Tornant a l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Dani Rangil, l’autor posa l’apartat “Els pous per a llops”, un llop, sovint, vinculat amb raboses, amb dones, amb bacones… que es desfan d’aquest carnívor. Ací, la informació és diferent, però connecta amb la que hem esmentat: “Havien fet uns pous per als llops, hi deixaven una bèstia morta a dintre i, quan saltaven a dintre per menjar-la, llavors no podien sortir” (p. 31).
En la pàgina 35, li descriuen un fet que, com en molts relats, trau el tema de la convocatòria a sometent (junt amb trets comunalistes) i que la dona és encertada i amb espenta. En “Calella la Llopa”, indica que en Quico Coll, mentres baixava, va trobar una bèstia i que, “Al cap de pocs dies, en va veure dos pel mateix indret i ho va fer saber a en Fonoll, batlle de la vila, qui va convocar pagesos i sometent per a capturar-los” (p. 35).
El narrador agrega que una dona descobreix que no era un llop, sinó un gos i, a més, reflecteix que ella era més culta que els altres: “Al cap de poc, també va arribar el masover comentant que, a Calella, havien mort un llop. La senyora es va témer el pitjor, va fer preparar la tartana i de dret cap a can Fonoll, on, veient el seu pobre gos mort i penjat, absolutament desconsolada, va posar el crit al cel tractant els presents d’ignorants i d’analfabets. Es va endur el cadàver de l’animal i el va fer soterrar a la seva finca del sot del Morer” (p. 35). A continuació, el folklorista català ve a dir-nos que l’animal fou mort perquè era un pastor alemany (que havien donat als propietaris de la masia), una espècie desconeguda en els anys vint del segle passat.
Una altra secció en aquesta obra sobre cultura oral del Montnegre és “Óssos”. Així, “de la presència dels óssos al Montnegre, no en tenim cap rastre, cap testimoni oral o escrit que ens pugui confirmar la seva presència” (p. 42), tot i que, “A Calella, tothom sap on és el Pati de l’Ós, lloc on se celebra un dels aplecs de sardanes més importants de Catalunya” (p. 42).
Al capdavall d’aquest punt del llibre, Dani Rangil escriu que, “Enmig d’una evolució cap a un passatge urbà gris, avorrit, especulatiu, despersonalitzat, comú a totes les viles de la rodalia, Calella ha preservat dues joies impulsades per uns batlles que es van avançar al seu temps: el Passeig de Manuel Puigvert o passeig de Mar i el Parc Dalmau o els Pins, amb una àmplia esplanada anomenada el Pati de l’Ós i una pedrera abandonada en un racó. Aquest parc era una finca privada fins que el consistori presidit pel batlle Jaume Dalmau la va comprar” (p. 43).
Quan l’estudiós ens porta a l’apartat “Serps”, ben prompte, ens parla sobre les trementinaires: “Durant més de vint anys, enmig de les herbes remeieres i aromàtiques, pots de mel i altres productes natural que venia pels mercats, no hi va mancar mai una pila de potets petits amb una serp dibuixada a la tapa: l’ungüent de serp. (…).
Les trementinaires de la vall de la Vansa, a més de cuques, llangardaixos i herbes, utilitzaven serps en alguns dels seus remeis com un ingredient més (…). La fama curativa de les serps semblava patrimoni de bruixes, però això no va impedir que l’ungüent gaudís d’un gran prestigi social entre les classes humils” (p. 45).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molts oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.