Prosseguint amb els comentaris entre Humberto Tomas i jo, el mateix dia li posí que “la meua intenció, en cap moment, és política, sinó antropològica i folklòrica”. Llavors, ens indicà que “La versió vaig escoltar-la en la visita guiada que vaig fer a Casa Amatller, una capció del cap i arquitecte de la Casa Amatller, quan es va construir la façana. (…) Sé que n’hi ha dues, que una era dels temps del final del segle XIX, la qual, òbviament, es va perdre. És l’única història de princesa en què la princesa no roman amb el seu protector. (…) Personalment, prefereixo la possibilitat que Sant Jordi pugui haver estat una dona, a l’estil d’una Mulan catalana.
I més: les roses sorgeixen de la sang del drac. Canviar el Sant Jordi és canviar l’origin de rebre les roses i també treure una posició molt tradicional a Montblanc, una vila catalana”.
Arran de llegir aquestes paraules, li adduírem que, “Si Sant Jordi procedeix d’un personatge femení, hauria passat com amb els Sants de la Pedra, derivats de Demèter i Persèfone, de la cultura grega”. Igualment, ens posaren “Tu saps molt més d’Història que jo, però aquest nexe de dona-drac, a mi, no m’agrada gens. Si realment és així, doncs,… sorpresa, perquè no ens ho han explicat així. I, damunt, no sóc catòlica, sinó protestant. O sigui que, per a mi, ja està bé tal com és ara. El cavaller Sant Jordi i prou” (Maria Angels Pijoan).
Agregarem que, el mateix dia, Rosa Rovira, una dona que ha rebut una educació matriarcal, escrivia uns mots en què, en lloc de vincular la festa de Sant Jordi amb la figura de l’heroi, ho fa amb la dona i amb els xiquets, un fet que l’endemà consideràrem que tenia a veure, en bona mesura, amb el model de vida amb què s’havia criat. En primer lloc, direm que ens plasmà una foto amb unes flors i amb un llibre. Diu així: “Bona diada de Sant Jordi: són fetes meves, de ganxet. N’hem venut moltes. Els diners recaptats van a l’Associació: ‘Per sempre Marta’ (estudi del càncer infantil). Són roses per a vendre individuals. N’hi havia unes seixanta i se n’han venut gairebé totes”.
El 24 d’abril del 2025, després d’enviar uns missatges a Lydia Quera, amb el tema que ací tractem, ens comentà“Jo estic enamorada de Sant Jordi. La seva història explicada a l’escola. Sempre l’he estimat: defensa tot el que podia fer mal. I jo estic al seu costat.
Mira, jo, explicat per la meva àvia: Sant Jordi guanyà batalles en moltes parts del món, però romangué a Catalunya perquè un drac, molt enverinat, volia matar la nostra princesa. I ell agafà el seu cavall — blanc— i la seva espasa — ben esmolada— i, en un tancar i obrir d’ulls, el matà. I Sant Jordi, enamorat totalment d’ella, la conquistà i es casà”.
Quant a la figura del dragó, el DCVB defineix “Dragó” com “Drac; animal fabulós al qual s’atribueix figura de serpent corpulent, amb peus i ales i amb gran boca devoradora”, detall que empiula amb la serp i, per tant, amb la terra. A més, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, Andrés Ortiz-Osés escriu que “l’ajuda prestada, finalment, per l’arcàngel Sant Miquel d’Aralar, al nostre heroi, corrobora lo que hem dit, ja que Miquel venç el drac infernal així com lo cristià-celestial ho fa a lo pagà-terrestre (l’altra figura de l’heroi, reconeguda oficialment pel cristianisme, és la de Sant Jordi lluitant amb el drac demoníac” (p. 44).
Finalment, diré que, com es reflecteix en moltíssimes rondalles i en llegendes tradicionals i vernacles de terres catalanoparlants, la dona és qui salva l’home (però no l’home a ella). Àdhuc, en narracions en què, per exemple, en un moment determinat, sembla que el xicot porta la iniciativa. Aleshores, ell demana ajuda a la dona (sovint, una jove) i ella li marca la directriu, però d’una manera molt oberta i, a més, en línia amb com ho feien moltes dones nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
