Arxiu d'etiquetes: l’empelt mare-fill

Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:

“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull

[ ser una veu -germinal.

 

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema

[ dels teus ulls. ]

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.

Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.

 

Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.

Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.

I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.

Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa’t panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar (“pol·len del teu ventre”).

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:

“Cada matí furtivament aquesta dona fuig

cap a una cala amagada que solament ella sap.

Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència

dura però acollidora de la sorra i del vent,

romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,

un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa

madura (…)” (p. 82).

 

Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Poesia catalana i la sexualitat com a símbol de vida creativa

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, direm que també hi ha signes matriarcals en el poema “Estances II 9”, de Carles Riba (1893-1959). Així, l’escriptor indica que l’home, qui parla a una dona, li diu

“Si faig del meu senyera, et crido en un combat

               que és teu sols essent fugitiva.

 

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer

           Pensava en tu, i amb tot no ho vull” (p. 76).

En altres paraules, el personatge masculí diu a la dona que ella eixirà vencent, que se n’ix amb la seua.

En acabant, Carles Riba trau l’escorça, una part de l’arbre matern i matriarcalista que, textualment, és morta (literàriament, però no de fet, la foscúria, també, quant a la llum), i, com que ella té la darrera paraula, és en aquesta obagor on ell li diu que la dona li guanyarà, que ella el torcerà (detall que podria representar el respecte de l’home cap al personatge feminal).

Un altre escriptor que plasma una composició de la mateixa corda de la literatura catalana del segle XX és Josep Janés i Olivé (1913-1959), en un poema que ens podria dur a figures com la Bellesa del foc (de les fogueres d’Alacant) o, per exemple, al tradicional agraïment a la Mare Terra per tot lo que ha fet pels membres d’un Poble matriarcal. Així, en “Damunt de tu, només les flors…”, posa que,

“Damunt de tu, només les flors.

Eren com una ofrena blanca:

la llum que daven al teu cos

mai més seria de la branca;

 

tota una vida de perfum

amb el seu bes t’era donada” (p. 78).

 

Això és, l’autor ens diu que l’ofrena no és un acte de virilitat (la rama simbolitza el penis), sinó acompanyat d’un detall que podria ser ben acollit per ella i per l’ambient (la flaire al llarg de la vida i representada per eixe lligam entre l’home i la dona a través de la besada, exposada com una donació).

En acabant, ell li comenta que

“Tu resplendies de la llum

per l’esguard clos atresorada”,

 

o siga, com si ella fos un cofre que, en plena nit, llueix interiorment amb una mirada nocturna (els ulls tancats mentres tots dos es besen o bé dormen plegats).

Llavors, ell li addueix que hauria desitjat pogut ser com una flor acompanyat de la candidesa que, popularment, s’associa al lliri (per la seua color blanca) i, ací, amb un home de cor net:

“Si hagués pogut ésser sospir

de flor! Donar-me, com un llir,

a tu, perquè la meva vida

 

s’anés marcint sobre el teu pit.

I no saber mai més la nit,

que al teu costat fóra esvaïda”  (p. 78).

 

Al cap i a la fi, com que l’home, a poc a poc, penetraria en ella amb netedat, seria com el fill que torna a la mare i que resta al seu costat, com si la dona no s’adonàs (que no és eixe el cas, puix que l’obscuritat és un signe empiulat amb lo femení i actiu). En altres paraules: ella guanya en aquests fragments de sexualitat matriarcal i ho fa per mitjà de l’amor, de l’eixart.

Agregarem que aquesta composició fou escrita en 1937, en plena guerra, i que podria interpretar-se com un manifest en pro del pacifisme. En qualsevol cas, una relació sexual creativa, aquella que, com em digué en el 2007 una sexòloga valenciana, té present que “Sexe és vida”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.