Arxiu d'etiquetes: l’hivern

Bruixes, Santa Àgata, dones protectores i actes matriarcals d’hivern

Passant al tema de Santa Àgueda en nexe amb les bruixes, en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha el subapartat “Santa Àgata” (pp. 70-71), la festivitat de la qual és el 5 de febrer. El recopilador comenta que “Santa Àgata és la patrona de les dones; també és advocada contra les pedregades i protectora de les bruixes” (p. 70), detall que podríem vincular amb les dues parts de la dona: 1) la bona (la dona que no és bruixa i de bon cor) i 2) la que alguns consideren roín (la bruixa). En qualsevol cas, aquesta santa és defensora de totes les dones i, igualment, connecta l’època de neu (l’hivern) amb la de les calamarsades (mig any després) i, així, la banda passiva de la natura i la activa i que minva.

Ben mirat, el folklorista agrega que “les dones, en gran gatzara, feien bona xocolatada i, amb gran xirinola, es prenien tot el dia de festa, en què comentaven els fets, trifulgues, casos i coses viscudes en el transcurs del darrer any, alhora que feien projectes de cara al següent. Així, passaven el dia” (p. 70).

Per consegüent, ens trobem davant uns trets associats a l’hivern: activitats en rogle i dins la casa, balanç de l’any anterior i preparació i projectes per al que ha començat…

En un passatge posterior, afig que, en la vila de Bellpuig d’Urgell, se “celebra amb gran festa el dia de la patrona de les dones. (…) A la festa, no es vol cap home, car és la festa de les dones i, com aital, la fan. Cal dir que, en aquest dia, surten de casa molt ben abillades” (p. 71).

Quant al patronatge que exerceix a les bruixes, el folklorista d’Oristà plasma que “hi havia un dia a l’any, per Santa Àgata, el cinc de febrer, que les deixava soles, és a dir, que les bruixes podien anar allà on volguessin i fer el que els semblés.

Durant tot el dia, la santa fa festa” (p. 71) i, així, la santa empiula amb els fills de la terra i reflecteix una religiositat tel·lúrica, com en els Pobles matriarcalistes.

Un altre subapartat sucós i d’aquest llibre sobre la Catalunya interior, és “Els campaners i les bruixes del Lluçanès” (pp. 73-75), com ara, quan exposa que les bruixes triaven “per a les seves reunions els llocs més feréstecs que trobaven i, com més apartats dels punts habitats, millor, ja que els permetia d’estar molt concentrades amb el que pretenien fer sense cap entrebanc. Els punts més indicats per preparar les grans pedregades eren el Gorg Negre, el Racó Fosc, les Goles de les Heures i la Plaça Balladora, la bauma de la Quintana i les Goles de Fumanya, entre d’altres” (p. 73). Així, anant a pams, trobem l’aplec, la pedra (tret que enllaça amb lo femení), el gorg (un clot de molta profunditat en un riu i, per tant, connectat amb l’aigua i amb l’interior de la terra), el negre (color associada amb l’obagor), el racó (com en les rondalles en què una espasa petita és en un lloc més aïna isolat i fosc), les heures (el contacte entre la natura i la mare, sovint, simbolitzada per la massa pètria a què s’adhereix la planta, com el nen que mama) i, al capdavall, el ball (detall, més d’una vegada, que té a veure amb les bruixes i, de rebot, amb les dones). El fet que es destaque tant el paper de la dona i que, a més, es parle de celebració preparativa, ens porta a relacionar-la amb l’hivern, de la mateixa manera que ho faríem si fos la Nit de Cap d’Any.

Cal dir que, molt avançat aquest subapartat, capim que, “Per tocar a bon temps, el campaner es posava una brusa negra amb caputxa” (p. 74), o siga, recorre a dos detalls matriarcals: la foscúria de la roba i, altrament, a la protecció que li farà la mare, qui el salva.

Finalment, Jordi Torres i Sociats, addueix que, “Al terme de Gaià (Bages), també la tenien com a protectora i, per protegir millor els conreus, persones i bestiar, li van aixecar un petit temple al cim del turó més alt del municipi” (p. 75). Això és, els habitants recorren a la dona i la seua advocacia es copsa en el monument que els acull i que, a banda, ella fa d’emparadora de l’indret i de la rodalia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en l’hivern, fer rogle i dones que toquen els peus en terra

Continuant amb el llibre “Els dies clars”, de l’escriptora sabadellenca, en el poema “Nit d’oratge” (pp. 71-72), copsem el matriarcalisme, encara que de manera simbòlica, mitjançant l’hivern i detalls que són habituals en aquesta estació. Per exemple, quan diu que, en un moment de molt de vent i d’obagor,

“l’au cerca un cau dins la roca

perquè cada arbre es doblega

des del cimal a la soca.

 

Dins del mas, a l’esconat,

la gent resa contristada;

els homes en un costat,

el cap nu, la veu pausada.

 

Al llur enfront les mullers

els infantons fent dormir,

acoten la faç al bres

per no veure el llamp lluir”.

 

O siga que, per una banda, la part femenina s’imposa: l’au se’n va cap a la roca (un símbol present en moltes llegendes), l’arbre (el pas de la vida i les diferents generacions que enllacen amb la terra) fa una mena d’homenatge a lo tel·lúric; bona part de la gent resa, la tristor apareix.

Ara bé: com que aquesta època de l’any representa la mort i, ben mirat, l’esperança en una vida nova, en l’esdevenidor que se sembra (i en el nen nounat), al costat d’uns hòmens més aïna més febles que les dones i malenconiosos, les dones connecten amb l’esper i ho fan a través de la maternitat: “les mullers / els infantons fent dormir”. Aquests mots, com ara, ens podrien portar a la típica nadala en què Nostra Senyora vetla pel Nen i, per això, mena el cabet cap al bressol.

Al capdavall de la composició, veiem dos versos en nexe amb què representa l’hivern:

“-Ai dels que no tornaran!

ai dels qui han de venir!”.

 

En el tercer poema a què hem accedit, “La capta de la guineu” (pp. 87-91), d’aquest llibre d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), un jove aconseguirà la mà de la xica a qui es presenta. La primera escena esdevé dins la cuina d’una casa de pagès. Al meu coneixement, s’inicia amb el símbol de la rabosa (guineu) associat a la dona, puix que el xicot considera que, així com ha aconseguit matar-ne una (de què ell porta la pell), ell serà acceptat com a futur marit per la fadrina:

“’-Què volíeu l’hereu?’.

‘-A captar la guineu

jo passava, pubilla’.

‘-Sempre aquí fou la paga millor

           i el bon vi del racó

          per l’ardit caçador

         que fa guerra a la guilla”.

 

Agregarem que, en l’original, el mot “guineu” remet a l’explicació “Quan un fill de nostres muntanyes té la sort de caçar una guineu, sol penjar-se la pell a l’espatlla i anar per les masies veïnes a recollir lo que de bon grat li vulguin donar en premi a sa ardidesa”.

Un poc després, el caçador li parla sobre un mas i la xicota li respon que l’han reportat malament:

“que en eix pobre maset

fora el ranci groguet

no hi ha res que s’ho valga”.

 

Aleshores, el xicot li raona amb intenció de guanyar-se la confiança de la jove:
“’-Vinga el ranci de mans de la flor,

          no en serà que millor,

          poncelleta d’amor,

          pubilleta galana…’.

‘-Així solen parlar els fadrins

        eixerits i coquins,

        tant si són de Campins

        com si són de la Plana’.

‘-Ai, bonica i xamosa Sió!

       la del peu petitó,

       la del prim cossetó,

       la del bell gentil aire;

foll de mi! Si ton pare ho volgués

          ans que Pasqua vingués

          fóra jo ton promès,

          fóra jo ton rondaire” (p. 88).

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)