Continuant amb el sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, el copsem en el poema “A l’escola l’Esqueix” (p. 81), en què diu que,
“Caminant per bon terreny
travessant rius i muntanyes,
he vingut des del Montseny
per portar-vos castanyes.
Terra plena de boscúria
terra plena de grans castanyers,
molts traspassen la centúria
de cent anys d’arbres fruiters”.
Com podem veure, la poetessa considera bona la terra on viu i la natura que hi ha en el territori.
Igualment, escriu sobre una de les festes tradicionals més populars de Catalunya, en aquest cas, vespres de la festivitat de Tots Sants (1r de novembre): les castanyes i la figura de la castanyera (sovint, presentada com una velleta).
A banda, així com, per una banda, fa un homenatge a l’anciana i, de pas, als majors, per una altra (i amb molt d’encert), els connecta amb el simbolisme maternal i femení de l’arbre (ací, àdhuc, centenaris i, com aquell qui diu, arrelats).
Tot seguit, indica on viu i apareix el tema del mas (u dels trets representatius de Catalunya) i, de rebot, empiula amb lo tel·lúric:
“Casa meva és Mar Romeu
un cim de les Guilleries,
i el meu gat en Marrameu
vora el foc fa letargies”.
Adduirem que l’escriptora agraeix que la conviden i una de les primeres coses que fa és enllaçar amb els xiquets de lo que podria ser un llogaret. Per consegüent, la relació poetessa / mare / terra és manifesta i ella farà bona avinença amb els nadius (una manera de ser agraïda):
“He arribat de convidada,
una festa heu preparat,
vull conèixer la mainada
en aquest petit poblat”.
I, com si fos de manera natural, l’anciana respon que
“El cistell ple fins la nansa
del bon fruit del castanyer,
us el porto amb alegrança
pel seu gust llaminer”.
En altres paraules, captem un donar i rebre entre la castanyera i els qui l’han acollida.
Finalment, amb la festa en harmonia,
“La foguera preparada
paperines i paquets,
per fer bona vesprada:
castanyes i panellets”.
Una altra composició en què capim el sentiment esmentat, i que figura en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, és “L’estel d’aquest Nadal” (p. 151), en què posa
“Un estel a la senyera
resplendeix aquest Nadal,
quatre rajos d’esperança
per tenir un país com cal.
Un poble que sigui lliure
al govern li demanem,
en un món pròsper i noble
és l’anhel que tots volem”.
Afegirem que, en aquests versos, l’esperança va unida al desig de llibertat… en companyia de la noblesa, un tret que podem relacionar amb el matriarcalisme.
És més, en acabant, exposa unes línies que podrien evocar-nos eixa Catalunya en què la mare no deixa caure cap dels seus fills i els fa valença:
“Que no hi hagi rics ni pobres
la fortuna compartir,
garantint el plat a taula
i un bon sostre per dormir”.
Altrament, apareix el tema de l’amabilitat, del bon cor de la gent i del desig de confraternitat:
“Que la gent sigui afable
que en els cors hi hagi bondat,
assolint pau a la terra
respectant la llibertat”.
Finalment, Rosa Rovira Sancho escriu sobre la confiança en el Poble, en l’esdevenidor i en el projecte de vida de cada u:
“El Nadal ens duu la màgia
i un propòsit per complir,
i el valor de la confiança,
de poder-ho aconseguir”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)