Arxiu d'etiquetes: noces d’or

Sexualitat matriarcal i bona harmonia i bon cor entre les tres generacions i amb la terra

Prosseguint amb composicions del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, relacionades amb el tema dels avis i, igualment, amb la celebració de les noces d’or i amb trets matriarcalistes, hi ha “Als nostres avis” (p. 69), quan diu que un home aplega a Cotillas,

“un poblet amb molt d’encís.

 

(…)  Pel viatge de les noces

vau venir a Monistrol,

aquest poble us dóna estada

per poder-hi fer el bressol”.

 

 

I, per tant, passen a residir en Monistrol de Calders, una vila molt oberta i on tindran fills.

Després, indica que

“Quatre fills que Déu us dóna

ara ja en teniu vuit,

i amplieu la dinastia

amb deu néts… ja som divuit!

 

S’ha complert una gran fita,

i amb família de bon cor”.

 

No debades, el gai saber acaba amb un agraïment als padrins:
“Per molts anys en aquest dia

tots plegats us desitgem,

a aquests avis tan formosos

que per sempre estimarem”.

 

Un altre poema amb motiu d’un acte semblant és “A la Paquita i En Lluís” (p. 85), quan la poetessa, com ara, diu

“D’aquell SÍ dels anys seixanta

cinquanta anys han ben passat,

caminant amb confiança

els paranys heu superat.

 

(…) compartint la vostra vida

tres xicots vàreu tenir.

 

Aquests nois han fet un plagi

i tres néts us han donat,

per omplir-vos d’alegria

la vostra continuïtat”.

 

 

Així, en aquests versos, lliguen les tres generacions: els avis, els fills i els néts.

I, com que hi ha bona avinença entre els membres de la família i amb més persones, l’escriptora indica que

“Sou la parella encisadora

amb amics per tot arreu,

que valoren vostra gesta

estimant tot el que feu”.

 

En la darrera estrofa, afig uns mots significatius:

“Festegem i celebrem-ho

amb fermesa i grans afanys,

un petó i una abraçada

salut i força per molts anys”.

 

 

L’altra composició de què parlàvem, i que enllaça amb una celebració pareguda, és “A la Paquita i En Pere” (p. 86):

“Cinquanta anys de matrimoni

són molts anys curulls d’encís,

vostres cors van fer aliança

amb amor i compromís”.

 

A continuació, trau el tema de l’arbre genealògic (ací, unint amb fills i amb néts) junt amb el de la bona relació amb els més xiquets:

“Va ser un SÍ per fer mainada

ja teniu sis descendents,

us agrada veure’ls sempre

i que estiguin tots contents.

 

Dues nétes encisadores

que en sentiu gran devoció

i dos néts molt ufanosos

són la vostra admiració.

 

Una iaia un xic xerraire

i l’avi Pere més seriós,

com a pares, com a avis

per nosaltres els millors!”.

 

 

En eixe seny, aquests versos expliquen el missatge de l’estrofa següent, en què capim detalls personals del matrimoni i uns altres que també tenen a veure amb lo matriarcal, per exemple, la gratitud, l’interés pel proïsme i el bon cor:
“I us volem donar les gràcies

per fer-nos sempre costat,

per tenir un cor tan ample,

per l’amor que ens heu donat”.     

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal en parelles amb bona harmonia i en generacions d’emprenedores

Un altre poema en què el tema té a veure amb ancians que ja són casats cinquanta anys o més (i que, junt amb uns altres, podíem haver-lo posat en el punt referent a la sexualitat matriarcal), és “A Baldomero i Rosita” (p. 66), del 2006, en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho. Començarem dient que sembla com si l’hagués escrit un besnét i que l’escriptora, en un correu electrònic del 13 d’abril del 2025, ens indicava que, a una filla d’aquesta parella, “un besnét li va llegir el poema dels seixanta anys”. Diu així:

“Un ‘t’estimo’ des de l’any

mil nou-cents quaranta-sis,

vau dir SÍ al matrimoni

engendrant un compromís.

 

(…) Heu format la gran família

de quatre generacions,

a on regna l’harmonia

tota plena d’il·lusions”.

 

 

A més, l’autora afig que

Al besavi Baldomero

li agrada molt resar,

es distreu jugant al dòmino (…).

La besàvia Rosita

li agrada molt cantar,

es desvetlla per nosaltres

i a tots ens vol ensenyar”.

 

 

Sobre aquests versos, diré que, com em comentava ma mare (1943) en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, l’avi patern de mon avi matern (aquest darrer havia nascut en 1906), “moltes vegades, arribava (…) a casa i estava desenganxant el carro, l’animal; i la dona li deia coses, li parlava, li demanava (…). I ell, a vegades, a la tercera, li deia:

-¡Però, dona, espera un moment, que estic acabant de resar!”. Això sí: una religiositat naturalista, en què la Mare Terra té un paper molt important, principal, puix que simbolitza la terra, eixa font de vida que, per a una societat que, àmpliament, era agrícola, la sentia com una mare de qui tots podem alletar i amb qui hi ha bona harmonia.

Tocant a la funció de la besàvia, empiula amb bona part del simbolisme (i del seu paper en les cultures matriarcalistes): ella ensenyaria a cantar i, igualment, educaria els fills, els néts i els besnéts. Almenys, en major mesura que el marit i que els hòmens.

En acabant, capim que

“Els besnéts tenim el deure

de saber continuar,

la nissaga que emprenguéreu

quan tots dos us vau casar”.

 

 

Aquests versos reflecteixen molt el matriarcalisme: la bona cura cap als majors, de manera que, amb l’educació que reben els més petits, els xiquets i els jóvens, les generacions del demà aplanen el camí de la bona avinença i del bon lligam amb lo tel·lúric (ací, representat pels besavis).

Al capdavall, la poetessa torna a prendre la paraula i a menar-se als grans:

“Per molts anys i una abraçada

pel camí que aneu trescant,

hi ha un estel que encara us guia

i que us fa tirar endavant”.

 

Potser, l’autora es trobàs amb una parella encara esperançada, ja que fa al·lusió a una mena d’estel que és com la llum que veuen en un esdevenidor amb confiança.

Una altra composició també per a persones d’edat avançada (possiblement, amb uns setanta anys) i escrit en el mateix llibre de ramell, és “Quaranta anys” (p. 68):

“Un enllaç us unia en casament,

 va ser un SÍ responsable amb alegria

i amb desig de donar-vos constantment”

 

l’u… a l’altre i, així, amb concordança, com unes ones de la mar suaus i, si no, moderades. De fet, com en moltes rondalles amb un fons paregut,

“La feina ha estat la bona fita

pare i fill, un treball de construcció,

ha permès una excel·lent collita

i els ha unit en la seva relació”.

 

Per consegüent, apareix l’arquetip del rei (el pare) i la bona connexió amb els súbdits (el fill), com en moltes narracions ancestrals.

Agregarem que 

“Les nobles pubilles, en la perruqueria

mare i filla donant-t’hi el millor fruit,

engalanen els caps amb cortesia

i activen l’empresa amb traça i acuit”.

 

O siga que, altra vegada, es plasma un exemple de dones emprenedores, amb bona relació amb el públic i amb bon ull comercial.

Adduirem que

“Treballant i ampliant la dinastia

gaudiu ja, de dues nétes i dos néts,

són cors que us estimen cada dia,

són albades d’uns avis satisfets”,

 

 

perquè ha valgut la pena educar com ja ho feien els avantpassats: de manera matriarcalista, pensant en lo que, en més d’un Poble matriarcal, es diu la setena generació posterior. Ho captem en els bons fruits (els néts).

Finalment, continua l’esperança en la vida d’aquest matrimoni:

“el sender aplanat de cada dia”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïment als majors, als néts i sexualitat i educació matriarcals

Continuant amb poemes de literatura matriarcal escrits per Rosa Rovira Sancho en el seu llibre “Poemes 2000/2011”, es plasma en la composició “Festegem tots aquest dia” (p. 55), dedicada a l’avi Ramon. Cal dir que, al meu coneixement, és d’agrair versos en què es considera positiva la tasca i el paper que fan els majors, no sols a la família, sinó a més persones. Diu així:

“Festegem tots aquest dia,

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món.

Vas conéixer una Rosa

que plantares al jardí.

D’eixa flor tan generosa

tres poncelles van florir.

 

Tres floretes eixerides

que perfumen el camí,

que amb empentes i embranzides

vas trescant cada matí.

Les noietes estimades

la família han augmentat,

i les noies poncellades

tres estels ja ens han donat.

 

Són tres néts meravellosos

(…) que enalteixen molt joiosos

aquest àpat tant gentil.

Un convit de gentilesa

per un avi jubilat,

i un bon sou per la vellesa

que amb suor se l’ha guanyat.

 

Per molts anys en aquest dia

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món”.

 

Com podem veure, per una banda, la poetessa destaca el paper obert i la facilitat del padrí per a afavorir l’harmonia en el grup. A més, potser pel tarannà pacient i constant de l’home (el qual estaria en nexe amb la figura del jardiner, qui, a banda, és realista com el llaurador), enllaça amb el resultat positiu de la convivència amb la seua dona: tres filles despertes, lleugeres i amb molta espenta, tres trets, més d’una vegada, associats a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, amb la maternitat de la segona generació, n’han vingut tres néts, els quals fan bona lliga en l’entorn familiar i amb l’avi Ramon.

Afegirem que, en línia amb el matriarcalisme català, l’escriptora en trau un detall: la cultura del treball, que no la de viure de baldraga, ni la d’esperar colps de sort (com ara, tocant una creu o deixant que els polítics siguen els qui determinen el futur de la terra i de les persones, fet que no exclou que hi haja bona avinença entre ambdues parts).

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho exposa un agraïment al padrí, mitjançant el record d’un fet important en la vida: ser una persona que, allà on va, tendeix a aportar joia de viure.

Per consegüent, no es tracta d’un poema ple d’honors i de reconeixements formals, sinó, en què, a través de mots senzills i accessibles, empiula l’home amb els altres.

Una altra composició en què captem l’ancianitat, això sí, en nexe amb la celebració de les noces d’or, és “Cinquanta anys (p. 71), escrita en la mateixa obra. En destaquem un tret que figura en molts poemes seus: el mot “responsable”, unit a les persones lliures, perquè no deleguen en ningú i participen en els afers. En posem la major part:

“Cinquanta anys han passat des d’aquell dia!

Un enllaç us unia en casament,

va ser un SÍ responsable amb alegria

i amb desig de donar-vos constantment.

 

El gran SÍ, fou el peu de la confiança

per seguir un camí amb il·lusió,

les filles han estat la benaurança

de l’alba que va obrir vostre horitzó.

 

Caminant heu omplert la fondalada

amb cinc néts, d’un amor gratificant,

esdevenint amb goig l’edat daurada

amb dos cors connectats i bategant”,

 

 

és a dir, amb dues persones que s’estimen entre elles i que fan bona pasta. És més: com si fossen tres llavors colgades en el camp (el qual simbolitzaria la vulva i, així, l’espai on ell les hauria inserides i d’on han nascut els néts).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)