Arxiu d'etiquetes: Pèrsia

Simbologia i els Sants de la Pedra

 

A continuació, oferim informació sobre simbologia relacionada amb els Sants de la Pedra, a partir de paraules clau que apareixen en escrits o, per exemple, en relats relacionats amb els sants Abdó i Senent.

 

Simbologia (vocabulari històric, literari i artístic)

En llibres històrics sobre els Sants de la Pedra, entre els quals inclourem l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” de Joan Baptista Anyés (editat en la Ciutat de València, en 1542), el “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen”, del P. Miquel Llot de Ribera (editat en Perpinyà, en 1591), passant pel llibre “Vida portentosa, y sagrada Novena de los Santos martyres, S. Abdón, y Senén” (publicat en Calasparra, en 1765)  i també, per exemple,  en goigs i en obres d’art, hi ha present una simbologia, uns missatges que he cregut adient interpretar, en alguns casos, fins i tot, a través de correus electrònics enviats a persones que han pres part en l’estudi.

No obstant això, abans de passar al desglossament del simbolisme, introduirem un apartat tret del llibre “Hombres, ritos, dioses. Introducción a la historia de las religiones”, de Francisco Díez de Velasco, quan, en el punt 2.1.7. EL CEREAL, LA PASIÓN Y LOS MUERTOS”, parla de tres classes de simbolisme a nivell mundial. A més, fa un repàs sobre el forment, sobre l’arròs, sobre la dacsa, etc. Sembla que hi ha coincidències, quant a la visió del món, en punts geogràfics del planeta ben dispersos. El text, ací traduït al valencià, diu que “Per una banda, la del Déu que naix, mor i ressuscita, tan comuna en les mitologies de les civilitzacions antigues [,] (…) simbolitzen l’eternitat però també la immediatesa de les forces de la generació que es materialitzen en els misteris de la sexualitat. La segona creença, molt relacionada amb l’anterior, imagina la divinitat patint una passió (amb flagel·lació) i víctima d’una immolació (…) i, en acabant, ingerida pels seus cultors (*). Apareix en llocs tan diferents (…) i no és menester postular (*) una influència cristiana per a la seua presència; es tracta de creences que s’insereixen perfectament en la ideologia de les societats agrícoles més arcaiques. La tercera creença empra el simbolisme del gra per imaginar el destí final dels difunts (…), així, la persona difunta, després de la seua mort, torna al si de la seua mare terra i renaixerà d’alguna manera. Aquesta esperança en una vida posterior a la mort, esperança que no sabem si ja pogué existir en el paleolític (encara que és probable, emparada, potser, en el símbol natural de la renovació estacional), s’enforteix entre les poblacions agricultores sedentàries”.

En línia amb aquestes paraules sobre els cereals i els morts, contaré un fet real. El 7 de maig del 2005, durant un reportatge del programa Informe Semanal”, en què es tractava sobre la sequera en Espanya, vaig oir un agricultor. L’home, que treballava i collia civada, digué: “[La planta, la cevada,] Echa el grano por supervivencia”…

I, ara sí, passem a la interpretació de la llegenda dels Sants de la Pedra.

Començarem dient que, entre la majoria de les versions sobre la vida dels sants Abdó i Senent, hi ha que parteixen de Pèrsia (lloc que, en més d’una poema religiós en forma de goigs, s’identifica amb les arrels dels sants, on reberen la vida), com apareix, com ara, en els goigs de Llorenç de Rocafort (“a Pèrsia teniu l’arrel / a Pèrsia rebeu la vida”). En canvi, en el ball parlat d’Almoster, s’identifica amb el cristianisme (“Eren prínceps de la Pèrsia / i també germans carnals, / fills de pares virtuosos, / religiosos i lleials, / que del bressol a la tomba / varen seguir i imitar / les virtuts dels seus bons pares”) i “Bons homes i bones dones / que sou perses i cristians / vostra veu s’escoltarà”, un fet constant en més d’un goig. Igualment, en l’obra de Joan Baptista Anyés, es parla, molt prompte, “dels confins de Pèrsia”, justament un poc després de l’inici de l’obra, amb un inici semblant al d’una rondalla.

Nogensmenys, en l’obra “Vida y novena dels invencibles y gloriosos mártirs los sants Abdon y Sennen, patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir”, publicat en Perpinyà, en 1817, hi ha que “Llavors se trobaban en aquella ciutat los reys Abdon y Sennen, tal vegada per prestar obediencia al emperador, com a vassalls del imperi, per haver conquistat llurs terras y estats” (p. 4). No sol aparéixer Pèrsia, ni els Sants de la Pedra (en aquest cas, en una ciutat de què no es diu el nom, llevat que siga Babilònia, que sí que apareix en la pàgina anterior). Tot i això, els germans, en aquelles terres, continuaven soterrant els màrtirs (p. 4).

Per contra, Roma figura com la terra del paganisme, és el lloc de prova on els dos germans, Abdó i Senent, confirmen que no tenen intenció d’abraçar la cultura romana i que, per tant, manifesten que aproven el cristianisme i que continuen essent cristians.

Deci, l’emperador romà, simbolitzaria, al meu coneixement, la temptació, el desig de poder. Així, per exemple, en l’obra “Vida y novena dels invencibles y gloriosos mártirs los sants Abdon y Sennen, patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir”, de 1817, hi ha escrit “veyent lo emperador que no podia rendir á sa voluntat los nostres sants per las vias de la sua enganyosa dolsura” (p. 29).

L’espasa, a més de ser l’arma amb què decapiten els dos germans, em recorda la corbella. Tenint present que els sants Abdó i Senent foren els qui substituïren Demèter i Persèfone (i que aquestes divinitats gregues tenien a veure amb la vida en contínua regeneració i, en el cas de Demèter, amb la collita del forment i amb la corbella), en l’espasa, hi ha una manera de dir que, els dos germans, han arribat a lo més alt de la joventut (el forment ha crescut al màxim i ho ha fet en estiu, justament abans que el tallassen dels camps així com el dia 30 de juliol “ho fan” amb els seus caps amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra) i, així, han vençut la infantesa (“la criatura” de què parlen els goigs de Montalba, de 1858) i, com en un relat, “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (editat en 1980, en l’edició valenciana, p. 42), han passat de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd (*), un home, un fruit, un projecte…) a la valentia (la calor de l’estiu, i, així, ja estan fets uns hòmens, braus, amb gosadia, amb criteri propi i assertius).

En l’escrit de Carles Macià, hi ha que la mare d’un jove indi s’acosta al seu fill, a qui, son pare, Ploma Negra, dona una bossa que havia de portar a un amic i cap d’una tribu, Cavall Solitari, d’un altre país. En aplegar, el jove, al nou país, “Cavall Solitari la va prendre i en va traure el contingut: un grapat de pedretes verdes a ratlles blanques” (p. 42).

Més tard, el jove, en tornar al poblat d’on és natural, lliura a son pare una bosseta (enviada per Cavall Solitari). Llavors, “Ploma Negra va prendre la bosseta i va vessar-ne el contingut a la seua mà: un grapat de pedretes de color roig viu” i entén el missatge. Immediatament, el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu: “—Ploma Negra i Cavall Solitari són guerrers braus i savis. Ells saben fer parlar les pedres: les verdes han dit que tu has anat del teu país al de Cavall Solitari; les vermelles, que tu n’has tornat. Ploma Negra és un guerrer brau i astut. Ell sap com fer córrer el temps: en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”.

I, després d’haver escrit aquestes línies sobre aquest relat (fet, a propòsit, en un llibre preparat, principalment, per a adolescents que tenen onze o dotze anys), direm que hi ha goigs o, per exemple, la novena de Calasparra (de 1765), en què apareixen els colors blanc en les assutzenes (també sinònims de “lliris blancs”) i les relacionen amb Pèrsia; en canvi, quan Abdó i Senent apleguen a Roma (o bé, amb la mort) o bé apareix el color porpra (relacionat amb la penitència i, per exemple, amb el sacrifici (*)) o bé el color vermell (goigs de Llorenç de Rocafort). Recordem que la porpra, a banda de ser una matèria colorant roja, és, com llegim en el Diccionari Català-Valencià-Balear”, el color vermell fosc tirant a morat,  una tela tenyida de porpra i també “Vestits de porpra portats com a emblema d’autoritat, especialment pels emperadors, pels cardenals, etc.; la dignitat imperial o cardenalícia”.

Així, els germans Abdó i Senent, després de la mort (això és, de la seua condició de xiquets, des del punt de vista psicològic i ritual), passen a ser sants, ja que han sacrificat la seua vida per la defensa del cristianisme i, per tant, com la llum del dia (*) (o com lo que, inicialment, era un gra soterrat en la terra), ha aplegat el moment de màxima lluminositat del dia (juny i juliol) i, així mateix, es pot oferir part de la collita (la vida dels sants, el forment) en acció de gràcies.

Sobre l’etapa nova que s’obri, d’aleshores ençà, la jovenesa, comentarem que, en un dels goigs de Montalbà, hi ha que “Tos sants exalant parfum, / passaran llur minyonesa / Suava y pura com la llum: / Y claveils que Deu purpura”, això és, que no sols deixen arrere la minyonesa (l’adolescència) sinó que, a més, mitjançant Déu, es produeix en ells un canvi (púrpura) cap a una vida nova en què són els qui en porten les regnes així com, per exemple, el jove del relat “Fer córrer el temps” ha deixat de ser un xic i passa a ser un home.

En la collita, intervindria la corbella (o la falç), la qual, com llegim en l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, mitjançant l’entrada “Falç”, és una “Eina lunar i femenina, per la forma corbada (les eines i armes rectes són solars i masculines, símbol de penetració i impuls). També s’anomena corbella –per la forma corba-, i volant –i volanters, els segadors-. Símbol de la sega, segons Apuleu, hom ofrenava falçs a Ceres, com a exvots” (*) (p. 272). ¿Per què els Sants de la Pedra, en les obres cristianes, porten, a diferència de Demèter, una espasa i no, com ara, una corbella? Crec que per un motiu: l’espasa podríem associar-la a l’esperit patriarcal que adopta l’església… justament des del segle IV, quan apareixen les primeres dades escrites (des del punt de vista tradicional) en què es parla dels Sants de la Pedra, això és, unes dècades després que l’emperador Constantí I permetés la llibertat de culte i, a poc a poc, el cristianisme deixàs arrere lo matriarcal (sobretot, des dels alts càrrecs, malgrat que, com sempre, hi hauria persones que no renunciarien a la filosofia matriarcal) i passaria a estar vinculat al poder polític, fet que encara cueteja en les línies cristianes que, per exemple, remarquen l’obediència a les autoritats eclesials en lloc d’una Església (i d’un cristianisme) descentralitzats i, a més, oberts a les persones, a la senzillesa, a la diplomàcia i, com ara, als temes socials, en altres paraules, matriarcalista.

Els Sants de la Pedra, no accepten, en cap moment, ni adorar els déus romans, ni Apol·lo, ni Júpiter, tres maneres amb què, diferents fonts consultades, representen el paganisme.

Així mateix, direm que tant el ritual d’acció de gràcies com els de celebració del pas de la infantesa a la joventut i a la comunitat adulta són ben antics i anteriors al naixement del cristianisme.

Quant als lleons, també porten corona i, a més, en lloc d’atacar els germans Abdó i Senent, els fan costat. En menor nombre de fonts, uns ossos apareixen junt amb els lleons. Aquest detall m’ha recordat el ball dels cossiers (en l’illa de Mallorca) i la Moma (amb motiu de la festivitat del Corpus, en la Ciutat de València) i, així, el matriarcalisme, sobretot, tenint present que els Sants de la Pedra, per exemple, substituïren Demèter i Persèfone. Igualment, com podem llegir en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, hi ha que Lleó, signe del zodíac que cau entre el 23 de juliol i el 22 d’agost, just en un moment en què ho fa la festa dels Sants de la Pedra (30 de juliol), és l’emblema (*) del poder soberano, de la fuerza noble” (p. 637) i que el lleó, “es símbolo de poderío y de soberanía; símbolo también del sol, el oro, la fuerza penetrante de la luz y el verbo (…), de justicia” (p. 637). Així mateix, en més d’una font, com ara, en l’obra “Vida y novena dels sants Abdon y Sennen” (*) (publicada en Perpinyà, en 1817), també apareixen dos lleons i quatre ossos. Nogensmenys, hem trobat pocs casos en què es parle de quatre lleons i de dos ossos; per exemple, en l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana” (premi Franciscàlia, 1961): “Després d’assotar-los cruentament els portaren al sangonós areny on abocaren quatre lleons i dos ossos (sic), feren el senyal de la creu i aquests se n’anaren esguardant-los, amb l’expectació esbalaïda (*) de la plebs. Valerià escampà la veu que allò era degut a la màgia persona més que no pas a virtut de cristians” (pp. 9-10). I també en el primer volum de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, quan l’autor escriu que “Lo cierto es que fueron llevados a la arena del circo romano, las fieras –dos leones y cuatro osos- se negaron a devorarlos y en cambio se les acercaron para lamerles los pies” (p. 377). Quant al color de la corona dels lleons, ¿no és de color or, la corona dels Sants de la Pedra i podria evocar-nos la d’un lleó (*)? I, una segona pregunta: els dos sants, ¿no tenen molt a prop els lleons, als seus peus, en moltes representacions escultòriques?

Així mateix, quant a la corona, direm que substituiria la gorra frígia dels bessons mitraics Cautes i Cautopates, gorra que figura en una de les obres artístiques més conegudes i en què els Sants de la Pedra apareixen amb un ceptre dalt dels seus caps i és Déu qui els el posa. De fet, en l’article “Tradicions, espectacle i folklore” (https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), de Josep Bonnín i publicat en el setmanari “SÓLLER.cat”, quan parla sobre els Reis Mags, afig que, “En un principi els mags eren caracteritzats amb gorra frígia dels sacerdots del déu persa Mitra, però davant el dubte que creava, i l’astrologia estava prohibida, els hi canviaren les vestidures i empraren la corona a l’usança llatina”.

Respecte als ossos, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, hi ha que, “En Europa, el soplo misterioso del oso emana de las cavernas. Es pues una expresión de la oscuridad, de las tinieblas” (p. 790) i, a més, les cavernes, com les coves, estan relacionades amb lo femení (fins i tot, amb un paral·lelisme sexual com qui parla del interior de la mare, on es prepararà el futur nadó, de la mateixa manera que el gra ho farà enmig de la terra en ser-hi colgat durant la llaurada). Així mateix, els ossos, partint de lo que llegim en el diccionari, com que estan tranquils, representarien que l’inconscient està dominat i, a més, tenint present que encara pren el significat de protector (més d’una vegada apareix en publicitat de bancs), podrem dir que tindria relació amb la llar i, així, amb lo femení. A la fi, partint d’aquest apartat, podem deduir que, no sols eren forts i valents (els germans Abdó i Senent), sinó que, com es diu popularment, “amansien les feres”, els ossos i els lleons (almenys, en la visió cristiana de la llegenda). De fet, hi ha un detall del retaule de Jaume Huguet (s. XV), en què apareixen agenollats i pregant en l’amfiteatre mentres que, al costat dels dos germans, hi ha dos lleons i dos ossos amb els peus en terra i tranquils (p. 29 del llibre de José Sistac Zanuy); o, per exemple, un gravat francés de les darreries del segle XIX, el qual aparegué en una revista francesa (i que figura en la pàgina 43 del  llibre de José Sistac), en què els veiem drets i pregant (amb les corones de sants) i, al mateix temps, hi ha dos lleons llepant els peus d’u dels bessons, mentres que els ossos (com també els lleons), no estan en una posició agressiva sinó, més bé, de submissió als sants.

Sense eixir-nos de lo relatiu als ossos, adduirem que, si bé bona part de lo escrit en aquest apartat, jo ho havia deduït per intuïció, quan passí a consultar l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó,… trobí que l’entrada “Ós” incloïa que “El caràcter fecundador de l’Ós prové del seu simbolisme lunar, en el sentit que desapareix a l’hivern i apareix de bell nou a la primavera, mor i ressuscita, com la Lluna, i té, com ella, virtut fecundadora” (p. 521). I, per a rematar la jugada, Joan Soler addueix, amb unes paraules molt interessants, que “És un dels animals més representatius del Pirineu (…). L’Ós domina en la mitologia pirinenca (…). L’Església, en un concili del segle VII va arribar a condemnar ‘tot aquell que interrogui els endevinadors i els que fan passejar els óssos per enganyar la gent senzilla’” (pp. 521-522). De fet, en la mateixa plana 522, hi ha que la Caça de l’Os, és una “Festa pirinenca provinent d’un ritu antiquíssim de fecunditat, possiblement cèltic. S’estén des d’Andorra al Vallespir (Arles del Tec, Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló), i per tot Centreeuropa, d’Alemanya als càrpats romanesos. Els símbols fàl·lics i el tema de la fertilitat hi són prou visibles”.

I, per si la menció que Joan Soler i Amigó fa al Vallespir i a Arles (quant a l’os), pogués semblar accidental, afegirem que, encara que en la pàgina 523 fa al·lusió als ossos (amb un paper que ens pot evocar el dels simiots), és a dir, “óssos famèlics que baixaven del bosc” (sic), sí que n’he considerat interessant adduir que, com molt bé comenta l’autor, i, a més, hi coincidesc, l’abat Arnulf (en paraules seues, “bisbe Arnulf”) i la introducció dels cossos dels Sants de la Pedra (de què ell no fa esment) representarien “la lluita de la civilització contra el salvatgisme bàrbar, de la nova religió contra la vella, del Bé contra el Mal”.

Sobre els ossos i també dels lleons, direm que, en el llibre “Mitologia cristiana”, de George Every, veiem que, en el capítol titulat “Vides de sants”, inclou que, en un passatge dels Fets dels Apòstols, però en la versió no acceptada per l’Església (apòcrifs (*)), concretament, en els fets de Pau i Tecla, hi ha que “Tecla el va acompanyar a Antioquia, a Síria, on ell va denegar cap lligam amb ella. La van llançar a les feres per haver estripat la capa i la garlanda d’un home de certa distinció que havia intentat fer-li l’amor, però els lleons i els óssos o refusaven tocar-la o devoraven una altra víctima” (p. 89). Una dada realment interessant per a la recerca.

 

 

Notes:  Cultors vol dir que cultiven, que freqüenten o que, per exemple, practiquen amb amor”.

Postular significa demanar, exigir, defendre… una idea.

La frase Estar verd està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.

Sobre sacrifics, recordem, com ara, el dia de la Passió (Divendres Sant). Així, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i Alain Gheerbrant (editorial Herder, 2a edició, 2015), en l’entrada “Violeta”, es fa esment a “las colgaduras y las ropas violetas de las iglesias el viernes santo” (p. 1075).

Quant a la llum del dia, el mes blader és juny, en què es sol collir el blat (o forment), i la festivitat dels sants Abdó i Senent és el dia 30 de juliol.

Hem tret la informació sobre “Exvots” a partir de l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, publicat per Editorial Barcanova, en 1998.

Emblema vol dir “símbol”.

Sobre l’obra de Perpinyà, publicada en 1817, des d’ara, adoptarem el nom que apareix en aquesta entrada.

Esbalaïda significa estupefacta, meravellada, atònita”.

En l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, si passem a l’entrada “Lleó” (p. 388), veiem que “és atribut solar” i, per exemple, que “L’or –també solar- és tingut com el ‘lleó dels metalls’”.

Apòcrif és una paraula que prové del grec “apo” (‘des de’) i “krypto” (‘ocultar’) i significaria, originàriament, “secret”

L’Alguer, Cullera, Arles i els Sants de la Pedra

Tot seguit, veurem part d’una obra, “Els Sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, que figura en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis. Per motius d’acord entre la universitat i jo, com restà en un missatge entre les dues bandes, només en publicarem una part, però no el document.

Fou guardonada en els Jocs Florals de l’Alguer de 1961, amb el “Premi Franciscàlia”. Hi vaig accedir, en maig del 2019, per mitjà de Montserrat Gutiérrez Folgueiras, de la “Secció de Catalogació. Fons personals” de l’esmentada universitat,  qui me l’envià el 20 de maig del 2019 (per mitjà d’un missatge), després d’haver sigut ja digitalitzat el document.

Conté informació molt interessant sobre Cullera (població valenciana de la Ribera Baixa), sobre Arles (el Vallespir) com també en relació amb el patronatge que adoptà, des de l’inici, l“Instituto Agrícola Catalán” (segle XIX,.. però de Sant Isidre) i, fins i tot, toca Arles i fets que hi esdevingueren en dades molt pròximes a quan es presentà aquesta obra.  

També apareixen els noms d’altres sants vinculats a la nostra cultura i al camp, com ara, Sant Galderic i Sant Medir, els quals, com els Sants de la Pedra, s’impliquen, en lloc de dedicar-se a la pregària, un detall que els diferencia de la cultura castellana i de Sant Isidre.

Fins i tot, hi ha una miqueta de saviesa popular relacionada amb Cullera, on els sants Abdó i Senent són coneguts, popularment, com “els Benissants” .

“Els sants Abdó i Senent” s’inicia en la Cullera on havia nascut i on s’havia criat l’autor del text (segons les primeres línies, en què hi ha informació interessant que, a més, no hi havia en fonts consultades abans). Així, en començar l’obra, l’autor escriu unes línies que transcriurem, literalment, llevat de les notes que hem afegit:

“En Cullera (Ribera de Xúquer) on m’he criat, de petit quan anava amb els homes grans al conreu de l’arrossar baix del Cabeçol dels Sants (1), aquest m’atreia amb singularitat força car era jo molt aficionat a tota mena de tafaneries i antigors. Quan podia m’escapolava vers el tossal i m’acostava a escodrinyar pels voltants de la devastada esglésieta, intrigat dels repussat[s] (2) del llautó de la folrada porta que hi havia davall l’arcada rodona, amb tot un món barroc i important de flors, violes, corones ducals i de màrtirs, palmes, menats de forment, i xinglots de raïm; orlat tot d’una llegenda que deia, ‘A costes de la Vila y sent Clavari en Pere Johan Bertomeu Any 1728’ . I això que no gosava pas demanar-los l’entrada dels feréstecs estatgers, gent de parla forastera.

Per altra banda anava jo inquietant les ànimes que volguessen destorbar-se d’un fadrinet preguntaire, car volia saciar la deu interna de saber, però ningú no me’n donava de raóns i allò no calia menejar-ho molt puix que el silenciós ermitori enrunat per uns i deixat que s’espentolés pels qui tenien llur deute en conrear-lo romania per a mi mut testimoni de temps d’enyorança.

Fins que un dia en Galtirroig, un vell pastor, m’ho aclarí.

— Xiquet, quan jo era com tú, aquí se’n feien importants romeries als Sants de la Pedra, -que eren tots de pedra-, Abdó i Senent. Hi venia l’Alcalde, el senyor Rector, i els llauradors amb la llauradora muntada a la gropa i els músics del poble, es fea  (3) una gran festa i el Clavari convidava a totes les dones a una xicra (4) de xocolata i als homes a copa d’aiguardent i un toscà” (pp. I i 2).

Adduirem que  l’obra està molt ben documentada, per exemple, amb informació sobre l’Alta Edat Mitjana que no sol aparéixer en temes relacionats amb els Sants de la Pedra, i que es tracta d’una de les fonts que més n’ha aportat (i, a més,de clau) a la recerca.

Igualment, i, de cara a la festivitat dels Sants de la Pedra (la qual tindrà lloc despús-demà, 30 de juliol), compartesc amb vosaltres unes línies d’aquest document, en què, àdhuc, passa per u dels barris de la Ciutat de València, Vara de Quart, el qual forma part de Patraix, una històrica població valenciana que fou independent fins a 1870 i que, d’aleshores ençà forma part de la Ciutat de València. A més, són línies que ofereixen informació privilegiada, ja que no havia aparegut en cap font anterior: el lloc (Vara de Quart), que pogué parlar amb un llaurador i clavari de la Confraria que hi havia abans de la guerra, que hi existia una Confraria en 1936, que els Sants de la Pedra n’eren els titulars des del segle… XVI, i una xicoteta llegenda (molt breu), però nascuda de la saviesa popular valenciana, en aquest cas, de l’Horta de València.

Un exemple més de com una bona coordinació, estar oberts i anar cap al demà, amb decisió i amb esperit aventurer pot dur-te a conéixer lo que, d’una altra manera, no podries o et costaria Déu i ajuda.

En eixe sentit, en Vara de Quart, mitjançant l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana, en paraules de l’autor (i textualment), llegim que “Continuava intrigant-me com uns sants de tant lluny, s’esdevingueren no sols patróns del camp a Cullera i a Sueca, ans de tota l’agricultura valenciana. Molt més de temps després en Josep Pasqual pagés de la ciutat de València en l’Horta de la Vara de Quart, i darrer Clavari de secul·lar Confraria dissolta al 1936 i el qual encara té els titulars dels segle XVIè, la capelleta transportable, el penó i les Constitución[s] en la seva Alqueria de Sant Roc. Em digué:

              – ‘Jove, açò em sembla que fou fa amuntó anys a Pèrsia, d’on són ells, hi havia una vall a on les pedregades, el granissol i els llops no deixaven viure la gent. S’encomanaren a ells i els feren molt gran miracle’” (p. 2 BIS).

Finalment, quant a l’esmentat “Instituto Agrícola Catalán”, direm que el veiem en línia amb unes paraules que trau l’historiador Josep Fontana, en el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, en l’edició del 2014, en comentar que molts alts càrrecs polítics espanyols i de línia castellanista, “Seguien optant pel projecte nacional espanyol, com ho feia Cortada el 1860, quan explicava que calia distingir entre el que era un estat i el que era una nació: ‘Cuando un estado es el conjunto de varios estados, no basta haberlos unido para formar de todos ellos un pueblo, sino que es preciso asimilarlos, darles las mismas leyes, las mismas costumbres, la misma lengua e ir modificando el carácter de las fracciones, a fin de formar un carácter uniforme para el todo’” (p. 285).

Això pot dur-nos a entendre que, per exemple, en la Catalunya del primer quart del segle XX, com escriu Josep Fontana, hi havia “l’IACSI (Institut Agrícola Català Sant Isidre), una entitat patronal de propietaris agrícoles fundada el 1851, que aniria creixent en associats a mesura que agafava protagonisme, fins a arribar el 1933 a tenir més de tres mil socis i més d’un centenar d’entitats adherides (sindicats agrícoles, unions de colliters, etc.)” (p. 340).

Sobre aquest fet, en l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, llegim que “a ‘Destino’ (6), núm. 1230, del 4 de Març [de 1961]– hom (6) dels millors comentaristes de la nostra vida rural, tocava el punt de la influència oficial en Catalunya de ‘San Isidro Labrador, el contemplativo payés castellano’ i hi parlava de com la creació de l’’Instituto Agrícola Catalán’ fou nomenat est patró, i se’n feia tornaveu de les protestes que aleshores féu Maspons i Camarasa, qui atribuïa l’esvaró a ‘inadvertencia de una parte, y, de la otra, al influjo de la Corte, patria nativa de San Isidro’” (p. 25). Interessants aquestes línies, perquè, fins a maig del 2019, no havia trobat cap document en què es citàs la reacció a aquest nomenament i no, per exemple, al d’altres sants més vinculats amb les arrels culturals catalanes, com ara, els Sants de la Pedra, Sant Galderic o Sant Medir.

 

Font:  (1) Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana” (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), obra potser escrita per un valencià natural de Cullera, que pertany al fons personal de Rafael Tasis, el qual figura en la Universitat Autònoma de Barcelona.

(2) Llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana (en l’edició del 2014).

 

 

Notes: (1) Es refereix als sants Abdó i Senent.

(2) El repussat, com veiem en Viquipèdia, “és una tècnica d’artesania que consisteix a treballar planxes de metall, cuir , o altres materials de similars característiques per obtenir un dibuix ornamental en relleu”.

(3) La forma “fea” és tan correcta com la forma “feia”.

(4) Una xicra és una tassa xicoteta emprada, especialment, per a prendre xocolate.

Agraesc que la dona que feu les fotocòpies de l’obra, ja digitalitzada, tingués la idea d’unir les pàgines per parelles amb la intenció de facilitar la lectura per a la recerca, motiu pel qual poguí llegir-les-hi com si estiguessen en una mateixa cara de full.

Quant a les pàgines, hem indicat la que figura en la font originària, no en el document en pdf.

(5) “Destino” fou una revista que es publicà principalment, entre 1937 i 1980 i que, durant molt de temps, seguí en la línia del franquisme. Deixà de publicar-se, definitivament, en 1985. En parlar sobre aquesta revista, es refereix al número del 4 de març de 1961.

(6) Literalment, en lloc de la forma “u” o “un”.