Una altra contalla que figura en l’obra “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros i en què capim trets matriarcalistes i passatges semblants a altres rondalles, és “El nen i la nena que l’un tenia el sol pintat a la cara; i l’altre, les estrelles”. Un rei tenia tres filles i cada una li diu què faria al monarca si es pogués casar amb ell. La gran, “un vestit que cabria a dintre d’una nou” (p. 19), això és, dins d’una dona (l’anou té a veure amb la primavera d’hivern, una de les estacions fosques i femenines); la mitjana, li respon un vestit que cabria a dintre d’una ametla ((una fruita seca d’hivern, però que anuncia la primavera). Ara bé: la tercera (la petita) tria pel camí de la maternitat i de dos fills (cada u, d’un sexe). No debades, li comenta “Jo tindria un noi i una noia; que l’un tindria el sol pintat a la cara; i l’altre, els estels.

El rei s’estava escoltant-ho; va i demana la petita i es casen” (p. 19). Per consegüent, fins i tot, la filla té la darrera paraula respecte al rei…, en el camp sexual. I més: ell, si més no, psicològicament, es casa amb la dona que ha triat fer vida d’acord amb les dues parts de la persona, no solament amb una. O, en altres mots, el monarca prefereix qui considera la persona més completa entre les tres filles, detall que empiula amb l’arquetip del rei, ja que cerca la integritat.

Continuant amb lo sexual, “El rei se’n va haver d’anar a la guerra i la seva mare li va escriure quan la seva dona [petita] va haver tingut el noi i la noia: va escriure al rei, que havia tingut un gat i un gos; i va i els agafa tots dos i els tira a la mar” (p. 19).

Un altre signe de la prioritat del rei per lo incorrupte és el fet que el narrador introdueix un passatge en què, àdhuc, apareix Nostra Senyora, una figura, per dir-ho així, sagrada, en els Pobles matriarcalistes. És un tret que no havíem capit en narracions semblants, fins al 18 d’agost del 2025, en tractar aquesta rondalla: “El rei respon que, com mare-de-déu, podia ser lo que havia escrit ella i, a veure com anava la seva dona.

Sa mare li torna de resposta que estava molt mala i, ¿què va fer?: la va ficar entremig de dues parets” (p. 19), com qui envia el proïsme a l’ostracisme.

En el paràgraf posterior, un pescador troba els dos germans, els porta davant de la Casa de la Vila i, com que els veien tan formosos, “una dona d’allà se’ls va encarregar” (p. 19) i, així, es reflecteixen trets matriarcalistes: la bona acollida de la infantesa, el voler salvar els nens (l’esdevenidor) i, en tercer lloc, la figura de la mare de llet (maternitat), qui, en aquest cas, altrament, és la mare adoptiva.

Però Pau Bertran i Bros, simbòlicament, va més lluny en lo referent a lo que podríem dir el Yin i el Yang, tan habitual en moltes rondalles vernacles catalanes:

“-[ La dona] Els diu:

-¿Ja heu estat batejats?

Diu:

-No.

A l’un, al noi, li van posar Salvador. I, a la noia, Doloretes” (pp. 19-20).

O siga que, per una banda, captem la figura del Salvador, de lo que podríem dir el Messies, la festa de Pasqua de Resurrecció (el xiquet), vinculada amb la primavera, amb l’estació del renaixement de la vida. I, per una altra, la mare abnegada, la mare que pateix, associada al seu fill (de qui no se separa) i a la tardor (una de les estacions de major foscor i que enllaça amb la dona).

“Després, quan van ser grandets, van anar cap allà on era sa mare i troben una casa i demanen acolliment.

Els van dir que sí i els van fer anar a dormir a una casa que ningú habitava, una botiga de robes que se n’havia perdut amo i mestressa i tota la família” (p. 20).

És a dir: el folklorista de Collbató situa els dos xiquets en l’adolescència, puix que aquest darrer paràgraf ens pot evocar la cançó “A la vora del riu, mare”, la qual plasma el pas de la infantesa d’una xiqueta als primers anys previs a la consolidació de la joventut, com una mena de ritu de pas.

No cal dir que, per eixe motiu, els pares fien una casa al noi i a la noia, com si fossen llogaters. Com quan u és xiquet d’onze anys, si fa no fa, i fa les cabanes, les organitza, les coordina,… però ací, amb dos germans carregats de simbolisme.

Ben mirat, podríem fer-nos la qüestió de si aquesta segona casa és una part d’un mas en què n’hi ha diferents o, com ara, de si és un espai reservat per a persones que són de pas en la casa dels pares,… així com els fills són en una època de transició de la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.