Arxiu d'etiquetes: les tres generacions

Poemes a ancians de residències, amb agraïments, realistes i que lliguen

General, , , , , , , , ,

Els vells en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952).

Prosseguint amb composicions en què el tema principal són els ancians (u dels pilars més importants del Pobles matriarcalistes), direm que, en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, en què inclou versos escrits entre el 2000 i el 2019 i a què accedírem per generositat de l’autora, el capim (i acollint també alguns trets que tenen a veure amb la infantesa) en el poema “Maduresa”, el qual plasma exposició i agraïment. En primer lloc, posarem que, com ens indicava l’escriptora en un correu electrònic que ens envià el 20 de març del 2025, “El vaig fer i recitar per als avis en una residència”. Diu així:
“Madura és l’edat en què hom acumula

maduren els anys del temps que se’n va,

madura el somriure de cada mirada

que emplena de goig l’avui i el demà.

 

L’art d’envellir es desperta a l’albada

quan neix un nou dia serè i tranquil,

gaudint de la força i salut generosa

amb brins d’esperança alegre i gentil.

 

No importa ser lent de mans tremoloses

que vibren i es mouen com fulles al vent,

ensenyen que un dia premien amb força

quan abraçaven un dolç sentiment.

 

No importen les cares de pell arrugada

l’empremta forjada d’esforç i suor,

mostren l’exemple de lluita guanyada

d’un treball digne d’admiració.

 

No importen els ulls sentint-los vidriosos

quan es marceixen amb aigua d’enyor,

les gotes salobres que besen la galta

les omplen de vida, de llum i d’amor.

 

Passen els anys i em sento estimada

comptant les estrelles que brillen al cel,

quan bufi el vent fort, se’m despleguin les ales

per anar a veure la llum d’un estel”.

 

Com podem captar, en més d’un passatge, la poetessa combina la vellesa amb trets que poden evocar-nos la flor de la vida: el somriure del nen, el goig, l’esperança joiosa, la dolçor afectiva…

Igualment, en els darrers versos, també es reflecteix la confiança en el demà (encara hi ha llum estel·lar) i, altrament, se senten acollides, com el nét o com el jove que, en diferents moments, s’acosta als majors i els abraça.

Un altre poema dedicat a ancians, extens i més bé centrat en el paper que ells fan en la vida, és “Als avis d’Artés” (p. 83), en la mateixa obra:
“Aquesta tarda farem germania

 a la Residència d’avis d’Artés,

i omplir-vos de goig recitant poesia

amb un gran somriure ara i després.

 

D’aquesta casa en sou la miroia

perquè serà avui un dia especial,

oïu amb delit els càntics de joia

pel vostre esperit serà un bon regal.

 

Valorem molt la vostra saviesa

que es va transmetent de pares a fills,

sou un mestratge de bona tendresa

amb uns caràcters planers i senzills”.

 

Sobre el tema de la tendror i del tarannà, partint de les meues vivències (molts dies a l’any entre el 2009 i molt avançat el 2011 i posteriorment), diré que, sobretot, abundava en persones (tant hòmens com dones, fossen catalanoparlants, fossen castellanoparlants) nascudes abans de 1930. I, més encara, entre els qui, en el moment d’escriure aquestes línies (26 de març del 2025), tenen més de noranta anys (en conec quatre amb qui em relacione per Internet, per Facebook…):

“L’empremta vivent de vostra experiència

d’arrugues marcades sobre la pell,

pel treball fet farcit de paciència

de mica en mica n’heu fet un ramell.

 

Les bosses dels ulls de vostra mirada

estan emplenades d’aigua d’enyor,

gotetes salobres que al nàixer l’albada

es converteixen en glòbuls d’amor.

 

Aquesta llar us acull generosa

sempre tot a punt, no us falta mai res,

us cuiden i us reguen com la mimosa

són bons jardiners de gran interès.

 

Us donem gràcies amb franca harmonia

unint aquests llaços d’acolliment,

volem desitjar-vos pau i alegria

amb una ovació d’aplaudiment”.

 

 

Finalment, adduirem que, si fa no fa, cap a l’any 1991, jo formava part d’un orfeó juvenil que hi havia en Aldaia (una vila de l’Horta de València) i que un dia anàrem a una residència de majors a cantar-los. Abans d’acomiadar-los, amb eixe somriure de qui és agraït amb qui li ha donat part de sa vida i ha fet possible una connexió amb la jovenesa, una dona d’uns seixanta anys demanà als retirats (la gran majoria, dones) si sabien alguna cançó. I… sí: n’hi havia una que les unia. Llavors, encara que no sigues del mateix ram musical (en preferències), en senyal de gratitud, calles i, anys a venir, evoques el somrís i el lligam: en aquest cas, entre jóvens, adults (si més no, dues dones) i ancians.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i relació mare-fill com a vasos comunicants i creatius

General, , , ,

Una altra composició en què captem el tema de la maternitat (potser, exposat en maig del 2010 amb motiu de la celebració del dia de la mare) i, a més, en tres generacions, és “Àvia, mare i filla” (https://somniturquesa.wordpress.com/avia-mare-i-filla), en la web “Somni Turquesa”. Així, diu:

“M’has donat la vida, filla,

He donat la vida, mare.

I no deixarem de donar-la,

seguint per tots els camins,

mantenint l’esforç del dia a dia.

I la lluita continua,

per donar les eines necessàries,

per fer de la teva vida,

una autonomia,

una fortalesa,

una autosuficiència,

una supervivència.

Tot un cau d’estimes

que somnia i que sent,

sense mals pensaments,

amb alegria i optimisme.

Sempre seré al teu costat,

vida meva.

T’equivoquis

o caiguis a terra.

Sempre tindràs la meva mà,

angeleta,

per recolzar-te

o ajudar-te a pujar.

Perquè vull que arribis ben alt,

allà, a dalt de la muntanya,

on el cargol ja treu les banyes,

amb la naturalitat i la sinceritat anhelades.

Aire pur i transparent.

Amor còmplice i ardent.

I jo et miraré des de baix,

perquè, per a mi, tu ho ets tot,

perquè encara que hi hagi dos mons,

tu ets el meu únic món,

perquè encara que hi hagi patiment arreu,

tu ets el meu patiment,

perquè encara que hi hagi insensibilitat humana,

estimarem la nostra unió umbilical i ufana.

I ens deixarem salvar per la dignitat d’alguns

i la revolució d’altres.

Amb tu, tot el demés està de més.

Àvia, mare, filla.

Tres generacions de vida.

Tres generacions d’estima”.

 

Quant als dos primers versos, en què sembla que la filla dona vida a la mare, podríem enllaçar-los amb el sentiment de l’àvia a la mare i de la mare a la seua filla (això és, a la nena).

Igualment, la padrina i la mareta acorden donar-ne, fins i tot, per aplanar el camí de la xiqueta (les eines), per fer-li més fàcil l’autonomia i que romanga forta en la vida.

Ara bé, una robustesa que les dues dones prefereixen que empiule amb un bon cor, a què no deixar caure, sinó amb què s’aliaran: “Sempre tindràs la meva mà”. I, com que la néta viu en la primavera de la vida, tornen a eixir les banyes del caragol (les quals podrien simbolitzar els ulls de la xiqueta) i la naturalitat i la transparència estan presents.

Sobre el tema de si la néta dóna vida a la mare, podem dir que sí, que és cert. Si més no, a partir del moment del naixement i, per descomptat, en el sentit que mare i filla són vasos comunicants. Així, són com eixe moment en què l’estel s’empina una miqueta i somrius perquè copses que reviscola.

Tocant les línies en què diu que la mare la mirarà de baix estant, recorden el vol del catxirulo: l’adult veu com la nena creix, es fa gran, li demana fil (llibertat, òbviament, creativa), es relaciona amb la mareta i amb l’entorn i podria evocar-nos quan la parenta la lleva un poc amb els braços en alt… i l’observa i li diu paraules amables.

Afegirem que, si els mots referents a l’únic món no són romàntiques, ens trobaríem davant una dona que capta que la creativitat junt amb la sensibilitat i l’esperança del nen és lo que, si ella ho pren i ho comparteix, li permet trobar un sentit a la vida i formar part d’eixe únic món. Fins al punt que la dona es proposa enllaçar amb la nina mitjançant la unió.

I, com que, amb el ja nat, la vida sí que té sentit (recordem que la infantesa, simbòlicament, representa la confiança), la resta li és molt secundari: s’ha consolidat l’empelt àvia-mare-filla, o siga, passat-present-futur.

Adduirem alguns comentaris que feren a l’autora del poema: “Àvia,… mare i filla…: tres dones, però també tres etapes en la vida, que les dones hauríem de poder viure en pau, goig i, sobretot, podent decidir nosaltres mateixes el com, quan i quantes vegades.

Precioses lletres les que has triat, Carolina” (Stàs), “Una meravella!! Jo ja no tinc la mare,… però sé que encara em dóna forces per continuar lluitant amb i per la meva filla Marta,

Una abraçada i petons!!!!” (Esther), a qui Carolina (qui escrigué la composició) respon “La mare sempre roman al nostre record, al nostre cor…. Som com som, per ella…”; “És tot un conjunt d’amor i d’afecte” (David), “Entranyable, harmonia en totes les línies, que emanen amor fervent” (Jordi).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)