Arxiu d'etiquetes: la pagesia catalana

Sexualitat matriarcal en parelles amb harmonia, fèrtils i de bon tracte

Continuant amb lo sexual i matriarcalista en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, ho copsem en el poema “Felicitats” (p. 54), relatiu a unes noces:

“Primavera és ja florida

i tu Josep et vols casar

(…) anireu junts a l’altar.

 

Heu preparat la nova vida

niu d’amor amb il·lusió,

compartiu cada diada

lleialtat i comprensió.

 

Si en els cors ha fet estada

(…) recordeu a cada albada

el bonic que és estimar.

 

I també feu recordança

dels amics i dels companys,

que us desitgen amb gaubança

felicitat i per molts anys!”.

 

 

Com podem veure, en primer lloc, apareix la idea de pacte (junts en l’església); després, una aliança que va unida amb bon cor, amb sinceritat i a posar-se en la pell d’altri.

A més, l’autora proposa que els nuvis, amb el mateix interés per la continuïtat del lligam que el primer dia, evoquen, cada inici del dia (moment, simbòlicament, associat amb l’esperança), les paraules amb què cada u dels dos prometé fidelitat i tolerància cap a l’altre.

I, finalment, Rosa Rovira Sancho indica la importància de tenir present els qui els han facilitat el camí i, per descomptat, els qui encara viuen i els aplanen una vida amb fruïció.

En una altra composició sobre el mateix tema (però relativa a una parella que celebra les noces d’argent, és a dir, els vint-i-cinc anys com a casats), com és “A la Josefina i en Francesc” (p. 63), captem trets matriarcals. Així, la poetessa trau que

“dues vides enllaçades

vàreu fer-ne un casament.

(…) una llar que és una toia

i és el somni dels casats”.

 

Per tant, connecta la llar (en línia amb el mas, i que és u dels punts que defineixen el matriarcalisme català) amb la figura del jardiner (qui s’assembla al pagès, per com tracta la terra i, així, la mare) i, de pas, amb els bons fruits que en resulten: les flors, senyal de vida que qualla.

De fet, com en la rondalla en què hi ha harmonia en un matrimoni (o bé en les relacions entre un parent comerciant i que compleix amb la dona o que la defén), l’escriptora comenta

“Heu tingut ja dues noies

resplendents com raigs de sol,

del jovent són les miroies

al poble de Monistrol”.

 

Al capdavall dels versos, afig que

“Camineu sense temença

el camí que us heu traçat:

guanyareu la pau intensa

benestar i felicitat”.

 

O siga que, per una banda, l’autora plasma l’esperit jove que encara conserven els pares (en la plenitud de la vida) i, igualment, com qui va cap al demà i algun dia es farà vell, ve a dir que la faena ben feta garanteix el benviure de la gent. Aquest detall està en nexe amb la tradició cultural catalana de terres de l’interior, de les muntanyenques i, ben mirat, de la societat que existia en la Catalunya del segle XIII, de què, en el segle XX, encara romania un tarannà en aquest seny.

Empiulant amb aquesta darrera centúria, en la composició “A l’Anita i en Pius” (p. 64), en el mateix ramell poètic, Rosa Rovira Sancho escriu sobre una parella que es casà en 1956:

“Dos carrers van unir-se en abraçada

(…) i enllaçant una unió sagrada,

en feren de la llar un santuari”.

 

 

Per consegüent, figuren detalls que tenen a veure amb els Pobles matriarcalistes: la fidelitat a la paraula (la persona és considerada així o aixà segons la seua paraula i com parla i com escolta), entesa com una cosa que no s’ha de profanar i, en segon lloc, la llar com a espai d’acollida i com si fos un temple.

A més, agrega que

“Cal Ton és botiga vella en el poble

(…) dispensant sempre un bon tracte noble

des del matí a la posta del sol”.

 

El bon cor tan comú en les cultures matriarcals.

Finalment, la poetessa de Monistrol de Calders addueix que

“Són cinquanta anys d’amor i harmonia

gaudint sempre de l’encís conjugal,

on heu combinat treball i alegria

amb un gran ramell de goig filial” .

 

Aquests mots podem empiular-los amb el fet que, com en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en aquesta parella, la part activa i la materna s’han combinat amb bona avinença.

Agraesc  la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, els pagesos, el tros i els arbres

En línia amb la vida rural i amb el sentiment de pertinença, el qual té prou a veure amb conrear-la o bé amb promocionar lo relacionat amb la cultura vernacla de l’espai geogràfic on està i molt, òbviament, amb la llengua, el 28 d’agost del 2024 trobàrem l’escrit “Elogi del pagès” (https://rcamats.wordpress.com/2011/12/08/homenatge-al-vell-pages), publicat per un nét seu (Ramon Camats) el 8 de desembre del 2011 en la web “Ramon Camats”. Així, quan Ramon Camats parla sobre el seu avi, qui, eixe dia, feia els noranta anys, comenta que En Josep, un pagès d’Oliola, a La Noguera, avui fa noranta anys. És un home de mirada franca (…). Gaudeix d’una perfecta salut: no ha de prendre cap pastilla per controlar la pressió arterial, la glucosa de la seva sang o l’artritis; tampoc no ha de parar compte amb el que menja i beu. De fet, diu que a les menjades només pren vi -això sí, moderadament-  i, fins i tot, es concedeix un cigarret de tant en tant. Evidentment, no necessita ajudes per dormir –cosa que fa plàcidament totes les nits- i, quan es desperta, de matinada, fa petar la xerrada amb la Mercè, la seva dona, fins a trenc d’alba, hora en què ambdós es lleven per esmorzar: una torrada, una mica de cansalada viada, a voltes, uns ous ferrats i un traguet del porró”. Enllaçant amb aquestes paraules, ma mare (nascuda en 1943) conta que, quan ella tenia uns dotze anys, un metge digué al meu avi matern que li convindria anar a viure al poble,… i ho feren.

Tot seguit, passem a unes paraules que empiulen amb molts comentaris referits a dones nascudes en el darrer quart del segle XIX: “Ha treballat tota la vida. Cada matí el podeu veure sortir amb el seu tractor cap al tros, on passa el dia (…). Diu que no s’ha cansat mai; de fet, el que ell entén per descans: canviar de feina, ens assabenta del seu tarannà. Així i tot, algun cop el veureu assegut, recolzat en una alzinera o un roure, llegint una novel·la de Marcial Lafuente Estefanía, el seu entreteniment literari preferit”. Per consegüent, en temps d’esbarjo i tot, més d’una vegada, ho fa en contacte amb la natura, ací, al costat d’un arbre (en aquest cas, a més, dos molt simbòlics i on, sovint, històricament, es prenien moltes decisions i hi havia reunions en nexe amb el comunalisme).

Igualment, copsem que “Els dies que no va al tros, el trobareu a l’hort, amb el xapo a les mans, plantant cebes, trumfes o espinacs, fent cavallons perfectament arrenglerats, entre els quals circularà l’aigua de la font que rega el planter. Quan toqui, podreu contemplar-lo amb una sulfatadora d’aram a l’espatlla”.

A banda, s’ha conservat el tractament tradicional de “vós” (en lloc del de “vosté”, el qual, sobretot, en el Regne de València, penetrà en el segle XVIII i ha estat molt arrelat): “Els qui li diuen padrí i el tracten de ‘vós’, han après a treballar amb ell. Els ha ensenyat a brandir l’aixada, els ha instruït en l’art antic de la dalla; amb ell, han fet garbes i han batut a l’era quan aquestes destreses i feines ja eren un anacronisme. Ell els ha explicat la diferència entre el romaní i l’espígol, els ha mostrat els llocs on es crien els bolets de soca, les gírgoles i els pebrassos, i els ha advertit contra les farineres bordes i les cogomasses”.

Afegirem que, “Amb ell, també han après a viure: una saviesa antiga, reposada, brolla dels seus llavis. Les seves cròniques de la guerra [de 1936-1939], mai no oblidada, sempre present, són una vertadera escola de l’existència”. Partint de vivències que tinguí amb més de cinc persones (bé catalanoparlants, bé castellanoparlants) que, quan començà la guerra, ja tenien deu anys, diré que estimaven la vida i que promovien que no hi hagués actes de violència entre persones.
L’entrada també posa que  “És un rar exemplar d’una generació gairebé extingida, prototipus d’un saber i d’un fer que els habitants de ciutat hem perdut. No és únicament, per l’edat, que mereix respecte, sinó perquè, sense saber-ho ell, atresora i conté un dels pocs models de vida que garanteixen la bonhomia i la felicitat”.

Adduirem que, en un altre escrit de Ramon Camats, “Noranta-nou anys” (https://rcamats.wordpress.com/2010/12/13/noranta-nou-anys),  que té a veure amb l’anterior i també publicat en la web “Ramon Camats” (però el 13 de desembre del 2010), plasma que “No es vantava gens de la seva edat (…).
En Josep sempre va fer de pagès. Només els afers militars van trencar, dos cops, la seva llarga vida de treball. (…).
El tros va ser tota la seva vida. Recordo que, quan jo mateix era petit i l’acompanyava a la vinya, mentre berenàvem l’acostumada llesca de pa amb oli, ell em contava, a redós d’una alzinera, que son pare el feia anar a plegar fem dels camins abans d’anar a escola. (…)
Sempre que penso en ell, com ara, m’adono que la vida urbana que he triat desdibuixa la dimensió natural del temps que només les persones com Josep han viscut gairebé sempre. El pas de les hores, en efecte, era molt evident per als pagesos d’abans, que feien vida al tros, i no tenien elements de distracció. A punta de dia, havien de ser al peu del bancal i, quan es feia fosc, plegaven, perquè les mules no portaven pas llums als ulls. (…) el temps cal aprofitar-lo, com feien els pagesos, que només disposaven de les hores de claror natural”.

Finalment, posa que Els vells –i en Josep ho era− són com les roques, que, amb els anys, cristal·litzen i resplendeixen, i guanyen amb transparència el que perden de color”. Això que els ancians són com les roques, més d’una vegada, m’ho ha dit ma mare, principalment, en relació amb dones de l’època de les seues àvies o un poc més jóvens: qui passava les proves més fortes (amb setanta anys), passava de huitanta i, més d’una vegada, aplegava a noranta. I més: un amic i coneixedor de la cultura colla en Atacama, em comentà un dia que, en aquelles terres (on ell havia viscut durant cinc anys), moltes persones… aplegaven a cent vint anys. Sí: a cent vint. I, quan li demanàrem si els recopiladors de rècords, s’acostaven a aquells indrets, ens respongué que no, que no ho fan. Potser perquè serien a més de quatre mil metres d’altitud…

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)