Arxiu d'etiquetes: tradicions matriarcalistes

Dones organitzadores, Pasqua, l’enramada i tradicions matriarcals

General, , , ,

Una altra cançó recollida per Sara Llorens, i d’acord amb el tema que ara toquem, és “Els dos marits (variant recollida a Collsacabra, Plana de Vich)”, la qual té uns versos que diuen així:

“-Ai, tia[1], el barret doneu-me,

el que solia portar;

tia, deu-me la guitarra,

la que solia sonar,

que aniré de porta en porta

a veure si em coneixerà.

Li cantaré una cançó

que ella em va ensenyar[2]” (p. 333).

 

El mateix 6 d’abril del 2021, Juanjo Martínez de Nova, en un comentari més en el meu mur, en relació amb Pasqua i amb les enramades, digué que “Això mateix m’ho conta ma mare, també de l’Horta.

A una parella de pasqüeros, li dedica esta historieta (eròtica-satírica) de Pasqua, d’humor molt valencià, Pep Botifarra”. I l’endemà, Neus Castellví Asensio, de Catalunya, escrivia “Una història interessant”.

Prosseguint amb el tema del festeig, direm que, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha l’entrada “Festeigs (els) de la Vall”, en què exposa sobre “el costum que encara creiem que s’estila en eixe poble, dit també Tavernes de la Valldigna, d’anar els fadrins a festejar a casa de la núvia, mudats amb la robeta de menjar bé i posats de capa” (pp. 83-84), com també que, “en els poblets, fins que el pretenent no entra en casa de la promesa, tenen els dos que festejar d’amagat pels racons (…); però, en eixe poble citat, anant el fadrí a veure la núvia, amb tal etiqueta i formalitat, donen a entendre que es respecten i es volen, nuvi i núvia, com Déu mana, podent evitar, sols així, els molts abusos a què es presten els festejos fets com, generalment, se solen fer. Per això, recomanem als festejants, el costum o modo de festejar d’aquell poble” (p. 84).

Tornant a la conversa que tinguí amb ma mare, en nexe amb el passatge del llibre “Estampas de Masarrochos” en què la mare i matriarca diu a la filla que traga el cobertor i que vaja cap al lloc de la casa on s’alça la millor roba, ma mare respongué:
“— Es preparava l’enramada del carrer com si fóra el dia del Corpus[3] i participava molta gent”.

Jo, immediatament, li diguí que recordava molt de lo que ella em comentava, puix que, durant cinc anys, jo havia viscut en el Carrer Major (en Alaquàs), u dels carrers per on passa el Corpus, eixe dia.
Després, ma mare em agregà:

“— No sé si t’haurà servit lo que t’he dit. Espere que sí”.

I li diguérem que sí, que era interessant i que ens havia servit. I ho era, entre d’altres coses, perquè aquestes informacions complementaven les ja existents i perquè, a més, n’aporten, de noves. Li vaig agrair el seu detall. Adduiré que ma mare esperava que la participació fos alta i jo, sense dir-li-ho, em feia l’efecte que no. De fet, podem dir que les primeres respostes en línia amb l’estudi foren més aïna de l’endemà, però, de totes maneres, no deixaren de ser sucoses.

Continuant amb la celebració del dia dels impedits en Massarrojos, quant a les reaccions d’algunes persones que escrigueren en el meu mur de Facebook a lo que ací hem transcrit (amb alguns retocs), foren, per exemple, “Molt bonic. Les dones sempre hem tingut un pilar bàsic a les cases” (Conxita Margarit Masana[4]), “Sobre la religiositat a les dones, he viscut experiències similars a la meva vila Vilavenut[5]durant la infància: Nadal, Setmana Santa, Corpus…” (Jaume Fàbrega[6]) o, com ara, “En religió, cadascú té les idees que té i la veieu com la veieu, però, a mi, m’encisaven les tradicions antigues, que no fossin com la Quaresma, no sols per llarga, sinó per la rigorositat que exigien A TOTHOM. (…) Els[7] [actes] que sé són de la meva jovenesa i de la meva infància, a les Borges del Camp, Baix Camp, el meu poble natiu. Són molt semblants als que expliqueu vosaltres. Recordo les catifes de flors per Corpus i Capvuitada; celebràvem la Capvuitada i encara se celebra, encara a la vila. Va ser una promesa que es va fer: deu fer cent, dos-cents o més anys (…) per una pedregada que hi va haver i que va destrossar les collites i els arbres. D’aleshores ençà, no n’ha fet mai més cap de tan forta” (Ricard Jové Hortoneda[8]).

I també en resposta a l’escrit de Massarrojos, Assumpta Capdevila, en el grup de Facebook “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, el 3 de juny del 2020 posava “Jo no en conec cap de documentada, però, com tu ja saps, a molts indrets de Catalunya, en l’entorn familiar, la dona ha tingut un paper organitzatiu i de comandament” i, immediatament, li plasmí “Cert: la dona és qui organitza i, a més, qui aplana el camí al marit. I això, acompanyat d’un fet que he recollit molt per Facebook: és molt mal vist que l’home abuse de la dona”.

Igualment, el 22 de gener del 2019, raonant amb un amic valencià que és capellà, ell començà a parlar un poc sobre el matriarcalisme en el País Valencià i hi afegí, poc i molt: “La dona és qui gestiona la casa. Si cau el paper de la casa, cau tot”. El 19 de setembre del 2019 pengí aquestes línies en Facebook acompanyades d’una foto d’una part de la recerca sobre els Sants de la Pedra (en què eren aquestes frases) i de les paraules “M’interessaria saber els vostres punts de vista sobre les frases del capellà en relació amb la dona en la nostra cultura” i, ben prompte, hi hagué responsions.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Es tracta d’un home, qui, ací, es dirigeix a una tia seua.

[2] No sols ell li cantarà una cançó,a sinó que, a més, figura un altre tret matriarcal: una dona (en aquest cas, la jove) ha estat qui li ha fet de transmissora del saber.

[3] En relació amb aquest “com si fóra Corpus”, en el llibre “El cançoner de Pineda”, quan parla sobre cançons d’enramades i d’altres festes de carrer, diu que, “Com a festes de carrer, tenim la de les Enramades (vuitada posterior a Corpus); la del dia de Sant Antoni, al carrer d’aquest nom, i la del dia de Sant Pere al barri dels pescadors.

En totes elles, s’hi solen fer ballades. Ara, amb cobla. Fins cap a fi del segle passat, amb dos flabiols i tamborí” (p. 276). Quan parla del segle anterior, es refereix al segle XIX, ja que Sara Llorens féu la recopilació en el primer terç del segle XX.

[4] 2 de juny del 2020.

[5] Aquesta vila catalana és en la comarca el Pla de l’Estany.

[6] 3 de juny del 2020.

[7] Ací, ell respon a una qüestió que jo li havia fet: “Són actes semblants als descrits, Ricard?”.

[8] Nascut en 1929.

Dones organitzadores, Pasqua, l’enramada i combregar impedits

General, , , , ,

Adduirem que, en el llibre “Estampas de Massarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, capellà de Massarrojos (una històrica vila valenciana, independent fins a 1899 i que ara forma part de la ciutat de València), publicat per Editorial Sembrar en 1950, llegim unes línies sobre el paper de la dona: “Tiene Masarrochos dos momentos cumbres de su religiosidad tradicional heredados de sus antepasados y que todavía hoy se mantienen con firme tesón los hijos de mi pueblo. Me refiero al comulgar de los Impedidos y Rosarios nocturnos del mes de Octubre.

El domingo In Albis siguiente al de Resurrección es el escogido para llevar la Santa Comunión a los enfermos e impedidos, proporcionándoles la manera de cumplir el precepto Pascual.

Previamente, ruega el señor Cura le avisen cuantos tengan familiares impedidos, achacosos o en edad avanzada, con el fin de visitarles y oírles en confesión preparatoria para recibir dignamente la Santa Comunión.

El sábado anterior, la esposa y madres advierten a los maridos[1]:

‘Demà és el Combregar dels Impedits; tindran la jaqueta nova, les sabates, etc., tot a punt per a acompanyar al Combregar[2]. Ja saps que van tots els hòmens’.

‘Fills: demà hau d’acompanyar al Nostre Senyor; no vos oblideu de portar l’enramada per al carrer’.

‘Filla: de la caixa on guarda la mare la millor roba, en trauràs el cobertor brodat, que posaràs en el balcó’.

Después de la Misa primera, se dan los toques para reunir a todos los fieles de la Parroquia. Mientras, las amas de casa o sus hijas colocan en los balcones los mejores ‘cobertors’. Los jóvenes esparcen olorosas enramadas a lo largo de la frontera; acuden todos en masa a la Parroquia, donde ya está puesto el Palio y las Banderas de la Adoración de hombres y señoras” (pp. 194-195).

Per tant, la dona actua, no ho ajorna, en el mateix seny que, en actes semblants, feien les dones en les Illes Balears, com ja em comentà Pere Riutort el 24 de desembre del 2019 per telèfon: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”.

El 2 de juny del 2020 llisquí a ma mare bona part de les línies sobre l’acte de combregar els impedits en Massarrojos, de què li havia parlat algunes vegades i durant una entrevista per telèfon, i em digué que, “A estos actes, no anaven dones, però, abans, normalment, era pel compliment de la Pasqua”.

Igualment, m’agregà:
“— Mon pare [, nascut en 1906,] duia el meu avi al be i el tornava al be”.

Altrament, el mateix dia ens indicà que eixa celebració “Era una festa gran i eren les dones les que, d’alguna manera, els recordaven [= als hòmens], perquè paraven més despistats, que havien d’anar a acompanyar-lo, el Santíssim. Era una festa gran. Participaven tots, llevat d’algú que no era d’anar per l’església, encara que, fins i tot, entre estos, també solien anar.

Eren les dones les que els mobilitzaven [= als hòmens]”.

En haver llegit a ma mare uns quants mots sobre la dona i com és ella qui marca el compàs 1) del marit, 2) tot seguit, dels fills i, 3) al capdavall, de la filla (tres fets que ma mare no ha posat en qüestió, tot i no dir-ho), ens adduí:
“— És com si fóra, d’alguna manera, quan fan el Corpus. I, en les cases, també: alguna casa pareixia un altar.

En Alaquàs, el combregar dels impedits, el celebraven el dia de Sant Vicent[3] [Ferrer].

Ben mirat, ens tragué que “Molts hòmens no tots els diumenges anaven a missa, però sí les dones”.

Tocant a les “enramades” i, a banda, a la Pasqua, el 6 d’abril del 2021 (que era Dimarts de Pasqua[4]), en el meu mur, escriguí “Conta ma mare, de l’Horta de València, i nascuda en 1943, que Dimarts de Pasqua era costum que, els que cercaven parella, anassen al treball però que, de vesprada, tractassen (com Diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua) de trobar pasqüer (‘pasqüero’) o bé pasqüera”. Doncs bé, una amiga catalana, Montserrat Cortadella, plasmà “Una història més a saber, interessant” i, a continuació, Cristina Pons Claros (valenciana de Sueca) comentà que “Jo tindria uns deu anys, o siga, 1960, i recorde que la nit de Dissabte Sant, els nuvis feien una Enramada a la porta de la casa de la núvia.

L’Enramada era de pinet i penjaven flors i caramels; feien també serenates.

Quan algun xiquet anava darrere d’una xica, també ho feia.

Per a demanar pasqüera, ens ficàvem en dues filades: una, els xics; i, l’altra, les xiques. El xic anava i li xafava el peu a la xica; si ella deia ‘Sí’, podien acabar en parella de nuvis”.

Sobre aquests mots de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llover escrigué: “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjada i cap a casa amb la núvia!!!”.

Eixe mateix dia, llisquí a ma mare el post i els escrits de Montserrat Cortadella (“Una història interessant a saber”[5] havia escrit) i de Cristina Pons i, ma mare em respongué “Ací, això era al mes de maig. Els ‘pasqüeros’ que havien anat amb les pasqüeres i havien restat bé, anaven a les cases, feien enramada, música (‘¡Vinga!, ¡a esta xica, cantem-li!’, ‘¡Xe: anem a fer-los una serenata!’) i cantaven una cançó o dues o tres serenates a la porta de la pasqüera. Això, a les xiques, els feia il·lusió (‘Doncs, a mi, m’han cantat…’). I, així, es provava si tenien possibilitats de continuar com a nuvis”[6].

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Ací escrivim la transcripció adaptada i amb lleugeres rectificacions, com ara, “Combregar”, en lloc del castellanisme “Comulgar”.

[2] En relació la celebració del combregar, el 23 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, en un missatge, escrigué “Els Combregars. A Benigànim, se celebraven d’eixa forma, fins fa pocs anys. Cal dir que la parròquia ha estat regida per una comunitat de frares Agustins Recol·lectes fins el 2018. Ara tenim rector diocesà, com la majoria de les viles.

Al llarg del segle passat, tinguérem cinc ordres religioses: les monges paüles, les Germanetes dels Ancians Desemparats, les Agustines Descalces, els Agustins Recol·lectes i els franciscans. I un ermità. Les cinc esglésies són obertes al culte”. Com veiem, la religiositat és molt present en la cultura matriarcal. En demanar-li, jo, si encara perduraven els órdens religiosos que ell havia esmentat, respongué que “L’única orde que perdura hui és la de les Agustines Descalces de Sant Joan de Ribera, al monestir de la Beata Inés” i que, per tant, “només resten les [monges] de Benigànim i les de Múrcia”.

[3] Li demaní si es referia a Sant Vicent Ferrer i m’afegí que sí.

[4] En nexe amb aquest tercer dia de Pasqua, el 6 d’abril del 2021, Josep F. Nogués comentà “I el quart, el dia del rosegó”.

[5] En resposta a aquestes paraules de Montserrat Cortadella, li escriguí que jo ho havia demanat, a ma mare Diumenge de Pasqua, “perquè, en la cançó de Pasqua ‘Atxumbala’, diu ‘estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / vénen a doctorejar’, és a dir, a ‘xafardejar’ i jo intuïa que serien el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua. I així era”. I, l’endemà, sobre aquest comentari que fiu a Montserrat Cortadella, Josep F. Nogués agregà “I el quart, el dia del rosegó”.

[6] Empiulant amb aquest comentari de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llobera escrigué “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjadeta i cap a casa de la núvia”.

Maternitat matriarcal, alletament, dides i tradicions vernacles

General, , , , , , , ,

Reprenent el tema, però, orientant-lo cap a l’alletament i cap a la cultura vernacla en aquest camp, l’obra “La mel i la fel”, de Carme Miquel, inclou dues cosmovisions en la darreria del segle XIX: la del capellà (associada a la castellana, ací, simbolitzada per una llengua que no parla el Poble) i l’autòctona (la de les mares, la de les dones i la de la vila). Així, “El pare Elies, a l’altar, resa oracions en llatí mentre els fidels contesten a continuació: ‘Sant Blai gloriós, lliureu els xiquets de la tos’” (p. 224), detall que és com una mena de lligam entre les dones i els xiquets, entre el tronc i les fulles.

Altrament, “Arriba el moment de presentar les criatures a Sant Blai. Les dones, mares o padrines pugen els quatre esglaons que condueixen a l’altar, alcen els nadons cap a la imatge del sant mentre el rector els beneeix i tornen a baixar. En posar el peu al primer esglaó, els pits de Gràcia han començat a vessar llet. El seu fill, a l’olor de la llet, es desperta i comença a xuclar àvidament per damunt del vestit” (pp. 224-225).

I més: les dones més pròximes murmuren que “Gràcia, la germana del xiquet, té llet” (p. 225).

Un poc després, la mare biològica (Gràcia) capta que el fillet de Maria Rosa no para de plorar i la jove li ofereix l’altre pit: “Mentre sosté el seu Miquelet amb el braç esquerre, ha agafat el fill de Maria Rosa amb el braç dret, ha deixat una criatura sobre cada cama, s’ha descordat els botons (…) del cosset del vestit, s’hi ha tret els dos pits i ha donat mamar. Les dues criatures succionen amb gust.

(…) Totes les dones, posades en filera, passen per davant de Gràcia mentre el rector demana silenci i Maria Rosa plora i sanglota. El pare Elies sent una indignació immensa. ‘Filla de Maria la Moteta, havia de ser’ pensa. I recorda que ell havia amagat la imatge de la Mare de Déu de la Llet perquè ningú no poguera veure en pintura el que ara veien en realitat.

Els dos nadons continuen mamant i Gràcia, simplement, somriu” (pp. 225-226).

Més avant, l’escriptora exposa un fet de què ens han comentat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: l’amistat entre la mare del xiquet (ací, Maria Rosa) i la mare de llet (Gràcia, per al nen que ploriquejava), quan la segona ha salvat el primer, qui, en aquest cas, es cria sa:

“Maria Rosa, jove prima de cara allargada, (…) encara que cinc anys més gran, ha convertit Gràcia en la seua confident” (p. 227).

No cal dir que, fruit de l’acord entre les quatre dones que sabien la veritat del naixement del xiquet de Gràcia, la mare, quan li demanen sobre com (sense ser mare, ni res), 1) davant la imatge de Sant Blai, havia alletat dues criatures i 2), quan les dones s’acosten a fer-li qüestions sobre criança, 3) en distints passatges, els parla (en l’obra, simbòlicament) com si ella fos la Mare Natura:

“A ella, van les mares, quan els fills ploren i ploren. Gràcia mai no les refusa, però sempre diu:

-Jo no sóc sanadora, però, ¿per què no li dónes una infusió de camamil·la a culleradetes?

O posant les mans en la panxeta i, prement-la suaument (…).

De vegades, és gelosia cap als germans menuts el que capta en el malestar d’alguns xiquets que li porten suposadament afectats de mal d’ull. (…) també diu:

-I abraça’l moltes voltes i fes-li festes, quan li’n faces a l’altre…

(…) Entretant, alleta el seu fill, el fill de Maria Rosa i una altra xiqueta. I les tres criatures es crien sanes i espavilades.

N’hi ha també que volen que Gràcia els solucione els problemes amorosos” (pp. 228-229).

En altres paraules, les dones de la vila cerquen la persona que consideren més preparada per a salvar els fills: bé recorrent a la saviesa ancestral (ací, la medicina natural), bé a la psicologia, bé a l’educació (les relacions entre els pares, principalment, entre la mareta i el fill), bé prenent com a positiu l’acte de contactar pell amb pell (mare i nin).

Hi ha una altra cosa que cal remarcar: Gràcia no es considera portadora de la veritat, ni sàvia en tot i, per això, quan apareix el tema de les amors (la sexualitat), aprofita, en part, les seues vivències (encara que no les diga) i els respon:

“-Ui!, si jo poguera apanyar això, ja m’hauria buscat un nóvio per a mi. D’això, qui n’entén és la Mora, aquella dona que viu allà i a l’altra banda de Montgó. Sí: eixa que diuen que té més de tres-cents anys. Ella fa beuratges i remeis d’amor” (p. 229).

Finalment, Carme Miquel mena uns mots al rector, a qui diu que, “cada any, els fruits tornen a créixer en les branques dels arbres i mostren la seua plenitud” i que “obris el teu cor als déus de la vida” (p. 230).

Agregaré que, el 6 d’agost del 2025, un poc abans de tractar aquesta secció sobre donar llet i, sense haver-m’ho proposat, pensí (i escriguí) que tres coses m’havien agradat molt en la vida (en les relacions interpersonals), àdhuc, quan era un xiquet d’uns deu anys:

 “-Una mare explicant a un nen, a una qüestió que ell li ha fet.

-Una dona donant mamar.

-Una velleta al costat d’un nen”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones realistes, pacients i tradicions vernacles del segle XIX

General, , , ,

Una altra rondalla recollida en l’esmentada obra de l’arqueòleg de Bèlgida, i en què copsem molts trets de línia matriarcal, és “Demane la paraula”, la qual té a veure amb fets de la darreria del segle XIX.

Així, un home qui, quan era jove, ja estava interessat per la política, després de sopar, solia parlar amb la seua afectuosa dona com si ell fos un senyor. A més, ella li escoltava els parlaments, els quals sempre remataven amb “ell havia de girar la vila de dalt a baix” (p. 184).

Llavors, la muller, realista, li diu que “Et faràs de malvoler i no aconseguiràs res”. Tot i això, ell li indica que es conforma que, en l’indret, després de fer de polític, “se’n recorden, de mi.

-I, ¿què et proposes fer, que hi deixe nom?

-Primerament, vull acabar amb molts costums que desdiuen de la cultura d’una vila” (p. 184).

Ella, més avant, li respon “Tin paciència, que, els mals costums, el temps els esborrarà” (p. 184) i que “La jovenalla és insolent.

-Per això, convé atacar el mal en son origen: al mestre dels xiquets, pense fer-li un escoltet perquè els alliçone de maneres i de bona criança. Passava jo per l’escola quan, (…) un grandàs es parà davant de mi i em diu: ‘Tio tal: porta els botons despassats’. I, mentres que m’ajupesc per a comprovar-ho, ell afig rient: ‘Ja he enganyat un ruc cego a cavall d’un borrego’. ¿Es pot tenir més barra que en fets així? Ni miren que sóc regidor electe. Si no respecten l’autoritat, manco respectaran els altres.

-Tantes coses vols arreglar, que, al capdavall, no fent res” (p. 185).

Per consegüent, la dona connecta amb la cultura matriarcalista i ell representa el parer vinculat amb el capitalisme i amb el lliberalisme: en l’ensenyament, en l’educació, en la relació entre les autoritats i la gent…

Igualment, el grandàs té a veure amb la cosmovisió vernacla: el desenvolupament de la creativitat, una vida menys orientada cap a la formalitat.

Quant a ella, torna a tocar els peus en terra.

Després, el marit li comenta u dels propòsits polítics i podem llegir

“-Però, home: si és una vídua pobra i vella que passa amb almoina” (p. 185), o siga, una dona que considera que cada u ha de donar segons les seues possibilitats (un detall autòcton), no per imposició política.

Dins del diàleg, ella li addueix que “Bèlgida és una vila llauradora que ha de menester desenvolupar les indústries inherents a l’agricultura” (p. 185) i, ben mirat, la muller torna a lo tel·lúric.

No debades, en un apartat posterior, ella comenta el tema del folklore i, altra vegada, no fa castells en l’aire:

“-Deixa-ho estar. És costum antic i eixe costum i altres més formen el folklore de la vila.

-Desenganya’t. El folklore d’una vila és suma i compendi d’usos i de bons costums, i els mals costums convé oblidar-los. Més encara: cremar-los perquè no rebroten.

Aplegà el dia de la constitució de l’Ajuntament. Es va elegir el batle, tinents de batle i síndic i el nostre protagonista restà fora de la combinació” (p. 186).

A continuació, el marit promet a la dona que ell intervindrà en la resta de sessions.

No obstant això, la muller li parla sobre que ell puga comptar amb la paraula:
“-Tin calma: ja t’aplegarà.

I així fou. Un dia, el batle, fart de tanta interrupció, tan prompte com el regidor pegà una punyetada en la taula i digué ‘¡Demane la paraula!’, li respongué secament: ‘¡La té vosté!’. L’edil, (…) sense saber què dir, ni què fer, es girà cap al pobre agutzil, qui dormia com un sant, a qui demanà:

-Xe, Quico: ¿què volia dir jo?’

I no digué més en aquesta memorable sessió, ni en les vinents” (p. 187).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Bruixes que protegeixen la infantesa, la maternitat i la sexualitat matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, el folklorista passa al capítol de les bruixes i exposa sobre llocs on es reunien (p. 15) i que, com podem veure, figuren en moltes llegendes: el gorg (vinculat amb l’aigua), les goles (en nexe amb la dona) i la balma (en el text, “bauma”, mot que podria dur-nos a l’interior de la mare, a la cova on es prepara el futur nadó).

Com que són dones amb un paper maternal, addueix que, “Respecte els nadons i infants, les bruixes ens recorden la necessitat de la seva protecció” i, en la mateixa plana, escriu que “També hi ha bruixes bones, conegudes com a remeieres, que endevinen malalties i procuren remeis” (p. 15).

En el paràgraf següent, copsem que “El seu gran poder comença després del toc de l’oració del vespre” (p. 15), com en moltes narracions anteriors a 1932 o en què són ben considerades: és a dir, no tractades a partir de la visió de la Il·lustració, censora i repressiva (del segle XVIII en avant) de lo que fos lligat al suposat obscurantisme, actitud tan pròpia 1) del misticisme de partits de dretes, com 2) de les campanyes per aquest alliberament de la foscor, això és, en pro d’un desarrelament de lo femení, promogut, sovint, per l’esquerra i per grups progressistes de paraula. Recordem que el vespre enllaça amb una de les fases més obscures del dia.

Igualment, en plena obagor, la dona, mitjançant eixa visió matriarcalista de la sexualitat, connecta amb la Mare (simbolitzada per la lluna), un detall que ens portà a les cançons eròtiques mallorquines recollides pel pedagog Gabriel Janer Manila, en què la filla té una conversa amb la mare, però, per exemple, no és el pare qui li dóna el consell, ni amb qui ella raona. Aquest tret no és per desavinença filla-pare, ans podem pensar que per tradició: “Un dels remeis per conservar-lo és ensenyar les anques a la lluna, quan aquesta fa el ple” (p. 16), és a dir, quan es colga per a dormir.

Cal dir que, en el subapartat “D’on treien l’energia algunes bruixes?” (p. 16), el folklorista recorre a una explicació d’Enriqueta Folgueroles, qui morí a la darreria dels anys cinquanta del segle XX. Els mots que inclou lliguen amb els que Esther Borrell escriu sobre les ermites, sobre la fecunditat i sobre la sexualitat femenina (en la pàgina 144 del llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”). Així, comencem per les paraules de l’estudiós:

“El dia vuit de setembre, les bruixes, bruixots, curanderos, endevinadors i intèrprets de somnis del Lluçanès pujaven a la muntanya de Montserrat (…). Quan eren al collet de Can Massana, procuraven d’endinsar-se el màxim que podien entre les roques de la muntanya: com més endins anaven, més energia carregaven per poder treballar la resta de l’any” (p. 16).

Per tant, després d’aquest aplec, celebrat el mateix dia de les marededéus aparegudes (o marededéus trobades), totes elles brunes i associades a la saviesa, a la Mare Terra, al sentiment de pertinença a la terra com també a una pervivència pagana, passen a lo tel·lúric, dins la terra, això és, a la mare.

Aquest fet podria evocar-nos l’empelt mare-fill mentres que el futur xiquet és en l’interior de la mareta i ella el nodreix i, altrament, dialoga i capta què li demana i, en conseqüència, li respon (signe d’amabilitat i d’obertura anterior al part i que, de pas, influirà en molts camps de la vida esdevenidora del fill).

Ara bé: l’antropòloga de Santa Coloma de Gramenet comenta que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa” (p. 144). ¿De veres no hi ha cap relació entre el simbolisme de l’ermita en l’obra sobre bruixes i en la de les arrels catalanes? Un poc després, Esther Borrell entra en un altre fet que podríem associar a la fecunditat de què parlàvem susara:

“Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter. La disbauxa era tan gran que el bisbe va amenaçar amb prohibir les processons al Turó de Montcada” (p. 144).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Cal dir que, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, en parlar sobre la sexualitat en l’Edat Mitjana, també diu “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49) i que, en una obra d’un estudiós català i d’una altra persona, sobre les bruixes, no es féu esment d’aquest detall, però sí d’aquesta obra de primeria del segle XXI i, altra vegada, captàrem el tema de l’obscurantisme. Al meu coneixement, es féu per por al ridícul i, més encara, al què diran.

assemblea-pagesa-6f (1)