Arxiu d'etiquetes: Maria Josefa Massanés i Dalmau

El sentiment de pertinença a la terra i poetesses aliades dels llauradors i comprensives

General, , ,

Un altre poema de Ma. Josefa Massanés, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, figura en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Als bons pagesos y proletaris del Empordà” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Als_bons_pagesos_y_proletaris_del_Empord%C3%A0), en la web “Viquitexts” (ací, amb lleugeres adaptacions). Diu així:

“ALS BONS PAGESOS I PROLETARIS DE L’EMPORDÀ

amb motiu del Primer Concurs Agrícola de Figueres

 

Jo no sé quin encís

tenen aqueixes festes

on, lo bon català,

son noble instint desplega.

¿Què tenen los cantars

de ma nativa llengua

que, lo cor, al sentir-los,

bat més fort i de pressa

 

i somriuen els llavis

i los ulls s’humitegen?”.

 

Per tant, primerament, passa a la llengua materna i vernacla.

En acabant, vincula el català amb la terra, amb la mare que ensenya la llengua, amb les muntanyes de l’indret, amb les flors que agermanen els catalans i amb un tarannà noble que ja ve de fa segles:

“(…) ¿per què, quan els càntics

nostres paisans aixequen

amb accents d’alegria,

d’amor o de tristesa,

totes les melodies,

olvidem de la terra,

com tota veu s’olvida

sentint la veu materna?

Oh!, que dolç és provar-ne

eixa santa tendresa

que, als turons de la pàtria,

amb flors, ens encadena!

I, quan la pàtria és noble

i, com la nostra, immensa

és la glòria dels títols

de sa antiga noblesa,

no hi ha orgull més legítim

que el que sentim per ella.

Lo ser català és honra!”.

 

Tot seguit, associa el fer ús de la llengua amb la facilitat expressiva, emprenedora i, àdhuc, batalladora, dels qui viuen en Catalunya i se senten catalans:

“A Déu, gràcies rendesca

qui la sang catalana

 

sent bullir en ses venes

i, en son front honrat, porta

barretina vermella.

Res impossible troba

del català, l’empresa;

son geni, en la pau, brilla;

son valor, en la guerra;

en els combats científics,

victoriós per tot queda;

i, en les mans de la indústria,

que enlaira sa bandera,

de sos treballs agrícoles,

òpims productes deixa”.

 

Després, passa als llauradors, la gran majoria de la població catalana del seu temps, fins a bona part del segle XX. Els considera fills de la terra, comenta que solen cantar mentres treballen (una realitat fins a ben avançat el segle XX i motiu pel qual moltes cançons sorgiren en el camp i, més d’una vegada, tractaven sobre activitats agrícoles o amb vocabulari camperol):

“Beneïts els pagesos

que, amb la rústica esteva[1]

de les nacions més fortes,

sou vida i fortalesa!

Sens vosaltres, ¿què foren

eixes ciutats superbes?

Ruscos plens de teranyines

i vagabundes vespes,

dissimulades coves

de feres famolenques.

Alceu els fronts, alceu-los,

honrats fills de la terra,

puix també l’alegria,

per vosaltres, és feta.

 

Eixos sons melancòlics

que, tot guiant la rella,

lo llaurador pacífic,

suaument taral·leja;

les alegres cantúries

que entonen prop les eres

i, al compàs de les dalles

segadores caterves;

les cançons que, en les vinyes,

mentres dura la verema,

amb veu joiosa, canten

les colles jornaleres,

els xisclets de les gralles,

de les gaites, les queixes,

i els cops dels tamborinos

de camperola orquestra,

si del treball mitiguen

les fatigoses penes,

als cors honrats, complauen,

(…) qui dóna a la pàtria

 

tanta glòria i grandesa”.

 

Finalment, Maria Josefa Massanés qualifica com a positiva la tasca dels llauradors i, a més, es mostra comprensiva amb ells i els encoratja a prosseguir:

“Jo us comprenc, jo us estimo,

llauradors, i, amb fraterna

viva amistat, encaixo

vostres mans amb la meva,

i, entusiasmada, admiro,

ple mon pit d’alegresa,

de vostres sacrificis

i sant treball les prendes.

Constància, doncs, constància,

qui, avui, la recompensa

de son treball no obtingué,

demà l’obtindrà plena;

i, si no,… Déu ne guarda,

de grans i sempiternes,

per les ànimes justes

a qui lo món les nega.

Déu, germans, beneesca

vostre treball i penes!

 

Déu vos done abundància!

Déu vos done riquesa!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Peça corba i posterior de l’arada, per on l’agafa qui llaura.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, mares i ancians molt oberts

General, , ,

Un poema que figura en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Als emigrants que la cobdicia du a l’Amèrica del sur” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Als_emigrants_que_la_cobdicia_du_a_l%27Am%C3%A8rica_del_sur), en la mateixa web, escrit per Ma. Josefa Massanés en 1876, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, diu així:
“ALS EMIGRANTS QUE LA COBDÍCIA DUU A L’AMÈRICA DEL SUD

 

¿Veieu eixa fumera que, per la mar crespada,

alça com blanc plumero[1] lo vaixell que se’n va?

Doncs, en ella, s’allunya resoluta mesnada[2],

fills garrits i animosos del poble català.

 

(…) Diuen les tristes mares, plorant (…),

que, en eix barco, s’allunya jovent de molt valer (…).

I los vellets exclamen amb l’ànima afligida:

-¿A on, fillets, vos porta vostre ambiciós arranc[3]

sens pensar que, a la Pàtria, lleveu força de vida,

puix, amb cada un de valtres[4], perd un doll de sa sang?

 

¡Argonautes il·lusos! Potència vigorosa

del cor de nostra pàtria, del país català,

¿per què deixeu la terra del món, la més hermosa,

sent ingrats a l’Altíssim que tal mare us donà?”.

 

Com podem veure, la poetessa, mitjançant les mares i els ancians, fa una defensa de la jovenesa (perquè representa el futur).

Un poc després, posa

“¡Vergonya per vosaltres! ¿No té la pàtria aimada

cap llaçada prou forta que us puga deturar?

¿No teniu, aquí, pares, ni fillets, ni estimada?

¿No vàreu aquí nàixer? Doncs aquí heu de finar”.

 

Nogensmenys, Ma. Josepa Massanés i Dalmau té esperança i la reflecteix en un ocell (animalet que, sovint, representa la infantesa i la joventut) i, en aquest fragment, l’enllaça amb el sentiment de pertinença a la terra:

“La fidel oreneta que, en nostre alberg, fa cria,

si, en la tardor, s’allunya a contrada distant,

tan bon punt llurs raigs tebis la primavera envia,

torna a la dolça pàtria, son niu antic, cercant”.

 

En acabant, llegim uns versos en nexe amb el pas de la vida rural a la vida urbana i amb l’emigració en el segle XIX:
“Allí, castiga el clima al gosat que l’assalta,

aquí us brinda la terra amb envejats tresors;

i, si explotar volguésseu tot lo que explotar falta,

fóra la mare pàtria un ramellet de flors”.

 

És a dir: en la terra on nasqueren, comptaran amb la generositat de la mare (ací, simbolitzada per la mare pàtria i per flors). Per això, més avant, l’escriptora diu, als jóvens, aquestes paraules:

“Ni més amorosetes nines encisadores,

ni atmosfera més pura, ventijols més templats[5],

ni més, amb la cobdícia, riqueses temptadores,

ni matrones més castes, ni barons més honrats.

 

Torneu, fillets, torneu-ne, tingueu per certa cosa

que, amb fermes esperances de Déu, en lo poder

i treballant joiosos, Ell dóna, amb mà abundosa,

molt més que el pa diari a qui l’ha menester”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “plomall”.

[2] Mainada

[3] Castellanisme, en lloc de la forma “arrancada”.

[4] Literalment, en lloc de “vosaltres”.

[5] En lloc de la forma genuïna “temperats”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones emprenedores i que deixen empremta

General, , , , ,

Uns altres versos del poema “Les dones catalanes”, de Ma. Josefa Massanés, i que figura en la web “Viquitexts” sota l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Les dones catalanes”, en què es reflecteix el matriarcalisme, diuen així:

“sempre bondat proclamen tes accions

i ta sola paraula és més segura

que el contracte més fort d’una escriptura.

 

(…) Allà, en l’escó de la rural masia,

a on, joiós, lo comparet honrat,

amb tota la família, al fi del dia,

lo repòs troba del treball cansat,

¿qui sols no hi seu i útil exemple dóna

de sant amor i humilitat? La dona”.

 

Per tant, per una banda, l’escriptora vincula la dona amb la bonesa i diu que la dona catalana és de paraula.

Igualment, comenta que, en les masies rurals, la dona és una persona que predica amb l’exemple, un model a seguir i que, a més, en acabar el dia, es reuneixen tots els que viuen en la masia.

En els versos següents, Ma. Josepa Massanés plasma trets que hem trobat en comentaris i en diferents fonts sobre tradicions i sobre la vida quotidiana en terres catalanoparlants, tant relatius al primer terç del segle XX, com a èpoques anteriors, i en rondalles:

“Ella, com Ruth, recull l’òpima espiga

que, a sos pares ancians, dóna aliment;

ella fila lo drap que, als fills, abriga,

sembra amb pròvides mans lo ros forment

i és, a l’igual d’activa jornalera,

del ganancial[1] domèstic, tresorera.

 

Ella, en les nostres viles marineres,

conserva son amor anys i més anys

a l’amador que, lluny d’eixes riberes,

va en busca de fortuna a llocs estranys

mentres, del dol de viuda, ella, vestida,

a cas [2], l’espera en va tota sa vida”.

 

En eixe sentit, hi ha relats en què, per exemple, el marit es dedica a la pesca i ella porta la casa, els fills, la família i té un paper actiu en el poble on viu. Afegirem que, més d’una vegada, ens han parlat sobre dones que eren emprenedores i que, com ara, de bon matí, se n’anaven a una ciutat i que, ben avançat el dia, tornaven a on vivien.

Finalment, copsem trets matriarcalistes en aquests versos de Maria Josepa Massanés, per exemple, la prioritat per la humilitat, per tractar bé els altres i la generositat, virtuts amb què s’identifiquen molts catalans i que apareixen en moltes narracions anteriors a 1932 i en comentaris sobre dones nascudes abans de 1920:

“(…) de la dona, la missió en la terra

és de ternura, de pietat, d’amor,

si la feresa dels combats l’aterra,

la caritat duplica son valor;

i, quant més senzilla és, afable i pura,

sa influència moral és més segura.

 

Tals influències, noble dona, expliquen

lo celebrat renom dels catalans,

amb tes virtuts, llurs cors s’identifiquen

i origen són de qualitats molt grans

i, per això, sa glòria duradora,

en ton front modestíssim reverbera”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma genuïna “de guanys”.

[2] Castellanisme, en lloc, com ara, de “potser”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, poesia en català, bon cor, la mare i els ancestres

General, , ,

Un altre poema de Maria Josefa Massanés i Dalmau en què copsem el matriarcalisme, i que figura en la mateixa web, sota l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Les dones catalanes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Les_d%C3%B2nes_catalanes), escrit en 1868, diu així:

“LES DONES CATALANES.

“Parlar-vos, dones, vull, com a germana,

puix mon cor, al cor vostre, està enllaçat

 i fou ma dolça mare catalana,

i català mon pare, molt amat,

i català mon bé,… l’ànima mia,

per tot lo català, té simpatia.

 

I, per vosaltres, més, dones amades,

filles del meu país, nobles com ell,

que, de modèstia i de virtut, dotades

i falagueres com manyac anyell,

sou lo trasllat de la prudent matrona

a qui, en los Sants Escrits, llaor se dóna.

 

Molt valen, molt, les altres espanyoles,

dignes també d’universal amor,

mes, per vosaltres, per vosaltres soles,

que conservau com un preciós tresor

les austeres costums de nostres avis,

son ric llenguatge i llurs proverbis savis,

 

per vosaltres, mon cor, ple de ternura

guarda encara una flor del sentiment

i, ans que la mort mustigue sa frescura,

vull eixa flor donar-vos en present;

no menyspreeu eix do de ma pobresa,

al mirar-lo sense brill i sens bellesa”.

 

Com podem veure, l’escriptora tracta les catalanes com a germanes i com a filles del seu país (Catalunya), de la mateixa terra on ella havia nascut, i el seu vincle és mitjançant els sentiments (“mon cor al cor vostre”), començant per la llengua (“ma dolça mare catalana / i català mon pare” com també “per tot lo català”).

I, encara que relaciona Catalunya amb la noblesa, amb el bon cor, amb la humilitat i amb qui toca els peus en terra (la prudència), afig que també valen les que viuen en altres llocs d’Espanya, però que ella mena el poema a les catalanes.

A banda, comenta que la dona és qui conserva i qui transmet la cultura tradicional (“les austeres costums de nostres avis”) junt amb la llengua catalana i els proverbis que passen els ancestres i que serveixen per a molts anys.

Igualment, empiulant amb eixa senzillesa, compara eixe tresor amb una flor que encara manté eixa frescor que Ma. Josefa Massanés vol compartir en present.

Tot seguit, escriu uns versos en què rebutja la vanitat:

“Rebeu, doncs, mon present, dolces germanes

i deixau que algun cor ple de verí

diga que us omplo d’alabances vanes

perquè l’elogi refluesca en mi…

Jo desprecio eixa sàtira indiscreta,

puix que dona no só, sinó poeta”.

 

Així, amb eixes paraules, Ma. Josefa Massanés, no solament els parla amb un to maternal, sinó que diu que, abans que dona (terme sexual), ella s’identifica com a poeta (ací, com a catalana) i, per tant, ve a dir que la terra és el punt en comú entre l’escriptora, les dones a qui plasma el poema i els qui també tenen el sentiment de pertinença a la terra catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En aquest enllaç, podreu trobar “Som a la tardor”, un poema escrit per Teresa Bertran Tolosa, una catalana nascuda en 1920 en Guissona (comarca de la Segarra) i que, com una rondalla sobre l’origen de la vida (recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en el darrer terç del segle XIX), ens ha fet possible accedir a un altre tret ancestral i, a més, pagà.

Es tracta d’una mena de Pachamama en la cultura catalana, en línia amb la Mare Terra, però com a Mare de Déu del camp i, a més, com a protectora dels llauradors i de la pagesia: https://malandia.cat/2024/06/som-a-la-tardor-poema-a-la-mare-de-deu-del-camp.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, festes tradicionals i les dones com a transmissores de la cultura

General, , , ,

Una altra persona que plasma el sentiment de pertinença a la terra, i que nasqué en la primera meitat del segle XIX, és la catalana Maria Josefa Massanés i Dalmau (Tarragona, 1811 – Barcelona, 1887), com captem en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Les festes majors a Catalunya” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Les_festes_majors_a_Catalunya), en la web “Viquitexts”, en què figura un poema de 1879 (ací, amb lleugeres adaptacions) que empiula amb aquest tret del matriarcalisme. Diu així:

“LES FESTES MAJORS A CATALUNYA

Bons com parets, les vostres festes

molt verament plauen al cor;

elles són grata recordança

dels francs costums d’un temps millor.

 

Elles atrauen, elles juntes,

ben avinguts com a germans

als qui, per sort i per nissaga

o per instint, són catalans”.

 

Per tant, en aquests versos, copsem un vincle entre les festes tradicionals amb els qui són de la població o bé de la terra (fins i tot, amb els qui hi estan arrelats fa generacions) i amb els qui, encara que són forasters, participen en els indrets on es celebren.

Igualment, també exposa el tema de l’esperit acollidor dels catalans, indistintament de la classe social i de l’edat:

 “Elles, amb pura senzillesa

i patriarcal fraternitat,

igualment donen franc hostatge

al proletari que al magnat

 

i a la donzella forastera

que, a cercar, va garrit aimant,

com als fadrins que, amb gentilesa,

van dards d’amor als cors tirant”.

 

A més, fa una defensa de Catalunya (ací, del costum de fer aplecs festius) com també dels jóvens i de l’esperança, trets que tenen a veure amb un moment de reviscolament de lo relatiu a la terra (començant per la llengua i pel folklore): la Renaixença, a partir del segon terç del segle XIX. Així, escriu

 “Quants, amb menyspreu o befa, miren

nostres anyals festius aplecs,

o no han nascut en esta terra

o tenen cors com buscalls secs.

 

Puix molt complau i regocija[1]

veure gosar la joventut;

el qui, amb rancúnia, al jovent, mira,

trista tindrà la senectut.

 

Flor de la vida, Jovenesa,

tu ets l’esperança i goig del món;

sens ton bullici i ta cridòria,

de la vellesa, els jorns, ¿què són?”.

 

Adduirem versos en què es reflecteix bona avinença entre la poetessa Maria Josefa Massanés, els jóvens, persones d’edat intermèdia i els vells, perquè comenta que tots ells es senten de Catalunya:

 “Enfilall d’hores neguitoses

feixos de mals i sofriments;

disfruteu, doncs, amb honestesa,

d’eixos ‘gradosos passatemps.

 

Cobra, qui molt tot l’any treballa,

en eix descans de nou vigor;

fins son record, al vell, reanima

en cada anyal festa major.

 

També, amics meus, en la vellúria,

eix temps feliç recordareu

i, tal vegada, a ma memòria,

algun sospir consagrareu.

 

-Ja no existeix -direu- l’anciana,

la popular cantora humil,

la que, senzilla, ens inculcava

rica moral en pobre estil;

 

la que mirava aqueixes festes

dels temps passats, records llunyans

que, amb sant respecte, servar deuen

quants tinguen sang de catalans-“.

 

Finalment, en els darrers versos, apareix la dona com a transmissora de la cultura tradicional i, així, un tema en nexe amb el matriarcalisme junt amb el paper que cada català pot fer per les tradicions vernacles, especialment, per les que venen de temps remots.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, en lloc de la forma genuïna “alegra”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)