens agermanen // Los Santos de la Piedra, unos santos que nos hermanan

General, , , , , , , , , , , , , ,

A continuació,  vos oferesc un article que em publicaren en Vilallonga del Camp (una població catalana de la comarca del Tarragonès) en la revista “El Codony” (núm. 94, agost-novembre del 2017).

A continuación, os ofrezco un artículo que me publicaron en Vilallonga del Camp (una población catalana de la comarca del Tarragonès), en la revista “El Codony” (núm. 94, agosto-noviembre del 2017).

 

Sants Abdó i Senent (article definitiu publicat en la revista “El Codony”, 2017)

 

Igualment, afig un article publicat en el llibre de les festes patronals del Terme (la part, històricament, pagesa de la ciutat catalana de Banyoles, en la comarca del Pla de l’Estany), en estiu del 2019.

Igualmente, añado un artículo publicado en el libro de las fiestas patronales del Terme (la parte, históricamente, payesa, de la ciudad catalana de Banyoles, en la comarca del Pla de l’Estany, en el noreste de Cataluña), en verano del 2019.

 

Article sobre els sants Abdó i Senent (El Terme, Banyoles, 2019)

 

També inclourem dues fotos de Cullera (població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), de dissabte passat (28 de juliol), amb motiu de la romeria als Benissants, facilitades per Kike Gandia Álvarez, director del “Museu Municipal d’Història i d’Arqueologia de Cullera”.

También incluiremos dos fotos de Cullera (población valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), del sábado pasado (28 de julio), con motivo de la romería a los “Benissants” (nombre familiar que reciben allí, como en Sueca, los santos Abdón y Senén), facilitadas por Kike Gandia Álvarez, director del “Museu d’Història i d’Arqueologia de Cullera”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                       

Finalment, agraesc que, ahir, Radio Calasparra, de la població murciana Calasparra, d’arrels culturals castellanes però on la festa de “los Santos Mártires” (com hi diuen) està molt arrelada, em fessen una entrevista de quasi mitja hora, a través de Mª José Gomariz (de l’“Oficina de Prensa”), i que, així, pogués compartir amb els oïdors lo que sabia (fins aleshores) i, de pas, estar obert a aprendre més i a indagar sobre el matriarcalisme en la nostra cultura. M’aplanaren molt el camí, molt, i els desitge, com a totes les persones que hui celebreu la festivitat dels sants Abdó i Senent, que, per mitjà de la difusió de la festa i de les recerques relacionades amb Sant Nin i Sant Non, fem possible que s’escampe lo que tinga a veure amb eixa part de la cultura que, molts valencians, molts catalans, molts aragonesos de la Franja, alguns balears i, fins i tot, murcians de Calasparra, castellans de Pedrosa del Rey i aragonesos d’Apiés (de cultura aragonesa), tenim en comú.

Finalmente, agradezco que, ayer, Radio Calasparra, de la población murciana Calasparra, de raíces culturales castellanas pero donde la fiesta de “los Santos Mártires” (como allí les llaman) está muy arraigada, me hiciesen una entrevista de casi media hora, a través de Mª José Gomariz (de la “Oficina de Prensa”), y que, así, pudiese compartir con los oyentes lo que sabía (hasta entonces) y, de paso, estar abierto a aprender más y a indagar sobre el matriarcalismo de nuestra cultura. Me allanaron mucho el camino, mucho, y les deseo, como a todas las personas que hoy celebran la festividad de los santos Abdón y Senén, que hagamos posible que se esparza lo que tenga que ver con  esa parte de la cultura que, muchos valencianos, muchos catalanes, muchos aragoneses de “la Franja”, algunos baleares e, incluso, murcianos de Calasparra, castellanos de Pedrosa del Rey y aragoneses de Apiés (de cultura aragonesa), tenemos en común.

 

 

 

 

Fe d’errates: El llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” es publicà en 1542 i no en 1548.

Fe de erratas: El libro “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” se publicó en 1542 y no en 1548.

L’Alguer, Cullera, Arles i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Tot seguit, veurem part d’una obra, “Els Sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, que figura en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis. Per motius d’acord entre la universitat i jo, com restà en un missatge entre les dues bandes, només en publicarem una part, però no el document.

Fou guardonada en els Jocs Florals de l’Alguer de 1961, amb el “Premi Franciscàlia”. Hi vaig accedir, en maig del 2019, per mitjà de Montserrat Gutiérrez Folgueiras, de la “Secció de Catalogació. Fons personals” de l’esmentada universitat,  qui me l’envià el 20 de maig del 2019 (per mitjà d’un missatge), després d’haver sigut ja digitalitzat el document.

Conté informació molt interessant sobre Cullera (població valenciana de la Ribera Baixa), sobre Arles (el Vallespir) com també en relació amb el patronatge que adoptà, des de l’inici, l“Instituto Agrícola Catalán” (segle XIX,.. però de Sant Isidre) i, fins i tot, toca Arles i fets que hi esdevingueren en dades molt pròximes a quan es presentà aquesta obra.  

També apareixen els noms d’altres sants vinculats a la nostra cultura i al camp, com ara, Sant Galderic i Sant Medir, els quals, com els Sants de la Pedra, s’impliquen, en lloc de dedicar-se a la pregària, un detall que els diferencia de la cultura castellana i de Sant Isidre.

Fins i tot, hi ha una miqueta de saviesa popular relacionada amb Cullera, on els sants Abdó i Senent són coneguts, popularment, com “els Benissants” .

“Els sants Abdó i Senent” s’inicia en la Cullera on havia nascut i on s’havia criat l’autor del text (segons les primeres línies, en què hi ha informació interessant que, a més, no hi havia en fonts consultades abans). Així, en començar l’obra, l’autor escriu unes línies que transcriurem, literalment, llevat de les notes que hem afegit:

“En Cullera (Ribera de Xúquer) on m’he criat, de petit quan anava amb els homes grans al conreu de l’arrossar baix del Cabeçol dels Sants (1), aquest m’atreia amb singularitat força car era jo molt aficionat a tota mena de tafaneries i antigors. Quan podia m’escapolava vers el tossal i m’acostava a escodrinyar pels voltants de la devastada esglésieta, intrigat dels repussat[s] (2) del llautó de la folrada porta que hi havia davall l’arcada rodona, amb tot un món barroc i important de flors, violes, corones ducals i de màrtirs, palmes, menats de forment, i xinglots de raïm; orlat tot d’una llegenda que deia, ‘A costes de la Vila y sent Clavari en Pere Johan Bertomeu Any 1728’ . I això que no gosava pas demanar-los l’entrada dels feréstecs estatgers, gent de parla forastera.

Per altra banda anava jo inquietant les ànimes que volguessen destorbar-se d’un fadrinet preguntaire, car volia saciar la deu interna de saber, però ningú no me’n donava de raóns i allò no calia menejar-ho molt puix que el silenciós ermitori enrunat per uns i deixat que s’espentolés pels qui tenien llur deute en conrear-lo romania per a mi mut testimoni de temps d’enyorança.

Fins que un dia en Galtirroig, un vell pastor, m’ho aclarí.

— Xiquet, quan jo era com tú, aquí se’n feien importants romeries als Sants de la Pedra, -que eren tots de pedra-, Abdó i Senent. Hi venia l’Alcalde, el senyor Rector, i els llauradors amb la llauradora muntada a la gropa i els músics del poble, es fea  (3) una gran festa i el Clavari convidava a totes les dones a una xicra (4) de xocolata i als homes a copa d’aiguardent i un toscà” (pp. I i 2).

Adduirem que  l’obra està molt ben documentada, per exemple, amb informació sobre l’Alta Edat Mitjana que no sol aparéixer en temes relacionats amb els Sants de la Pedra, i que es tracta d’una de les fonts que més n’ha aportat (i, a més,de clau) a la recerca.

Igualment, i, de cara a la festivitat dels Sants de la Pedra (la qual tindrà lloc despús-demà, 30 de juliol), compartesc amb vosaltres unes línies d’aquest document, en què, àdhuc, passa per u dels barris de la Ciutat de València, Vara de Quart, el qual forma part de Patraix, una històrica població valenciana que fou independent fins a 1870 i que, d’aleshores ençà forma part de la Ciutat de València. A més, són línies que ofereixen informació privilegiada, ja que no havia aparegut en cap font anterior: el lloc (Vara de Quart), que pogué parlar amb un llaurador i clavari de la Confraria que hi havia abans de la guerra, que hi existia una Confraria en 1936, que els Sants de la Pedra n’eren els titulars des del segle… XVI, i una xicoteta llegenda (molt breu), però nascuda de la saviesa popular valenciana, en aquest cas, de l’Horta de València.

Un exemple més de com una bona coordinació, estar oberts i anar cap al demà, amb decisió i amb esperit aventurer pot dur-te a conéixer lo que, d’una altra manera, no podries o et costaria Déu i ajuda.

En eixe sentit, en Vara de Quart, mitjançant l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, en paraules de l’autor (i textualment), llegim que “Continuava intrigant-me com uns sants de tant lluny, s’esdevingueren no sols patróns del camp a Cullera i a Sueca, ans de tota l’agricultura valenciana. Molt més de temps després en Josep Pasqual pagés de la ciutat de València en l’Horta de la Vara de Quart, i darrer Clavari de secul·lar Confraria dissolta al 1936 i el qual encara té els titulars dels segle XVIè, la capelleta transportable, el penó i les Constitución[s] en la seva Alqueria de Sant Roc. Em digué:

              – ‘Jove, açò em sembla que fou fa amuntó anys a Pèrsia, d’on són ells, hi havia una vall a on les pedregades, el granissol i els llops no deixaven viure la gent. S’encomanaren a ells i els feren molt gran miracle’” (p. 2 BIS).

Finalment, quant a l’esmentat “Instituto Agrícola Catalán”, direm que el veiem en línia amb unes paraules que trau l’historiador Josep Fontana, en el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, en l’edició del 2014, en comentar que molts alts càrrecs polítics espanyols i de línia castellanista, “Seguien optant pel projecte nacional espanyol, com ho feia Cortada el 1860, quan explicava que calia distingir entre el que era un estat i el que era una nació: ‘Cuando un estado es el conjunto de varios estados, no basta haberlos unido para formar de todos ellos un pueblo, sino que es preciso asimilarlos, darles las mismas leyes, las mismas costumbres, la misma lengua e ir modificando el carácter de las fracciones, a fin de formar un carácter uniforme para el todo’” (p. 285).

Això pot dur-nos a entendre que, per exemple, en la Catalunya del primer quart del segle XX, com escriu Josep Fontana, hi havia “l’IACSI (Institut Agrícola Català Sant Isidre), una entitat patronal de propietaris agrícoles fundada el 1851, que aniria creixent en associats a mesura que agafava protagonisme, fins a arribar el 1933 a tenir més de tres mil socis i més d’un centenar d’entitats adherides (sindicats agrícoles, unions de colliters, etc.)” (p. 340).

Sobre aquest fet, en l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, llegim que “a ‘Destino’ (6), núm. 1230, del 4 de Març [de 1961]– hom (6) dels millors comentaristes de la nostra vida rural, tocava el punt de la influència oficial en Catalunya de ‘San Isidro Labrador, el contemplativo payés castellano’ i hi parlava de com la creació de l’’Instituto Agrícola Catalán’ fou nomenat est patró, i se’n feia tornaveu de les protestes que aleshores féu Maspons i Camarasa, qui atribuïa l’esvaró a ‘inadvertencia de una parte, y, de la otra, al influjo de la Corte, patria nativa de San Isidro’” (p. 25). Interessants aquestes línies, perquè, fins a maig del 2019, no havia trobat cap document en què es citàs la reacció a aquest nomenament i no, per exemple, al d’altres sants més vinculats amb les arrels culturals catalanes, com ara, els Sants de la Pedra, Sant Galderic o Sant Medir.

 

Font:  (1) “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana” (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), obra potser escrita per un valencià natural de Cullera, que pertany al fons personal de Rafael Tasis, el qual figura en la Universitat Autònoma de Barcelona.

(2) Llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana (en l’edició del 2014).

 

 

Notes: (1) Es refereix als sants Abdó i Senent.

(2) El repussat, com veiem en Viquipèdia, “és una tècnica d’artesania que consisteix a treballar planxes de metall, cuir , o altres materials de similars característiques per obtenir un dibuix ornamental en relleu”.

(3) La forma “fea” és tan correcta com la forma “feia”.

(4) Una xicra és una tassa xicoteta emprada, especialment, per a prendre xocolate.

Agraesc que la dona que feu les fotocòpies de l’obra, ja digitalitzada, tingués la idea d’unir les pàgines per parelles amb la intenció de facilitar la lectura per a la recerca, motiu pel qual poguí llegir-les-hi com si estiguessen en una mateixa cara de full.

Quant a les pàgines, hem indicat la que figura en la font originària, no en el document en pdf.

(5) “Destino” fou una revista que es publicà principalment, entre 1937 i 1980 i que, durant molt de temps, seguí en la línia del franquisme. Deixà de publicar-se, definitivament, en 1985. En parlar sobre aquesta revista, es refereix al número del 4 de març de 1961.

(6) Literalment, en lloc de la forma “u” o “un”.

 

Poesia religiosa, cobles, cants en l’Aurora, himnes i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , ,

A continuació llegirem entrades relacionades amb cobles, amb poemes religiosos que tenen lloc en actes vinculats amb els Sants de la Pedra, uns versos de l’Aurora, himnes, etc., de poblacions valencianes.

Per mitjà del volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hem accedit a unes cobles relacionades amb la festivitat de la Immaculada Concepció (8 de desembre) en Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta) però dedicades els Sants de la Pedra. En passar a les que hi tenen a veure amb els sants Abdó i Senent (p. 395), escriu els versos següents:

“3) En esta mañana

de gozosa despertada,

recordemos a los nuestros,

San Abdón y San Senén.

Para que protejan

con su gracia nuestros campos

y nos den buenas cosechas,

rezadles con devoción.

¡Santos del Señor!

Sed los protectores

de las tierras y las gentes,

de la fe y de las simientes

de esta humilde población.”

I, en una nota a peu de pàgina, José Miguel García indica que “Se canta en la calle Santos Mártires” (p. 395).

I també en Benlloc i en el mateix llibre (p. 396), l’autor escriu que “En abril del 2009, Mercedes Bort Beltrán, mi prima (…) me  facilitó –por conocimiento de cuando ella cantaba–, las siguientes estrofas y versos (…).

‘En la plaza del rabal,

habita la imagen más hermosa

y más bella que el sol,

y la llaman María Adyutorio’,

‘y el nombre del santo

es (sic) Senén y Abdón’.

¡Tened devoción!

Que estos dos Santos Mártires,

tienen (un) gran ‘empeño’

en esta población.”

Com a aclariment, direm que una estrofa és el conjunt de versos que formen una unitat dins d’un poema.

Canviant de població, i endinsant-nos en el tema de les cançons religioses, direm que el 27 d’agost del 2017, mentres cercava informació relativa a Faura (població del Camp de Morvedre) i als Sants de la Pedra, trobí que, en el bloc “Parròquia El Salvador – Cocentaina”, hi havia una entrada sobre cants en l’Aurora i que incloïa els Sants de la Pedra. Es diu “Cants en l’Aurora. 5 de la matinada. Des de Faura” (2) de Mn. Ramón Micó i Colomer. Podem llegir uns versos que es canten en Quartell (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), que diuen així:

“Quartell: davant l’església:

(…) 17 – Sant Abdó i Sant Senén gloriosos,

oh Sants de la Pedra, Patrons de Quartell,

que ells ens guarden els camps i les vinyes

que dormen i creixen en l’ample mantell.

Mantell de les Valls…,

De floretes i séquies canores,

de frutis (*) i esperances, d’amor i treballs”.

També hem trobat més informació, per exemple, relacionada amb Carpesa, històrica població valenciana que ara forma part de la Ciutat de València. on està molt arraïlada la festa dels Sants de la Pedra. Així, en l’article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción” (3), dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005), sobre Carpesa, hi ha un “Himno a los Santos Abdón y Senén” (p. 139). Aquest himne, de què traurem l’estrofa cinquena, la qual parla sobre la protecció de les terres, hi fou promogut pel capellà Vicente Gil Martí i, gràcies a un altre capellà, D. Pascual Calafat Braco, consta de les estrofes. En relació amb els Sants de la Pedra, diu així:

“Pueblo Nuevo y Carpesa este día

os aclaman con grande alegría

y os entonan un himno de amor

por la santa y triunfal valentía

defendiendo la fe del Señor.

Y con voces humildes, sinceras,

os imploran con suma piedad;

que guardéis nuestros campos y eras,

y los frutos y las sementeras

las salvéis de la cruel tempestad”.

Poble Nou és una pedania de la Ciutat de València, bàsicament rural, situada al nord de la ciutat i que limita amb el terme de Burjassot (també de l’Horta de València).

 

Font: 

(1) Llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán. En la recuperació d’aquestes cobles i, fins i tot, en la seua elaboració, José Miguel García, hi prengué part: “Se pudieron recuperar algunos de los antiguos versos, y para complementarlos yo mismo compuse algunos más; y esos son los que (…) todavía pudimos cantar acompañados de los jóvenes músicos en aquellos años de 1985 a 1990, por iniciativa de la Asociación Cultural Benifaixó. (…) las coplas que por última vez pudimos cantar, son éstas” (p. 394). Agraesc la generositat i l’espenta de l’amic José, un impulsor de la cultura popular valenciana.

(2) Entrada  “Cants de l’Aurora. 5 de la matinada. Des de Faura” (http://ramonmicocolomer.blogspot.com.es/2009/08/cants-en-laurora-5-de-la-matinada-des.html), de Mn. Ramón Micó i Colomer, en el bloc “Parròquia El Salvador – Cocentaina”. Agraesc la gentilesa de Mn. Ramón Micó, un col·laborador amb informació interessant. Aquesta entrada sobre els cants en l’Aurora inclou els Sants de la Pedra. El propi mossén (per missatge escrit), em comentà, eixe dia, que es canta “en l’Aurora del primer diumenge del mes d’agost, en els cinc poblets de les Valls. La lletra és de Mossén Josep Martínez Rondan, hui rector de [la Parròquia ] del Bon Succés, de Sagunt, i la música és de l’Aurora de Bocairent. Aquest any [, 2017], fa quinze anys que es canta”.

Com a anècdota, afegiré que era la primera vegada en ma vida que llegia uns versets escrits per un rector, a més, encara viu, i, en aquest cas, relatius als Sants de la Pedra. I tot tingué lloc, mentres cercava informació sobre els dos sants i… Faura. L’estudi entrava, per primera volta, en una secció nova: la cançó religiosa relacionada amb els Sants de la Pedra i encara viva, a més, en el País Valencià,… i en valencià genuí.

“Les Valls” és el nom popular que rep una part de la comarca del Camp de Morvedre, concretament, el conjunt de les poblacions de Benavites, Benifairó de les Valls, Faura, Quart de les Valls i Quartell.

(3) Article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción”, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005), sobre Carpesa, on podem llegir l’“Himno a los Santos Abdón y Senén”.

 

Notes:  Canora (f.) vol dir que canta bé, de manera melodiosa. Quant als versos del cant de l’Aurora, en el bloc original, llegim “frutis”, en lloc de “fruits”.

“Sempre junts, com Abdó i Senent”

General, , , , , , , , , , ,

Hui tractarem sobre el reviscolament del valencià, en el País Valencià, i, concretament, en les festes de tipus religiós, a partir de lo recopilat en relació amb els Sants de la Pedra, això sí, partint de la dita valenciana que encapçala aquesta entrada i que escrivia Francesc Giner, en 1973, en un article titulat “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent” (1).

 

GINER Francesc_Els sants de la pedra Abdó i Senent_LF 1973 (1)

 

I ho fem perquè no és una tasca a deixar en mans de ningú que no aprove les cultures matriarcalistes, sinó que pren força perquè molts, com els Sants de la Pedra, en actuar decidits i col·laborant, confiem en nosaltres, en moltes persones i, per descomptat, en el demà (fins i tot, del valencià i de la nostra cultura, matriarcal).

En aquell escrit de 1973, Francesc Giner, per exemple, redactava (textualment) algunes de les dites que se’ls diu, sobre el nom familiar “els Benissants” que reben en algunes poblacions valencianes (tot i que només en faça esment de Sueca) i, àdhuc, que “en la seua diada [, dels Sants de la Pedra,] ells tenen ampla cabuda al folklore català. Al Principat diuen els pagesos: ‘Per Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomaquets’. I al nostre País tenen el costum de dir, en veure una parella d’amics: ‘Sempre junts, com Abdó i Senent’. Citarem que a Sueca, on són Patrons, els diuen els Benissants”.

En una línia molt semblant a lo que comenta Francesc Giner, però més bé com a anècdota lingüística (i, a més, lleugerament humorística), hi ha que, en l’article “Francisco Sáez Ros, el abuelo “Redó” (1.843-1.916). Constructor del “Barrio Nou”. Fundador de la Banda de Música Nova”, de José Ramón Sanchis Alfonso i de Francisco de Paula Pons Alfonso, pertanyent als “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” (2), podem llegir, literalment, que, “Entre sus amigos destaca la honda amistad, durante toda su vida, con Vicente Palop, Secretario que fue del Ayuntamiento de Alaquàs, como siempre iban juntos la gente los llamaba ‘els sants de la pedra’, como dato anecdótico cabe destacar el hecho de que compraban la prensa diaria y la leían juntos” (p. 69).

Un altre exemple de revifalla, és el de Cullera, una població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa, d’on hem arreplegat bona cosa, en informació, i, en bona mida, a través de la gentilesa de Kike Gandia, qui, el 5 de juny del 2018, m’envià un missatge amb el document que llegirem a continuació. En el document, veiem que, en Cullera, el valencià també hi té cabuda en els goigs, com ja ho havia fet, dècades arrere, en Sueca.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una altra població valenciana, on estan molt arraïlats els Sants de la Pedra, l’espenta en pro de la nostra cultura i, igualment, d’on més informació hem tret, és el Camp de Mirra (de la comarca de l’Alcoià). En aquest cas, l’hem acollida, en bona mida, mitjançant Romà Francés i Berbegal, un cavaller molt laboriós, obert i un gran impulsor de lo valencià. Gràcies a ell, hem accedit a un cant (3), dedicat als Sants de la Pedra i popular en el Camp de Mirra, que diu així:

   “CANT POPULAR DEDICAT

      ALS SANTS DE LA PEDRA

       SANT ABDÓ I SANT SENÉN

 

         ADVOCATS CONTRA LES 

      PEDREGADES I PROTECTORS DE

      LES COLLITES

       CO-PATRONS DEL CAMP DE MIRRA

          —————————–

 

        ‘Gloriosos Sants de la Pedra

       dels esplets i dels sembrats

     sou patrons molt excel·lents,

   essent  Vos, tan prodigiosos

   guardeu-nos de tempestats’

                                                                            EL CAMP DE MIRRA

                                                                           30 de juliol de 2018″

 

Font:

(1) Article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent” , escrit per Francesc Giner i publicat, en 1973, en el llibre de les festes patronals de Benissa. Agraesc la generositat de Vicent Gomis Lozano, cap de la biblioteca pública Bernat  Capó, de Benissa (la Marina Alta) i de l’arxiu municipal de la mateixa població valenciana, qui me l’envià a través d’un missatge del 28 de juny del 2018.

(2) Article“Francisco Sáez Ros, el abuelo “Redó” (1.843-1.916). Constructor del “Barrio Nou”. Fundador de la Banda de Música Nova”, de José Ramón Sanchis Alfonso i de Francisco de Paula Pons Alfonso, pertanyent als “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” (http://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19820206SANCHIS.pdf).

(3) Cant enviat, en companyia de moltíssims documents sobre el Camp de Mirra i, a més, relativa a altres goigs als Sants de la Pedra  com també als de Sant Bertomeu Apòstol (qui, igualment, hi és patró i, a més, hi té dedicats uns goigs en valencià actual), per Romà Francés i Berbegal, en setembre del 2018.

 

Notes:  En valencià, quan escriurem (o quan parlarem), a Déu o a la Mare de Déu, ho farem amb la forma “Vós” (amb molta tradició literària i escrita com hem fet ací), en lloc d’utilitzar la forma “Tu”, còpia, sobretot, modernament, del tractament castellà “Tú”. I, quan ens dirigirem a la Mare de Déu, ho farem com a “senyora” (derivat de la forma “Nostra Senyora”), però no com a “fadrina” (“verge”, lo que, en castellà, diuen, i molt, per exemple, en l’expressió “Estar virgen”), ja que, ací, el terme “senyora”, concorda amb un fet: la cultura valenciana és matriarcal (a diferència de la castellana, que és patriarcal), motiu pel qual la Mare de Déu, en valencià, no rep el tractament de dona encara “verge”, sinó el de mare i, així, el de senyora.

Quant al nom “Senent”, forma que empra Francesc Giner, en 1973, direm que és tan correcta com la variant “Senén”, i que, partint del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, apareix en primer lloc i, a més, ho fa a través d’un registre del 1506. Afegirem que el diccionari indica que és un llinatge existent en València, Alboraig, Burjassot, Llíria, Alacant, Guardamar, etc. Com a anècdota, direm que també figura en escrits de Catalunya, tot i que, majoritàriament, el veiem en els valencians. A més, considere que caldria promocionar la forma “Senent”, pel fet que, no sols és un nom que s’escriu amb una “-t” final que no està present en l’equivalent en castellà (“Senén”) sinó perquè tractem d’un nom que,  entre altres coses, també és un cognom estés entre nosaltres.

Oferiment de meló i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

En acabant llegirem un apartat del llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, que es titula “Maldisió del melonar” (pp. 402-405), on, entre altres coses, veurem el costum de fer un acte d’agraïment (però en forma d’espècie) als Sants de la Pedra, amb motiu de la seua festa, en Massarrojos (una històrica població independent que, des de les acaballes del segle XIX, està integrada en el terme de la Ciutat de València).

 

“Maldisió del melonar

Casi todos los años, poco más o menos, se reproducía en los tiempos de mi niñez la siguiente escena, cuyos actores únicos éramos mi padre y yo:

— Chiquet, esta vespraeta, después de l’escola, vindrás al Palmar p’achudarli al pare a casellar el melonar.

Consistía en aquellos tiempos la casellá en abrir unos hoyos en forma de zanjas que tenían próximamente el metro de profundidad. Esta operación se verificaba bastante tiempo antes de la siembra para que tomase la tierra sazón al caer las lluvias sobre el toval de los repetidos hoyos; éstos se rellenaban con haces de cañots (tallos de maíz) y otros desperdicios, a los que se añadía algún capazo de estiércol; el resto se cubría de tierra. La sementera se hacía, bien directamente, introduciendo las semillas en estos hoyos, o trasladando las plantas desde les almaseretes.

Como quiera que yo recordaba lo gozado el año anterior comiendo dulces melones y convidando a amigos y familiares, acudía muy contento a prestar esta ayuda a mi padre.

— Pare, ¿pa les festes dels Sans ya estarán maurs?

— Si el temps acompaña… si no ve un mal núvol o pedregá, el primer meló sel mencharem, Deu mediant, el dia de la festa.

–– ¿Y convidarem a la tía Francisca, la del Hort?

— Sí, fill; ya saps que tots els añs tenim gust qu’estiga ella y Francisqueta.

[– ¿] La llavor d’enguañ es la d’aquell meló que se mencharem el dia de San Fransés?

— Ne plantarem d’eixa y de la que té el pare del tío Barraquero; també d’aquelles llavors de Foyos, Masalfasar y del Puig.

Así, entre estas y otras preguntas repletas de ilusiones infantiles sobre la cosecha del próximo verano, iba mi padre aclotando, y yo le acercaba los haces de tallos de maíz.

Cuando llegaba el tiempo que las plantas presentaban tentadoras sus frutos en las diversas  clases: sandías, tendrales, del piñonet, gavachets, del ull blanc, etc., etc., entonces mi padre hacía un pequeño albergue en forma de barraca que servía de escondite y punto de vigilancia; por las noches, luego de la cena, acompañado del Moret y puesta al hombro su escopeta, se pasaba las horas críticas velando el campo y manteniendo el objeto de nuestras ilusiones: los melones.

Cercanos los días de fiestas populares, alrededor de San Jaime, tenía el gusto de acompañarle unos días, especialmente los domingos por la mañana, luego de almorzar.

— ¡Pare, mire, mire éste; qué gros!…

— ¡Chiquet!, no el señales en lo dit, que se semará la mata y no maurará.

— ¡Pare, pare, pare!¡Uy éste…! ¡Este ya está maur!¡Mire, mire esta mata; así ni han tres!¡Cullga, cullga éste, cúllgalo, pare; éste ya está bo!…

[¡]Cualquiera podría hacerme callar y contener los ímpetus golosos por ver un melón en manos de mi padre, cortado en jugosas tajadas y para comerle, luego de varios meses sin gustar fruto tan exquisito!

— ¡Calla, fill! Eixe meló está encara toboll. Pero segurament será el que se mencharem el día de la festa dels Patrons; es ú dels més alvansats.

Pues bien; esta escena se repetía idénticamente en todas las casas que hacían su plantá del melonar. Los padres de los pequeños gozaban de ver lo que ellos se alegraban alrededor de la cogida del fruto.

— ¡Pare! ¿me fará un farolet?

— Sí, fill, el pare te fará un farolet y te dibuixará el sol, la lluna, l’escaleta de la Pasió… y anirás en compañía dels amiguets cantant:

Sereno, cuatre cames té un borrego,                                      El sereno i la serena

li cau la moquita dins del caldero.                                            s’hen anaren a peixcar

El sereno i la serena                                                                             i peixcaren un’a[n]guila

s’hen anaren a casar                                                                           i la feren pa sopar 

i casaren una llebre                                                                                                                                (Estribillo)

que la feren pa sopar.                                                                          El farol de pimentó

                                                                                                                       ni pepita ni meló,

El sereno s’ha perdut                                                                           coche, cochero, campanillero,

en la font de la salut,                                                                           li cau la moquita dins del caldero.

un’agüela la encontrat                                                                                                                          (Estribillo)

amagat en un forat.

Sereno, cuatre cames te, etc.

(…) Calcular ustedes, lectores, que con todo este atuendo de preparativos e ilusiones prendidas en chicos y grandes, luego de tantas vigilias y trabajos, al llegar el día de florechar, y concretamente el día de la festividad de San Abdón y Senén, santos Patronos de nuestro pueblo, en que hay que presentar el primer melón de la temporada… calculen que, al llegar al campo, flamante y regocijado el dueño, convencido que ha de volver pomposo y ufano con el melón de cuentas… ya otro más listo madrugó y se llevó consigo, con el melón de marras, el cúmulo de los deseos y el pequeño mundo de ilusiones antedichas…

Pues bien: esto ocurría entonces, y ahora en mayor escala, porque ¡no digamos lo que se ha adelantado en “el no respetar los bienes ajenos”…!

Allí eran de oir palabras, imprecaciones y aleluyas que lanzaban sobre el ladronzuelo los padres de aquellos niños que lloraban de pena!…

Recuerdo que uno de tantos afectados sintió tal indignación y coraje, que a su mente, encendida de enojo, acudieron ideas de maldición; en su voluntad, deseos de venganza y castigo.

No faltó quien recogio cuidadosamente del apasionado momento alguna de las imprecaciones lanzadas de aquellos labios amargados por el desencanto. Sólo recogemos ésta, muy significativa y a la vez original: 

¡Sisquera s’obriguera la terra, te se tragara hasta el coll, de modo que tingueres el cap al descubert, y acudint tots els gosos y gosets de la contorná… alsant la pateta…[!]

Dejemos lo que por entendido se calla, no sea quedemos perfumados y no en agua de rosas.”

 

Font:

“Estampas de Masarrochos”, llibre del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: En aquesta entrada, per la gran quantitat de vocabulari agrícola que hi ha en valencià (com en castellà) i, amb la intenció de facilitar la lectura, hem decidit reservar aquest apartat de notes, sobretot, per a aquests aclariments.

El castellà “zanja” equival al valencià “rasa”.

Lo que en castellà diuen “sazón”, en valencià ho traduïm a “saó” (“Aquesta pluja, com que no és forta, farà saó”, solem dir).

Quant a “toval”, direm que, per mitjà d’un escrit que pengí en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 29 de juny del 2019, aconseguírem esbrinar el significat d’aquesta paraula, tot i que em feia pensar que vindria de “tou”. En la primera resposta, l’amic Ramon Micó Colomer, diu que “En Bocairent  darrere de l’església parroquial s’anomena ‘El tou de Sant Pere'”. Un poc després, un altre col·laborador, Manuel Dolz, escriu que “Com vós dieu no hi trobo res a l’Alcover-Moll, però sí a l’Etimològic de Joan Coromines, on hi ha alguna indicació que pot ser-li útil. Tant pot voler dir buit o buc (tovanc) com aigua entollada en un buit (toal)”. Així, en el “Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana”, popularment, conegut com “el Coromines”, gràcies a les fotos facilitades per Manuel Dolz, en l’entrada “Toval”, trobí “prové d’aquell tou d’aigua de l’assut o de la mar, que hem documentat en Ruyra i en el valencià del S. XVI”. Joan Coromines també inclou “Toal, supra. Tovanc, supra. Tovar, buidar”.

El canyot és una canya de dasca (panís o, com diuen en altres zones, blat de moro).

La paraula castellana “sementera” és la nostra “sembra”.

Una almàssera (que veiem que porta dues esses), és una “Barraca llarguera, feta de canyes i coberta de palla d’arròs, dins la qual fan el primer planter de tomaqueres, cebes o altra hortalissa; cast. almáciga“ (DCVB).

Lo que diem “aclotar” (fer clots) equival al mot castellà “ahoyar”.

Lo que l’autor diu “haz” és el nostre “feix”.

El “tallo” castellà, en aquest text, és lo que diem la “tija”.

El “tendral”, en ambdues llengües, és el meló novell, tendre.

El “gavatxet” (en el text, “gavachet”) és un terme que té una explicació interessant. El 29 de juny del 2019, exposí unes qüestions en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit” i em respongueren algunes persones. Així, José V. Sanchis Pastor, el 30 de juny del 2019, comenta que “El meló gavatxo va ser una varietat que portaren els que anaven a la verema a França. Xicotet i de polpa color carabassa”. Manuel Dolz diu que “A l’Alcover-Moll hi trobareu, gavatxet //3. Albercoc gavatxet: albercoc de casta petita, anomenat també albercoc porquí (Val.)”. 

El joc castellà de l’“escondite”, com deia un familiar meu, correspon al “conillets a amagar”.

Sant Jaume és el dia 25 de juliol.

Les “tajadas”, en valencià, “tallades”, “talls”.

La paraula “tovoll” (que no “toboll”) procedeix de “tou” (en femení, “tova”).

La forma “plantá” (sic), amb la caiguda de la -d-, que s’inicià, sobretot, en el segon terç del segle XIX, en lloc de “plantada” (forma correcta, de la mateixa manera que no s’escriu “casi ná” sinó “casi nada”).

Escriurem “florejar” per a indicar que floreix una planta o bé, per exemple, per a indicar que adornem, que guarnim amb flors pintades, etc.

On l’autor escriu, en castellà, “regocijado”, direm (en valencià) “alegre”, “joiós”.

La forma “de marras”, traduïda a la nostra llengua fa, per exemple, “lo que calia”.

Quant a altres paraules o formes, direm “maledicció”, en lloc del calc castellà “maldisió” (sic) i, per exemple, com en el primer terç del segle XIX, direm “madur” (i derivats). Igualment, escriurem “canyots”, “ajudar-li”, “pedregada”, “enguany”,  “de Sant Francesc”, “del pinyonet”, “gavatxet”, “de l’ull blanc”, “xiquet”, “madur”, “cullga’l”, “tovoll” (derivat de “tou” i de la família del femení “tova”), “se n’anaren”, “caçaren” (perquè es refereix a cacera), “àvia” (en lloc d’“agüela” / “abuela” formes que, en paraules de ma mare, s’empraven com a menyspreu, fins i tot, cap a persones que encara no tenien nets, fet que també ocorria amb els “agüelo” i “abuelo” i, només en sentit d’afecte familiar, “iaia” i pròxims, que no com a paraula tabú, com es fa molt, a hores d’ara, amb la consegüent coentor pròpia dels pixavins del segle XXI), etc. Respecte a la forma “sisquera” (sic), correspon a l’aglutinació que fa el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, de “si isquera”.

Sobre la paraula “abuelo”, conta ma mare que, en una ocasió, un jovenet entrà a la drogueria que portaven els meus avis materns i li preguntà, en to despectiu:

— ¿Està l’“abuelo”?

I, ma mare, que encara era jove, li respongué decididament i sense parar-se en palles:

— ¡Escolta! ¡D’“abuelo”, res, que té cinquanta-dos anys i encara no té cap net!

Per tant, com que el meu avi era de 1906, parlem, com a mínim, de 1958.

Finalment, tractarem un tema que considere que no deu passar per alt: l’actitud no tirànica, ni absolutista, ni totalitària (en línia amb les cultures no patriarcals, com ara, la valenciana), que es reflecteix en les paraules del pare, tot i que l’autor, en més d’un passatge del llibre (i, atenent a la lectura que n’he fet), sí que tingués tocs de donar prioritat a la idea d’Espanya (això és, a la Castella-Espanya) abans que a la seua condició de valencià.

I, per a confirmar sobre la diferència entre lo que podria ser el “respeto” en la cultura castellana i en un pare castellanista i la del “respecte” d’un pare de línia valencianista, contrari a lo patriarcal i que està obert als altres (com és el cas d’aquest pare, amb qui m’identifique), ací tenim les definicions d’aquestes dues paraules, en diccionaris de més o menys la mateixa època (el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, dels anys seixantes, i, l’altre, de 1970, corresponent al de la RAE, la reial acadèmia de la llengua castellana):

“Respeto: (…) m. Obsequio, veneración, acatamiento que se hace a uno. // 2. MIramiento, consideración, atención, causa o motivo particular”.  He consultat aquesta paraula el 3 de juliol del 2019, en la biblioteca pública d’Alaquàs (l’Horta de València).

“Respecte m. (…) II: // 1. Sentiment d’alta consideració  envers algú o alguna cosa, i tracte que manifesta el dit sentiment; cast. respecto“.

Finalitzaré dient que, abans de consultar aquestes dues paraules, ja vaig intuir que les versions en cada una de les llengües es correspondrien a lo que fan aquests diccionaris i, així, per tant, amb lo patriarcal (en el cas castellà) i amb lo matriarcal (en el de la nostra cultura).