Continuant amb llegendes sobre fondals, minats i, en més d’un cas, amb referències a pells de bou, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb edició de Brauli Montoya, en el relat “El tresor de la pell de bou”, es plasma el matriarcalisme. En la primera versió de les quatre que tractarem, el narrador comenta que “els moros, quan els van tirar fora els cristians, es van deixar amagada una pell de bou plena d’or, de doblets, dels diners que tingueren.

A més, en la Torre del Rico, hi ha uns minats molt grans que ningú s’atrevirà a veure, d’almenys, sis quilòmetres. ¡Per a veure qui s’atreveix a fer eixa travessa! Li diuen l’Alt del Fondal” (p. 128). Per tant, aquesta narració posa un animal que simbolitza lo femení (el bou), que aporta riquesa (per mitjà de la part fosca, això és, de material que deixaren els moros, de pell més bé bruna, dins de la terra, en terres valencianes). I, així, lo obscur enllaça amb lo matriarcalista (ací, mitjançant l’associació moros/dona/fosc/terra). Una dona a qui se li té respecte.

La segona versió, diu que “hi havia un fondal en forma de mina (el Fondal de Jaume el Barbut), que es protegia, on hi havia un bou encantat en el barranc del Pouet. El barranc està a la dreta; i, l’altre barranc, el de la Figuera, dalt” (p. 128). O siga, que es tracta d’un indret antic (com indicaria el nom de Jaume, que ací podríem pensar que té a veure amb Jaume I, qui, a més, se’l representa amb barba i que, igualment, regí en el Regne de València en un moment en què la gran majoria de la població era musulmana).

Així, el narrador exposa 1) la barba (la saviesa i l’antigor), 2) el Pouet (empiularia amb un fill o amb un home, a la dreta, part que es vincula amb lo masculí), en nexe amb la dona i amb la maternitat, i 3) la Figuera (nom que s’empra per a un arbre associat a la dona i a la sexualitat). Una figuera símbol, igualment, de l’autoritat matriarcal (la dona).

En la tercera versió, extensa, es relata que, “en la Torre del Rico, enfront de ma casa, hi ha una serra que es diu la Serra del Pou, en què hi havia una pell de bou plena de diners, d’or.

L’oncle Pepe Escolano sempre deia que la nit de Tots Sants eixia un pardal que no el veien: només se sentia que volava, perquè allí hi havia una encantada” (p. 128), això és, una dona d’aigua.

A banda, “hi havia un clevill gran i, damunt, una llosa gran com la llitera o més. I diuen que hi havia moltes persones que hi van aplegar, perquè hi volien entrar  en el fondal, i i que no hi podien” (p. 128) com també que “hi hagué un home que es va morir. Ell hi va anar i va dir:

-Això, no m’ho crec, jo! Ja veureu vosaltres! Me n’he d’anar a caçar i eixa nit faré un parador” (p. 128).

Ara bé, aquest home, no sols el féu i oí el pardal, sinó que, com que no va veure l’ocell, digué:

“-Això és per jo no creure-ho.

I deien això: que es va morir” (p. 129). Amb aquestes paraules, la llegenda desaprova desafiar les dones i, més encara, les que protegien les riqueses del poble, el patrimoni i, per descomptat, la cultura que havia passat de generació en generació i en nexe amb la foscor (nit, Tots Sants, terra, la tardor, el Regne de València…), tret que enllaça amb una de les estacions més obagues.

Per això, més avant, el narrador afig “jo me’n recorde, perquè els mulers que nosaltres teníem, en aplegar Tots Sants, deien a mon pare (que li deien Nereo):

-Nereo, oncle Nereo: no ens envie allí a treballar” (p. 129). Es refereix a la Torre del Rico, on, com diu al capdavall, “quan els van tirar d’aquí, d’Espanya, van restar eixes coses, els tresors que tenien” (p. 129). Resulta interessant la bona empatia del narrador amb els musulmans que foren expulsats del Regne de València (entre 1608 i 1614) i que es parle de tresors i no, per exemple, de recialles, ni de ruïnes, ni de res semblant.

Potser, per eixe motiu, la versió següent (la quarta), diu “jo també ho he sentit dir dels vells, contar que un moro encara deia:

-Si saberen, en la Torre del Rico, el tresor que hi ha, no serien pobres.

Estava tot escrit en un llibre” (p.  129). ¿Una evocació de la riquesa cultural que deixaren els moriscs, en ser expulsats de la península Ibèrica? No ho descartem.

Finalment, en una llegenda amb molts punts en comú, en la mateixa obra del Carxe, “L’Avenc de les Gralles”, es reflecteixen trets matriarcals. Així, hi havia una paret molt llarga i molt fonda: l’Avenc de les Gralles, el qual, en paraules dels terrers, “es comunicava amb unes galeries que anaven d’altres llocs i en què hi havia tresors. El besavi de nosaltres, contava el pare, hi va entrar i van fer-hi una societat de vint-i-cinc o trenta llauradors dels que més podien” (p. 130), dels més forts. Per consegüent, apareix el tema de l’esperit comunitari i de l’associacionisme de línia matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.