Arxiu d'etiquetes: poemes de Carme Cabús

Maternitat i el nexe entre la mare i el fetus (i el nen) en cultures matriarcalistes

General, , ,

Un altre poema en què copsem la maternitat i que també figura en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, és “Vida nova” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/vida-nova), el qual pot semblar una continuïtat de la composició “Origen”. Adduirem que va acompanyat d’una foto amb una dona embarassada i amb una floreta groga (el color de l’optimisme). Diu així:

“Vitalment arreles
a la terra fonda,
panxa de la mare
que et consent i gronxa.

Amb ímpetu tibes
la carn remorosa,
cançó de bressol
que et nodreix i ensonya.

Fermament empenys
el clos on ets hoste,
en la rodonesa
no hi cap la derrota”.

 

Per tant, no sols el fill arraïla en la mare, sinó que ho fa en terra i de manera fonda. En aquesta terra, la mareta (simbòlicament, la Mare Terra) li és molt generosa (“et consent”) i, fins i tot, fa que gaudesca la vida (“i gronxa”).

Igualment, la dona, a més de nodrir el nen i de facilitar-li el son, li canta. En aplegar a aquest detall, recordàrem que Rigoberta Menchú, pertanyent a una cultura indígena i matriarcal d’Amèrica Central, en una entrevista que li féu Elisabeth Burgos en 1982 (i publicada en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”), comenta que la mare, en començar a estar embarassada, ja raona amb el futur nadó.

En eixe sentit, afegiré que, cap al 2000, una dona nascuda en els anys seixanta del segle XX i que, possiblement, ja era mare per primera vegada (o bé estava a punt de ser-ho), ens digué a unes quantes persones, que, modernament, es recomanava que la mare parlàs al xiquet, encara que no hagués nascut. Llavors, jo, que havia llegit el llibre esmentat, li responguí que això era tradicional en aquest Poble americà, com ja havíem captat (per primera vegada) en el curs 1993/1994. I, anys a venir, pel 2018, un home que destacava el moviment de la Il·lustració, poc o molt, escrigué en Facebook que, a ningú, se li ocorreria parlar amb el fill mentres que encara romangués en la mare. I també li comentàrem (com a la dona amb qui raonàrem), que era tradicional en cultures matriarcalistes. La resposta fou com qui aprén una cosa que no sabia abans.

Tornant a la composició “Vida nova”, l’hostatge (l’embaràs) s’entén com un vincle entre mare i nin, com si el xiquet del demà fos un hoste i, com que no es promou l’agressió, sinó la relació interpersonal (i entre cada persona i la comunitat i, sobretot, amb lo vernacle i tocant els peus en terra), Carme Cabús posa que “no hi cap la derrota”.  Aquest tret el podem considerar ben lluny de part de la lletra de l’himne de la Segona República espanyola (1931-1936), quan deia “vencer o morir”, en línia, com ara, amb el de “las Juventudes Católicas de España” (prou estés durant la dictadura franquista, del 1939 a  1975), quan diu “vivir o morir por la Cruz”.

La mare de la poetessa, com plasma l’escriptora en l’entrada “Llengua” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/llengua), en aquesta web, li transmetrà i li ensenyarà lo que, en molts comentaris sobre dones nascudes abans de 1920, ens han considerat que és lo que decideix si una persona se sent de la terra o no: l’actitud davant la llengua vernacla (ací, la catalana). Diu així:

“Al pas del nostre temps, mare,
amb tu aprenia la llengua,
una forma essencial de natura
que s’esponjava com la tarda,
entre el plaer dels ocells i dels arbres
i dels petits animalons
que entre les flors vivien.
I les paraules que m’ensenyaves, mare,
eren el significat de les coses
que palpitaven i compartíem”.

 

Per consegüent, que Carme Cabús associe la llengua a una forma essencial de natura, és com si ens digués que l’idioma autòcton empiula amb la terra, amb lo maternal (la Mare Natura, el naturalisme) i, a banda, podem pensar que, en semblança amb lo relatat per Rigoberta Menchú, la mareta també li parlaria, àdhuc, entre la natura.

Finalment, lo que deia la mare a la filla (la poetessa) eixia del cor i perquè “eren el significat” que afavoria que la vida tingués sentit. I, així, en pocs versos, es reflecteix un estil d’educació i una vida matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto correspon a la pàgina 28 del llibre en què Rigoberta Menchú tracta sobre el tema.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Lletra de Carme Cabús: matriarcalisme, maternitat i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Quant a la literatura matriarcal i els poemes de Carme Cabús, el 2 d’agost del 2024 li enviàrem un correu electrònic (“Estudi sobre el matriarcalisme català. Literatura matriarcal i maternitat”) en què li indicàrem que havien trobat la seua web, “amb moltes entrades relatives al tema de la maternitat, el qual ja m’interessava de xiquet, quan tenia entre sis i deu anys. Ara en tinc cinquanta-tres.

Vos agrairia que em reportàsseu sobre el tema”. Doncs bé, el 5 d’agost del 2024 rebérem aquesta resposta:

“Benvolgut Lluís,

Em sembla realment interessant el tema que tracteu, i penso que fer llum sobre matriarcalisme català, que, sens dubte, té unes arrels tan fondes i reculades en civilitzacions clàssiques, és un fet imprescindible per a comprendre’ns millor com a civilització actual.

La veritat és que jo no he pensat mai en aquest tema, tot i que, en els meus poemes, sens dubte, hi deuen aparèixer aquests conceptes, però d’una manera totalment involuntària.

Només puc dir que escric des de la meva experiència personal, dins del context del poble on vaig néixer i viure: Cerdanyola del Vallès, a 15 km de Barcelona.

La mare era de Ripollet, d’una casa de pagès, i tota la seva infantesa i joventut va treballar de pagesa. Era una narradora excel·lent, i també poeta i escriptora, i tot el que ens explicava en relació al seu poble, d’una civilitat estrictament catalana, per a nosaltres, era com si ens expliqués una meravellosa mitologia, plena del seu amor real per totes les coses i per la seva capacitat de viure i experimentar amb tots els sentits del seu cos. Una vida immensament més lliure que la que, a les monges, vaig fer jo.

Així doncs, la meva mare encarnava una civilitat que venia de l’inici dels temps, amb sensibilitat, llum i llengua mediterrànies. I, per extensió, encara avui totes les dones pertanyen a aquesta civilitat.

El món dels homes, per altra banda, amb el seu masclisme, exacerbat en l’època de la dictadura, amb la seva obsessió de manar, era hostil i fosc i, en certa manera, temible. Pensi que jo vaig néixer al 1956.

Només puc dir-li que la meva mare, per a qui he escrit aquests poemes, és la llum de la meva vida, allò de real que hi ha, de bo, de constructor, amb un amor tan gran com per sostenir-me sempre.

No sé si, amb el que li dic, puc ajudar-lo gaire, però, si els meus poemes li poden servir, em sentiré encantada.

El remeto també a un altre poema, que no apareix en els dedicats a la mare, sinó als poemes de maltractament, que duu per títol ‘I com t’estimava, mare’.

Gràcies per tot. Una abraçada forta,

Carme Cabús”.

Com podem veure, el text de Carme Cabús exposa molts trets matriarcalistes en nexe amb la dona, amb lo femení i, per descomptat, amb la maternitat: la mitologia (que empiula amb lo matriarcal), el panteisme (quan parla sobre sa mare i “per totes les coses”), la sensibilitat, el vincle entre les actituds dictatorials (l’escriptora parla de la dictadura franquista) i l’obsessió per manar (també reflectida en partits polítics que es qualifiquen d’alternatius, d’esquerres, de progressistes, de transversals i que, en el fons, actuen de manera patriarcal, fet que no s’aprova en narracions tradicionals de terres catalanoparlants, abans de 1932). Igualment, plasma el naturalisme, una mare (la de la poetessa) oberta a la vida, a la Mare Terra i al proïsme i que ajudava els fills a gaudir del sentiment de pertinença a la terra.

Tocant el tema de la llibertat, agregarem que la recopilació de comentaris i de fonts ens ha permés poder dir que era major abans de la República (1931-1936) i que després de la Restauració postfranquista de la suposada democràcia (fonamentada en l’imperi de la llei i, per consegüent, formal i patriarcal, de línia castellanista), dos mites encara promoguts per partits, per associacions i per altres col·lectius afins al “buenrollismo” de la tradició castellana.

A banda, copsem que la dona és qui fa de pal de paller i de roca de la casa (com, simbòlicament, ho captem en moltes rondalles tradicionals vernacles i en escrits relatius a dones catalanoparlants, de segona generació o més, nascudes abans de 1920).

Prosseguint amb les paraules de Carme Cabús (les quals encaixen amb les del correu electrònic que ens havia enviat), en un poema seu que teníem preparat per a tractar eixos dies, titulat “Origen” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/cami-de-la-placa), el qual figura en la web  “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, l’escriptora (altra vegada, en una foto, agafadeta a la mare, un detall prou representatiu), relaciona amb sa mare la seua primavera de la vida i, a més, ho fa amb l’ombra (un tret femení i matriarcal com també ho fa la nit):

“La meva infantesa,

 vinclada a la teva ombra,

encara avui traspassa

aquells carrers amb tu,

 

m’agafes de la mà (…)”

 

i Carme Cabús afig sobre sa mare (per exemple, paciència i creativitat):

“Em pentines les trenes

en el petit mirall,

en una casa pobra

que tu fas un palau,

 

la teva veu ressona

amb vibracions d’amor

i és tot aquell teu riure

l’alegria que sóc”.

 

Ressona la veu, però agradable, no violenta i en connexió amb l’altre.

Igualment, la poetessa exposa una època en què les dones feien de comerciants, compraven què hi hauria (o què es menjaria) en casa i, per altra part, en cap moment indica que elles seguesquen les directrius dels marits, detall que empiula amb rondalles anteriors a 1932 i amb comentaris que ens han transmés. La xiqueta ho aprofita per a fer món i per a captar:

“El camí que va a plaça

 és com el paradís,

un món de coneixença

i nova expectativa,

 

el mercat, l’univers

on aprendre la vida,

sensacions i contrastos

que corprenen d’encís.

 

Llavors és quan jo toco

la teva llibertat,

quan tries peix i fruita,

 tu reina del mercat”

 

un lloc en què, fins i tot, hi ha dones de plaça

 “i em donen caramels,

bastons de pa i cireres”.

 

 

Més  avant, parla sobre comerços que hi havia per on ella feia vida i que la mareta,

 “A les tardes m’expliques,

en acabat de dinar,

les precioses històries

de pagès i del camp,

 

l’amor pels animals,

la bellesa sencera

del món que has conegut,

la teva arrel primera.

 

De nits a les bardisses

lluen cuques de llum

mentre tu a la cuina

recrees el perfum

 

d’aliments que les dues,

tu i jo ben de la mà,

hem comprat a la plaça

i tan bé saps cuinar.

 

Quan és tardet em portes

a acotxar-me al meu llit,

no em deixis, mare meva,

abraça’m al teu pit

 

que dins teu hi ressona

un cant meravellós,

mai no pot emmudir,

és l’origen de tot”.

 

Com podem veure, no sols hi ha una relació ben estreta entre la mare i la filla, sinó que la dona és qui, en la nit, li aporta una miqueta de llum (eixa esperança que, entre d’altres coses, afavorirà un bon son de la noia).

Finalment, Carme Cabús connecta el cor de la mare (d’on podem pensar que ixen les cançons de bressol, de la mateixa manera que, potser, més d’una vegada, en cantaria la mare abans del part i, òbviament, després de nàixer la nina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia com també el missatge de l’escriptora Carme Cabús.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, dones que fan de pal de paller i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Uns altres versos de Carme Cabús, en l’entrada “Sota tovallola blanca” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/sota-tovallola-blanca), els quals podem llegir en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, no sols apareixen junt amb una foto en què es capta el nexe entre mare i fill, sinó que són un exemple de literatura matriarcal:

“Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua”.

 

Com podem veure, la poetessa trau la transformació (el creixement biològic i el desenvolupament qualitatiu en la vida), el vincle de la mare (com a protectora), la innocència (ací entesa com el bon cor del xiquet), el paper tan important que Carme Cabús atorga tant a la terra (fruïció) com també a l’aigua (immensa), els dos elements tradicionalment associats a lo femení, a la dona: 1) la terra, perquè és d’on procedim i a on tornem, i 2) les aigües de què nasquérem (sovint, representades pel pou). No debades, tot seguit, posa

“I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca”.

 

Al meu coneixement, una dona (siga mare o no), com també un home, que abraça un nen o, com ara, una anciana, expressen la seua obertura i la seua simpatia cap a dues etapes molt importants de la vida: la infantesa (l’aprenentatge i la bonesa) i la vellesa (la saviesa i l’educació unida a tocar els peus en terra i a la transmissió de la cultura tradicional, principalment, a les altres generacions).

De fet, hem pogut llegir noves en Internet sobre residències de vells en què, el fet de permetre que hi hagués relació entre persones de la primera etapa de la vida (la primavera) i ancians (l’hivern), havia generat que totes dues (junt amb els qui ho havien preparat) eixissen guanyant.

Una altra composició matriarcalista, amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, fins i tot, després de la guerra en Espanya (1936-1939), és “Cerdanyola en instantània” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/cerdanyola-en-instantania), en la mateixa web de Carme Cabús. L’autora comenta que les dones són el pal de paller i, igualment, exposa trets de la vida quotidiana d’aquells anys:

“Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.

(…) dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.

Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.

Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble”.

 

Sobre el detall que l’home representa la persona de poca-solta, direm que no és un tòpic com tampoc no ho és el refrany “On va la corda, va el poal”: està molt reflectit en la cultura tradicional del primer terç del segle XX (rondalles, dones que havien nascut abans de 1920, etc.) i en cançons arreplegades en el segle XIX pel folklorista Manuel Milà i Fontanals. 

Després, ens comenta que, encara que ella anava a l’escola, sa mare era qui més li feia fruir (i interessar-se) per l’ensenyament (ací, en casa):

“Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.

La mare, on m’encarnava (…).
Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura”.

 

A més, afig que l’Església féu un paper a favor de la llengua catalana. En aquest sentit, recorde que, en 1985, durant un viatge familiar que férem al Pirineu català, en passar per Les (la Vall d’Aran), poguí llegir un exemplar del còmic “Cavall Fort” (a tot estirar, de 1965), el qual posava “Amb llicència eclesiàstica”:

“I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai

en la llengua catalana”

 

i la mare la protegeix i serà qui, en aquell ambient (oficialment, patriarcal), aplanarà més el camí i l’esdevenidor de la filla. I, a més, la dona serà la transmissora del sentiment de pertinença a la terra:

“La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.

(…) Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.

Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.

(…) Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.

(…) L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.

Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, ancianes en nexe amb mares i amb néts i educació matriarcal

General, , , ,

Tornant a versos de Carme Cabús en l’esmentada web, podem trobar el tema de la maternitat però unida al de la vellesa i literatura matriarcal. Així, en el poema “Pedregar” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/pedregar), exposa

“Mare, a tot arreu on anava

carregava el nostre somni,

com una lluna eclipsada

que esperava la teva llum.

Davallaven els anys

i el meu fill creixia,

jo lentament madurava

i en tu s’estenia, luctuosa, la vellesa,

i totes les nostres trobades

per mi eren esperança de claror”.

 

Així, el tema de l’ancianitat no és tabú, sinó que també forma part de la vida ordinària. A banda, tot i el pas dels anys, la velleta encara dóna esperança a la filla (la llumeneta en plena nit), el nét creix, la mare madura (potser perquè es posa les sabates de sa mare, qui augmenta en dol) i, per això mateix, en les trobades entre l’anciana i l’escriptora, la filla no entén la vida com si ella hagués vençut la mare, ans com un temps en què cal tocar els peus en terra i, de pas, aprofitar encara lo que la mareta pot compartir amb Carme Cabús i amb moltes persones.

Sobre açò, direm que, arran de la mort de Pere Riutort (el 21 de novembre del 2021), no sols passàrem a pensar que els nostres pares anaven a continuació, sinó que calia gaudir més la vida amb ells, perquè ningú no viurà tota l’eternitat. Com em digué Pere Riutort en el 2018, amb motiu del seu sant, “Ars longa, vita brevis” (una dita que significa “L’art és llarg; la vida, breu”) i que, per consegüent, cal que, cada u de nosaltres, la dedique, principalment, a lo que més fa que tinga sentit.

Ara bé, la poetessa, com en les cultures matriarcalistes, acull amb simpatia la infantesa. Com a exemple, en l’entrada “Jocs d’infants” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/jocs-dinfants), en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, ella plasma com la mare empara la filla, els nens, els descendents i com fa que la xiqueta també participe en la vida comunitària (per exemple, en la taula):

“Antics jocs d’infants
protegits a l’ombra
de tardes radiants,
d’estius com un conte.

En les mans petites
s’hi cabdellen faules
que observen de biaix
dracs i sargantanes.

En els ulls absorts
de llum vellutada
hi dansen estrelles
belles, rondallaires”.

 

O siga, que Carme Cabús trau trets matriarcalistes que empiulen amb la dona i amb lo femení: la protecció dels fills per part de la mare, l’ombra (la foscor), les vesprades, el paper en la transmissió de la cultura tradicional (mitjançant les rondalles i les faules), els dracs i les sargantanes (dos animals que, entre d’altres coses, toquen els peus en terra).

Tot seguit, l’escriptora plasma detalls importants en la infantesa i que, amb una educació matriarcal, poden deixar empremta en l’esdevenidor de la filla:

“En el riure clar,

fràgil com un vidre,
hi esclata de cop
tota l’alegria.

Entre la il·lusió
del joc, mentre avança,
s’hi fica ara el gat,
la formiga hi passa.

I una abella grossa,
capriciosa i calma,
festeja una flor,
i a tothom espanta”.

Per tant, la xiqueta capta la joia de viure, animalets, insectes, flors, la natura i, així, està en relació amb la vida natural i amb els altres, en lloc de mirar-se el melic.

Igualment, ho farà, de manera pareguda, amb plantes, amb arbres i, al capdavall, amb la mare, a qui, altra vegada, torna (i, a més, com si fos simbòlicament)…, i ho fa de nit, ben rebuda per la dona:

“Saluden les testes
de les margarides,
dels badabadocs
de les sajolides.

Va gronxant-se el temps
penjat d’una branca,
cadenciós i lent,
fins a l’horabaixa.

La mare que, atenta,
sortia a observar,
amb amor, sens pressa,
crida pel sopar”.

 

Ens trobem, així, amb un escriptora que reflecteix l’educació matriarcal i, igualment, copsem el fet que, en les cultures matriarcalistes, totes les fases de la vida humana són ben acollides: s’entén que cada una té el seu paper i que és fonamental per al Poble, per a la comunitat i per a la terra en què es viu (en el nostre cas, lo vernacle i la llengua catalana).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota del 4 d’agost del 2024: Com que ja s’ha fet l’actualització de la web, d’ara en avant, donarem prioritat a aquesta web, en lloc de fer-ho al blog “Mèlpita”. Gràcies per la vostra paciència.

 

assemblea-pagesa-6f (1)