Arxiu d'etiquetes: “La mel i la fel” (llibre de Carme Miquel)

Dones majors transmissores de cultura tradicional matriarcal i de saviesa

Una font en què es plasma el paper de la dona com a transmissora de la cultura tradicional catalana és el llibre “La mel i la fel”, de Carme Miquel, el qual fou editat en el 2005 i se situa en la comarca de la Marina Alta a la darreria del segle XIX. Així, capim que “La tia Pepa el Francés, la veïna de tota la vida de Maria la Moteta, durant molt de temps, havia plorat la mort del fill únic” (p. 82) i que era vídua quan encara era jove. La casa de Maria, amb freqüència, ha sigut recer per a aquesta dona. En aquesta llar, ha exercit, de vegades, de mare i, de vegades, d’àvia” (p. 82).

En aquesta funció de l’àvia, l’autora inclou uns mots sucosos, mitjançant un personatge que podríem qualificar com la Mare Natura i que, fins i tot, apareix en algunes rondalles en què una velleta és qui més contarelles comparteix en la vila, com és el cas d’una contalla recollida pel valencià Ximo Caturla: “Paraules assenyades, saviesa de dona. La veu de la tia Pepa el Francés és el fil que lliga les històries viscudes, la que fa saber coses que altres obliden, la que manté la memòria d’altres temps i la traspassa al present. I serà també l’aranya mare que ajudarà a teixir noves històries de vida” (p. 82): agraïment a la Mare (el passat) i recopilació cap al futur (les noves narracions i vivències més pròximes en el temps).

Ben mirat, aquesta Mare afig “Però, silenci! Que el secret ha de romandre per sempre. Que les històries encara no s’han produït. Que encara no és arribada l’hora de la tela d’aranya.

En aquests moments, la tia Pepa, simplement, engruna el passat per a les persones que l’han de saber” (p. 83).

Destacarem que, a continuació, l’escriptora traga un passatge prou significatiu en el camp de l’educació en els Pobles matriarcalistes:
“-El vostre pare és un home molt honrat i valent. Ja podeu estar ben desvanits.

La tia Pepa el Francés ha repetit aquestes paraules amb freqüència als fills de Maria des que eren menuts i, recolzats sobre els seus genolls, escoltaven la història familiar o les altres històries de poble que la dona contava. I els grans ulls obscurs de criatures àvides de saber s’obrien i posaven amb atenció la mirada en la d’aquella dona” (p. 83).

Després, la tia respon a cada qüestió que li fan i “va engrunant uns relats que els xiquets ja han escoltat moltes vegades i que sempre els fan sentir emoció i orgull” (p. 83):

“-Tia Pepa: ara, conte-mos allò de l’home de Caselles (…).

-Ui, d’allò, no s’ha tret trellat. Res no s’ha sabut, però algun dia es coneixerà, perquè, més prompte o més tard, tot s’acaba descobrint. Ara, que escolteu, escolteu el que diuen” (pp. 85-86).

En aquesta darrera plana, Carme Miquel, recorrent a la Mare Natura, indica que “Les històries viscudes corren de boca en boca. El que, per als grans, és història recent, per als menuts, esdevé llegenda. Com a tal, se la transmeten els uns als altres i, com a tal, perdurarà en el temps que mai no s’acaba. Perquè els jorns, de primavera o de tardor, tornen una i altra vegada i la lluna plena que s’acomiada, aviat retorna per fer una nova visita” (p. 86).

Un passatge interessant en aquest tema del pas de la cultura de generació en generació, és quan una dona, ja gran, diu a un jove metge:

“Ara: de ta mare i de t’agüela, que cap malparit haja de dir-te res, perquè les dos eren unes santes. Ta mare, amb poc més de vint-i-un anys, se’n va anar d’este món i només puc dir-te que, durant els tres anys que va estar amb nosatros, de la seua boqueta mai no va eixir una paraula més alta que l’altra. Ara que, a t’agüela, alguna cosa li contaria perquè feien molt bona lliga, que més d’una volta les vaig vore fent-se escoltetes” (p. 168).

Per consegüent, aquesta dona major és qui fa de pont entre persones de diferents edats i qui les reporta sobre un passat que, en aquestes cultures, va associat a saviesa ancestral.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La mort en els Pobles matriarcals, la figuera i el retorn a la Mare

La mort i el retorn a la Mare.

 

En la novel·la “La mel i la fel”, de l’escriptora valenciana Carme Miquel, capim aquest tema. Així, al capdavall de la nit, Gràcia capta un perfum de figuera que ompli els carrers de la vila, corre a la cambra de la mare (Maria) i li diu que isca al corral:

“-No sent quina olor a figuera? No sap que és això…?

-Sí. Anem, anem a ca Malena” (p. 255).

Ambdues fan via i copsem que l’olor era més intensa com més a prop eren del casup de ca Malena Notenovio, una dona amb qui Gràcia havia compartit la seua infantesa.

“I la veuen. La veuen allà estirada a terra, de costat, arrimada a la soca de la figuera” (p. 256).

Tot seguit, veiem que més persones van cap al lloc i que Malena Notenovio “jeu estirada vora la soca de la figuera més gran del terme, ha constituït una presència constant en la vida de totes dues i ha estat lligada a molts dels esdeveniments importants per a elles. I els ulls se’ls omplin de llàgrimes a mare i filla” (p. 256).

Després de parlar Gràcia amb el jutge i de tractar amb sa mare sobre quina seria la resposta de moltes persones que coneixen la difunta, “Maria i Gràcia han decidit organitzar-li un vetlatori com cal i presidir elles el dol. I l’han amortallada amb un vestit negre i li han posat un rosari a les mans.

(…) la filla té una idea al cap i, en fer-se poqueta nit, diu:

-Mare: Malena hauria volgut que la soterraren ací, a la figuera, i no allà, al cementeri, on no hi deu haver ningú que la vulga. Per què no fem un clot?” (p. 257).

Per tant, hi ha un empelt entre la mare, la filla, la dona que s’havia mort i la figuera, u dels símbols femenins.

Llavors, la filla i la mare es posen a cavar, criden el marit de Gràcia, Vicent, i ell els ajuda a deixar-hi el cos.

Igualment, l’autora indica que “Tanquen el taüt buit i a Malena la soterren de vora a la figuera. En la copa, amagats per l’ample fullam, centenars d’ocells (…) piulen formant un càntic” (p. 257). Ara bé: de bon matí, el capellà, els escolanets i el soterrador s’enduen el taüt, a què les dues dones i Vicent havien posat un sac de terra.

Quant als pobres de solemnitat, van a la cerimònia i, en un passatge posterior, “han escampat per terra herbes de la muntanya collides pel camí. És primavera avançada i Malena Notenovio ha descansat ja d’aquest món. El seu cos jeu juntament amb el de Tasco. A la gran figuera, aviat li creixerà una soca nova” (p. 258).

Ben mirat, Gràcia evoca “La inclinada llosa (…) arrecerada al costat d’una gran mata de murta, on vas concebre el teu fill” (p. 263).

Finalment, la Mare Natura parla de Tasco i de Malena: “ell, convertit en arbre de vida; i ella, transformada en sava” (p. 279). Per consegüent, l’autora plasma el retorn a la Mare i, de pas, podem dir que en semblança amb el Poble colla, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat matriarcal, alletament, dides i la dona salva l’home

Continuant amb el tema de la maternitat, en el llibre “La mel i la fel”, l’autora trau la figura del marit de Gràcia, és a dir, Perejoan, qui dues vegades la veu que dóna mamar. Així, la mare li diu “-Ja ho veus: done mamar el meu germà. Ja té vora dos anys i mira’l que preciós està. Eh, Miquelet?; que veja Perejoan com eres de guapo…” (p. 236). “La segona vegada que ha trobat Gràcia ha sigut a casa de Maria Rosa. En aquesta ocasió, donava mamar dos xiquets alhora: el fill de l’amiga i una xiqueta acabada de nàixer, la mare de la qual havia mort en el part” (p. 237).

Un poc després, entra el metge, qui, de l’entrada estant, demana:

“-Com tenim la criatureta?

-Beníssim!  -diu Gràcia-. Mama molt bé i mire que espavilada està.

Pere agafa la xiqueta en braços i, tot seguit, la gita sobre un bressol (…).

-Sí, senyor: esta doneta la traurem avant” (p. 237), amb la participació de les dues mares: Gràcia i Maria Rosa.

Més avant, el marit de Gràcia parla amb el metge i ell li diu que la dona “Té llet i prou. I, per a este poble, això és una benedicció. I jo, com a metge, no podia trobar un remei millor” (p. 238), mots que empiulen amb uns altres que, en un passatge posterior, diu al capellà.

Un altre apartat que hem triat en nexe amb aquest tema, és quan Gràcia, en casa d’una família rica, parla amb una dona, qui li comenta sobre un nin. La jove mare sent interés pel nen, “Treu el xiquet del bressol, s’asseu amb ell al silló (…) on abans seia la senyora, (…) i li dóna mamar. La criatura degluteix amb avidesa. Primer, d’un pit; després, de l’altre. S’hi assacia i s’adorm tranquil” (p. 252).

En la plana 253, el metge Pere entra en la casa, la senyora li diu que el xiquet ha mamat. Llavors, ell li indica:

“-Lamente molt haver-li-ho de dir: per la seua nora, podrem fer ben poc. Però el xiquet, el salvarem. El salvarem amb l’ajuda d’eixa jove que acaba d’eixir” (p. 253).

A continuació, la senyora li addueix que podrien cercar una dona de llet i Pere li agrega sobre la facilitat de Gràcia per a alletar i que ha salvat molts xiquets (aquest detall ens evoca que la dona salva l’home): “la seua llet ha fet que algunes criatures (…) ara visquen. I, com a metge que sóc, he de recomanar-li, a vosté, tot el que considere més convenient perquè el seu netet isca de perill. Mire: no hi ha cap medecina en el món que puga substituir la llet d’una dona sana. I eixa xica és la més sana de tot lo poble, li ho puc assegurar” (p. 254).

La senyora és oberta al fet que la xica puga entrar en sa casa i, per això, accepta la proposta de Pere.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Maternitat matriarcal, alletament, dides i tradicions vernacles

Reprenent el tema, però, orientant-lo cap a l’alletament i cap a la cultura vernacla en aquest camp, l’obra “La mel i la fel”, de Carme Miquel, inclou dues cosmovisions en la darreria del segle XIX: la del capellà (associada a la castellana, ací, simbolitzada per una llengua que no parla el Poble) i l’autòctona (la de les mares, la de les dones i la de la vila). Així, “El pare Elies, a l’altar, resa oracions en llatí mentre els fidels contesten a continuació: ‘Sant Blai gloriós, lliureu els xiquets de la tos’” (p. 224), detall que és com una mena de lligam entre les dones i els xiquets, entre el tronc i les fulles.

Altrament, “Arriba el moment de presentar les criatures a Sant Blai. Les dones, mares o padrines pugen els quatre esglaons que condueixen a l’altar, alcen els nadons cap a la imatge del sant mentre el rector els beneeix i tornen a baixar. En posar el peu al primer esglaó, els pits de Gràcia han començat a vessar llet. El seu fill, a l’olor de la llet, es desperta i comença a xuclar àvidament per damunt del vestit” (pp. 224-225).

I més: les dones més pròximes murmuren que “Gràcia, la germana del xiquet, té llet” (p. 225).

Un poc després, la mare biològica (Gràcia) capta que el fillet de Maria Rosa no para de plorar i la jove li ofereix l’altre pit: “Mentre sosté el seu Miquelet amb el braç esquerre, ha agafat el fill de Maria Rosa amb el braç dret, ha deixat una criatura sobre cada cama, s’ha descordat els botons (…) del cosset del vestit, s’hi ha tret els dos pits i ha donat mamar. Les dues criatures succionen amb gust.

(…) Totes les dones, posades en filera, passen per davant de Gràcia mentre el rector demana silenci i Maria Rosa plora i sanglota. El pare Elies sent una indignació immensa. ‘Filla de Maria la Moteta, havia de ser’ pensa. I recorda que ell havia amagat la imatge de la Mare de Déu de la Llet perquè ningú no poguera veure en pintura el que ara veien en realitat.

Els dos nadons continuen mamant i Gràcia, simplement, somriu” (pp. 225-226).

Més avant, l’escriptora exposa un fet de què ens han comentat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: l’amistat entre la mare del xiquet (ací, Maria Rosa) i la mare de llet (Gràcia, per al nen que ploriquejava), quan la segona ha salvat el primer, qui, en aquest cas, es cria sa:

“Maria Rosa, jove prima de cara allargada, (…) encara que cinc anys més gran, ha convertit Gràcia en la seua confident” (p. 227).

No cal dir que, fruit de l’acord entre les quatre dones que sabien la veritat del naixement del xiquet de Gràcia, la mare, quan li demanen sobre com (sense ser mare, ni res), 1) davant la imatge de Sant Blai, havia alletat dues criatures i 2), quan les dones s’acosten a fer-li qüestions sobre criança, 3) en distints passatges, els parla (en l’obra, simbòlicament) com si ella fos la Mare Natura:

“A ella, van les mares, quan els fills ploren i ploren. Gràcia mai no les refusa, però sempre diu:

-Jo no sóc sanadora, però, ¿per què no li dónes una infusió de camamil·la a culleradetes?

O posant les mans en la panxeta i, prement-la suaument (…).

De vegades, és gelosia cap als germans menuts el que capta en el malestar d’alguns xiquets que li porten suposadament afectats de mal d’ull. (…) també diu:

-I abraça’l moltes voltes i fes-li festes, quan li’n faces a l’altre…

(…) Entretant, alleta el seu fill, el fill de Maria Rosa i una altra xiqueta. I les tres criatures es crien sanes i espavilades.

N’hi ha també que volen que Gràcia els solucione els problemes amorosos” (pp. 228-229).

En altres paraules, les dones de la vila cerquen la persona que consideren més preparada per a salvar els fills: bé recorrent a la saviesa ancestral (ací, la medicina natural), bé a la psicologia, bé a l’educació (les relacions entre els pares, principalment, entre la mareta i el fill), bé prenent com a positiu l’acte de contactar pell amb pell (mare i nin).

Hi ha una altra cosa que cal remarcar: Gràcia no es considera portadora de la veritat, ni sàvia en tot i, per això, quan apareix el tema de les amors (la sexualitat), aprofita, en part, les seues vivències (encara que no les diga) i els respon:

“-Ui!, si jo poguera apanyar això, ja m’hauria buscat un nóvio per a mi. D’això, qui n’entén és la Mora, aquella dona que viu allà i a l’altra banda de Montgó. Sí: eixa que diuen que té més de tres-cents anys. Ella fa beuratges i remeis d’amor” (p. 229).

Finalment, Carme Miquel mena uns mots al rector, a qui diu que, “cada any, els fruits tornen a créixer en les branques dels arbres i mostren la seua plenitud” i que “obris el teu cor als déus de la vida” (p. 230).

Agregaré que, el 6 d’agost del 2025, un poc abans de tractar aquesta secció sobre donar llet i, sense haver-m’ho proposat, pensí (i escriguí) que tres coses m’havien agradat molt en la vida (en les relacions interpersonals), àdhuc, quan era un xiquet d’uns deu anys:

 “-Una mare explicant a un nen, a una qüestió que ell li ha fet.

-Una dona donant mamar.

-Una velleta al costat d’un nen”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat matriarcal, el part i els primers dies d’alletament

Continuant amb el tema de l’embaràs i amb el del naixement del fill, en l’esmentada obra de Carme Miquel, hi ha un passatge en què Malena Notenovio pensa en la mare del nadó i en com es desenvoluparà la seua vida immediata: “Ella no dubta que aquells presagis tenen a veure amb Maria i amb la seua filla, Gràcia. I espera ansiosa el dia que tornaran al poble per dir-los-ho. Però hi ha un senyal que la capfica: ara i adés, els núvols es tornen com ones de la mar” (p. 205) i representen la situació del xiquet, un poc abans de venir al món, dins la mare.

Unes pàgines després, l’escriptora ens porta a un apartat que ens remembra el tema de la maternitat en altres Pobles matriarcalistes. Així, comença dient que Gràcia, la mareta del nen, “s’hi sent part de tot allò. Com si ella mateixa, d’un moment a l’altre, anara a fer-se pedra de marge, arbre, herba de la muntanya o verderol cantador.

En una d’aquelles passejades, es posa de part. I jeu a terra, sobre la catifa blanca que hi fa la flor del ravanell, sota les rosades flors dels ametllers, amb olor a mel que, arrancades pel suau vent, li llancen damunt els pètals de les flors més marcides. Dos coloms hi voletegen” (p. 220).

Com podem veure, en aquests dos paràgrafs hi ha molt de simbolisme: el nexe amb la Mare Natura (mare-filla), la pedra (fortalesa femenina) com a part de l’indret, l’arbre (associat a la dona), l’herba (la vegetació, lo natural) i el cant de l’ocell (verderol, de color groc verdós) i no cal dir que el ravanell (una planta de color blanc i verd, colors que podríem empiular amb l’esperança i amb la innocència dels nins), la tardor i l’hivern (èpoques en què més abunda el ravenell i lo fosc) i, al capdavall, les flors de l’ametler (arbre vinculat amb l’hivern i amb febrer, un mes en la mateixa estació).

En acabant, Maria i Joana fan de comares de Gràcia i, “Entre les cuixes suaus color de flor, (…) apareix el cabet de cabells obscurs i cara morena del fill. El seu primer plor ompli els pulmons” (p. 221) i l’autora cita flors hivernenques que, “en aquestes terres, no necessiten esperar la primavera per brotar i tacar la muntanya d’esguits morats. És un ésser viu més entre la vida que pobla el Montgó i s’hi belluga” (p. 221).

Huit dies després del silenci de les tres dones, “Joana ha anat als corrals per trobar el seu marit i comunicar-li la nova.

-Demà, veges d’anar al poble i dis-li, a mon pare, que vinga, que ja té un fillet com un sol. S’ha avançat un mes.

-I com està ta mare?

-Beníssim: els dos estan molt rebé.

Quan Jaume passa a visitar el nounat, veu Maria gitada al llit, amb el xiquet a la seua vora, mirant la criatura amb cara de satisfacció. I veu radiant Gràcia, la germana-mare, ja reposada del part que ningú, tret d’elles tres i la tia Pepa el Francés, no coneix” (p. 221).

A continuació, Gràcia (la mare biològica) escampa la notícia per la vila, la gent es demana si Maria (qui és presentada com la mare del xiquet i que ho és de Gràcia), a la seua edat, encara tindrà llet. Llavors, la tia Pepa (la velleta que havia fet un pacte amb Maria i amb la jove Gràcia) explica “que no té llet, però, amb la de les cabres de Jaume (…), el xiquet està criant-se d’allò més bé.

Però és la llet abundant dels pits de Gràcia la que alimenta aquella criatura.

Ja de tornada al poble, quan arriba l’hora de mamar, bé la tia Pepa o bé la mateixa Gràcia, s’emporten el nadó del costat de Maria (…) i, en un racó de la cambra de dalt, la jove mare l’alleta.

(…) Tots els fils de la trama s’hi estan lligant i tot transcorre com les quatre dones còmplices havien previst” (pp. 222-223).

Mentrestant, la tia gran del nadó, “Se sent contenta amb aquella tasca seua (…), gràcies a la qual el xiquet no pateix de mal de panxeta” (pp. 222-223).

Per consegüent, capim un ambient favorable a lo maternal, a la protecció cap a la dona i a una consideració, quasi sagrada, 1) del fet de ser mare, 2) de la mare i 3) de la reproducció de la vida. I tot, en un entorn comunitari femení també habitual en altres Pobles matriarcalistes, com ara, entre els colles, en Amèrica del Sud.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat matriarcal, empelt mare-filla i lligam dona-xica jove

Prosseguint amb el tema maternal, en el llibre “La mel i la fel”, de la valenciana Carme Miquel (1945-2019), hi ha una part considerable de pàgines en què és l’empelt mare-filla (també vàlid per al de mare-fill, tot i que, com en les cançons eròtiques, predomine més el de signe femení). En qualsevol cas, ambientat en la cultura autòctona en la darreria del segle XIX.

Així, escriu “Mireu Maria que, com una lloca amorosa i feliç, escalfa la filleta amb els seus pits suaus i l’alimenta amb rierols de llet blanca. Per a la nouvinguda, són els seus riuets, les seues muntanyes i les seues valls que l’acotxen i li transmeten la calidesa de les carícies” (p. 93). Cal destacar el vocabulari de la natura, com una mareta més.

Unes pàgines després, apareix l’alletament i l’educació maternal a una tia, com si fos una xiqueta crescudeta i que ja parla:

“-Vine, Jesusa, mira: ¿veus com mama la teua neboda? Mira la tia, filleta, mira la tia que et farà bones farinetes. Però, una volta t’hauràs fet fadrina, que ara no, ara tens la llet de la mare, bona cosa de llet. Veus, Jesusa? No se la pot acabar. No tingues recel, filleta. Ala! Xupla, reineta meua” (p. 100).

És evident el diàleg que harmonitza i que crea un lligam entre ambdues generacions i entre la part activa i l’observadora (la germana): “La germana mira el gran mugró rogenc del pit de Maria vessant una llet blanca que regalima mamella avall, fins que la xiqueta s’hi adorm amb el nas estacat en el peçó. (…) Per això, pensa Jesusa, a seus trenta-dos anys i, després de cinc parts, Maria encara resulta bonica” (p. 101). Per tant, capim una mena de deessa mare (mamelles riques en llet, com ho simbolitzaria el mugró, eixe punt de contacte entre “la fonteta” i la nina) i abundant.

Un altre passatge sucós en aquesta obra significativa en el camp del matriarcalisme català, és quan un xiquet posa l’ull en una pintura de la Mare de Déu de la Llet que hi havia en un convent: “una verge amb rostre ovalat i mirada plàcida (…), però mostrant un pit redó que la mà d’un xiquet, el Jesús, agafa com si fóra un got i se’l posa a la boca” (p. 105).

Adduirem que aquesta manera de tractar la relació mare-filla empiula amb lo matriarcal: 1) el fet que Nostra Senyora reunesca les dues parts de la persona (la receptiva i la donadora), 2) la confiança que els infants (ací, el Nen Jesús) tenen cap als adults (en aquest cas, cap a la mareta) i 3) la connexió entre tots dos (mare i fill) mitjançant el contacte físic i l’alletament.

Convé dir que aquests ambients que evoquen la infantesa, la dolçor i la paciència ens porten cap a un model de vida que, com copsem en la figura de la Mare Natura (en la comarca), diu que, a aquest xiquet curiós davant l’obra d’art, encara que l’allunyen d’on ha nascut i que siga petit, “no podran trencar-li les arrels enfonsades en aquesta terra.

(…) Tornarà alguna vegada als meus peus? Jo percep que sí. Hi tornarà i el seu retorn hi farà de bàlsam guaridor” (p. 105).

Àdhuc, hi ha un passatge en què una dona madura parla amb una jove que ha vist que el seu marit s’ajunta amb una altra. Llavors, el paper maternal fa acte de presència (però com un nexe entre maduresa i jovenesa que ens remembra festes patronals en què una clavariessa major acompanya una fadrina):

“-Però dona: no sigues destrellatada, que tens uns fillets que són una glòria i un home faener, templat i fort que et vol més que la vida.

-Un home que, de nit, se’n va al llit amb la meua germana” (p. 109).

La Mare Natura, que fa de mare de la comarca, diu que la jove casada continuava “notant olor a mare gran i trobares un cert descans en la teua angúnia. Hauries volgut romandre acotxada sobre l’ample pit d’aquella dona. Quan alçares la teua jove cara, ell t’eixugà les llàgrimes amb un mocador” (p. 110) i l’adulta diu a la xicota: “Món avant i cara al dia! Em sents?

(…) Maria deixà de plorar, s’eixugà els ulls color de mel i es posà a donar mamar un dels seus fillets, que començava a ploriquejar. Se sentia reconfortada i dirigí un somriure a aquella veïna gran, (…) a qui tota la vida havia tingut com una segona mare” (p. 112).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Contacte amb l’arbre, amb la mare i maternitat matriarcal

En passar a la novel·la “La mel i la fel”, de l’escriptora valenciana Carme Miquel i Diego (1945-2019) i publicat per Tàndem Edicions en el 2005, no sols trau molts passatges en què el tema de la maternitat és present, sinó, igualment, la simbologia de l’arbre. Així, en la plana 20, parla de la mare i “del seu paper de mare alimentadora” i que les dones de la vila on se centra el llibre tenien la Mare de Déu com la persona “a qui demanar bona llet per alimentar-los” (p. 21).

El personatge Malena Notenovio, més d’una vegada, mira els estels i més “per contactar amb l’animeta de sa mare” (p. 36), fins i tot, quan el seu estimat Tasco ja s’ha mort: “les dues branquetes, (…) són com dues cames obertes, i les troba ben fixades a terra. Vicent comprova amb admiració que hi han arrelat.

Unes abelles hi revolotegen i unes papallones de colors es posen sobre una fulla. Tasco és ara una figuera que comença a créixer” (p. 74).

Hem de menester dir que la figa, com podem llegir en l’entrada “Figa, figuera” de    ”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és “Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seua semblança amb el genital femení”.

Més avant, l’autora, partint de Maria Notenovio afig: “Té un consol, però: la figuera que va nàixer sobre les despulles de Tasco, hi ha anat creixent i la dona, cada dia, l’observa i li parla perquè aquell arbre és una prolongació del seu home. Parla a les rames, quan no hi ha fulles; i, als pàmpols verds, quan n’hi ha. Els hi somriu i els hi fa besos. I es menja les figues conforme van eixint i madurant. Quan ve el bon temps, Malena fa la vida a l’ombra d’aquella figuera, acompanyada del zum-zum de les abelles i de la competència dels pardalets, que pugnen per picotejar les figues més dolces” (p. 87).

En aquestes línies, es reflecteixen trets que, sovint, copsem en música eròtica: la figa, el pardalet (els jovenets) i el contacte entre l’ocell i aquesta fruita:

“La figa, per a ser bona,

ha de tindre tres senyals:

oberteta i clevillada

i picadeta del pardal”.

 

A més, addueix que, “De tant en tant, puja a les branques més fortes i hi passa dies sencers en plena simbiosi amb aquest arbre (…). I les branques són com uns braços forts preparats per abraçar” (p. 87), això és, plasma l’empelt entre la mare (el vegetal) i la filla, fins al punt que són com vasos comunicants.

Aquest tronc i les seues rames fan que ella siga “forta com l’arbre de Tasco que t’embolcalla” (p. 88), fins al punt que li aplanarà “Una llet tan blanca i nutritiva com la saba de la teua figuera” (p. 88), a què, un poc després, “Primer que res, fa un bes a la soca de la gran figuera. És el primer bes del dia i en seguiran molts més” (pp. 88-89).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.