L’Alguer, Cullera, Arles i els Sants de la Pedra

Tot seguit, veurem part d’una obra, “Els Sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, que figura en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis. Per motius d’acord entre la universitat i jo, com restà en un missatge entre les dues bandes, només en publicarem una part, però no el document.

Fou guardonada en els Jocs Florals de l’Alguer de 1961, amb el “Premi Franciscàlia”. Hi vaig accedir, en maig del 2019, per mitjà de Montserrat Gutiérrez Folgueiras, de la “Secció de Catalogació. Fons personals” de l’esmentada universitat,  qui me l’envià el 20 de maig del 2019 (per mitjà d’un missatge), després d’haver sigut ja digitalitzat el document.

Conté informació molt interessant sobre Cullera (població valenciana de la Ribera Baixa), sobre Arles (el Vallespir) com també en relació amb el patronatge que adoptà, des de l’inici, l“Instituto Agrícola Catalán” (segle XIX,.. però de Sant Isidre) i, fins i tot, toca Arles i fets que hi esdevingueren en dades molt pròximes a quan es presentà aquesta obra.  

També apareixen els noms d’altres sants vinculats a la nostra cultura i al camp, com ara, Sant Galderic i Sant Medir, els quals, com els Sants de la Pedra, s’impliquen, en lloc de dedicar-se a la pregària, un detall que els diferencia de la cultura castellana i de Sant Isidre.

Fins i tot, hi ha una miqueta de saviesa popular relacionada amb Cullera, on els sants Abdó i Senent són coneguts, popularment, com “els Benissants” .

“Els sants Abdó i Senent” s’inicia en la Cullera on havia nascut i on s’havia criat l’autor del text (segons les primeres línies, en què hi ha informació interessant que, a més, no hi havia en fonts consultades abans). Així, en començar l’obra, l’autor escriu unes línies que transcriurem, literalment, llevat de les notes que hem afegit:

“En Cullera (Ribera de Xúquer) on m’he criat, de petit quan anava amb els homes grans al conreu de l’arrossar baix del Cabeçol dels Sants (1), aquest m’atreia amb singularitat força car era jo molt aficionat a tota mena de tafaneries i antigors. Quan podia m’escapolava vers el tossal i m’acostava a escodrinyar pels voltants de la devastada esglésieta, intrigat dels repussat[s] (2) del llautó de la folrada porta que hi havia davall l’arcada rodona, amb tot un món barroc i important de flors, violes, corones ducals i de màrtirs, palmes, menats de forment, i xinglots de raïm; orlat tot d’una llegenda que deia, ‘A costes de la Vila y sent Clavari en Pere Johan Bertomeu Any 1728’ . I això que no gosava pas demanar-los l’entrada dels feréstecs estatgers, gent de parla forastera.

Per altra banda anava jo inquietant les ànimes que volguessen destorbar-se d’un fadrinet preguntaire, car volia saciar la deu interna de saber, però ningú no me’n donava de raóns i allò no calia menejar-ho molt puix que el silenciós ermitori enrunat per uns i deixat que s’espentolés pels qui tenien llur deute en conrear-lo romania per a mi mut testimoni de temps d’enyorança.

Fins que un dia en Galtirroig, un vell pastor, m’ho aclarí.

— Xiquet, quan jo era com tú, aquí se’n feien importants romeries als Sants de la Pedra, -que eren tots de pedra-, Abdó i Senent. Hi venia l’Alcalde, el senyor Rector, i els llauradors amb la llauradora muntada a la gropa i els músics del poble, es fea  (3) una gran festa i el Clavari convidava a totes les dones a una xicra (4) de xocolata i als homes a copa d’aiguardent i un toscà” (pp. I i 2).

Adduirem que  l’obra està molt ben documentada, per exemple, amb informació sobre l’Alta Edat Mitjana que no sol aparéixer en temes relacionats amb els Sants de la Pedra, i que es tracta d’una de les fonts que més n’ha aportat (i, a més,de clau) a la recerca.

Igualment, i, de cara a la festivitat dels Sants de la Pedra (la qual tindrà lloc despús-demà, 30 de juliol), compartesc amb vosaltres unes línies d’aquest document, en què, àdhuc, passa per u dels barris de la Ciutat de València, Vara de Quart, el qual forma part de Patraix, una històrica població valenciana que fou independent fins a 1870 i que, d’aleshores ençà forma part de la Ciutat de València. A més, són línies que ofereixen informació privilegiada, ja que no havia aparegut en cap font anterior: el lloc (Vara de Quart), que pogué parlar amb un llaurador i clavari de la Confraria que hi havia abans de la guerra, que hi existia una Confraria en 1936, que els Sants de la Pedra n’eren els titulars des del segle… XVI, i una xicoteta llegenda (molt breu), però nascuda de la saviesa popular valenciana, en aquest cas, de l’Horta de València.

Un exemple més de com una bona coordinació, estar oberts i anar cap al demà, amb decisió i amb esperit aventurer pot dur-te a conéixer lo que, d’una altra manera, no podries o et costaria Déu i ajuda.

En eixe sentit, en Vara de Quart, mitjançant l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana, en paraules de l’autor (i textualment), llegim que “Continuava intrigant-me com uns sants de tant lluny, s’esdevingueren no sols patróns del camp a Cullera i a Sueca, ans de tota l’agricultura valenciana. Molt més de temps després en Josep Pasqual pagés de la ciutat de València en l’Horta de la Vara de Quart, i darrer Clavari de secul·lar Confraria dissolta al 1936 i el qual encara té els titulars dels segle XVIè, la capelleta transportable, el penó i les Constitución[s] en la seva Alqueria de Sant Roc. Em digué:

              – ‘Jove, açò em sembla que fou fa amuntó anys a Pèrsia, d’on són ells, hi havia una vall a on les pedregades, el granissol i els llops no deixaven viure la gent. S’encomanaren a ells i els feren molt gran miracle’” (p. 2 BIS).

Finalment, quant a l’esmentat “Instituto Agrícola Catalán”, direm que el veiem en línia amb unes paraules que trau l’historiador Josep Fontana, en el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, en l’edició del 2014, en comentar que molts alts càrrecs polítics espanyols i de línia castellanista, “Seguien optant pel projecte nacional espanyol, com ho feia Cortada el 1860, quan explicava que calia distingir entre el que era un estat i el que era una nació: ‘Cuando un estado es el conjunto de varios estados, no basta haberlos unido para formar de todos ellos un pueblo, sino que es preciso asimilarlos, darles las mismas leyes, las mismas costumbres, la misma lengua e ir modificando el carácter de las fracciones, a fin de formar un carácter uniforme para el todo’” (p. 285).

Això pot dur-nos a entendre que, per exemple, en la Catalunya del primer quart del segle XX, com escriu Josep Fontana, hi havia “l’IACSI (Institut Agrícola Català Sant Isidre), una entitat patronal de propietaris agrícoles fundada el 1851, que aniria creixent en associats a mesura que agafava protagonisme, fins a arribar el 1933 a tenir més de tres mil socis i més d’un centenar d’entitats adherides (sindicats agrícoles, unions de colliters, etc.)” (p. 340).

Sobre aquest fet, en l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, llegim que “a ‘Destino’ (6), núm. 1230, del 4 de Març [de 1961]– hom (6) dels millors comentaristes de la nostra vida rural, tocava el punt de la influència oficial en Catalunya de ‘San Isidro Labrador, el contemplativo payés castellano’ i hi parlava de com la creació de l’’Instituto Agrícola Catalán’ fou nomenat est patró, i se’n feia tornaveu de les protestes que aleshores féu Maspons i Camarasa, qui atribuïa l’esvaró a ‘inadvertencia de una parte, y, de la otra, al influjo de la Corte, patria nativa de San Isidro’” (p. 25). Interessants aquestes línies, perquè, fins a maig del 2019, no havia trobat cap document en què es citàs la reacció a aquest nomenament i no, per exemple, al d’altres sants més vinculats amb les arrels culturals catalanes, com ara, els Sants de la Pedra, Sant Galderic o Sant Medir.

 

Font:  (1) Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana” (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), obra potser escrita per un valencià natural de Cullera, que pertany al fons personal de Rafael Tasis, el qual figura en la Universitat Autònoma de Barcelona.

(2) Llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana (en l’edició del 2014).

 

 

Notes: (1) Es refereix als sants Abdó i Senent.

(2) El repussat, com veiem en Viquipèdia, “és una tècnica d’artesania que consisteix a treballar planxes de metall, cuir , o altres materials de similars característiques per obtenir un dibuix ornamental en relleu”.

(3) La forma “fea” és tan correcta com la forma “feia”.

(4) Una xicra és una tassa xicoteta emprada, especialment, per a prendre xocolate.

Agraesc que la dona que feu les fotocòpies de l’obra, ja digitalitzada, tingués la idea d’unir les pàgines per parelles amb la intenció de facilitar la lectura per a la recerca, motiu pel qual poguí llegir-les-hi com si estiguessen en una mateixa cara de full.

Quant a les pàgines, hem indicat la que figura en la font originària, no en el document en pdf.

(5) “Destino” fou una revista que es publicà principalment, entre 1937 i 1980 i que, durant molt de temps, seguí en la línia del franquisme. Deixà de publicar-se, definitivament, en 1985. En parlar sobre aquesta revista, es refereix al número del 4 de març de 1961.

(6) Literalment, en lloc de la forma “u” o “un”.

 

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada