Una altra contalla en què copsem trets matriarcals, i que és en aquesta obra, és “La capa del rector”. En primer lloc, direm que la figura del capellà del relat connecta amb el Poble i, així, hi arrela; en canvi, la de l’anticlerical, no i, de pas, exposa una actitud patriarcal que hem captat en persones que, com ara, es presenten que són investigadors, mestres d’una llengua (això sí, unida a una cultura patriarcal de la vida), ateus, d’esquerres, internacionalistes i seguidors de revolucionaris d’Amèrica Llatina, com trobàrem el 24 de gener del 2026 en l’administrador d’un grup de traducció i d’interpretació,… però que, en acabant, no donen entrada als qui, en el seu moment, els feren possible que formassen part del grup.
Començant la narració, llegim que, en una vila on vivia un capellà que, com molts els de temps arrere, no eren precisament rics, ans, més aïna, dels qui “cobraven molt poquet: anaven amb sotanes i amb una capa negra i tot això” (p. 193), el mossén duia la sotana “tota esgarrada per baix. I dues o tres dones s’ajunten (jo mateixa, a voltes, de l’església, una companya meua i jo, i han dit ‘Mira: vosaltres anireu a arreplegar (…) per l’església o per no sé què’, puix aquelles, com que eren tirades a l’església, diuen:
-Vejam d’eixir per la vila a arreplegar per a açò. És vergonyós: el senyor rector ja porta la sotana tota desmorrellada i la capa; i això és lleig.
Allí, a la vila, hi havia un home que era roig (no era tirat a l’església), que no hi anava mai. Hi tenia mala reputació i una de les dues digué a l’altra:
-Xica: hem anat a totes les cases a demanar-hi -a arreplegar-li per la capa del rector- i tots hi donaven la voluntat (…)-. Hi entrarem.
Llavors, una dona diu a la resta:
-¿I si ens tira al carrer? -encara com no li ho hagueren dit-. No ens voldrà donar res.
-Xica: l’obligació de nosaltres és d’anar-hi; si no vol donar, no passa res, puix que no hi entrem” (p. 194).
Com podem veure, 1) el lligam entre religió i terra és un fet, 2) les dones són les organitzadores i són elles qui es reuneixen, 3) la religió és ben considerada i, en aquesta narració, no és unida a lo celestial, ni a limitar-se a pregar, 4) les dones s’interessen per tota la vila, no en deixen caure ningú, 5) lo que arreplegaran no provindrà d’una imposició, ni de forçar el proïsme, sinó de la solidaritat (la qual és voluntària), 6) són unes dones arriscades, de les que, com he oït, s’identifiquen amb la frase “Tu demana: el no, ja el tens”, la qual ma mare (1943) ha dit més d’una vegada, i 7) avantposen l’obligació a lo místic (com la dita, molt famosa en terres catalanoparlants, “Primer és l’obligació que la devoció”).
Quan apleguen a ca l’home, “en toquen la porta:
-Qui és? Avant qui siga!
-Bona nit!
-Bona nit!
El senyor els demana:
-Què passa a estes senyores?
(…) Una dona li comenta:
-Ei, doncs, mireu: un dóna dos quinzets; l’altre, una pesseta; l’altre, un duro (…).
L’home els afig:
-Doncs jo done cinc-centes pessetes -que, llavors, era una gran cosa–.
Una dona li diu:
-Ai! ¿Cinc-centes pessetes doneu, vós?
L’home els respon:
-Sí, però me l’han de deixar capar, a mi” (p. 194).
Més enllà de la semblança entre els mots “capa” i “capar”, les dones no arranquen de soca-rel el rector, qui, ací, simbòlicament, va unit amb lo tel·lúric. Per contra, el roig, com que sí que pretén fer-ho, mitjançant aquest signe, plasma un intent de violació de la creativitat, la qual empiula amb la realitat (tocar els peus en terra) i amb l’obertura associades al nen petit en la fase més creadora de vincles amb la mare i, biològicament, amb la sexualitat (amb el sexe, perquè, com em digué una sexòloga una vegada, “Sexe és vida”). I la vida humana es desenvolupa, quasi sempre, en contacte amb la terra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.