Arxiu d'etiquetes: retorn a la terra dels ancestres

Reis que recompensen, ancianes ben considerades i pares que tornen a la mare

Prosseguint amb la contalla “Els quatre germans que se surten de tot”, recollida per Valeri Serra i Boldú en l’obra “Aplec de rondalles”, copsem que, tot just passat un any, els quatre germans es reuneixen en el punt per on havien fet camí, cada u explicà les seues aventures i se n’anaren “a veure llur pare, que els va rebre amb els braços oberts i (…) els va demanar quin ofici feien” (p. 105).

Altrament, els comenta que voldria saber si tots quatre se n’eixirien de tot i, primerament, diu al més gran: “vejam si saps dir-me de què és el niu que hi ha a sota del cirerer de l’hort i què hi ha dins.

Ell, que agafa la ullera, mira l’arbre i diu:

-És un niu de caderneres; hi ha quatre ous i la vella que dorm” (p. 105).

Aleshores, el pare diu, al que feia de lladre:

“-Tu, vés a veure si ton germà diu la veritat i portes els ous aquí; però la vella no s’ha de moure” (p. 105).

I així ho fa el lladre.

Sobre aquests apartats, direm que resulta significativa l’actitud del pare en pro de fills resolutius,… però unida al bon cor (que el germà primer no mentesca) i, a més, el tractament cap a l’anciana (ací, símbol de la terra i de la mare). Enllaçant amb el fet que l’anciana no s’havia de moure, Pere Riutort escriu una cosa pareguda en la seua explanació (del 2018) i ho fa amb mots que empiulen amb la tradició matriarcalista i amb el paper molt important de la Mare Terra: “ En un viatge que vaig fer a Califòrnia en 1987, el militar que ens va dur a veure una base de llançament de coets, ens va dir que, sempre que havien de fer una construcció militar, ho consultaven als indis nadius, encara existents, per si, en aquell lloc, hi havia algun cementeri desconegut, perquè, si removien la terra amb els ossos de llurs avantpassats, es posarien furiosos: era l’ofensa més gran que se’ls podia inferir” (p. 38).

A més, apareixen el niu (la casa materna), els ous (el nen), la velleta (Nostra Senyora, l’hivern) i dormir (la nit). Al cap i a la fi, en les cultures matriarcalistes, es considera que la terra és com una mare que ens aporta vida i que ens alleta i, per tant, ha d’estar ben considerada.

En una altra prova, el pare diu que un dragó havia furtat la filla del rei i que el monarca “havia promès que, aquell qui la salvés, es casaria amb ella, per la qual cosa veia que ells quatre podien anar a veure si la salvaven” (p. 106) i, per consegüent, el parent confia en l’habilitat dels fills.

Ara bé: en aquesta contarella, no sols el protagonista i alliberador és col·lectiu (els quatre germans), sinó que “S’ho enraonaren tots quatre germans” (p. 106), fan un acord i, després, emprenen, encara que el fill gran faça de primus inter pares (de cap de colla en un grup molt democràtic i compacte, a l’estil, com ara, de la manera de governar en Suïssa).

Agregarem que, el paper de cada u dels membres resultarà bàsic en la mort del dragó. Llavors, tota la nació celebrava el retorn de la princesa i, com que els fills deien “Quin dels quatre es casarà amb la princesa?” (p. 108), i el monarca els reuneix i capta que tots hi volien casar-se i exposaven arguments de pes, pren una decisió semblant al relat que veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 55): lliurar a cada u un muntó de diners.

Ben mirat, el sobirà de la contalla catalana va més lluny: “jo estic molt agraït de tots vosaltres i desitjaria complir el que tinc promès, mes, (…) com que tots quatre hi teniu dret, veniu a viure aquí, amb el vostre pare, si voleu, i jo, com a premi, us donaré força riqueses perquè pugueu viure feliços tota la vostra vida” (p. 109). Per consegüent, els ofereix, els garanteix una vida pròspera i… amb la companyia del pare.

Finalment, “van viure feliços tota la vida al costat de llur pare que, ja que havia hagut de separar-se de casa seva per donar un gust als seus fills, els féu prometre que, quan es morís, l’enterrarien al cementiri del seu poblet, dels qual no volia separar-se” (p. 109). És a dir, el pare, àdhuc, simbòlicament, torna a la mare (a la terra i a l’indret amb què més s’identificava) i, a banda, representa l’alt sentiment de pertinença a la terra i, no cal dir que la tradició de fer acords i, de pas, tots ixen guanyant: el monarca, els quatre germans i el pare, en un ambient molt en línia amb el comunalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, els viatges i el retorn al poble ancestral

El sentiment de pertinença a la terra en Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919).

El 1r de novembre del 2023 trobàrem l’entrada “Poesies, maternals, íntimes, Pàtria” (https://stroligut.com/dolors-monserda/poesies-maternals-intimes-patria) en la web “Stroligut”, amb molts poemes sobre temes com la maternitat, la infantesa, la vellesa, la llar o, per exemple, el sentiment de pertinença a la terra plasmats per Dolors Monserdà i Vidal (Barcelona, 1945-1919). Tot seguit, tractarem el poema “Lo sentiment de la Pàtria”, el qual fou premiat en els Jocs Florals de Barcelona de 1892 i diu així:

Lo sentiment de la Pàtria

Lo poble més lleig del món
és, sens dubte, Vallsacabra;
malsà, pedregós i erm,
lo soterren dos muntanyes.
És un carrer estret i llarg
on mai la vista s’hi esplaia;
defora, ni prat ni bosc,
sens una font ni una obaga”.

Aquesta introducció enllaça amb el tema de la terra (ací, del poble d’on ella prové, de les arrels).

En acabant, la poetessa comenta que el jove En Janet de Can Guillem torna de l’estranger, on ha fet molt de recorregut i ha tingut ocasió de conéixer terres amb característiques i paisatges diferents. Nogensmenys, ell vol casar-se en el poble, no en terra forana i se’n va a parlar amb el capellà:

“En Janet de can Guillem[1]
ha tornat d’un llarg viatge;
pobrissó i enamorat,
a peu, ha fet les jornades.
Lo senyor Rector[2] va dir:
—Cosins, sens permís, no es casen!—.
I ell, que una cosina vol,
l’ha anat a cercar al Sant Pare.
Si n’ha vist de bé de Déu,
en lo curs de son viatge!
Si n’ha vist de grans ciutats,
per la França i per la Itàlia!
Quan, al poble, és de retorn,
de preguntar-li, no paren:
tots volen saber què hi ha
darrere de les muntanyes.
En Janet, entusiasmat,
los ho conta fil per randa:
los boscams dels Pirineus,
sos prats i ses valls gemades;
les viles del Llenguadoc,
la Provença amb sa mar blava;
les enciseres ciutats
del Piemont i Toscana;
i, com prodigi esplendent
de son llarg peregrinatge,
Roma, plena d’obres d’art,
de rics palaus i bells marbres”.

 

Per consegüent, els seus coetanis i del terreny són persones molt obertes, fins i tot, als qui han emigrat i tornen a la terra on nasqueren (en aquest poema, a Vallsacabra). A banda, li addueixen
“—Ai, Janet —diuen a cor
los companys que l’escoltaven—:
que xic i lleig deus trobar
lo poblet de Vallsacabra!—
Al minyó, li apar que sent
com un punyal que el traspassa.
Si ell mai se n’ha adonat,
de la lletjor que li parlen!”.

 

Així, copsem que ell no ha menyspreat mai les seues arrels (la lletjor) i que, de pas, podríem empiular-ho amb el matriarcalisme, com qui ho fa amb lo que es sol considerar fosc. Després, llegim
“I el pobre minyó, confós,
entorn seu, la vista clava;
i sols veu llarg pedregam
i murs de parets colrades,
i estatges confurnats,
i una via llarga, llarga,
i un camp trist sens horitzó,
sens una flor, sens un arbre!
Mes, de sobte, alçant los ulls,
s’omple de goig sa mirada,
i, amb més calor del que ha tret
per narrar son llarg viatge,
diu: —Ai, nois! He corregut
mitja França i mitja Itàlia,
mes enlloc he vist cap cel
com lo cel de Vallsacabra!”
.

 

Encara que el cel podria tenir a veure amb lo masculí, en aquest poema, ho faria amb la joia: el cel de Vallsacabra i, per extensió, el de Catalunya, és més obert i la gent és més jovial.

De fet, sabem que, per exemple, hi ha una relació prou directa entre l’oratge i els sentiments i hom ha trobat que, en les terres on hi ha menys dies amb llum solar, hi ha més tendència a la tristor i que, per contra, en les terres amb més nombre de dies de llum, la gent és més social i més oberta. En eixe sentit, com que Llenguadoc, Piemont i la Provença són més al nord de Barcelona (on havia nascut Dolors Monserdà i Vidal), l’escriptora fa que el jove preferesca el poble on vivia i a què torna.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “Guillen”.

[2] En l’original, “Rectora”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)