Afegirem que, en el llibre “Les feines de la vella pagesia”, de Miquel Pont Farré (un català nascut en Cervera, en 1936, editat per Proa en el 2000, hi ha dos passatges interessants en què, clarament, es plasma que, no sols la dona és qui gestiona la casa sinó, a més, qui tria amb la seua darrera paraula, qui fa de cap, qui dicta. Així, en el l’apartat dedicat a l’hivern (el llibre està estructurat per estacions i, aquesta, n’és la darrera), hi ha un passatge que diu així:

“Quan arribem, abans de descarregar el carro i tirar l’oli a les tinalles, la iaia olora l’oli i, després, hi posa el dit i el tasta. Seguidament agafa un tros de pa i el suca ben sucat i se’l menja.

-Està bé –diu al cap d’un moment-. Ja el podeu descarregar.

-Veus el que et deia –comenta el pare mentre descarreguem-. Només tastant l’oli sap si és d’olives fresques.

(…) –No us han intentat enganyar mai.

-Enganyar ben bé, no” (pp. 171-172).

I, un poc després, hi ha un altre passatge interessant (en relació amb el tema de la gestió i del paper actiu de la dona) en què es diu que el pare està amoïnat perquè són al final de l’any i la faena no està gens avançada. El pare ho comenta amb el padrí (l’avi) i el padrí li respon:

“-Home –diu el padrí-, tu de feina en tens prou, però ningú t’ho farà per menys de 50 pessetes al dia; 70 pessetes si els fas el gasto: esmorzar, dinar i sopar, sense comptar-hi el vi.

La iaia, fins ara no havia dit res, però, com sempre, ha d’acabar posant-hi cullerada:

-El més pràctic és llogar, fer el gasto i pagar menys. Amb el que tenim a casa bé se’ls pot donar menjar. (…) Si fas números, veuràs que et surt a catorze duros al dia, si et fan sis canes de llarg per dos pams d’ample i tres de fondo, que és a dos duros, una pesseta i gairebé 75 cèntims la cana. Si et fan set canes a tu et surt igual i ells s’hi guanyen setze duros, dues pessetes i un ral. I, si en fan vuit, els surt a divuit duros i quatre pessetes. Per tant, dóna’ls-ho a preu fet i no caldrà que estiguem allà vigilant si treballen o no. Si no ho fan, ells hi sortiran perdent.

-Segurament teniu raó –diu el pare-. Segur que és el més pràctic” (pp. 173-174).Com veiem, no sols ha sigut una dona (i, a més, la de més edat, la padrina) qui ha fet la darrera valoració sinó que, a més, un home (el pare del narrador, qui és el net) accepta i, per tant, ens trobem davant d’un acte típicament matriarcal: la dona té la darrera paraula i la resta de persones abracen lo que ella diu i, a més, com es plasma en el passatge, ho fan positivament.

En un altre apartat de l’obra “Les feines de la pagesia”, també en l’estació d’hivern, hi ha un passatge en què es reflecteix el matriarcalisme:

“L’esmorzar ja està a punt al costat del foc:

-On és el pare?

-A l’entrada, engreixant els guarniments amb el pixador del porc.

-Me n’hi vaig?

-No, millor que ajudis la iaia a cosir els sacs i les borrasses[1] .

Quan acabo d’esmorzar, agafo una agulla saquera i un sac per començar a cosir, però la iaia sempre ha de tenir l’última paraula.

-Està molt bé que m’ajudis, però primer vés al corral a buscar ascles per reafegir al foc i fer una bona xera[2]” (p. 176).

I és que, la dona és qui tria, amb la seua paraula i, com veiem, amb molta espenta i amb molta iniciativa i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

Nota: [1] En el DCVB, “Borrassa” figura, per exemple, com “Tela grossa (…) del tamany d’un llençol gran, que serveix per traginar palla i, posat davall les oliveres i altres arbres, per aplegar-hi la  fruita batolada”.

[2] “Fer bona xera”, en el DCVB, figura amb el significat “obtenir bon resultat”.