Una altra entrada amb poemes de la catalana Dolors Monserdà, en què copsem el matriarcalisme i, per exemple, el sentiment de pertinença a la terra, és “Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)”, en la web “Selecció de Poesia Catalana / Catalan Poetry Selection” (https://lletra.uoc.edu/especials/folch/monserda.htm). Abans d’escriure u dels poemes que hem triat, “La caputxa catalana”, parlarem sobre un tema que apareix: la guerra en el segle XIX.
Durant el darrer curs de Magisteri en la Universitat de València (1993/1994), un mestre de “Didàctica de la Història”, Rafa Valls, ens comentà sobre un estudi que havia fet una historiadora valenciana en relació amb la suposada alta participació dels valencians en la guerra contra els francesos (1808-1814): no era cert que l’espenta per a prendre-hi part fos ràpida en les primeres setmanes, ni patriòtica (tot i la versió castellana, tradicionalment, transmesa en les escoles). Més bé, els valencians no eren partidaris de la guerra i, si podien, l’evitaven: s’estimaven la vida.

En el tema de la bel·licositat, hem escrit a l’historiador David Algarra (quant al caràcter pacífic i no agressiu dels catalanoparlants) i ens ha comentat que, en temps forals, en Catalunya, solien portar armes. Ara bé, si passem al llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, l’autor exposa que els catalans no eren, precisament, un poble violent, ni partidari de les guerres, sinó que, amb el temps i, com a resultat de les interaccions amb Castella, havia sorgit eixa manera de respondre en determinats moments. I podríem dir que, més aïna, per necessitat, que no per tarannà: “Catalunya, (…) per la seva qualitat d’element progressiu diferenciat en el si d’una estructura social immutable i encarcarada com la de tantes parts d’Espanya, per la seva decepció davant d’un Estat insensible i irrecuperable, ha hagut de representar en l’edat moderna [(segles XVI-XVIII)] un paper revolucionari que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168). 

Al cap i a la fi, la tradició catalana era (i encara ho és), per exemple, el pactisme (molt reflectit en moltes rondalles anteriors a 1932 i en escrits sobre dones nascudes abans de 1920) i, igualment, el comerç (trets que empiulen amb el matriarcalisme).

En línia amb això, veurem que el sentiment de pertinença a la terra està repartit en aquest poema i, no precisament, en els temes més clàssics (terra, llengua, natura…).

I, ara sí, els versos de Dolors Monserdà:

            “LA CAPUTXA CATALANA

A les meves filles

 

Dintre la caixa de núvia,

de noguera i de vorí,

amb lo rusc i la filosa,

lo gipó i lo drap de bri,

barretina roja i musca

i gambeto del padrí,

molts anys fa que en sóc tancada,

enyorant, ¡trista de mi!

la flaire de ginesteres,

violes i romaní.

Plegadeta m’hi deixaren

des que l’àvia va morir;

ni sols per anar als sufragis

la nora me féu servir;

per follies dels vilatges,

ma senzillesa avorrí…

Com si els caps que em rumbejaven

jo no els hagués fet lluir!

Ai, si parlar-ne volguessin

violes i romaní!”.

 

En aquests següents, l’escriptora trau un tema que enllaça amb lo matriarcal: la figura de la dona com a transmissora de la cultura i el vincle que, per mitjà de l’àvia (o padrina), sol tenir amb els xiquets més petits.

Tot seguit, trau la infantesa, les relacions entre els que ja l’han passada i la carn que creix. Aquest tractament positiu cap als xiquets té molt a veure amb la terra i, en cas de no fer-ho, es plasmaria en una terra forastera i que menysprearia els nadons, els infants i els qui pugen:

“Prou dirien les vegades

Que, amb l’airet del bon matí,

al baixar a missa primera,

los que ens veien pel camí

deien a la minyoneta

que s’abrigallava amb mi:

Ets la nina més airosa

que hagi somniat cap fadrí!

Si apar que, a ton pas, esclaten

violes i romaní!

I ella, sobtant-li a la cara

una onada de carmí,

sombrejant amb la caputxa

sos ulls d’estel vespertí,

semblant la perdiu novella

que acaben d’espaordir,

rost avall per la drecera,

com portada pel garbí,

s’esmunyia entre ginestes,

violes i romaní.

Lo cap abaixat a terra,

lo cor amb l’Anyell Diví,

lo cistelló per l’oferta,

pels qui en Déu varen morir;

si, en lo camp, era ridorta,

en l’església, gessamí:

los minyons li’n feien rotllo

per a veure-la sortir;

que, amb sa flaire,… s’eclipsaven

violes i romaní!”.

 

A més, en els versos vinents, ix un tema molt vinculat amb els catalanoparlants (i, en el segle XX, molt, amb Catalunya): la figura de l’hereu.

“De sospirs i d’amoretes,

quants ramells ne vaig collir

fins que, a l’hereu d’eixa plana,

ma mestressa donà el sí!”.

 

Una dona (la mestressa, la senyora ama) aprova el casament del xicot.

Afegirem, altra vegada, un personatge femení que té a veure amb el sentiment de pertinença a la terra (pel paper d’educador i de transmissor de la cultura tradicional): l’àvia. L’escriptora diu així:

“Prou que avui les seves nétes

les voldrien assolir

les que, amb humil caputxeta,

la seva àvia va gaudir;

mes no escauen amb follies

violes i romaní.

Des que el vent d’usances noves

tancada me deixà aquí,

ni escolto el dring de les unces

ni, de la verema, el tragí;

la malura arrasa vinyes,

les guerres fan estremir,

i els fills de la nostra terra

al rei han d’anar a servir!”.

 

Adduirem que una part important del conreu en Catalunya prové de la verema. I, passant al tema de la guerra, Dolors Monserdà reflecteix prou lo que havien viscut dones (i hòmens) de la primera meitat del segle XIX (una centúria amb moltes conteses) i, a més, enllaça amb lo que hem plasmat sobre el mite de la guerra en 1808 davant la penetració napoleònica en la península ibèrica:

“Com no heu mort amb plors de mares,

violes i romaní!

I, amb eix baf de mort i angoixa

que arreu se deixa sentir,

flocs i modes de les viles

foll lo camp vol escarnir;

ja les filles de muntanya

no es coneixen pel vestir;

ja han llençat lo gipó negre,

lo blauet i el drap de bri

amb sa flaire de ginesta,

violes i romaní!”.

 

Al meu coneixement, les violes simbolitzen les dones i, quant al romaní, els hòmens.

Finalment, posa

“Usances, furs i riquesa,

vos heu soterrat amb mi!

Dels passats, s’estrafen modes,

mes l’esperit se’l deix morir…

Oh, bons corcs i arnetes blanques!

quan m’arrabassin d’aquí,

porteu la pols de mes runes

al vell cim del puig veí,

on finesca entre ginestes,

violes i romaní!”.

 

Per consegüent, el sentiment de pertinença acompanya fins al darrer vers la poetessa, de la mateixa manera que ella ho farà durant sa vida: “usances” (matriarcalistes), furs, riquesa (la terra que es pot llaurar i que dóna fruits), en lloc, per exemple, d’estrafer (això és, d’imitar) modes foranes; i, a banda, junt amb esperança (la ginesta és un arbust amb flors grogues), els hòmens i les dones de la terra (el romaní i les violes).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)